La dansa contemporània és una disciplina de dansa basada en la dansa clàssica i amb influències de la dansa moderna i postmoderna. Tot i que inclou els moviments de la dansa clàssica, a la contemporània se n’inclouen d’altres que van néixer per a trencar-los, com per exemple els girs i torsions de l’esquena, la incorporació de silencis o moviments en aparença no continguts, que donen la impressió que el ballarí es deixa anar.

A diferència de l’estil clàssic, on els ballarins han de tenir mides i aspecte similars, al contemporani es valora la diversitat física i d’estils. També se sol ballar amb els peus i es juga amb els moviments i restriccions produïts per portar els cabells solts o certes peces de roba. La música emprada, que en aquesta dansa no es considera necessària.

Tècniques i filosofia

La dansa contemporània es caracteritza pel seu eclecticisme, però algunes tècniques i filosofies ara generals s’utilitzen encara com a eines base tant a l’aprenentatge com a la descripció de les noves tendències

Algunes de les tècniques de dansa contemporània més conegudes són:

• El contact improvisation o també contact, inclou tècniques d’improvisació utilitzades en interpretació i a la música, i es basa en moviments inspirats pel joc i les sensacions amb el terra, objectes o altres ballarins. Va néixer o forma part de la dansa postmoderna, tot i que ha acabat d’evolucionar a la contemporània.
• La tècnica Alexander es fonamenta sobretot en la respiració i la llibertat de moviments, que solen ser molt amplis, oberts i deixats anar, però sense perdre el sentit del ritme i l’elegància
• La tècnica Cunningham, basada en la feina de Merce Cunningham, alumne de Martha Graham
• La tècnica Graham, incorpora l’ús dels peus paral·lels a la segona posició i en especial a les flexions, i els moviments de les espatlles asimètrics, en moviments que sembla que són sacsejats per la música i que es diuen falls. Treballa directament al terra i al centre. Juga amb les posicions amb les cames paral·leles i obertes, el pes del cos, amb la fluïdesa, l’expressivitat dels sentiments.
• La tècnica Horton, sense deixar de banda la llibertat, és molt exigent en aptituds físiques com la flexibilitat i la força.
• La tècnica release es basa en la relaxació, amb moviments senzills i molt amplis.

L’interessant per a un ballarí de dansa contemporània és crear el seu propi estil, per a la qual cosa no sol interessar el coneixement d’una sola de les tècniques sinó el domini de totes les que li agradin, i com més millor per poder després gaudir d’un vocabulari i llibertat més amplis.

Influències i intereccions

La dansa contemporània va néixer de la dansa clàssica però beu també de tot el que impliqui moviment, es pot inspirar de tota mena d’arts marcials, ioga, balls i danses populars antigues o recents, o qualsevol altre tipus de dansa, etc.

Als espectacles de dansa contemporània hi poden haver incloses tècniques audiovisuals, mentre que la videodansa es considera actualment una disciplina en si mateixa.

Ballarins i coreògrafs

Alguns dels primers coreògrafs, considerats pioners de la de dansa contemporània són, per exemple: Nijinski, Martha Graham, Lester Horton, Isadora Duncan i Merce Cunningham.

Alguns coreògrafs actuals cèlebres són, per exemple: Pina Bausch, Philippe Decouflé, Nacho Duato.

Alguns ballarins i companyies són: Àngels Margarit i la seva companyia Mudances, Cesc Gelabert i la seva companyia Gelabert/Azzopardi, Sol Picó, Lanònima Imperial, Mal Pelo, Erre que erre, Maria Rovira i la companyia Trànsit, Marta Carrasco, Carles Salas amb Búbulus dansa, Nats Nus dansa, Taiat, Núria Font, etc.

OPINIÓ PERSONAL:

Aquesta dansa és molt particular i a la vegada difícil, tan d’entendre com practicar-la; ja que és una dansa que es basa amb els sentiments, llavors tota aquella persona que no sap alliberar-se d’ells li pot ser bastant complicat poder ballar-la.

Considerem, per tant, que la dansa contemporània és també una eina perfecta per poder alliberar-se de tensions i poder gaudir-la de tal manera que els problemes s’esvaeixin. Això significa que la dificultat que pot portar aquest tipus de dansa és un repte per aquella persona que la vulgui practicar.

Joan Casas, Anna Gorgoll, Glòria Paredes i Júlia Sala