De totes les variables que es manegen en un partit: La pilota, els jugadors, els entrenadors, els àrbitres, l’estat de la gespa… la més important ara és l’afició. Poder abans, l’aficionat no era del tot conscient de la seva influència en el desenvolupament d’un partit de futbol. Però la situació actual evidencia i immersa en un mar de silenci inusual per a l’espectador obligat a veure els partits per la televisió que semblen amistosos.
“El futbol és un estat d’ànim” (Jorge Valdano). Més enllà de la preparació dels futbolistes, del seu talent, de la feina diària, la part psicològica és potser la més fonamental d’aquest pòquer que engloba la preparació física, la tècnica i la tàctica en un equip de futbol. Senzillament perquè sense aquesta part crucial les altres no funcionen.
L’estat d’ànim influeix en el nostre comportament, que al seu torn està lligat a les emocions i d’això depenen les nostres decisions. Com també en el dia a dia de cada individu, el coratge afecta la nostra conducta i els futbolistes, com a persones que són, lògicament no són insensibles a això. A vegades no ens parem a pensar que no són màquines (per molts calés que cobrin alguns), i que el seu rendiment es veu afectat en menor o major mesura per les sensacions que els transmeten l’ambient i l’entorn (si no preguntem-li a Neymar quin és el seguici d’amics que s’emporta a viure amb ell cada cop que fitxa per un nou Club, tractant-los fins i tot com a germans). I aquí és on entra la part valuosa de l’afició que presencia un partit en directe al camp de futbol. Tothom reconeix ara del que influeix la seva no presència als estadis i sense oblidar-nos del que també colpeja greument en l’àmbit econòmic (com a tots els sectors, vaja).
I per aquests motius, em resulta incomprensible que s’estigui plantejant la volta als tornejos de futbol a porta tancada, quan els estadis són oberts?! No entenc per què, de la mateixa manera que s’han obert cinemes i teatres, amb el límit d’aforament corresponent, així com per exemple el darrer “concert de Rafael”, no pot haver-hi públic en els estadis de futbol.
“La reacció de l’esport català en massa, no s’ha fet esperar més i ha plantat cara al Govern”: Federacions, clubs, empreses, gestors d’instal·lacions, l’esport universitari i els col·legis professionals fet arribar el seu manifest per reivindicar que l’esport és fonamental a Catalunya i que són “part de la solució i no del problema”. A més, han reiterat que la mesura és totalment desproporcionada, reivindicant-se com un servei essencial més.
Què i com faria possible que es jugui amb públic en els estadis? Per la mort de Déu, posem-li mans a l’assumpte!: Amb un aforament reduït, localitats numerades, mantenint la distància requerida, fins i tot amb mascaretes i amb guants, desinfecció individual i sensors per mesurar la temperatura, si cal. La gent entrant i sortint de manera ordenada. D’aquesta manera tallaríem en sec la sanguina que s’està acumulant en els deutes de totes les entitats esportives.
Si per evitar aglomeracions cal limitar més l’aforament i reduir-lo al 20 o al 10%, sempre serà millor que hi hagi deu o quinze mil aficionats d’un i d’un altre equip, que, mantenir totalment buides les grades, el que genera una fredor que es transmet en el terreny de joc als mateixos jugadors, i que fins i tot traspassa les pantalles dels televisors.
EXCUSEU-ME, però és tot el ⌚️ que li volia dedicar. Vinga va, andusiau!
