Aquest terme, -com menys es vegi-, pitjor. Doncs, difícilment s’apreciïn les bones formes, en el terreny de joc, és a dir, amb un jugador/a d’escola.
Hi ha però, que un cop avançat, pot aprendre i fins i tot a especialitzar-se en ocultar aquest tret tant íntim, aconseguint igualment èxit/s d’aparador; o lidiant amb recursos que condicionin la seva pròpia salut, fregant amb disgustos personals, en definitiva, escurçant, embrutant cada cop més una trajectòria esportiva i personal, minvant el seu rendiment.
Per tant, és tant important com l’entrenament aparent o visible. Quelcom de quina manera porta la seva vida interior, el ser un esportista; del que hom té dret a decidir (Visca CATALUNYA!), en com fer-ho. Per exemple > En les promocions, es busquen els majors referents possibles del rival, per conèixer-lo a fons, abans d’enfrontar-t’hi en les eliminatòries: Situació del seu club, ambient, convocats/descartats, etc.; tot i que sobre la gespa, sempre coexisteix un altre factor intrínsec: la Sort. Tothom vol evitar gols en pròpia porta, clar, però alguna vegada, pot passar que te’n colin un (o més). És el risc, el joc, la vida.
En una societat de ritme trepidant, on sembla que l’únic que de vegades la ressituï sigui: Els enganys descoberts, encobriments, desnonaments, un fracàs, les malalties modernes, tota una crisis bastament estesa en massa camps diversos. En fi, un amalgama de “maltequieros” (lletra de QUICO EL CÉLIO…) –molts cops evitables, i consentits- què fent retrospectiva amb la pel•lícula ebrenca “AU PERÒ AU”, penses: – I que autèntic era abans tot, xeic!, je.
La filosofia de saber viure/cuidar-se, avui dia, podria considerar-se en un art més (per molt que malauradament, alguns no tinguin mitjans; o ho facin a costelles d’altres, amb la premissa de: – La qüestió és viure!.).
Aplicar-se-la, saludable i honradament o deixar-se assessorar per què no, -segons per a qui- pot ser complicat; però al igual que el nostre cervell “sempre” serà el múscul més difícil d’entrenar, poder sigui el que et doni més rendiment, un camí, a posteriori. Perquè quan un s’enganya a ell mateix amb improperis de tot tipus que no tenen res a veure amb el que fa, està preparat, té projectat o realment és d’esperit/cor; pot degenerar des d’una simple lesió, a una decadència, o tal vegada convertir-se en una illa, una fulla dins a un riu, decreixent la seva identitat. I llavors, és quan els resultats no parlen per sí sols, perquè hi ha molt més al darrera. Per això i més…, és tant important la formació, com també, un veritable entrenament íntegre. Desitjaria que tot lector/a, en tragués profit i ús, per dir-se: “Encara som a temps®”.
(Font: http://www.cfnavata.com/admin/docs/Entrenament_Invisible.jpg)
