Els orígens de l’olimpisme els trobem a la mitologia grega i es calcula que ja existien cap al 776 aC, cada 4
anys, amb una finalitat religiosa. S’oferien sacrificis i juraments al déu suprem Zeus durant un mes. Es duien a terme a la ciutat d’Olímpia, degut a la bonança del seu clima i a l’existència d’una treva sagrada i per tant, sense
cap tipus de conflicte bèl·lic.
En un principi només hi participaven nobles i aristòcrates, però més endavant es va obrir la participació a tot
tipus de personatges de llinatges i procedència ben diferents. Pel que fa a les edats, anava dels: infantils (fins els 18 anys), imberbes (de 18 a 20 anys) i homes (de més de 20 anys). Les dones casades ni tan sols podien assistir-hi, sota pena de mort. Els participants ho feien completament nus, i alguns es cobrien el cos amb olis i ungüents.
Els vencedors eren proclamats i premiats amb un ram d’olivera o llorer, i eren rebuts als seus llocs d’origen
com herois, a la vegada que eren privats de pagar tributs.
El darrer acte olímpic es produïa l’any 394 de la nostra era, quan Teodosi censurà qualsevol acte pagà.
Passarien quinze segles fins que a Atenes, el 1896, es tornin a celebrar, gràcies a la tasca del francès Pièrre de
Fredi. Aquest personatge caracteritzà per la seva constant lluita per l’esport i la unió dels pobles a través de l’olimpisme. Seria nomenat President del Comitè Olímpic Internacional (1894-1925), i és l’autor de la famosa frase “l’important no és guanyar, sinó participar”, a la vegada que és el recuperador del jurament i la flama olímpica.
Va ser el 1920 quan es van seleccionar 5 cèrcols –vermell, negre, blau, verd i groc-, que simbolitzen els 5 continents. Dels 12 països representats a Atenes el 1920, s’ha arribat als 204, en els darrers jocs olímpics de Londres.
S’ha passat de l’enfocament religiós d’un principi, al més purament esportiu i de fenomen de masses, carregat amb un cert component sòcio-polític i amb uns forts interessos econòmics; donant a entendre que: “Són la jerarquia política del planeta expressada amb uns altres mitjans”, certament. Per molt que en un plànol més positiu, serveixi per reunir pobles i cultures d’arreu del món per uns dies, en un ambient de germanor.
Tot plegat -en aquests temps, a més-, em dóna un motiu més, per pensar amb la nostra independència. Doncs, a mi la perspectiva me la dóna el fet de no ser-hi representat per cap bandera, himne, o equip nacional.
És a dir, els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem
fins a l’infinit, i ens fem la il.lusió que som hereus dels antics invents?!…
Un crit més a la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes!!!, per a què almenys un dia augmenti el nombre d’esports on les nostres seleccions són reconegudes oficialment. Hi haurà qui dirà que
això és un somni, però les xifres demostren el contrari. Actualment ja hi ha 21 esports, on els esportistes catalans poden competir a nivell internacional.
Concloent que en realitat no importa l’esport ni la pràctica atlètica, només que cada medalla fa més compacta la
substància de l’estat nació, que aquí, òbviament, és la pàtria espanyola i no cap altra, i per això els comitès “superiors” (els que tenen la batuta), et van donant corda amb aquests reconeixements i sota el pretext de: Ara bé, sense pressa si us plau.
