La set apareix al mancar la hidratació, és a dir, quan comença la deshidratació.
De fet –ja abans de néixer-, suem (sempre); perquè senzillament desprenem calor i necessitem refrigerar-nos. En aquest procés fisiològic, sorgeixen “moments de set”: indicadors de què mentre passi el temps i duri la mateixa sensació o necessitat… farem cada cop més tard, en rehidratar-nos.
Són sabudes les estratègies emprades per beure -durant un partit de futbol-; i també que hidratar-se abans de la competició, forma part de l’entrenament….
Però quan el joc continua –sense més pauses reglamentàries-, el rendiment de l’esportista decreix mentre resisteix (aguanta), en detriment de l’espectacle i/o aparició d’una dolència (lesió). Efectes negatius i conseqüents, a la resistència portada a límits no saludables esportius?!. En canvi, trobem exemples d’esports col•lectius, on a l’haver més aturades al seu joc, aquest problema es supleix, podent beure amb més freqüència: futbol sala, futbol australià, rugbi, bàsquet, etc.
¿Cap la possibilitat de millorar la normativa –a favor d’una correcta hidratació-?; restaria atractiu, l’afegir més aturades al joc? (al futbol base: veus partits de temps inferior, o què va passar quan van modificar la cessió al porter); ens mantindria el mateix interès i atenció? (quan molts cops a la vegada, som capaços de mantenir una conversa desviant constantment la mirada, atendre una trucada al mòbil, contestar un “wasap”, etc.); perdria part de la seva essència?… En fi, serà una qüestió més: d’objecte d’estudi.