Queda lluny ja, aquella dinàmica, en la que funcionaven com un recurs –no sempre justificat-, i amb l’única finalitat de donar descans als jugadors més importants.
Actualment, estem acostumats a què els equips de futbol ja no siguin un 11 que s’acabi aprenen de memòria, sinó més bé un plantilla més llarga que quan diguin els seus noms, tinguin el mateix respecte i similar valoració. D’aquesta forma, també es fa més evident que el futbol és un esport col·lectiu i de què és necessari confeccionar un grup
humà, el més compacte possible. Per tant, no és tracta de fer un bon equip, “i au”; és una labor que requereix tacte i intel·ligència.
-Tot plegat no sols garanteix els canvis equivalents, sinó sobretot uns entrenaments de qualitat; punt clau, si fem cas de la màxima:
“Es juga com s’entrena”-. I clar, per a fer-ho, necessitarem –a ser possible-, unes condicions d’igualtat; respecte al nivell qualitatiu, de tots els seus membres.
Per altra part, el gran nombre de partits que fan cada temporada, a l’elit o fins i tot en subcategories; obliga a equipar-te d’una banqueta amb cares noves, en certa freqüència (en funció de les pròpies possibilitats, òbviament).
És a dir, la idea de reservar als jugadors, per a esforços o competicions més exigents és, penso, sols un aspecte de la qüestió. Doncs, tan important com això, ha d’ésser, el fet de què els canvis mantinguin l’esperit competitiu i un estímul per a tots els jugadors (titulars, reserves i/o possibles lesionats).
Entre línies, de vegades, també hi ha temes com: el manteniment d’aquella aurèola ambiciosa d’optar a jugar,
encara que siguin uns minuts…; un/s contracte/s propagandístic/s; posada a punt, d’algú en concret; renovacions o finalitzacions pendents; etc.
Costa molt planificar-ho, per això, intentes –en els moments donats-: Optimitzar tots els recursos, minimitzant els seus riscos. La temporada pot fer-se llarga però, i per això: Ara bé, sense presa, si us plau.