Tornen les crítiques i els mals resultats al món educatiu. Almenys això és el que tothom llegeix i escolta a la premsa i la televisió. Ara amb un nou informe , el de la Fundació Bofill, que confirma el que molts ja dèiem fa temps: el principal problema està a secundària i ensenyaments postobligatoris, malgrat els esforços dels professionals.

Quan el Departament va tenir la “il·luminada” idea de la sisena hora (que ens ha posat a la primària amb més hores d’escola que qualsevol país d’Europa i molt per sobre de les hores a l’Estat Espanyol) algunes veus discrepants ja parlàvem que els recursos públics són limitats i que estaven mal dirigits: Calia invertir a secundària i en els reforços escolars, no en ampliar les hores que els nens estarien a l’escola.

L’informe de la Fundació J. Bofill fa èmfasi en la poca inversió pública en educació sobre el PIB (Europa 3,9%; Espanya 3,01% i Catalunya 2,22%) però també parla de la manca d’objectius clars “No s’observa una posició sustentada i argumentada sobre quines han de ser les prioritats educatives de la inversió educativa i els mecanismes i estratègies per assegurar un ús eficient dels recursos” , vaja! una patacada al Departament.

Si som conscients que partíem d’una posició molt baixa i que la inversió ha millorat, val adir, encara és insuficient i sobretot tenint en compte l’arribada massiva d’immigració que ha repercutit en els resultats ( 1998 un 1,9% alumnat estranger al 12,3% al 2006). Aquest fenomen no ho explica tot però amplia encara més la dualitat del sistema públic –concertat on els sector públic ha de fer un sobreesforç amb el 17,2 % de nouvinguts per només un 4,7% a la privada.

A tot això hem d’incloure la facilitat de trobar feina als 16 anys ( sobretot al sector turístic) i la manca d’adaptació dels mestres i currículums a les varietats d’estudiants: tot això ens dóna un abandonament dels estudis del 34,1 % de la població. En resum uns resultats que ens tornen a posar a la cua d’Europa.

I què podem fer?

En primer lloc tractar el tema com un problema de país, on tots hi estem implicats i no només el sector educatiu, i deixar un temps prudencial per a fer millores que no tindran un resultat palpable en mesos sinó anys. N’hem de ser conscients d’això i esperar primer bones propostes i segon una bona aplicació de les mateixes.

Segon, centrar la inversió a l’ESO i BAT amb una reducció de la ràtio a l’aula a 25 alumnes i cercar camins alternatius perquè alumnes que no volen anar a la universitat ,sí puguin tenir una titulació d’ESO amb un currículum eficient i adaptat a la nova època en què vivim.

Tercer treballar per l’equitat i que els centres que reben diners públics s’equiparin en nombre d’alumnat immigrant si volen rebre recursos públics (podríem tenir tots un 12-13% d’immigració?). Si no aconseguim suprimir els centres “ghetos” no podrem donar qualitat.

Quart , cal que els centre públics passin a tenir una estructura 3-16 o 3-18 amb una línia pedagògica més clara i coherent. Aquest desavantatge amb els concertats ha provocat una baixada de matriculació de classes mitjanes que cal recuperar al sector públic.

Cinquè millorar la formació: per una part la inicial, universitària ( ara amb Bolònia això és possible i tenim una oportunitat històrica única) i , per altra part, la continua, donant als centres dues hores setmanals de formació al propi centre durant les exclusives. Això és bàsic si es vol fer un equip compacte i amb objectius comuns!

Sisè , canviar la mentalitat del col·lectiu de professionals: EI, primària ,ESO i BAT. Cal veure el problema i decidir intervenir de manera contundent, centrant-nos en què cal ensenyar i com fer-ho. Ens hem de desempallegar de la imatge del fals progressisme on hem de fer nens només feliços. Els nens són feliços si aprenen i poden avançar a la vida!

Setè, No crec que a ningú li agradi que l’avaluïn i aquest aspecte pot portar problemes, no per l’avaluació sinó per qui avalua i què avalua, però aquest mateix problema té l’alumnat i també es queixen! Cal una avaluació del sistema i dels professionals per implementar millores.

Vuitè, l’accés a la funció pública (oposicions) s’hauria de fer després de dos anys de serveis amb una tutorització i informe positiu. Imprescindible per a presentar-se a oposicions. Això suposa centres i mestres especialitzats en tutoritzar els futurs mestres.

Finalment , per tancar la reflexió, crec que no hi ha “pocions màgiques” però tampoc no podem perdre més el temps i les lleus millores que hem aconseguit els darrers trenta anys ( que n’hi ha i moltes!) no són suficients i que ara cal donar un impuls molt important si volem que el nostre país sigui capdavanter en ciutadans que puguin fer de Catalunya un país per viure, avançat i modern.

Segur que la Llei d’Eduació de Catalunya hi pot donar pautes importants però el més important és prendre consciencia que cal el canvi.