Vols jugar ? Les simulacions.
El joc és una eina pedagògica natural.
Els cadells tot jugant es preparen per lluitar, caçar,…és a dir: per viure. Quan els nens juguen també aprenen comportaments que els seran útils durant la seva vida i, quan són més grans, jugant segueixen aprenent.
Els jocs són una eina pedagògica natural en la que aprenem a partir de les nostres accions i que ens permeten avaluar els resultats dels nostres actes (autoavaluació) i ens plantegen reptes que ens animen a avançar (motivació).
Estic segur que a tots els nens els agrada aprendre i que a molts els fem avorrir l’estudi a l’escola. Com aquell nen de deu anys, mencionat per José Antonio Marina en “La educación del talento”, que deia: “A mi no m’agrada estudiar, el que m’agrada és saber”.
Per què no fem jugar als nostres alumnes ? Però jugar no implica fugir de l’esforç, per jugar és requereix sacrifici, voluntat, perseverança,… Per gaudir necessitem reptes.
Les simulacions
Una tipologia de jocs que m’agrada fer servir a classe són les simulacions. En aquesta metodologia es col·loca l’alumnat en situacions properes a la realitat en les que ha de prendre decisions. Per obtenir bons resultats han de tenir clars els conceptes teòrics necessaris; no els servirà de res saber-los definir, sinó que els han de fer servir. Els necessiten per preveure els possibles escenaris i per avaluar les diferents opcions que es plantegen a cada jugada.
Situacions complexes
Els alumnes estan massa acostumats a que els hi plantegem problemes en els que hi ha una única solució correcta. Tendeixen sempre a buscar la fórmula màgica que els permeti aconseguir el resultat. En realitat, però, quan hauran de prendre decisions a la seva vida, no tindran cap fórmula màgica i s’ hauran d’enfrontar a situacions complexes en les que hauran de valorar els pros i contres i, al final, triaran el camí que els sembli millor. I després aprendran dels seus encerts i, encara més, de les seves errades.
Les simulacions permeten als alumnes començar a apropar-se a realitats en les que els resultats no depenen únicament de les pròpies actuacions sinó que sovint estan condicionats per l’entorn i/o per les decisions de la resta de participants en el joc (comportaments estratègics).
Treball col·laboratiu
Sabem que l’alumnat aprèn millor quan interactua entre iguals. El company té els mateixos interessos, motivacions, edat,… i fa servir el seu mateix vocabulari. És important, doncs, que el treball en les simulacions es faci en grup perquè permet generar sinergies entre els seus components. S’ha intentar evitar, però, la tendència que tenen molts alumnes de convertir el treball col·lectiu únicament en una suma de feines individuals .
Avaluació
En relació a l’avaluació de les simulacions crec que ha de ser molt transparent. Abans de començar el joc, l’alumnat ha de tenir clar el premi que tindrà en cas de obtenir uns bons resultats (incentius clars).
Dins del joc es produeix una seqüència de jugades en les que es va repetint: Estudi de la situació à Decisió àResultats àAnàlisi à Decisió …
Mentre es va jugant, l’alumnat va veient els encerts i les errades (autoavaluació) però també ha de conèixer com evoluciona l’avaluació del professor. Ha de saber quins ítems són els més valorats. Amb aquests inputs podrà aprendre tot corregint la seva actuació jugada rera jugada.
Al finalitzar el joc, és molt interessant que els alumnes avaluïn el joc. Les seves crítiques són bona eina per millorar la simulació adaptant-la a les característiques de l’alumnat . El joc serà un èxit si a l’alumnat li queda la percepció (des del seu punt de vista) que l’esforç li ha valgut la pena.
No és una eina miraculosa
Ni aquesta ni cap metodologia és una fórmula màgica per ensenyar . Torno a citar el llibre “La educación del talento” de José Antonio Marina (l’estic llegint i m’agrada molt; espero fer aviat un post sobre el llibre) en el que es cita l’Emili de Rousseau: “Dad al niño el deseo de aprender y cualquier método será bueno”.
Les simulacions han de ser un element important de la nostra caixa d’eines i ens donarà bons resultats si aconseguim equilibrar el component lúdic del joc amb el component d’anàlisi. No hem de fugir de l’espontaneïtat però tampoc podem convertir aquesta eina en un conjunt feixuc de normes i obligacions. No juguem per aprendre sinó que aprenem jugant. S’ha de buscar, doncs, l’equilibri entre el joc d’atzar (espontani, irreflexiu i motivador) i la part d’anàlisi escrit.
Exemples d’aplicació:
M’ha semblat convenient explicar les idees generals que tinc sobre els jocs de simulació per poder explicar més endavant alguns exemples de models que aplico a classe. Malgrat que en un proper post explicaré més detalladament el joc que anomeno Botigues, podeu visitar el bloc que m’ha servit per gestionar-lo i us en podreu fer una idea.
http://blocs.xtec.cat/botigues
Què us en sembla ?
Víctor
Simulacions