Tots sabem que l’educació al nostre país no va prou bé. Aquest és el primer factor imprescindible pel canvi: adonar-se de quelcom. No obstant no n’hi ha prou amb aquesta prèvia. Ara què?.
Adonar-se de quelcom no és fer catastrofisme, com molts pretenen, adonar-se és prendre consciència de la situació real, és fer-se preguntes, qüestionar-se coses, obrir els ulls i sobretot ser valent.
Un cop prenem consciència, hem de cercar solucions a les qüestions plantejades. Hem de formar-nos per la recerca de noves fórmules que donin llum a les qüestions plantejades. Un cop formats cal que coneguem metodologies per dur a la pràctica allò que hem après, cal les eines per fer les coses de diferent manera. Cal assessorar-se.
Però quelcom podria dir que aquí s’acaba tot, que ja tenim la fórmula secreta per fer les coses millor, però no!, cal el més important de tot, allò que li costa tant a la gent, allò que fa que el canvi es produeixi i sigui reixit, FER-HO!
Només quan duem la teoria a la pràctica podem avaluar els canvis. Només quan HO FEM, podem saber si millorem o no, només anant-hi hi arribarem!.
Però això que sembla fàcil, clar i entenedor, és el més difícil de tot. Tothom s’agafa a lo segur, a allò que ha fet sempre, allò que, encara que no funcioni, ho realitzo de manera rutinària. Deixar de fer el de sempre és el més difícil, i clar! si no ho fem no disposem de temps material per fer altres coses d’altra manera i seguim amb la rutina de sempre i donant les culpes a tot el que passa al nostre entorn.
Ser valents no demana més esforç, només l’acceptació que les coses es poden fer d’una altra manera i que potser són millors que les actuals.
No obstant el canvi pel canvi no és bo. Cal fer les coses des del punt de vista de la consciència, de la lògica i sobretot de la necessitat de canvi. Les persones som per norma conservadores. Els canvis els vivim de manera traumàtica, no tant pel que comporten en sí, sinó per una qüestió purament mental. L’escola no pot perdre més temps en canviar el seu taranà, masses anys fent el mateix de la mateixa manera ja no serveix ara mateix. El món ha canviat massa i massa ràpid com per perdre més temps en coses que no funcionen. Cal passar a l’acció, recuperant l’essència del que ha de ser l’escola, la passió per educar i aprendre a aprendre de nou, per poder ensenyar a aprendre als nostres alumnes. A aprendre a viure en un nou món, a desenvolupar les seves capacitats intel.lectuals, aprendre a relacionar-nos i sobretot a ser feliços en el context d’un món més globalitzat on les coses petites han de fer-nos gaudir més que mai.
El paper del mestre i del professor ha canviat, com ha canviat el rol de la família, la manera en que els metges operen, com ha canviat la manera en que ens comuniquem, que ens relacionem. Tot ha canviat al nostre voltant, tot menys l’escola que segueix educant per una societat que ja no existeix i que es nega a acceptar-ho. Podrem fer feliços als nostres alumnes si els eduquem per una societat que ja no existeix?, entenem, els adults, aquest nou móm?, n’estem preparats per educar persones crítiques però alhora participatives, col.laboradores, altruïstes que sàpiguen viure i conviure amb els seus iguals?. Potser és difícil respondre a aquestes preguntes, però el que hauria de ser una realitat és poder-ho fer possible i això només s’esdevindrà si ho volem FER.
Fem-ho doncs!