Mostra Alt Penedès en un mapa més gran
Superar els prejudicis
Per primera vegada a la història de la humanitat, els canvis s’esdevenen, en diverses ocasions, dins d’una mateixa generació. Això vol dir que en moltes ocasions allò pel que vam lliutat ara ha canviat i ho podem percebre.
El cas és que una lluita suposa sempre, per a mi, una millora en la vida de les persones, en la seva salut, educació i qualitat de vida. No obstant al produir-se els avenços dins la mateixa generació, hom és reaci a acceptar que allò pot comportar una millora vers el que ell acaba d’aconseguir.
Les persones no disposem encara, al menys la meva generació, de la capacitat d’assimilar, de manera positiva, nous models que de ben segur sorgeixen de la suma de totes les iniciatives anteriors.
Què és el que empeny a la gent a tenir cada dia més prejudicis davant els avenços de la humanitat?. Potser la poca capacitat d’assimilar tanta informació? potser perquè barregem el pessimisme de les imatges dels telenotícies crean un pensament negativiste del món?.
Cada cop més tenim una imatge del món molt pessimista de la nostra realitat. El món mai ha estat un camí de roses, sempre hi ha hagut guerres, fam, desastres naturals, analfabetisme, enfermetats,.. i això no ens deixa avançar en la seva millora, ja que el bon ús de les coses no depèn dels altres, sinó d’un mateix.
Hem creat molins davant les costes Daneses que produeixen el 20% de l’energia al país, centrals de carbó on el diòxid és llençat al terra, hem creat màquines capaces de recolectar menjar per a tot el món, hem creat avions que poden portar menjar a un país amb un desastre natural, hem inventat motores de rescat d’alta velocitat que poden salvar vides, una xarxa d’informció que pot arribar allà on encara no hi ha llibres, medicaments que curen malalties, hem plantat milions d’arbres nous per regenerar la terra, estem a punt d’aconseguir, en els propers 50 anys, la fusió de l’àtom que crearà energia neta… i m’algrat tot això encara som pesimistes?
Clar què, podem sempre veure la cara negativa de les coses i parlar de la contaminació visual dels molins de vent, del soroll de les màquines, del perill de la xarxa o de lo feliços que erem nosaltres de petits, sense tenir present que ja hi ha una altra generació igual de bona o dolenta que la nostra que té una manera diferent de viure i conviure, de gaudir de la vida, de jugar o de relacionar-se molt diferent a nosaltres, però no massa diferent del que nosaltres vam fer amb la generació que ens precedia.
Jo sóc optimista per naturalesa, tinc una gran capacitat d’adaptació als canvis, crec que sempre són per millorar (altra banda és el que fem els humans, nosaltres, no els altres!) per sort jo puc viure a la meva manera, puc i tinc la capacitat per decidir i opinar, se discernir allò que m’agrada i el que no, tinc la llibertat d’expressar el que sento i fins i tot em puc permetre el gust de no ser perfecte, però no em veig capacitat per criticar el món només a partir dels perjudicis propis de la meva generació, no.
Duran els meus anys de carrera d’història vaig aprendre bàsicament una cosa: el desconeixement i els canvis sempre fan por a les persones, no els dóna seguretat, tenen la sensació que és un menyspreu a l’esforç que ells van posar i per tant es neguen a acceptar o a reflexionar sobre les coses positives i es centres només en les negatives.
Però allò que passa de manera natural al nostre voltant, no hauria de passar en els llocs de formació. Educar no és una lluita contra el món, educar és formar persones preparades per viure i conviure, al món que els ha tocat viure per tal d’aprofitar tot allò que té de bo i preveure’ls d’allò maliciós.
Una vegada vaig aprendre que un got mig buit també pot ser un got mig ple. Tot a la vida depèn de com escoltis, de com miris, de com parlis o de com sentis, i quan creguis haver-ho descobert, pensa que pots estar equivocat.
Com diu una frase que tenim a l’escola: L’ùnic obstacle per aconseguir allò que vols, només ets tu mateix”. Tot és possible, fer un món millor també, de fet n’estic convençut que qualsevol temps passat NO va ser millor.
Josep Maria Esteve
Les competències bàsiques
La realitat que estem vivint ara no és la mateixa de la que hi havia només fa deu anys. En pocs anys la societatat ha canviat moltíssim, gairebé de manera vertiginosa. Hem passat d’una societat industrial o postindustrial al que avui molts anomenem societat del coneixement. Se’n diu del coneixement perquè els processos econòmics ja no es basen en la producció de béns materials, i el coneixement i la informació hi juguen un paper molt destacat. Aquesta societat exigeix una formació continua i és per això que a partir d’ara mai no podrem deixar de
reciclar-nos, mai no podrem deixar d’aprendre. Aquesta realitat evidencia la necessitat d’aprendre a aprendre.
La societat del coneixement requereix unes noves maneres d’organitzar l’educació. Masses coses han canviat en el nostre món com per seguir fent el mateix, o maquillat de diferents maneres. El canvi ha de ser en el fons, no en les formes i cal fer de l’educació un mitjà útil per a la vida.
Cal treballar l’excel·lència entesa com la formació de l’individu preparat per afrontar els reptes que es trobarà al llarg de la vida i saber-los superar de manera eficaç i afectiva.
En aquest nou context, el mestre o professor té un nou repte i un paper molt important però diferent. El mestre ja no és l’única font del saber com tradicionalment havia estat, ara la informació resta a la xarxa. Les classes magistrals ja no tenen sentit i els nostres alumnes ja no aprenen de la mateixa manera que vam aprendre nosaltres. Deixa, doncs, de tenir sentit la transmissió d’informació de manera unidireccional. Ara toca jugar amb e lla, amb propostes engrescadores, per aconseguir desenvolupar les competències bàsiques necessàries per a viure i conviure en societat.
Però cal no confondre adquisició de informació amb coneixement tramesa, conceptes els dos mal entesos i font dels principals problemes de l’educació. L’adquisició del coneixement és una cosa més complexa que no pas la transmissió d’informació, no és una tasca fàcil, requereix d’una preparació clara dels entorns d’aprenentatge per tal que es pugui desenvolupar i és un repte personal que cada u ha d’anar adquirint de manera individual.
L’escola, per aconseguir desenvolupar el coneixement en els seus alumnes, té un seguit de reptes i uns objectius molt diferents dels que havíem tingut fins ara respecte a com hem d’ensenyar i educar. Aquests reptes passen per crear l’entorn adequat que faciliti el procés i ajudi a cada alumne a desenvolupar-se de manera individual i col·lectiva i sàpiga extreure l’excel·lència de cada un d’ells. Aquest ha de ser realment el repte de l’educació del segle XXI, un repte que s’ha de basar en una bona formació i preparació dels nostres professionals de l’educació.
Societat actual, informació i coneixement s’esdevenen tres grans factors a tenir present a l’hora de planificar les competències bàsiques i els entorns d’aprenentatge. D’aquí sorgeix la necessitat de prendre consciència d’on som, cap on volem anar i quina és la millor manera per aconseguir-ho. Implica un gran coneixement del món i de les necessitats bàsiques que tota persona ha de tenir per poder-se desenvolupar. Implica també dur a terme quatre grans transformacions: l’estructuració del currículum, la metodologia basada en un canvi de rol del mestre o professor, els recursos a emprar i les infrastructures que cal modificar. L’escola ha de ser un reflexa de la realitat per poder-se preparar per ella i per poder-la millorar, ja no pot seguir sent un oasi.
Jacques Delors, en el seu informe de la UNESCO elaborat el 1996, feia referència a tres grans reptes de la societat del coneixement: saber ser, saber estar i saber fer i el pas del temps li han donat la raó. Tradicionalment l’escola educava única i exclusivament en el saber fer, però d’una manera limitada val a dir, ja que l’objectiu es basava en l’aprenentatge dels fets. Posteriorment i amb la LOGSE, es va donar importància als conceptes, procés que encara s’està en vies de desenvolupar realment en la majoria de Centres. Ara fem un pas més que són les competències bàsiques que inclouen els tres grans objectius marcats per Delors, però la seva aplicació requereix, hem dit, d’una bona formació sense la qual tornarem a cometre el mateix error on les lleis canvien per millorar, però el sistema segueix fent el mateix de sempre i de la mateixa manera.
Però encara no hem explicat que són les competències bàsiques i com s’organitzen dins del currículum.
La LOE marca dos tipus de competències bàsiques i les classifica com competències transversals i competències específiques. Les primeres van lligades a la construcció del coneixement i les segones a la visió del món i com viure-hi i conviure-hi. Per simplificar jo les definiria com la utilitat pràctica d’allò que ensenyem i que ens serà útil.
Cal planificar el currículum de manera diferent de com ho hem anat fent fins ara. Sempre ens han marcat els objectius a aconseguir i a partir dels quals planificàvem els continguts. Ara hem de partir en primer lloc d’allò que és útil per a la vida en el sentit més ampli i des del punt de vista del creixement de l’intel·lecte, de la preparació constant per a l’aprenentatge i per a les relacions que s’estableixen en una societat comunicada i complexa com la nostra.
És un joc de doble entrada, per una costat tenim els continguts i per l’altra les activitats pràctiques i funcionals que durem a terme. Al mig planificarem el seu desenvolupament, els objectius i la metodologia a seguir per tal d’aconseguir desenvolupar en els nostres alumnes les competències bàsiques i la utilitat d’allò que se’ls ensenya.
Tant els continguts com les activitats han de tenir en compte el context en el que es desenvolupen. Cal ser coneixedors de cap on va el món i la realitat dels nostres alumnes. L’escola no pot seguir ensenyant el de sempre, cal reestructurar els objectius que volem assolir amb els nous continguts per tal de fer útil a la vida el pas per l’escola.
Ens han dit en moltes ocasions que la LOE ver la LOGSE no varia massa, i és cert, el que no ens han dit és que l’aplicació real de la LOGSE no s’ha produït a la pràctica en la majoria dels centres i que ara, al anar un pas més enllà en la LOE, els que no van fer el primer canvi els queda molt de camí encara.
Per tal de planificar les competències bàsiques cal en primer lloc disposar d’una organització que faci possible la seva inclusió i prepari el context en el qual es desenvoluparà. El nostre Centre organitza el currículum i l’horari de la següent manera:
– El treball de les 3R (llegir, escriure i l’aritmètica). Treball on el paper del mestre o professor com a transmissor d’informació classificada és imprescindible per accelerar el procés d’aprenentatge. L’altra objectiu social que es treballa en aquest apartat és l’atenció.
– El treball sistemàtic. Són activitats d’autoaprenentatge bàsic que serviran per a ser útil en el treball real de construcció del coneixement. En aquí té cabuda el pla de treball (entès com els deures setmanals, la seva organització i la obligatorietat d’acabar-los), la lectura silenciosa, les tècniques d’estudi i el treball memorístic. L’objectiu social a aconseguir és l’esforç individual.
– El treball cooperatiu. On realment es desenvolupa el coneixement i on es imprescindible la creació dels entorns d’aprenentatge. Interactuan amb els altres, donant responsabilitats, és quan els alumnes prenen consciència del seu aprenentatge. Ells han de ser els protagonistes, no els mestres o professors. Ells han de resoldre en equip les propostes de treball, els projectes d’investigació. No cal dir que és en aquest apartat on el treball de sociabilització pren més força. Els alumnes s’han de posar d’acord, tots han de ser útils al grup
Podríem dir que el treball de les 3R i el treball sistemàtic són necessaris per aconseguir el tercer gran objectiu que és el treball cooperatiu, on es desenvolupen la major part de les Competències Bàsiques, el coneixement i la preparació per a la vida. En el treball cooperatiu sorgeixen els dubtes, els conflictes, l’exigència per part de l’igual i és el lloc on s’ha de resoldre tots i cada un dels mateixos, amb l’avantatge que tenen al seu costat el mestre o professor que els pot donar un cop de ma, ajudar-los i orientar-los.
Però per dur-ho a la pràctica no podem obviar els instruments intel·lectual que ajuden en aquesta fita, les tecnologies pròpies de la generació dels nostres alumnes. Això suposa, per un costat una gran despesa econòmica i per l’altra una formació constant dels nostres professionals de l’educació. Sense una formació que tingui present les metodologies i els instruments, es fa difícil un canvi dins del nostre sistema educatiu. Qualsevol empresa per desenvolupar-se i per evolucionar, necessita actualment una inversió constant en tecnologia i en formació, ja no tant sols per produir més, sinó per adquirir més coneixements que permetin millorar la societat. Pensem sinó en l’evolució que ha tingut el món de la medicina gràcies a aquestes tecnologies. Qui aniria a un metge que encara utilitzés les velles?.
Aquests nous recursos ens permeten dur a terme activitats competencials que abans eren de difícil aplicació dins del context educatiu. Fer muntatges de robótica, comunicar-se amb altres centres, intercanviar opinions, fer presentacions al grup classe, crear animacions o petits audiovisuals, prendre dades estadístiques, dur a terme un programa de ràdio, editar una revista o disposar de la informació necessària en qualsevol moment, entre moltes altres coses, ens permet treballar d’una altra manera i dur l’escola al lloc que li correspon.
Hem d’educar doncs per a la vida. Per entendre-la i millorar-la. Hem de deixar de fer coses que ja no serveixen i maneres d’educar obsoletes per molt còmodes que siguin pels mestres i professors. El rol del bon educador passar per la preparació dels entorns d’aprenentatge en els quals es desenvolupin les condicions per treballar les competències. El seu rol és de preparació i no tant el de transmissor. Ha de posar en contacte els alumnes amb la informació, de tal manera que, juntament amb el context del treball cooperatiu, s’esdevingui un aprenentatge real. Ha de saber treballar en equip i no de manera individual o entre els mateixos especialistes, ha de saber extreure l’excel·lència en les capacitats de cada nen i nena, no pensar tant el la seva especialitat, sinó en la formació global com a persona capacitada per decidir i optar a allò que vulgui aconseguir. En el mestre o professor recau la responsabilitat de despertar l’interès per a l’escola que ha de ser un reflexa de la vida. En moltes ocasions els alumnes aprenen moltes més coses fora del Centre que no pas dins d’aquest espai privilegiat. I això no pot continuar d’aquesta manera. Els alumnes han de veure l’escola com un lloc privilegiat per a les seves necessitats humanes i formatives, han d’agafar el gust a ser els protagonistes de la seva formació. Però cal adequar l’escola a les necessitats del moment i cal fer d’ella un autèntic reducte de la formació humana i intel·lectual.
L’eficàcia de les competències bàsiques depèn de les activitats que duem a terme i de com les duem a terme. Però l’escola ha de dur a terme un seguit de reflexions com: els recursos que hem de fer servir, el com fem el canvi, debatre qüestions molt arrelades i que són poc útils com poden ser la utilitat dels llibres de text, pensar en com organitzem els espais de l’escola o de l’aula, en com resoldre la manca d’hores de preparació i de reunió dels equips docents, en els horaris del currículum i la seva organització, quines mancances tenim com a centre i sobretot com fem la formació constant dels nostres professionals.
La idea d’escola és aquella que ensenya a aprendre al llarg de la vida i per a la vida, però això parteix d’una reflexió profunda i d’una valentia per a dur a terme el canvi.
Aquest camí no el pot fer només l’escola, l’administració educativa ha de posar els fonaments perquè sigui possible dur-ho a terme. Els països que treuen millors resultats són aquells on l’intervencionisme de l’estat en el currículum és menor i on l’autonomia dels Centres és major. No obstant això va acompanyat d’una gran responsabilitat que no sempre es vol adquirir. Ara tenim aquesta oportunitat, aprofitem-la!.
En paraules de Confució:
M’ho van ensenyar, ho vaig oblidar.
Ho vaig veure, ho vaig experimentar, ho vaig aprendre.
Només cal afegir un nou concepte, fruït de la societat del coneixement: ho vaig compartir.
View SlideShare presentation or Upload your own.
Josep Maria Esteve Gibert
Director de primària
Coordinador del Centre Integrat
Jacint Verdaguer
Sant Sadurní d’Anoia
Visita a una escola d’Irlanda del Nord
L’escola ha visitat una escola d’Irlanda del Nord dins del projecte d’intercanvi P2V on l’objectiu és trobar el model educatiu preparat per la societat del coneixement .
La visita va durar tres dies durant els quals es van posar damunt la taula els pros i contres de l’educació en el moment actual. Les tres escoles que participem d’aquest projecte (Una Irlandesa, una Danesa i la Nostra), coincidíem en que la formació és el factor clau d’un bon model educatiu.
P2V neix com a continuació de projectes d’aprenentatge entre iguals anteriors, ERNIST i P2P, desenvolupats entre el 2003 i el 2006.
BubbleShare: Share photos – Powered by BubbleShare
L’escola a TV3
L’escola ha sortit a TV3, molta gent ho ha vist. Però realment han entès alguna cosa? o per contra els ha fascinat el món màgic de la tecnologia?. No ens enganyem, costa molt veure més enllà del que els ulls miren, com deia Saint Exupery, l’essencial és invisible als ulls. Efectivament! el que és més important no ho podem treure per la TV, no podem mostrar la tecnologia dolça, aquella que escolta els nens, que els acull, que els transmet seguretat, confiança, aquella tecnologia que tots duem a dins i que molts la guarden com si d’un tresor es tractés, mentre que pocs, la regalen i fan feliços als altres. Aquesta tecnologia dels sentiments, de les paraules dolces, d’aquella mirada, d’aquell tacte suau no es pot mostar pel la TV. No obstant és l’essència més important de la nostra raó de ser.
Tot i així podeu veure el video d’allò que si es pot veure amb els ulls. Mireu bé, si us fixeu podreu sentir quelcom que no es veu.
Feu clic aquí.
Tabé podeu veure fotografies:
BubbleShare: Share photos – green toy news
Una activitat per estudiar les parts
Les matemàtiques sempre han estat la meva debilitat. Quan vaig descobrir el Flash, se’m van obrir un munt de portes, ara podia explicar de manera gràfica moltes sitacions simulades que farien més significatius els continguts que els alumnes hagin d’adquirir. Vaig descobrir que el coneixement només l’adquireix un mateix quan du a terme tasques i soluciona problemes, doncs, vinga! em vaig dir, que siguin ells qui estudiïn i treballin.
[kml_flashembed movie="http://xtec.cat/centres/a8027365/concurs/concursple/acmates/fraccions/partsampolla.swf" width="300" height="300"/]
practiqueu i apreneu!
Hem matat l’emisari abans de rebre la carta?
Tots sabem que l’educació al nostre país no va prou bé. Aquest és el primer factor imprescindible pel canvi: adonar-se de quelcom. No obstant no n’hi ha prou amb aquesta prèvia. Ara què?.
Adonar-se de quelcom no és fer catastrofisme, com molts pretenen, adonar-se és prendre consciència de la situació real, és fer-se preguntes, qüestionar-se coses, obrir els ulls i sobretot ser valent.
Un cop prenem consciència, hem de cercar solucions a les qüestions plantejades. Hem de formar-nos per la recerca de noves fórmules que donin llum a les qüestions plantejades. Un cop formats cal que coneguem metodologies per dur a la pràctica allò que hem après, cal les eines per fer les coses de diferent manera. Cal assessorar-se.
Però quelcom podria dir que aquí s’acaba tot, que ja tenim la fórmula secreta per fer les coses millor, però no!, cal el més important de tot, allò que li costa tant a la gent, allò que fa que el canvi es produeixi i sigui reixit, FER-HO!
Només quan duem la teoria a la pràctica podem avaluar els canvis. Només quan HO FEM, podem saber si millorem o no, només anant-hi hi arribarem!.
Però això que sembla fàcil, clar i entenedor, és el més difícil de tot. Tothom s’agafa a lo segur, a allò que ha fet sempre, allò que, encara que no funcioni, ho realitzo de manera rutinària. Deixar de fer el de sempre és el més difícil, i clar! si no ho fem no disposem de temps material per fer altres coses d’altra manera i seguim amb la rutina de sempre i donant les culpes a tot el que passa al nostre entorn.
Ser valents no demana més esforç, només l’acceptació que les coses es poden fer d’una altra manera i que potser són millors que les actuals.
No obstant el canvi pel canvi no és bo. Cal fer les coses des del punt de vista de la consciència, de la lògica i sobretot de la necessitat de canvi. Les persones som per norma conservadores. Els canvis els vivim de manera traumàtica, no tant pel que comporten en sí, sinó per una qüestió purament mental. L’escola no pot perdre més temps en canviar el seu taranà, masses anys fent el mateix de la mateixa manera ja no serveix ara mateix. El món ha canviat massa i massa ràpid com per perdre més temps en coses que no funcionen. Cal passar a l’acció, recuperant l’essència del que ha de ser l’escola, la passió per educar i aprendre a aprendre de nou, per poder ensenyar a aprendre als nostres alumnes. A aprendre a viure en un nou món, a desenvolupar les seves capacitats intel.lectuals, aprendre a relacionar-nos i sobretot a ser feliços en el context d’un món més globalitzat on les coses petites han de fer-nos gaudir més que mai.
El paper del mestre i del professor ha canviat, com ha canviat el rol de la família, la manera en que els metges operen, com ha canviat la manera en que ens comuniquem, que ens relacionem. Tot ha canviat al nostre voltant, tot menys l’escola que segueix educant per una societat que ja no existeix i que es nega a acceptar-ho. Podrem fer feliços als nostres alumnes si els eduquem per una societat que ja no existeix?, entenem, els adults, aquest nou móm?, n’estem preparats per educar persones crítiques però alhora participatives, col.laboradores, altruïstes que sàpiguen viure i conviure amb els seus iguals?. Potser és difícil respondre a aquestes preguntes, però el que hauria de ser una realitat és poder-ho fer possible i això només s’esdevindrà si ho volem FER.
Fem-ho doncs!
L’educació avui
De tots és palesa la realitat actual sobre l’educació. Però si analitzem de manera profunda quins són realment els autèntics problemes veurem que no tenen a veure amb el que els nostres alumnes saben o deixen de saber. Si fem un esforç i retornem a l’edat de la pubertat, i analitzem com érem, què sabíem, què fèiem segurament recordarem que els nostres coneixements eren molt més limitats que els que els alumnes d’avui en dia posseeixen. No és doncs aquest apartat el que ens hauria de preocupar (no obstant és el que ens basem per avaluar la situació actual del nostre jovent). També recordarem que molts alumnes no havien anat mai a l’escola i que la majoria, quan arribaven als catorze anys, l’abandonaven. Ara el cent per cent dels nens i nens d’aquest país estan a l’escola fins el setze anys. També recordarem que vivíem en una societat dictatorial, on les normes eren clares i poques però fermes. No podíem opinar, els càstigs eren una constant i tot s’imposava per norma. No oblidem tampoc la misèria de moltes famílies, les dificultats per viure, la manca de bens de consum, i la mala qualitat dels centres públics de l’època dirigits per personatges d’un règim que el que menys els preocupava era la formació dels futurs homes i dones del país (és a dir nosaltres avui). Tampoc podem oblidar l’entorn familiar on la dóna estava a casa i es preocupava de l’educació dels seus fills (gracies a això molts de nosaltres hem arribat a ser alguna cosa a la vida i no gràcies a les escoles on anàvem).
Tot plegat marca un entorn que ben poc s’assemble a l’actual. Però els formadors d’quests nous joves som aquells qui vàrem viure en aquella societat completament diferent d’aquesta.
Els nens i nenes, els joves i les joves, ja no són com nosaltres érem a la seva edat. No ens assemblem en res, no tenim el mateix entorn social, ni els mateixos recursos, la democràcia està plena de normes i la lògica ha d’imperar per entendre-les (quan aquesta falla, que és molt sovint, ens trobem en el conflicte), tenen accés a molta informació (que en ocasions desinforma més que informar), ja no podem abandonar l’escola fins els setze anys, tenen poc accés al món laboral, el seu temps d’esbarjo està ple d’activitats que els motiven molt més que la pròpia escola, no tenen que esforçar-se (ho tenen tot) i el més preocupant, és que no són conscients que la vida no és fàcil i que és molt llarga.
En aquest context podem donar la culpa al jovent d’avui en dia?. No serà en part culpa de la manca d’adaptació dels que avui tenim la responsabilitat de saber canalitzar la realitat amb l’educació dels nostres alumnes o fills?. I quan parlo de responsabilitats no parlo de culpa, segurament amb l’educació rebuda era impossible fer-ho millor.
No obstant, amagar-se sota la crítica fàcil, cercar culpables i amagar les nostres responsabilitats no millorarà la situació. hem de ser valents, tothom des del seu treball té la responsabilitat de fer-ho bé, de millorar dia a dia, de conèixer la nova realitat, de veure on es falla, de fer més una autocrítica que crítica aliena. Només des d’aquesa obligació moral podrem canviar una situació que cada dia s’esdevé més conflictiva. Els pares des de la seva responsabilitat i els mestres i professors des de la seva. Treballant de manera conjunta, sense cercar culpables. L’objectiu és l’alumne/a o el fill/a no el problema.
Tot a la vida és possible, si hem arribat a aquest extrem tant complexe, també li podem donar la volta. fer les coses bé costa tant com fer-les malament. fem-les bé!.
Podríem dir doncs, que el problema dels nostres fills i alumnes no són els coneixements, sinó les actituds davant la vida. I com he dit abans, l’actualitat no s’assemble en res a la d’abans. Serà normal el que passa i som nosaltres qui no ho entenem?. Cal en primer lloc una bona reflexió.
Reflexionem!
Els grans problemes de l’educació al nostre país
Molt s’ha parlat en els darrers anys dels resultats que obtenim al nostre país en comparació a altres països de la unió europea. Moltes les excuses i les desviacions posades per distreure de l’autèntic problema de fons.
En aquest primer bloc, voldria exposar el meu parer sobre les bases del problema sense les quals difícilment podrem millorar la formació social i intel·lectual dels nostres alumnes.
1. L’organització de l’educació en el nostre país està més pensada en els mestres i professors que en els propis alumnes.
2. La preparació dels mestres i de les escoles de magisteri no està a l’alçada del que demana la societat del segle XXI, i per altra banda, no existeix una carrera d’educació per als professors de secundària (francament al·lucinant)
3. Els equips directius no poden tirar endavant els projectes pels quals se’ls ha valorat i posat en aquest càrrec. No tenen potestat per decidir ni per organitzar de manera autònoma i en equip els seus centres.
4. Els drets adquirits pels mestres i professors (sempre tendint a la comoditat) fa que la tasca recaigui en aquells que hi posen més esforç, professionalitat i vocació. temes com cobrar set hores per treball a casa, són per a molts mestres i professors una falàcia que es podria aprofitar en treball cooperatiu al centre amb els altres companys i deixar a casa per altres dedicacions més personals.
5. Els pactes dels polítics amb els sindicats i mai amb els equips directius que són qui realment han de tirar els projectes. Perquè cada u no es dedica a les seves obligacions?
6. Els sous dels equips directius que hi dediquen una mitjana de deu hores diàries amb l’assoliment de solucionar tots els problemes, donar la cara en totes les situacions, gaudir de poques vacances, estar constantment format, fer de gestors, administradors, mestres o professors, de conserges en moltes ocasions, de policies, de pares,… no compensa sinó hi ha una vocació i altruïste difícil de sostenir.
7. Un sistema que depèn de la casualitat no pots funcionar mai: si t’arriben bons mestres… si aquests s’adaptes i són participatius en el projecte… si coneixen l’entorn… si es quedaran temps… si… El sistema requereix d’una estructura que no es basi en la casualitat ni la temporalita. Cal que els equips directius puguin escollir el perfil dels professionals que han d’ajudar a aquell centre a tirar endavant un o altre projecte. Possiblement aquest sigui el factor més determinant de la millora de la qualitat educativa.
8. La preparació dels professionals pels canvis socials que s’esdevenen és un altra dels factors preocupant. El cos de mestres i professors és un cos, en algunes ocasions, molt estable pedagogicament parlant i que costa de provocar els canvis que la societat demana. Molts mestres i professors reprodueixen les maneres d’educar en les que ells van ser educats. L’excusa és que a ells els va servir. I així ens va. L’exigència de la formació i la seva avaluació (no la simple assistència) hauria de ser una prioritat.
9. La gratuïtat dels llibres de text o dels materials necessaris pel bon desenvolupament del curs és, al meu entendre, un altra factor contraproduent. El cost que actualment paguen els pares de material i llibres de text, no arriben en cap cas a superar els 29 euros mensuals. Quin hàbit familiar té un cost inferior a aquest?, un cafè diari suposa al mes uns 30 euros, la subscripció a un diari uns 20 euros, la subscripció al canal plus uns 40, … Però el més preocupant no és el cost, sinó la sensació que es produirà quan al no haver de pagar res no se’n recordin que els seus fills estan a l’escola.
Els estem dient que es despreocupin del tot?. És que l’educació no té un cost elevadíssim l’educació ja en aquests moments (sous, llum, calefacció, recursos, neteja, infrastructures,…)? No paguem el poder agafar el tren i també és públic?, no ens estem plantejant fer pagar un cost mínim per l’assistència als CAPS?.
Hem d’educar dient que l’educació és gratuïta , però que té un cost mínim que s’ha d’assolir per tal de poder donar qualitat, d’altra banda els centres públics o concertats no podran educar en funció de les necessitats de la societat que els ha tocar viure.
Fem una bona política d’ajuts a qui ho necessitin i no creem una fractura social volent afavorir a tots per igual i donant a tots una qualitat educativa nefasta.
10. Els centres han de poder disposar d’una autèntica autonomia. Si se’ls avalua han de poder decidir com i amb qui tirar endavant allò que se’ls demana.
Cal una reforma de l’estructura del funcionariat i un major control de les persones que no són vàlides per educar al futur de la nostra societat. No es tracta de posar més hores lectives per fer contents als pares, no es tracta de si més o menys hores de castellà o de si la religió o la ètica, no es tracta de participar en molts projectes per aconseguir recursos (plans de plans com alguns els anomenem), canvis i més canvis de plans d’educació que mai es posen a la pràctica per manca de recursos, … anem a ser efectius.
Es tracta de consolidar equips estables, que treballin per un objectiu comú, que hi estiguin a gust i que siguin benvinguts per participar-hi, que els mestres i professors tinguin forces hores per coordinar-se dins del centre de manera cooperativa, que els equips directius tinguin poder de decisió, que disposin dels recursos necessaris per tirar endavant els projectes que plantegen i que el Departament els hi exigeix, que si algun professional no si adapta se’l pugui traslladar allà on pugui ser més efectiu,… en definitiva es tracta de ser valent i anar a l’arrel del problema sense desviar l’atenció ni voler fer polítiques que siguin efectives a l’hora d’aconseguir vots.
Es tracta de crear la carrera d’educació per a la secundària, millorar les escoles de magisteri, dignificar la carrera docent, controlar-la, exigir qualitat, valorar els que no compleixen els requisits per educar els nostres alumnes, exigir la formació constant i avaluativa dels mestres i professors i no oblidem en fer exigir també responsabilitats més àmplies a ales famílies.
L’educació necessita de gent valenta per fer el canvi. Hi esteu predisposats?