Per primera vegada a la història de la humanitat, els canvis s’esdevenen, en diverses ocasions, dins d’una mateixa generació. Això vol dir que en moltes ocasions allò pel que vam lliutat ara ha canviat i ho podem percebre.

El cas és que una lluita suposa sempre, per a mi, una millora en la vida de les persones, en la seva salut, educació i qualitat de vida. No obstant al produir-se els avenços dins la mateixa generació, hom és reaci a acceptar que allò pot comportar una millora vers el que ell acaba d’aconseguir.

Les persones no disposem encara, al menys la meva generació, de la capacitat d’assimilar, de manera positiva, nous models que de ben segur sorgeixen de la suma de totes les iniciatives anteriors.

Què és el que empeny a la gent a tenir cada dia més prejudicis davant els avenços de la humanitat?. Potser la poca capacitat d’assimilar tanta informació?  potser perquè barregem el pessimisme de les imatges dels telenotícies crean un pensament negativiste del món?.

Cada cop més tenim una imatge del món molt pessimista de la nostra realitat. El món mai ha estat un camí de roses, sempre hi ha hagut guerres, fam, desastres naturals, analfabetisme, enfermetats,.. i això no ens deixa avançar en la seva millora, ja que el bon ús de les coses no depèn dels altres, sinó d’un mateix.

Hem creat molins davant les costes Daneses que produeixen el 20% de l’energia al país, centrals de carbó on el diòxid és llençat al terra, hem creat màquines capaces de recolectar menjar per a tot el món, hem creat avions que poden portar menjar a un país amb un desastre natural, hem inventat motores de rescat d’alta velocitat que poden salvar vides, una xarxa d’informció que pot arribar allà on encara no hi ha llibres, medicaments que curen malalties, hem plantat milions d’arbres nous per regenerar la terra, estem a punt d’aconseguir, en els propers 50 anys, la fusió de l’àtom que crearà energia neta… i m’algrat tot això encara som pesimistes?

Clar què, podem sempre veure la cara negativa de les coses i parlar de la contaminació visual dels molins de vent, del soroll de les màquines, del perill de la xarxa o de lo feliços que erem nosaltres de petits, sense tenir present que ja hi ha una altra generació igual de bona o dolenta que la nostra que té una manera diferent de viure i conviure, de gaudir de la vida, de jugar o de relacionar-se molt diferent a nosaltres, però no massa diferent del que nosaltres vam fer amb la generació que ens precedia.

Jo sóc optimista per naturalesa, tinc una gran capacitat d’adaptació als canvis, crec que sempre són per millorar (altra banda és el que fem els humans, nosaltres, no els altres!) per sort jo puc viure a la meva manera, puc i tinc la capacitat per decidir i opinar, se discernir allò que m’agrada i el que no, tinc la llibertat d’expressar el que sento i fins i tot em puc permetre el gust de no ser perfecte,  però no em veig capacitat per criticar el món només a partir dels perjudicis propis de la meva generació, no.

Duran els meus anys de carrera d’història vaig aprendre bàsicament una cosa: el desconeixement i els canvis sempre fan por a les persones, no els dóna seguretat, tenen la sensació que és un menyspreu a l’esforç que ells van posar i per tant es neguen a acceptar o a reflexionar sobre les coses positives i es centres només en les negatives.

Però allò que passa de manera natural al nostre voltant, no hauria de passar en els llocs de formació. Educar no és una lluita contra el món, educar és formar persones preparades per viure i conviure, al món que els ha tocat viure per tal d’aprofitar tot allò que té de bo i preveure’ls d’allò maliciós.

Una vegada vaig aprendre que un got mig buit també pot ser un got mig ple. Tot a la vida depèn de com escoltis, de com miris, de com parlis o de com sentis, i quan creguis haver-ho descobert, pensa que pots estar equivocat.

Com diu una frase que tenim a l’escola: L’ùnic obstacle per aconseguir allò que vols, només ets tu mateix”. Tot és possible, fer un món millor també, de fet n’estic convençut que qualsevol temps passat NO va ser millor.

Josep Maria Esteve

L’escola ha visitat una escola d’Irlanda del Nord dins del projecte d’intercanvi P2V on l’objectiu és trobar el model educatiu preparat per la societat del coneixement .

La visita va durar tres dies durant els quals es van posar damunt la taula els pros i contres de l’educació en el moment actual. Les tres escoles que participem d’aquest projecte (Una Irlandesa, una Danesa i la Nostra), coincidíem en que la formació és el factor clau d’un bon model educatiu.

P2V neix com a continuació de projectes d’aprenentatge entre iguals anteriors, ERNIST i P2P, desenvolupats entre el 2003 i el 2006.

BubbleShare: Share photos – Powered by BubbleShare

De tots és palesa la realitat actual sobre l’educació. Però si analitzem de manera profunda quins són realment els autèntics problemes veurem que no tenen a veure amb el que els nostres alumnes saben o deixen de saber. Si fem un esforç i retornem a l’edat de la pubertat, i analitzem com érem, què sabíem, què fèiem segurament recordarem que els nostres coneixements eren molt més limitats que els que els alumnes d’avui en dia posseeixen. No és doncs aquest apartat el que ens hauria de preocupar (no obstant és el que ens basem per avaluar la situació actual del nostre jovent). També recordarem que molts alumnes no havien anat mai a l’escola i que la majoria, quan arribaven als catorze anys, l’abandonaven. Ara el cent per cent dels nens i nens d’aquest país estan a l’escola fins el setze anys. També recordarem que vivíem en una societat dictatorial, on les normes eren clares i poques però fermes. No podíem opinar, els càstigs eren una constant i tot s’imposava per norma. No oblidem tampoc la misèria de moltes famílies, les dificultats per viure, la manca de bens de consum, i la mala qualitat dels centres públics de l’època dirigits per personatges d’un règim que el que menys els preocupava era la formació dels futurs homes i dones del país (és a dir nosaltres avui). Tampoc podem oblidar l’entorn familiar on la dóna estava a casa i es preocupava de l’educació dels seus fills (gracies a això molts de nosaltres hem arribat a ser alguna cosa a la vida i no gràcies a les escoles on anàvem).

Tot plegat marca un entorn que ben poc s’assemble a l’actual. Però els formadors d’quests nous joves som aquells qui vàrem viure en aquella societat completament diferent d’aquesta.

Els nens i nenes, els joves i les joves, ja no són com nosaltres érem a la seva edat. No ens assemblem en res, no tenim el mateix entorn social, ni els mateixos recursos, la democràcia està plena de normes i la lògica ha d’imperar per entendre-les (quan aquesta falla, que és molt sovint, ens trobem en el conflicte), tenen accés a molta informació (que en ocasions desinforma més que informar), ja no podem abandonar l’escola fins els setze anys, tenen poc accés al món laboral, el seu temps d’esbarjo està ple d’activitats que els motiven molt més que la pròpia escola, no tenen que esforçar-se (ho tenen tot) i el més preocupant, és que no són conscients que la vida no és fàcil i que és molt llarga.

En aquest context podem donar la culpa al jovent d’avui en dia?. No serà en part culpa de la manca d’adaptació dels que avui tenim la responsabilitat de saber canalitzar la realitat amb l’educació dels nostres alumnes o fills?. I quan parlo de responsabilitats no parlo de culpa, segurament amb l’educació rebuda era impossible fer-ho millor.

No obstant, amagar-se sota la crítica fàcil, cercar culpables i amagar les nostres responsabilitats no millorarà la situació. hem de ser valents, tothom des del seu treball té la responsabilitat de fer-ho bé, de millorar dia a dia, de conèixer la nova realitat, de veure on es falla, de fer més una autocrítica que crítica aliena. Només des d’aquesa obligació moral podrem canviar una situació que cada dia s’esdevé més conflictiva. Els pares des de la seva responsabilitat i els mestres i professors des de la seva. Treballant de manera conjunta, sense cercar culpables. L’objectiu és l’alumne/a o el fill/a no el problema.

Tot a la vida és possible, si hem arribat a aquest extrem tant complexe, també li podem donar la volta. fer les coses bé costa tant com fer-les malament. fem-les bé!.

Podríem dir doncs, que el problema dels nostres fills i alumnes no són els coneixements, sinó les actituds davant la vida. I com he dit abans, l’actualitat no s’assemble en res a la d’abans. Serà normal el que passa i som nosaltres qui no ho entenem?. Cal en primer lloc una bona reflexió.

Reflexionem!

Molt s’ha parlat en els darrers anys dels resultats que obtenim al nostre país en comparació a altres països de la unió europea. Moltes les excuses i les desviacions posades per distreure de l’autèntic problema de fons.

En aquest primer bloc, voldria exposar el meu parer sobre les bases del problema sense les quals difícilment podrem millorar la formació social i intel·lectual dels nostres alumnes.

1. L’organització de l’educació en el nostre país està més pensada en els mestres i professors que en els propis alumnes.

2. La preparació dels mestres i de les escoles de magisteri no està a l’alçada del que demana la societat del segle XXI, i per altra banda, no existeix una carrera d’educació per als professors de secundària (francament al·lucinant)

3. Els equips directius no poden tirar endavant els projectes pels quals se’ls ha valorat i posat en aquest càrrec. No tenen potestat per decidir ni per organitzar de manera autònoma i en equip els seus centres.

4. Els drets adquirits pels mestres i professors (sempre tendint a la comoditat) fa que la tasca recaigui en aquells que hi posen més esforç, professionalitat i vocació. temes com cobrar set hores per treball a casa, són per a molts mestres i professors una falàcia que es podria aprofitar en treball cooperatiu al centre amb els altres companys i deixar a casa per altres dedicacions més personals.

5. Els pactes dels polítics amb els sindicats i mai amb els equips directius que són qui realment han de tirar els projectes. Perquè cada u no es dedica a les seves obligacions?

6. Els sous dels equips directius que hi dediquen una mitjana de deu hores diàries amb l’assoliment de solucionar tots els problemes, donar la cara en totes les situacions, gaudir de poques vacances, estar constantment format, fer de gestors, administradors, mestres o professors, de conserges en moltes ocasions, de policies, de pares,… no compensa sinó hi ha una vocació i altruïste difícil de sostenir.

7. Un sistema que depèn de la casualitat no pots funcionar mai: si t’arriben bons mestres… si aquests s’adaptes i són participatius en el projecte… si coneixen l’entorn… si es quedaran temps… si… El sistema requereix d’una estructura que no es basi en la casualitat ni la temporalita. Cal que els equips directius puguin escollir el perfil dels professionals que han d’ajudar a aquell centre a tirar endavant un o altre projecte. Possiblement aquest sigui el factor més determinant de la millora de la qualitat educativa.

8. La preparació dels professionals pels canvis socials que s’esdevenen és un altra dels factors preocupant. El cos de mestres i professors és un cos, en algunes ocasions, molt estable pedagogicament parlant i que costa de provocar els canvis que la societat demana. Molts mestres i professors reprodueixen les maneres d’educar en les que ells van ser educats. L’excusa és que a ells els va servir. I així ens va. L’exigència de la formació i la seva avaluació (no la simple assistència) hauria de ser una prioritat.

9. La gratuïtat dels llibres de text o dels materials necessaris pel bon desenvolupament del curs és, al meu entendre, un altra factor contraproduent. El cost que actualment paguen els pares de material i llibres de text, no arriben en cap cas a superar els 29 euros mensuals. Quin hàbit familiar té un cost inferior a aquest?, un cafè diari suposa al mes uns 30 euros, la subscripció a un diari uns 20 euros, la subscripció al canal plus uns 40, … Però el més preocupant no és el cost, sinó la sensació que es produirà quan al no haver de pagar res no se’n recordin que els seus fills estan a l’escola.

Els estem dient que es despreocupin del tot?. És que l’educació no té un cost elevadíssim l’educació ja en aquests moments (sous, llum, calefacció, recursos, neteja, infrastructures,…)? No paguem el poder agafar el tren i també és públic?, no ens estem plantejant fer pagar un cost mínim per l’assistència als CAPS?.

Hem d’educar dient que l’educació és gratuïta , però que té un cost mínim que s’ha d’assolir per tal de poder donar qualitat, d’altra banda els centres públics o concertats no podran educar en funció de les necessitats de la societat que els ha tocar viure.

Fem una bona política d’ajuts a qui ho necessitin i no creem una fractura social volent afavorir a tots per igual i donant a tots una qualitat educativa nefasta.

10. Els centres han de poder disposar d’una autèntica autonomia. Si se’ls avalua han de poder decidir com i amb qui tirar endavant allò que se’ls demana.

Cal una reforma de l’estructura del funcionariat i un major control de les persones que no són vàlides per educar al futur de la nostra societat. No es tracta de posar més hores lectives per fer contents als pares, no es tracta de si més o menys hores de castellà o de si la religió o  la ètica, no es tracta de participar en molts projectes per aconseguir recursos (plans de plans com alguns els anomenem), canvis i més canvis de plans d’educació que mai es posen a la pràctica per manca de recursos, … anem a ser efectius.

Es tracta de consolidar equips estables, que treballin per un objectiu comú, que hi estiguin a gust i que siguin benvinguts per participar-hi, que els mestres i professors tinguin forces hores per coordinar-se dins del centre de manera cooperativa, que els equips directius tinguin poder de decisió, que disposin dels recursos necessaris per tirar endavant els projectes que plantegen i que el Departament els hi exigeix, que si algun professional no si adapta se’l pugui traslladar allà on pugui ser més efectiu,… en definitiva es tracta de ser valent i anar a l’arrel del problema sense desviar l’atenció ni voler fer polítiques que siguin efectives a l’hora d’aconseguir vots.

Es tracta de crear la carrera d’educació per a la secundària, millorar les escoles de magisteri, dignificar la carrera docent, controlar-la, exigir qualitat, valorar els que no compleixen els requisits per educar els nostres alumnes, exigir la formació constant i avaluativa dels mestres i professors i no oblidem en fer exigir també responsabilitats més àmplies a ales famílies.

L’educació necessita de gent valenta per fer el canvi. Hi esteu predisposats?