Per primera vegada a la història de la humanitat, els canvis s’esdevenen, en diverses ocasions, dins d’una mateixa generació. Això vol dir que en moltes ocasions allò pel que vam lliutat ara ha canviat i ho podem percebre.
El cas és que una lluita suposa sempre, per a mi, una millora en la vida de les persones, en la seva salut, educació i qualitat de vida. No obstant al produir-se els avenços dins la mateixa generació, hom és reaci a acceptar que allò pot comportar una millora vers el que ell acaba d’aconseguir.
Les persones no disposem encara, al menys la meva generació, de la capacitat d’assimilar, de manera positiva, nous models que de ben segur sorgeixen de la suma de totes les iniciatives anteriors.
Què és el que empeny a la gent a tenir cada dia més prejudicis davant els avenços de la humanitat?. Potser la poca capacitat d’assimilar tanta informació? potser perquè barregem el pessimisme de les imatges dels telenotícies crean un pensament negativiste del món?.
Cada cop més tenim una imatge del món molt pessimista de la nostra realitat. El món mai ha estat un camí de roses, sempre hi ha hagut guerres, fam, desastres naturals, analfabetisme, enfermetats,.. i això no ens deixa avançar en la seva millora, ja que el bon ús de les coses no depèn dels altres, sinó d’un mateix.
Hem creat molins davant les costes Daneses que produeixen el 20% de l’energia al país, centrals de carbó on el diòxid és llençat al terra, hem creat màquines capaces de recolectar menjar per a tot el món, hem creat avions que poden portar menjar a un país amb un desastre natural, hem inventat motores de rescat d’alta velocitat que poden salvar vides, una xarxa d’informció que pot arribar allà on encara no hi ha llibres, medicaments que curen malalties, hem plantat milions d’arbres nous per regenerar la terra, estem a punt d’aconseguir, en els propers 50 anys, la fusió de l’àtom que crearà energia neta… i m’algrat tot això encara som pesimistes?
Clar què, podem sempre veure la cara negativa de les coses i parlar de la contaminació visual dels molins de vent, del soroll de les màquines, del perill de la xarxa o de lo feliços que erem nosaltres de petits, sense tenir present que ja hi ha una altra generació igual de bona o dolenta que la nostra que té una manera diferent de viure i conviure, de gaudir de la vida, de jugar o de relacionar-se molt diferent a nosaltres, però no massa diferent del que nosaltres vam fer amb la generació que ens precedia.
Jo sóc optimista per naturalesa, tinc una gran capacitat d’adaptació als canvis, crec que sempre són per millorar (altra banda és el que fem els humans, nosaltres, no els altres!) per sort jo puc viure a la meva manera, puc i tinc la capacitat per decidir i opinar, se discernir allò que m’agrada i el que no, tinc la llibertat d’expressar el que sento i fins i tot em puc permetre el gust de no ser perfecte, però no em veig capacitat per criticar el món només a partir dels perjudicis propis de la meva generació, no.
Duran els meus anys de carrera d’història vaig aprendre bàsicament una cosa: el desconeixement i els canvis sempre fan por a les persones, no els dóna seguretat, tenen la sensació que és un menyspreu a l’esforç que ells van posar i per tant es neguen a acceptar o a reflexionar sobre les coses positives i es centres només en les negatives.
Però allò que passa de manera natural al nostre voltant, no hauria de passar en els llocs de formació. Educar no és una lluita contra el món, educar és formar persones preparades per viure i conviure, al món que els ha tocat viure per tal d’aprofitar tot allò que té de bo i preveure’ls d’allò maliciós.
Una vegada vaig aprendre que un got mig buit també pot ser un got mig ple. Tot a la vida depèn de com escoltis, de com miris, de com parlis o de com sentis, i quan creguis haver-ho descobert, pensa que pots estar equivocat.
Com diu una frase que tenim a l’escola: L’ùnic obstacle per aconseguir allò que vols, només ets tu mateix”. Tot és possible, fer un món millor també, de fet n’estic convençut que qualsevol temps passat NO va ser millor.
Josep Maria Esteve