De tots és palesa la realitat actual sobre l’educació. Però si analitzem de manera profunda quins són realment els autèntics problemes veurem que no tenen a veure amb el que els nostres alumnes saben o deixen de saber. Si fem un esforç i retornem a l’edat de la pubertat, i analitzem com érem, què sabíem, què fèiem segurament recordarem que els nostres coneixements eren molt més limitats que els que els alumnes d’avui en dia posseeixen. No és doncs aquest apartat el que ens hauria de preocupar (no obstant és el que ens basem per avaluar la situació actual del nostre jovent). També recordarem que molts alumnes no havien anat mai a l’escola i que la majoria, quan arribaven als catorze anys, l’abandonaven. Ara el cent per cent dels nens i nens d’aquest país estan a l’escola fins el setze anys. També recordarem que vivíem en una societat dictatorial, on les normes eren clares i poques però fermes. No podíem opinar, els càstigs eren una constant i tot s’imposava per norma. No oblidem tampoc la misèria de moltes famílies, les dificultats per viure, la manca de bens de consum, i la mala qualitat dels centres públics de l’època dirigits per personatges d’un règim que el que menys els preocupava era la formació dels futurs homes i dones del país (és a dir nosaltres avui). Tampoc podem oblidar l’entorn familiar on la dóna estava a casa i es preocupava de l’educació dels seus fills (gracies a això molts de nosaltres hem arribat a ser alguna cosa a la vida i no gràcies a les escoles on anàvem).
Tot plegat marca un entorn que ben poc s’assemble a l’actual. Però els formadors d’quests nous joves som aquells qui vàrem viure en aquella societat completament diferent d’aquesta.
Els nens i nenes, els joves i les joves, ja no són com nosaltres érem a la seva edat. No ens assemblem en res, no tenim el mateix entorn social, ni els mateixos recursos, la democràcia està plena de normes i la lògica ha d’imperar per entendre-les (quan aquesta falla, que és molt sovint, ens trobem en el conflicte), tenen accés a molta informació (que en ocasions desinforma més que informar), ja no podem abandonar l’escola fins els setze anys, tenen poc accés al món laboral, el seu temps d’esbarjo està ple d’activitats que els motiven molt més que la pròpia escola, no tenen que esforçar-se (ho tenen tot) i el més preocupant, és que no són conscients que la vida no és fàcil i que és molt llarga.
En aquest context podem donar la culpa al jovent d’avui en dia?. No serà en part culpa de la manca d’adaptació dels que avui tenim la responsabilitat de saber canalitzar la realitat amb l’educació dels nostres alumnes o fills?. I quan parlo de responsabilitats no parlo de culpa, segurament amb l’educació rebuda era impossible fer-ho millor.
No obstant, amagar-se sota la crítica fàcil, cercar culpables i amagar les nostres responsabilitats no millorarà la situació. hem de ser valents, tothom des del seu treball té la responsabilitat de fer-ho bé, de millorar dia a dia, de conèixer la nova realitat, de veure on es falla, de fer més una autocrítica que crítica aliena. Només des d’aquesa obligació moral podrem canviar una situació que cada dia s’esdevé més conflictiva. Els pares des de la seva responsabilitat i els mestres i professors des de la seva. Treballant de manera conjunta, sense cercar culpables. L’objectiu és l’alumne/a o el fill/a no el problema.
Tot a la vida és possible, si hem arribat a aquest extrem tant complexe, també li podem donar la volta. fer les coses bé costa tant com fer-les malament. fem-les bé!.
Podríem dir doncs, que el problema dels nostres fills i alumnes no són els coneixements, sinó les actituds davant la vida. I com he dit abans, l’actualitat no s’assemble en res a la d’abans. Serà normal el que passa i som nosaltres qui no ho entenem?. Cal en primer lloc una bona reflexió.
Reflexionem!