Arxiu d'etiquetes: salaris

La pandèmia dispara una desigualtat que ja anava en augment

General

Els ERTO eviten que la diferència s’elevi a cotes desconegudes

ara.cat . BARCELONA 

XAVIER GRAU
 0

Comparteix

Guarda

La progressiva pèrdua de pes de la classe mitjana comporta un augment de la desigualtat salarial i amplia la bretxa entre els que cobren més i els que guanyen menys. Aquest fenomen ja fa anys que es produeix, però la pandèmia del covid-19 ha augmentat encara més les diferències, fins a nivells “preocupants”, segons constata un grup format per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra, l’Institute of Political Economy and Governance (IPEG) i CaixaBank Research, que amb tècniques de big data analitzen en temps real l’evolució de la desigualtat.

Aquest grup ha constatat que l’índex Gini, que mesura les desigualtats, es va disparar a l’abril onze punts respecte al febrer, just abans de la crisi sanitària. Tot i que amb la desescalada la diferència ha baixat, al juny encara se situava sis punts per sobre del mes de febrer. El grup d’investigadors ha constatat que les transferències públiques, en forma d’ERTO, han mitigat molt aquest efecte, i l’índex Gini se situava al juny dos punts per sobre del febrer si es tenen en compte aquestes prestacions. El paper important de les ajudes públiques, però, no amaga l’impacte negatiu. “Durant la crisi financera la variació era de dècimes, no de punts”, destaca José García Montalvo, catedràtic d’economia de la Pompeu Fabra. Per a aquest acadèmic, per saber si finalment la pandèmia acaba augmentant molt la desigualtat caldrà veure quants ERTO acaben en acomiadaments definitius. El grup d’investigadors també constata que aquesta desigualtat sobtada per la pandèmia afecta més els joves i els treballadors estrangers.

Que la diferència de retribucions augmenta es constata amb les dades. L’any 2008 la retribució dels espanyols que cobren més era 31.554 euros anuals superior a la dels que cobren menys. El 2018 la diferència s’havia eixamplat fins als 36.275 euros, segons les dades de l’INE. L’escola de negocis EADA fa cada any un estudi d’evolució dels salaris, en col·laboració amb l’empresa ICSA. L’últim, referit al 2019, indica que els sous dels directius -que són els que cobren més- van augmentar un 4,58%, mentre que el salari dels càrrecs intermedis va augmentar un 3,43% i el dels empleats ho van fer només un 1,89%. En llenguatge clar: els que cobren més cada cop guanyen més, cosa que fa més gran aquesta bretxa.

Però la retribució depèn molt del tipus de feina, dels estudis, de la formació, de l’empleador -no és el mateix ser funcionari que treballar en una empresa privada- i, fins i tot, de la dimensió de l’empresa -es guanya més a les grans que a les petites-, segons es pot veure a l’enquesta d’estructura salarial de l’INE. Tot i així, hi ha un altre factor que també hi influeix: el gènere. La bretxa salarial encara existeix, malgrat que es va reduint. Segons l’INE, els homes cobraven el 2018 un 11,3% més que les dones, però el 2010 la diferència era superior, del 15,3%.

Diferències geogràfiques

Només el País Basc, Navarra, Madrid i Catalunya tenen un sou mitjà superior al del conjunt de l’Estat. Un altre factor és l’edat. El sou mitjà entre els 55 i els 59 anys a Espanya era de 27.948 euros a l’any, mentre que entre els 20 i els 24 anys només assolia els 12.914 euros.

Els salaris deixen de ser l’ascensor cap a la classe mitjana

Formació i Orientació Laboral

La precarietat laboral fa que el treball ja no tingui l’efecte redistributiu del passat

Ara.cat. BARCELONA Els salaris deixen de ser l’ascensor cap a la classe mitjanaEls salaris deixen de ser l’ascensor cap a la classe mitjana

El treball està perdent la seva funció d’ascensor social. Només una de cada tres famílies pot arribar als nivells de renda de la classe mitjana a través del sou, molt per sota de la mitjana europea, segons es desprèn de l’informe de desigualtat a Espanya d’Oxfam Intermón.

Segons l’informe, “la disminució del pes dels salaris en l’economia és una de les principals causes de l’augment de la desigualtat i de l’exagerada proporció de persones treballadores pobres”. Espanya és el quart país amb més desigualtats econòmiques de la Unió Europea, i la tendència indica que aquestes diferències es consoliden els últims anys: entre el 2013 i el 2016, mentre que el 10% de les cases més pobres incrementaven la renda un 3,8%, l’augment en el 10% de les més riques era del 18,8%.

Així com a Espanya només un 33% de les persones accedeixen a la classe mitjana gràcies al sou, a Suècia -que és a l’altre extrem- les rendes del treball situen en la classe mitjana quasi la meitat de la població. “El mercat laboral espanyol genera molta menys classe mitjana que la resta” de països desenvolupats, conclou l’informe. Per a Oxfam, la classe mitjana la formen les persones amb uns ingressos que estan entre 30 punts per sobre i 30 punts per sota de la renda mitjana.

De fet, el 13,1% dels treballadors espanyols viuen per sota del llindar de la pobresa, una dada que situa Espanya a la cua de la UE: només Romania i Grècia presenten xifres pitjors en aquest àmbit.

Les causes d’aquesta incapacitat del treball per funcionar com a ascensor social s’expliquen, segons Oxfam Intermón, per la caiguda de sous i per la precarització de les feines, que va augmentar amb l’esclat de la crisi i es va accelerar encara més amb l’aprovació de la reforma laboral del 2012. En aquest sentit, el text destaca que, el 2017, el salari mitjà real -aplicant-hi l’efecte de la inflació- va baixar un 1,8%.

Quant a la precarietat, la temporalitat hi juga un paper essencial, segons Oxfam Intermón. La proporció de població activa amb un contracte indefinit i a jornada completa no arriba a la meitat. Això vol dir que més del 50% dels empleats treballen menys de vuit hores diàries, tenen una feina temporal o totes dues coses alhora. “Moltes de les retribucions baixes es deuen al fet que les persones no només guanyen pocs diners per hora, sinó que a més treballen menys hores de les que voldrien”, diu l’estudi. La durada mitjana dels contractes, ara de 49 dies, era de 72 dies abans de la crisi.

L’informe també assenyala com a causa de la disminució del pes dels sous en l’economia “els canvis en la indústria” que, des dels anys 70, han reduït “progressivament el nombre d’operaris i persones empleades” en el sector manufacturer. Aquesta mena d’empleats tenien “més drets laborals i una bona capacitat de negociació col·lectiva”, per la qual cosa “aconseguien salaris més alts”. A més, en els anys de creixement econòmic previs a la crisi, els tipus de feines que es van crear van ser, preeminentment, de baixa qualificació i, per tant, de menys retribució, centrades en sectors de productivitat baixa o basats en l’economia especulativa, com ara la construcció.

Ajudes socials ineficients

Les transferències públiques -subsidis, beques i pensions- tampoc compleixen la funció de redistribuir la riquesa de les rendes més altes a les més baixes. Espanya és el vuitè país de la Unió Europea amb les transferències públiques més ineficients per desigualtats, perquè només disminueixen un 24% la pobresa. És a dir, les ajudes socials a Espanya només treuen de la pobresa menys d’una de cada quatre persones. La mitjana europea és del 33% i en països com Finlàndia, Dinamarca i Irlanda és superior al 50%.

A escala de desigualtat, aquestes dades es tradueixen en el fet que les transferències públiques només redueixen un 32% la desigualtat -mesurada amb l’índex de Gini-, mentre que al conjunt de la UE la rebaixa és del 40,3% i a Suècia, que encapçala el rànquing, és del 52,2%. D’acord amb Oxfam Intermón, la principal raó de la cronificació de la desigualtat és la poca despesa pública dedicada a política social.

Impostos poc progressius

“Durant la crisi hi va haver una disminució de recursos tributaris a Espanya molt més marcada que en altres països de l’entorn europeu”, diu l’informe. Tot i ser molt inferior a la dels veïns europeus, la pressió fiscal a Espanya va tocar fons el 2009, però s’ha recuperat amb diferències de recaptació respecte als nivells anteriors a l’inici de la recessió. En particular, ha augmentat el pes de l’impost sobre el valor afegit (IVA) respecte al total recaptat, mentre que les aportacions de l’impost de societats han caigut.

L’IVA, com la resta de taxes que graven el consum, té un efecte regressiu; és a dir, transfereix la riquesa de les rendes més baixes a les més altes, al contrari que els impostos directes com l’IRPF i el de societats. El 2007, l’impost que paguen les empreses aportava un de cada cinc euros que arribaven a les arques públiques a través de la recaptació. Deu anys més tard només era un de cada deu. En canvi, l’IVA va passar del 27,8% de la recaptació al 32,8% en el mateix període.

La brecha digital de los salarios

Articles digitals

Las empresas convencionales pagan más para captar a profesionales que se desarrollan y se sienten más cómodos en ‘start-ups’

La brecha digital de los salarios
Las start-ups compensan los menores sueldos con entornos de trabajo más flexibles, posibilidad de crecer con el proyecto y aprendizaje (.)
 23/07/2017 – La Vanguardia

Los salarios de las posiciones ejecutivas en las empresas digitales – start-ups o compañías ya más consolidadas– son todavía considerablemente inferiores que los que se pagan en las empresas convencionales (que pueden llegar a ser el doble, hasta el triple). Eso se debe a que las start-ups son por definición más jóvenes y con modelos de negocio más recientes. Sin embargo, desde que las grandes corporaciones tradicionales han entrado en la vorágine de la transformación digital, en los dos últimos años se está acelerando el diferencial de salarios a favor de los perfiles con habilidades digitales, que consiguen ganar fácilmente un 20% más que los que no los tienen. El resultado es un mercado laboral en plena redefinición de habilidades y retribuciones, al que empresas y trabajadores intentan adaptarse.

Las grandes empresas van locas para incorporar buenos perfiles con conocimiento digital, y el talento digital está evidentemente en las start-ups, donde los salarios inferiores (normalmente lo son, con excepciones en función de las rondas de financiación conseguidas) se compensan con incentivos variables, acciones y sobre todo con una diferente cultura de empresa: flexibilidad, posibilidad de aportar y participar del proyecto y aprendizaje. “Sucede que muchos profesionales digitales se resisten a trabajar en las grandes corporaciones tradicionales por un tema cultural, y sólo acceden a cambio de más salario”, reflexiona Joana Sánchez, presidenta de Inesdi y cofundadora de Indigital Advantage, especializada en la búsqueda de directivos y profesionales digitales.

Las empresas tradicionales pagan hasta un 70% más que las tecnológicas

Los salarios de las posiciones ejecutivas en una start-up pueden representar menos de la mitad de los que paga una empresa digital consolidada; y respecto a estas, las corporaciones pagan todavía hasta un 70% más, según el estudio (ver cuadro adjunto) que ha realizado la consultora Talent Republic a partir de contrataciones recientes en posiciones similares en empresas comparables en Barcelona y Madrid.

Sin embargo, en el sector persiste la impresión de que hay todavía mucha volatilidad, quizás algo de burbuja, en los salarios en empresas o puestos digitales. “Las corporaciones convencionales, grandes o pequeñas, no saben muy bien cómo retribuir a los perfiles digitales y tecnológicos. En muchos casos no tienen claros ni los perfiles que necesitan ni qué competencias”, explica Carlos Llagostera, socio y consejero delegado de Talent Republic. “En una start-up, el salario no es lo más importante, lo que determina es el proyecto. En las empresas más analógicas, tiene que haber un
equilibrio entre el salario y la posi-bilidad de recorrido profesional”.

Salvador Sicart, de Hays, explica que hay cierta burbuja: “No hay paro en el sector tecnológico. Cuesta encontrar candidatos para algunas posiciones digitales,y los salarios se han inflacionado. Hay gente que consigue aumentar su sueldo un 15% cada año, hay mucha rotación. El problema es que muchos son millennials que buscan proyecto más que dinero y las empresas tienen que adaptarse, demostrar que pueden ofrecer flexibilidad, aprendizaje”. En este contexto, “el salario, por sí mismo, no retiene a nadie”, añade Llagostera. “Hay que ofrecer proyecto”.

La presión salarial en Barcelona crece con los centros de innovación como los de Nestlé

Esther Casademont, socia directora en Hunivers People Hub, coincide en que las empresas caen en una “necesidad imperiosa de transformarse y digitalizarse, y quieren resolver con un fichaje lo que no han hecho en diez años. En estos casos muchas empresas no saben lo que buscan, y también hay profesionales que se aprovechan. Y existe el peligro de apostar por perfiles digitales pero que en cambio tienen inmadurez en otros campos de gestión, y asignarles una responsabilidad y un salario excesivos que distorsionan el mercado”.

“Cuando muchas empresas aún no habían terminado la transición digital, llega una segunda etapa con el internet de las cosas y la explotación extensiva e intensiva de los datos – considera Oriol Guitart, directivo experto en marketing digital–. Eso generará un nuevo grado de volatilidad a los salarios”.

Además del ecosistema de start-ups y de los procesos de transformación digital de las empresas, la presión del mercado se acentúa porque en Barcelona se están implantando centros de innovación digital de multinacionales –como Nestlé, Lidl o Zurich–. La falta de oferta de profesionales con competencias digitales se traduce en una creciente brecha salarial. Sin embargo, “no me imagino dentro de unos años un director general o un directivo de cualquier sector sin un amplio conocimiento del mundo digital”, concluye Joana Sánchez.

La subida salarial de los españoles en cuatro años: 84 céntimos

Formació i Orientació Laboral,
Expansión – 14/11/2016 – POR ESTELA S.MAZO@EstelaMazo

Una queja habitual entre los trabajadores es que las estadísticas oficiales no reflejan el salario que realmente figura en su nómina. El INE cifra en 22.858 euros el sueldo medio bruto anual de los españoles, pero obviamente eso no significa que todos los empleados cobren ese importe. Como la propia denominación dice, se trata de una media, que queda condicionada por un colectivo no mayoritario que ingresa salarios muy elevados.

Así, para reflejar más fielmente la realidad, el INE calcula también el sueldo más habitual en España, que está situado en 16.490,8 euros. Una cifra que revela dos realidades. La primera: efectivamente hay más trabajadores con nóminas bajas que altas, pues la diferencia con la media es de 6.367 euros. Y la segunda gran verdad: la moderación salarial es más dura de lo que muestra la estadística oficial.

En el mismo periodo,el IPC escaló un 8,7%

Así, mientras que el sueldo medio ha subido un 0,3% (68 euros) entre 2010 y 2014 (los años a los que se refieren los datos del INE), el salario más habitual se ha incrementado incluso a menor ritmo: un exiguo 0,00509401%. O, lo que es lo mismo, 84 céntimos en los mismos cuatro ejercicios en los que el IPC escaló un 8,7%.

Las cifras proceden de la Encuesta de estructura salarial que publica el INE cada cuatro años (la última corresponde a 2014). La buena noticia es que la comparación respecto a estadísticas previas es más generosa, pues el salario más habitual ha crecido un 14% desde 2006 (2.024 euros) y un 32% respecto a 2002 ( casi 4.000 euros más). En ambos casos, no obstante, la inflación golpea de nuevo al bolsillo, pues los precios han subido a mayor ritmo: un 18% entre 2006 y 2014 y un 34,7% entre 2002 y 2014.

Cae en 10 autonomías

Por comunidades autónomas, el INE solo ofrece datos de evolución del salario medio. En este caso, entre 2010 y 2014 un total de 10 autonomías registran descensos. La mayor caída corresponde a Cataluña, con una rebaja del 2,1%, hasta 23.927 euros. Le siguen Castilla y León (-2,1%, hasta 20.524 euros), Extremadura (-1,5%, a 19.181 euros) y las Islas Baleares (-1,3%, hasta 21.322 euros). Aragón, el Principado de Asturias, Murcia, Andalucía, la Comunidad Valenciana y Galicia completan este grupo de mayores perjudicados.

Diari

 

Un de cada tres empleats cobra menys de 1.200 euros bruts

Formació i Orientació Laboral,

Els madrilenys cobren 262 euros més que els catalans cada mes

Ara.cat – NATÀLIA VILA Barcelona L'escletxa salarial entre homes i dones és de 479 euros mensuals.L’escletxa salarial entre homes i dones és de 479 euros mensuals.

Pràcticament 4,5 milions de treballadors a tot Espanya cobren menys de 1.216 euros bruts al mes. Això vol dir que, un cop descomptats els impostos, aquests assalariats -el 30% del total- ingressen al voltant de mil eur1212

Els sous més baixos són els que més s’han aprimat amb la crisi

Formació i Orientació Laboral,

Mentre els salaris més petits cauen un 28% des del 2008, els més elevats es mantenen

Des que va començar la crisi els que menys ingressen són els que més han deixat d’ingressar. Aquesta és la conclusió de l’informe ‘Cauen els salaris, creix la desigualtat’, que ha presentat aquest dijous l’organització Oxfam Intermón.

Per elaborar l’informe, Intermón pren les dades del ministeri d’Ocupació i Seguretat Social i divideix el conjunt de la població en deu grups en funció del salari mitjà. D’aquesta manera s’extreu la conclusió que el 10% de la població que menys cobra (amb un sou mitjà de 375 euros al mes) és la que més ingressos ha perdut entre el 2008 i el 2014. Concretament, aquest grup de població va veure com el seu salari perdia un 28%, si el 2008 aquest grup de població cobrava 519 euros de mitjana, el 2014 el seu salari havia caigut fins als 375 euros.

Els salaris més baixos han caigut un 28% durant la crisi mentre que els més elevats s'han mantingut / ARAEls salaris més baixos han caigut un 28% durant la crisi mentre que els més elevats s’han mantingut / ARA

D’altra banda, la baixada també és molt més accentuada en la resta de decils més baixos, és a dir, les persones que cobren entre aquests 365 i 960 euros al mes, amb una caiguda mitjana del 21% dels sous. D’altra banda, els salaris intermedis (corresponents als grups 4, 5 i 6) també van caure, però amb menys força. Per exemple, la població que correspon al grup 4, amb un sou de 1.299 euros mensuals l’any 2008, va passar a cobrar 1.164 euros el 2014, una caiguda del 10,5%

En els grups centrals, amb un salari mitjà entre 1.300 i 1.500 euros, la caiguda es modera lleugerament amb a davallades d’entre el 7% i el 5% si es compara el 2008 amb el 2014.
62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població

Però, com alerta aquesta organització, la desigualtat salarial a Espanya és “contracíclica” i quan hi ha recessió és quan més s’eixampla la bretxa salarial. Per això, els grups de població que menys perden són els que cobren salaris superiors als 1.770 euros(a partir del grup 7), que perden poc més d’un 4% des del 2008 i es mantenen gairebé estables si es compara amb el 2005. A més, l’últim grup, amb sous a partir de 5.664 euros, només va reduir un 0,6% els salaris en el període considerat ‘estrictament’ de crisi, entre el 2008 i el 2014. En conjunt, el salari mitjà a Espanya s’ha desplomat un 6,1% des que va esclatar la crisi.

Encara més diferència entre joves i dones

Aquest informe revela com el grup de població econòmicament més vulnerable és el que més ha patit des dels últims nou anys, però també aprofundeix en les conseqüències que la pèrdua de poder adquisitiu ha tingut en dos col·lectius estructuralment més dèbils: les dones i els joves. En aquest sentit, Oxfam Intermón assenyala que malgrat que s’ha anat reduint, la bretxa salarial entre homes i dones continua sent de les més accentuades d’Europa, una diferència causada per factors com ara els tipus de contracte. Aquesta organització recorda que el 2015 de tots els treballadors a temps parcial el 74,1% dels contractes eren per a dones.

Les dades recollides per aquesta organització sense ànim de lucre, a més, posen de manifest que la devaluació dels salaris és especialment intensa amb els més joves. Els empleats que tenen entre 16 i 24 anys han passat de cobrar una mitjana de 1.260 euros bruts mensuals el 2008 a 1.050 el 2014, menys de la meitat del que cobren els treballadors amb més experiència, els que tenen entre 55 i 64 anys que, segons assegura l’informe basant-se en dades públiques del Ministeri d’Ocupació, han mantingut un sou mitjà que volta els 2.350 euros bruts mensuals durant aquest període de temps.

¿Está bien pagado? Así se cobra en 36 profesiones en 7 países

Formació i Orientació Laboral,
Expansión  24/10/2016

Los sueldos medios en España son en muchos casos inferiores a los de las grandes potencias europeas.

En España se cobra poco. Lo dicen las estadísticas europeas: Eurostat sitúa el salario medio nacional por debajo del de la Unión Europea y la zona del euro, donde las retribuciones por hora trabajada son un 39% superiores. Lo confirman también numerosos estudios laborales: la última edición del Monitor Anual Adecco sobre Salarios, por ejemplo, cifra el sueldo español en 1.640 euros brutos anuales, casi un 18% por debajo de los 1.995 de la UE. Lo lamentan asimismo los propios trabajadores: los españoles son los ciudadanos europeos más descontentos con la remuneración que obtienen por su trabajo, según Nielsen. Y lo corrobora el análisis pormenorizado por profesiones, que deja a España en el furgón de cola de las retribuciones.

En concreto, en más de la mitad de las 36 profesiones analizadas por EXPANSIÓN a partir de la base de datos de la consultora norteamericana PayScale los profesionales de España (la cuarta economía del euro) salen perjudicados respecto a otros grandes países desarrollados. Los datos se pueden consultar aquí.

Los españoles no sólo cobran menos que en Estados Unidos, Reino Unido, Alemania o Francia, las dos primeras potencias de la divisa europea. También las nóminas en las profesiones concretas estudiadas son en la mayoría de los casos más bajas que en Italia (a la que España acaba de superar en renta por habitante) o que en los Países Bajos, considerado para muchos como un paraíso laboral, pero por detrás de España en el ránking económico mundial.

En general, en España se cobra menos que en Italia (con menor renta por habitante) y Holanda (peor situada en el ránking económico mundial)

Esta diferencia no entiende de categorías dentro de la empresa ni del nivel de formación entre profesiones, pues se reparte por todo igual por todo el escenario laboral. Así, según PayScale (que sólo recoge datos para trabajos con una base estadística representativa) afecta tanto a consejeros delegados como a profesores, pasando por científicos, directores de ventas, economistas o recepcionistas.

Los primeros, los CEO, cobran de media en España 97.808 euros brutos anuales, un 39,2% por debajo de los 160.900 euros de los Países Bajos. La menor brecha salarial se corresponde con Italia, con 109.200 euros, un 12% más. En Reino Unido, son 110.430 euros (un 13% más); en Alemania, 118.450 euros (un 21% superior); en EEUU, 142.570 euros (un 46%% más elevado), y en Francia, 154.840 euros (un 58% más) -ver cuadro adjunto-.

Un consejero delegado cobra un 64% menos que en Holanda o un 11,6% menos que en Italia

Entre los conocidos como los profesionales del C-Suite, la situación se repite entre los directores generales de Tecnología (CTO) y los de Finanzas (CFO). Los primeros, en un contexto en el que cada vez hay más profesionales de este perfil, cobran una media de 46.120 euros (frente a los 133.730 euros de EEUU, donde más ganan). Los financieros ingresan 71.215 euros, lejos de los 141.950 euros de los holandeses, que lideran el ránking. Del mismo modo, los directores de márketing y los de Recursos Humanos, los jefes de Operaciones y los de Servicios Informáticos, también tienen nóminas inferiores que en otras grandes potencias.

Otras profesiones

El sueldo medio de contables (27.185 euros) y economistas (25.500 euros) queda asimismo por debajo, hasta tal punto que las nóminas de estos trabajos en otros países son hasta 2,6 veces superiores. Lo mismo sucede con los community managers (con 16.090 euros de media, frente a los 43.400 euros del mercado norteamericano) y con los científicos investigadores. En esta categoría, la nómina española se reduce a 32.750 euros, la mitad que en EEUU (con 68.300 euros) o un 6% por debajo de los 35.000 euros de Italia.

Destacan también en la lista los profesores, traductores, dentistas, periodistas o recepcionistas. Todos ellos tienen los menores salarios de las economías estudiadas, en un análisis en el que llama la atención que España no goza de la mayor retribución en ninguna de las profesiones analizadas. No sorprende que, en general, las nóminas más altas estén en EEUU y Alemania, si bien economías como la italiana también puede presumir de los ingresos más elevados en determinados trabajos.