Arxiu d'etiquetes: Salari

El govern espanyol no descarta apujar fins als 1.000 euros el salari mínim el 2020

Montero ha dit que “ningú s’ha posat les mans als cap” quan França l’ha situat en 1.598 euros

Ara.cat

La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, en una imatge recent / EFE

El govern espanyol apujarà el salari mínim interprofessional (SMI) fins als 900 euros mensuals el 2019, però no descarta augmentar-lo encara més, fins als 1.000 euros, de cara al 2020. És una xifra reivindicada per Podem i pels sindicats. “Les organitzacions sindicals tenien la intenció que el 2020 es pogués arribar a 1.000 euros a través dels convenis col·lectius. Aquesta reivindicació segueix intacta”, ha assegurat aquest dimarts la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero.

La titular d’Hisenda ha defensat l’augment del salari mínim i ha subratllat que a França, on el president, Emmamuel Macron, ha anunciat una pujada del salari mínim de 100 euros mensuals, “ningú s’ha posat les mans al cap” davant la proposta de situar-lo en 1.598 euros.

Segons Montero, aquest fet demostra que la idea del govern espanyol d’apujar-lo a 900 euros “no està fora de la realitat” ni tampoc fa que estigui “allunyat dels països de l’entorn”. A més de França, Luxemburg –el país europeu amb un SMI més elevat– també acaba d’anunciar un augment del salari mínim de 100 euros a partir del gener, fins a situar-lo en 2.048 euros per als treballadors sense qualificació i 2.458 per als qualificats.

Estats membres sense SMI

A la Unió Europea hi ha sis països, entre els quals Itàlia i Finlàndia, que no tenen SMI. Entre els 22 socis que en tenen es poden observar grans oscil·lacions: van dels més de 2.000 euros de Luxemburg i els 1.613 d’Irlanda als 261 de Bulgària, els 400 de Lituània i els 407 de Romania, segons dades d’Eurostat. Espanya se situa a la vuitena posició en el rànquing. Sense comptabilitzar la pujada anunciada pel govern espanyol encara pendent d’aprovació, el sou mínim actual és de 858 euros (Eurostat fa el càlcul amb dotze pagues. A Espanya es calcula amb catorze i es queda en 735 euros).

On són les dones, al Mobile? Les congressistes no representen ni una quarta part dels assistents

Women4Tech i WomenInMobile posen en relleu la bretxa de gènere de la indústria tecnològica

Women4Tech és el programa que va llançar l’any passat la GSMA per posar en relleu la falta de dones directives en un dels sectors amb més projecció de l’economia global. “Aquest és un debat que hauria de començar als consells d’administració”, ha demanat Mary Clark, vicepresidenta executiva i directora de màrqueting de la companyia nord-americana de serveis digitals per al núvol Synchronoss Technologies.

En aquest sentit, l’esdeveniment ha destacat que encara que les dones són gairebé el 40% de la massa laboral al món, aquest percentatge baixa dràsticament quan es tracta d’empreses relacionades amb les noves tecnologies. Per exemple, en el sector de la indústria mòbil, només són un 19% del total de treballadors. Emma McGuigan -la directora de tecnologia de la consultora Accenture per a Irlanda i el Regne Unit- també lamentava que el gruix de les activitats del Women4Tech no es facin fins dijous, quan la majoria de congressistes ja són en direcció a l’aeroport i l’auditori principal no omple ni una quarta part dels seients.

No obstant, Julie Woods-Moss, la presidenta del grup de telecomunicacions indi Tata Communications, ha apuntat que la desigualtat de gènere no només vindrà de les organitzacions. “Hem de procurar que no creem una intel·ligència artificial amb els mateixos prejudicis”, ha afirmat. Amb aquestes paraules, la directiva s’ha referit als estudis que alerten que els algoritmes en què es basen molts programes de ‘software’ i plataformes digitals també son proclius a incorporar biaixos sexistes i racials. “Les màquines aprenen de qui les programa i aquests són els homes”, ha reivindicat McGuigan.

Directives i tècniques sobre l’escenari

El director general de la GSMA, Matts Granryd, ha celebrat que ja hi ha un 28% dels conferenciants que són dones, respecte del 21% de l’any anterior. Tot i així, a les vuit sessions més rellevants que organitza el congrés -les anomenades ‘keynotes’- només hi han participat 6 dones, poques en comparació amb els 28 homes que hi han intervingut durant els quatre dies que dura l’esdeveniment. De fet, en tres d’aquestes conferències no hi ha participat ni una sola dona.

Per això, esdeveniments com WomenInMobile -l’esdeveniment professional que se celebra durant la setmana del Mobile per quarta vegada aquest 2018- busquen fer el tomb a la visió tradicional dels congressos de tecnologia. La cita proposa que siguin les dones les que pugin a l’escenari a parlar sobre innovació, en lloc de posar el focus del debat només en la bretxa de gènere. Així doncs, aquest any les sessions es van centrar en la intel·ligència artificial amb xerrades de directives d’empreses com Google, BlaBlaCar o Booking.com.

Les dones cobren un 26% menys que els homes

La bretxa salarial entre homes i dones ja supera els 7.000 euros anuals, segons un estudi del Govern

D’aquesta manera, segons les dades que ha facilitat aquest matí la consellera de Treball, Afers Socials i Família, Dolors Bassa, el salari mitjà dels homes és de 27.477 euros i el de les dones de 20.324 euros. L’estudi també revela que la diferència es nota més en les remuneracions més baixes: allà la bretxa arriba al 42,6%.

“És una xacra laboral amb unes xifres intolerables”, ha sentenciat la consellera Bassa, alhora que ha explicat que “el Govern de Catalunya té el ferm propòsit de combatre-la”. Per a Bassa hi ha tres motius clau que expliquen aquestes diferències: la infravaloració de la feina feta per les dones, l’escassa presència en els llocs directius -i, per tant, que tenen un salari més alt- i el repartiment desigual entre homes i dones a l’hora de conciliar la vida professional i la familiar, des de la maternitat fins a la cura d’altres familiars o les feines de la llar. “No ens podem permetre com a país que hi hagi aquesta discriminació salarial -ha insistit Bassa-. Aquest és un mal global, també a tot Europa, però cal posar-hi mesures”.

La bretxa es fa persistent més enllà de la vida laboral

La manca d’igualtat a les retribucions entre homes i dones no es limita només a la vida laboral. L’informe elaborat pel departament de Treball constata que les diferències s’estenen també a la resta de la vida. D’aquesta manera la diferència salarial es tradueix també a les prestacions: mentre que un home cobra de mitjana 1.300 euros de pensió, les dones se situen en 900; en els casos d’incapacitat laboral la prestació d’ells arriba als 1.000 euros mentre que elles es queden en 800; de la mateixa manera, quan es queden a l’atur els homes cobren de mitjana 890 euros i les dones 740, segons les dades de Treball. “No és només una desigualtat mentre estan en actiu, sinó que persisteix al llarg de la vida”, ha lamentat Bassa.

En aquest sentit la consellera ha recordat que segons l’Organització Internacional del Treball (OIT) els dos factors clau que han de determinar el sou d’un professional són l’educació i l’experiència. Segons aquest principi, i tenint en compte que les dones tenen -de mitjana- més nivell de formació que els homes, els salaris femenins haurien de ser un 2% superiors als masculins.

En canvi l’estudi, anomenat ‘La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones’, reflecteix que lluny de superar el salari masculí les dones pateixen tres vegades més parcialitat que els homes i treballen menys hores -de fet, aquest és un dels factors principals que fa que el salari mitjà femení baixi-. També tenen més taxa d’atur i són menys presents en els llocs de treball qualificats. En el càlcul del salari per hora també hi surten perdent: en aquest cas, però, la bretxa baixa i se situa a tocar del 16%.

La bretxa també es més àmplia a les empreses petites que a les grans i es nota més al sector privat que no pas al públic. Per tot plegat la conselleria ha multiplicat per cinc el pressupost inicial destinat a igualtat en l’àmbit laboral: passarà dels 90.000 euros de l’any passat als 500.000 euros aquest 2017. El departament de Treball vol centrar els esforços en la formació per “remoure la cultura de gènere des de la base”. També farà suport i assessorament a empreses, jornades amb empresaris i representants dels treballadors i mantindrà els grups de reflexió i treball amb les universitats per aconseguir un canvi de percepció de la dona al món del treball. Durant el 2016 la Generalitat ja va tirar endavant la formació amb 1.100 directius i va engegar 42 plans que afecten 27.000 treballadors.

El Gobierno aprobará este viernes la subida del salario mínimo a 707 euros

Empleo confirma el aumento pactado previamente entre PP y PSOE en el marco de la negociación de los objetivos de déficitEl Gobierno aprobará este viernes la subida del salario mínimo a 707 eurosLa ministra de Empleo, Fátima Báñez, en una comparecencia en el Palacio de La Moncloa tras la última reunión con patronal y sindicatos (Chema Moya / EFE)

La Vanguardia – 01/12/2016

El Consejo de Ministros aprobará este viernes por real decreto-ley la subida del salario mínimo interprofesional (SMI) a 707,6 euros para 2017, ha dicho el secretario de Estado de Empleo, Juan Pablo Riesgo, a los sindicatos CC.OO. y UGT y a la patronal CEOE y Cepyme.

El secretario de Acción Sindical de CC.OO., Ramón Górriz, ha considerado que la reunión de hoy ha sido un “paripé” y supone una “intromisión” del PP y del PSOE en el diálogo social. Górriz ha asegurado que Empleo les ha reconocido que la propuesta responde al acuerdo con el PSOE para recabar el apoyo de los socialistas a los objetivos de déficit que el Ejecutivo quiere aprobar en 2017 y 2018.

La subida del salario mínimo sería uno de los muchos aspectos que han estado negociando PP y PSOE las últimas horas en el marco de la urgencia que tiene el Gobierno de presentar ante Bruselas un informe actualizado de que medidas va a tomar para cumplir sus compromisos de estabilidad.

En este marco, ambos han acordado el incremento del 0,5% al 0,6% del objetivo de déficit de las comunidades autónomas -aprobado este mismo jueves por el Consejo de Política Fiscal y Financiera- además de la creación de una tasa sobre bebidas azucaradas o un aumento en el impuesto de Sociedades, entre otras medidas.

Cèsar Molins: “La productivitat és baixa, i és culpa de tots: dels treballadors i dels empresaris”

Entrevista al director general d’Ames, una empresa metal·lúrgica de 1.000 treballadors

S’han d’apujar els salaris: sí o no? 

La pregunta hauria de ser: ens guanyem els salaris o no? ¿El que produïm és suficient per pagar aquests salaris i ser competitius al món?

Per tant, hem de competir en sous? 

No només. Hi ha el sou i l’activitat de les persones, i l’automatització. La clau és ser competitiu. Només podrem cobrar més si som productius. Si no, no. Així de senzill.

Per què la productivitat només creix molt quan hi ha crisi i les empreses redueixen les plantilles? 

Això és cert, i és fort. Resulta que les mateixes persones no són sempre igual de productives. Quan tenen por de perdre la feina, són més treballadores. No hauria de ser així. Amb la crisi també va baixar l’absentisme. La gent es posava igual de malalta, però tothom tenia por, i si els feia una mica de mal el cap anaven a treballar.

Però la productivitat també creix perquè potser baixa més la plantilla que el volum de feina. 

Això és trampa, això no pot ser! Les empreses sempre han de posar les persones que fan falta per fer la feina. No dir: ara em sobren diners, en posaré quatre o cinc més per fer la mateixa feina. Sempre s’han de posar just les persones que calen, ni una més, ni una menys.

Però sovint no és així… 

Si una persona de sobte es veu obligada a fer 10 hores al dia en comptes de fer-ne 8, i li paguen el mateix, vol dir que en realitat li han abaixat el sou. La pregunta és: si es fitxa més gent perquè aquella persona pugui fer 8 hores, serem competitius? Per ser-ho, hi ha una cosa molt important, que és la formació. Si tenim la gent ben formada, també podrem pagar més! Però ha de ser formació útil per a la feina.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

De qui és culpa que no siguem més productius? 

De tots. Del treballador, que de vegades s’hi arrepenja, i de les empreses, que no sempre es prenen prou seriosament la formació ni sempre posen els millors mitjans per treballar. I això és perquè no tenen diners, perquè no en saben i, de vegades, perquè no volen.

Podem ser país de salaris alts? 

Sóc optimista a mitges. No tenim una cultura del treball prou bona. N’hi ha d’altres que la tenen millor… i escolti: també n’hi ha que la tenen pitjor. A dins mateix d’Espanya hi ha diferències importants. Aquí tenim a l’ADN que treballar és una mala cosa, i a Alemanya no. Per als luterans, treballar dignifica.

Com es millora la productivitat?

No es tracta només de treballar molt i molt de pressa, que potser també, sinó que un senyor s’agafi la baixa quan realment està malalt. Es tracta de formar-se bé, de tenir marges com Déu mana, de tenir esperit de treball. Tot això conforma la productivitat, és a dir, quant de producte podem fer per unitat d’esforç. Jo estic a favor que la gent visqui de conya! Però per a això hem de ser molt productius. Si tots ens ho creguéssim, ho podríem ser. L’empresari hauria de dir als treballadors: busquem tots plegats com podríem fer-ho més bé. I el sou vindrà tot sol.

Vol dir que aquest diàleg entre treballador i empresa existeix? 

No! I és culpa dels dos. Hi ha empresaris que pensen que d’això no n’han de parlar amb els treballadors, i treballadors que pensen que l’empresari és sempre un desgraciat. Que de vegades és veritat! Però d’altres no. Hi ha de tot. I compte, l’empresari s’ha d’espavilar perquè, si ho fa malament, sap que li passarà? Que la gent bona li marxarà.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

Ara.cat –

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig és doctor en economia i ha desenvolupat la seva carrera professional entre el món acadèmic, l’administració pública i l’empresa multinacional. També és col·laborador habitual de l’ARA i partidari de repartir millor la riquesa a través dels salaris.

És el moment d’apujar els salaris?

Els salaris els ha de determinar la lliure negociació entre sindicats i patronals. Però tot indica que les empreses han millorat molt la seva situació, les exportacions catalanes van molt bé, fet que demostra que la nostra economia és competitiva. A més, la distribució entre rendes de capital i salaris ha empitjorat bastant. Com a observador extern em sembla que el que hem de veure és una tendència a l’alça dels salaris.

I quant haurien de pujar els sous? La inflació hauria de ser el punt de partida dels sindicats. No tindria sentit que els salaris perdessin poder adquisitiu. El més lògic és que es moguessin entre un 1,5% i un 3%, tot i que depèn de cada sector.

¿Un augment així no afectaria la productivitat de les empreses? És evident que per a un empresari l’ideal seria no pagar res, però aquest argument no té ni cap ni peus! Els salaris baixos afavoreixen l’empresa, però la qüestió és: per a què serveix una empresa? No serveix per ser competitiva, sinó per crear riquesa. Riquesa que s’ha de repartir entre propietaris i treballadors; aquesta és la funció social de l’empresa.

¿I tampoc faria perillar el volum actual d’exportacions?

Home, si apugéssim els salaris un 20% és evident que perillarien les exportacions! Però apujant els sous un 2,5% no perillaran pas, perquè l’impacte d’un 2,5% per cent del cost salarial sobre les exportacions pot ser aproximadament de menys d’un 1% sobre el cost del producte. Per tant, no estem parlant de xifres que afectin la competitivitat. Ja s’entén que les pujades salarials s’han de fer en la mesura que la competitivitat ho permeti.

¿Aleshores per què els empresaris encara hi són reticents, si ells ja comencen a notar la recuperació?

Perquè és un joc de suma zero. A molts els agradaria pagar sous alts, però saben que és encarir el producte i que això es tradueix en preus més alts o beneficis més petits. No es pot criticar un empresari perquè ofereixi resistència, com tampoc es pot criticar un assalariat que intenta cobrar més, són forces naturals. Però si les empreses produeixen més i exporten més, és natural que totes les parts rebin més.

I el salari mínim, és suficient?

És extraordinàriament baix i crea molts problemes de pobresa, desestructuració social i d’immigració. Està demostrat que els salaris molt baixos atrauen la immigració i creen problemes en l’estat del benestar, perquè hi ha molta gent que guanya tan poc que no paga impostos. Hauria de pujar considerablement: en quatre o cinc anys, un 50%. I com més aviat comencem, millor.

Front comú per apujar els salaris

El BCE, l’FMI i els sindicats demanen augmentar-los però les empreses, temoroses, no són tan entusiastes

“Ha arribat el moment que els salaris pugin a Europa”. Ras i curt. Aquesta va ser la petició del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, aquest mateix mes de setembre davant el Parlament Europeu: “Fa massa temps que els salaris pugen per sota de la productivitat”, va afegir Draghi. Després d’injectar diners engegant la màquina d’imprimir bitllets, de defensar l’euro incondicionalment i d’esgotar totes les polítiques monetàries al seu abast, Draghi no hi veu una altra solució per fer remuntar el consum i, per tant, també els preus, els ingressos de les empreses i, en definitiva, per impulsar l’economia europea. Tal com diu una persona que sap el que es cou al BCE, al banc “estan desesperats” perquè veuen que no aconsegueixen enlairar l’economia.

Espanya, a la cua d’Europa en salari mínim

Després de gairebé nou anys de crisi, les afirmacions de Draghi reobren un debat que manté tensionats els diferents agents socials a Catalunya i Espanya. Els pròxims mesos s’ha de tancar quina serà la pujada dels convenis col·lectius per al 2017, però no només això: cada vegada hi ha més organismes internacionals que aposten, amb la boca més gran o més petita, per una pujada dels salaris a Espanya. Alguns d’ells són els que durant la crisi van promoure l’austeritat i l’anomenada devaluació competitiva (abaixar sous i preus en no poder devaluar la moneda), però que ara creuen que cal millorar els diners que queden a la butxaca dels ciutadans perquè gastin més.

De fet, les dades diuen que els salaris han començat a recuperar-se a Catalunya. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, durant el 2015 i el que portem de 2016, els costos salarials han tornat a pujar, després de tres anys seguits de retallades. Alhora, els preus han afluixat i això fa que -tal com es veu al gràfic- durant l’últim any i mig l’augment dels salaris sigui més gran que el dels preus. Sobre el paper, doncs, els ciutadans tornen a guanyar poder adquisitiu, però a la pràctica, aquesta millora encara no compensa la pèrdua dels primers anys de la crisi.

QUI DIU QUÈ SOBRE SALARIS?
Els organismes econòmics modulen els seus discursos

Les diferents lectures sobre aquesta qüestió ja fa dos anys que s’arrosseguen. Fins i tot el Banc d’Espanya, el novembre del 2014, va admetre la necessitat d’apujar els salaris. L’aleshores cap d’estudis va dir que si a les empreses els començaven a anar millor les coses, els salaris podrien augmentar; això sí, només “en alguns sectors”. Una moderació que amb els mesos encara va anar a més: ara vinculen aquestes possibles pujades a la producció i sempre que les empreses no perdin competitivitat.

Aquest discurs moderat coincideix amb el de l’OCDE. Ara fa dos anys va reclamar millores salarials per lluitar contra la pobresa, i poc després va corregir el to i va afegir com a condicionant una millora de la productivitat empresarial.

Aquestes institucions estan, per tant, en el sí però no, i mentrestant la patronal també es mou en la indefinició perquè hi ha empreses i sectors en situacions molt diferents. Tot i així, també comença a haver-hi posicionaments més clars: el maig de l’any passat, la CEOE va admetre “que ara ja es pot ser més flexible amb els salaris” perquè “les empreses comencen a guanyar diners”, segons va dir Joan Rosell, el seu president. Però tot i que els costos salarials han pujat, encara hi ha camí per recórrer.

Més enllà del BCE i dels sindicats, l’organisme internacional més contundent fins ara ha sigut l’FMI: ha passat d’abanderar les retallades a defensar el contrari. Des de fa un any els seus informes indiquen que tanta contenció pot ser contraproduent i recorda que les retallades de salari havien d’anar acompanyades de polítiques econòmiques expansives que, en el cas espanyol, no s’han dut a terme.

QUANT HAURIEN DE PUJAR?
És la gran disputa entre patronals i sindicats

Els primers nou mesos de l’any la pujada salarial mitjana pactada als convenis col·lectius es va situar a l’1,08%. És més alta que en el mateix període de l’any passat, quan es va quedar al 0,75%, però es queda per sota del “fins a un 1,5%” que havien pactat empresaris i sindicats en l’acord interprofessional de Catalunya per a aquest any. La negociació per al 2017 començarà d’aquí unes setmanes -tant a Catalunya com a Espanya- ara que el govern central en funcions ja ha presentat el quadre macroeconòmic de previsions per a l’any que ve. I les posicions de sortida són diferents: els sindicats aposten per millorar els salaris a partir de l’1,5% actual. En canvi, la patronal creu que no és necessari perquè a la pràctica, segons les dades del ministeri de Treball fins al setembre, gairebé cap empresa arriba a assolir aquests augments.

De fet, decidir en quin percentatge han de pujar els sous és el que genera més divisions entre els agents socials. L’elevat creixement econòmic del qual presumeix el govern dóna ales als sindicats, que demanen que els beneficis es reparteixin també entre els treballadors. Però justament, els empresaris argumenten que aquest creixement és fràgil i que, per tant, s’ha d’anar amb compte perquè no es tiri per terra tot el que s’ha aconseguit fins ara.

SINDICATS VERSUS PATRONAL
El debat sobre els salaris es mou entre l’1% i l’1,5%

“Estem perdent poder adquisitiu”, protesta Laura Pelay, vice secretària general de la UGT a Catalunya. Les dades, però, no diuen exactament això: els sous han estat pujant per sobre de la inflació en l’últim any i mig, cosa que no havia passat en tota la crisi com s’aprecia al gràfic. Pelay, però, demana més i reclama que les pujades de sous del 2017 i els anys posteriors permetin recuperar tot el poder adquisitiu perdut durant la crisi.

La visió de la patronal és molt diferent. Per a Foment del Treball, una pujada de l’1,5% per a aquest any “és el topall màxim”. El seu director de relacions laborals, Javier Ibars, assegura que “els increments salarials en molts casos ja hi són, encara que no arribin al topall màxim”, i matisa que el pacte amb els sindicats diu que els augments han d’estar basats en criteris objectius, com la productivitat, el consum intern o la conjuntura de cada sector. “Hi ha moltes empreses que vénen d’una crisi molt dura i que encara estan patint”, explica Ibars, que demana flexibilitat i que l’acord sigui una guia i no una exigència per als empresaris catalans.

La patronal Pimec també creu que no s’ha de perseguir un augment ambiciós. “El que es negociï afectarà la resta de l’economia en cascada; per tant, demanem molta responsabilitat”, afirma el tècnic de relacions laborals Ricard Sánchez. Per a Sánchez, el que “tindria més sentit” és una pujada al voltant de l’1% perquè “és el que s’està pactant ara”, explica. També proposa que l’acord “sigui prou flexible per adaptar-se cap avall si convé”.

Des de CCOO, el secretari d’acció sindical, José Cachinero, defensa que cal repartir la riquesa: “Hi ha sectors que ja comencen a sortir de la crisi i que tenen beneficis. La indústria i el turisme estan exportant molt, ells mateixos ho diuen, mentre que els salaris estan en nivells tercermundistes -protesta-. És el moment d’apujar-los, i és de justícia fer-ho”. Els sindicats creuen, en la línia del que diu el BCE, que és l’única manera de reactivar el consum i, per tant, l’economia.

ELS SALARIS AL CARRER
Els empresaris encara tenen por d’apujar els sous

Malgrat que hi ha consens en la millora de la situació econòmica, les consultores admeten que les peticions d’assessorament que els fan les empreses encara són en clau d’ajustos. “No hi ha una voluntat empresarial d’increment salarial; de fet, encara en tenim algunes que el que volen és despenjar-se del conveni col·lectiu”, explica Mireia Sabaté, sòcia i experta en dret laboral de Baker & McKenzie.

Les companyies es resisteixen a apujar salaris perquè el sotrac de la crisi és molt recent i “fins que no veuen materialitzada la millora econòmica no s’hi atreveixen”, diu aquesta experta. El factor psicològic és clau a l’hora d’apujar el sou: “Saben que si després l’expectativa no es compleix serà difícil capgirar-ho”, conclou Sabaté.