Arxiu d'etiquetes: Empresa

L’acord PP-PNB té un sobrecost elèctric de 200 M€ per a Catalunya

El Govern demana al ministre un canvi de tarifa per evitar “el greuge” per a les empreses catalanes

Uns 200 milions d’euros. Aquesta és la quantitat en què han xifrat diverses patronals catalanes el sobrecost elèctric que comportarà per a les empreses catalanes el pacte entre el PP i el PNB per aprovar els pressupostos generals de l’Estat. Tot ve d’un canvi en els trams de les tarifes de mitjana tensió i del fet que la xarxa elèctrica basca va a un voltatge diferent que la catalana.

El tema ha fet disparar les alertes del Govern. El conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, ja ha enviat una carta al ministre d’Energia, Turisme i Agenda Digital, Álvaro Nadal, perquè eviti aquesta discriminació, que afecta sobretot les empreses catalanes, que, amb una energia comparativament més alta, perdran competitivitat respecte a les indústries d’altres comunitats, especialment la basca. El problema neix en el compromís que ha arrencat el PNB al govern espanyol de suprimir la tarifa elèctrica 6.1B.

Fins ara hi ha tres tarifes industrials: la 6.1A, d’1 quilovolt (kV) a 30kV; la tarifa 6.1B, de 30 kV a 36kV, i la tarifa 6.2, de 36 kV a 72,5kV. L’acord preveu suprimir la tarifa 6.1B, de manera que els clients quedarien en la 6.2. Però aquestes tarifes tenen preus molt diferents. Així, el 2016, el preu mitjà de la tarifa 6.1A ha sigut de 32,30 euros el megawatt hora (MWh), la 6.1B de 26,42 euros el MWh i la 6.2 de 14,97 euros el MWh. Per tant, els clients de la tarifa 6.1B, que ara pagaven 26,42 euros el MWh, amb preus del 2016 passarien a pagar 14,97 euros. I amb les previsions de tarifes per a l’any 2017, el salt seria de pagar 26,26 euros el MWh a pagar-ne només 14,72. El greuge ve del fet de que a Catalunya no hi ha xarxa de 30 kV i, per tant, no hi ha clients que puguin fet el salt a la tarifa més barata, mentre que al País Basc la xarxa sí que és de 30 kV i, per tant, moltes empreses poden acollir-se a aquesta tarifa més barata.

De fet, el canvi està previst per al 2018, però el conseller d’Empresa ja ha demanat al ministre que hi intervingui. El greuge no només afecta empreses catalanes. En total, segons les patronals catalanes, són 5.800 empreses a tot l’Estat, però el gran gruix, 3.277 (el 56% del total), són catalanes.

La petició del conseller al ministre és clara. “La solució requereix una modificació del reial decret que estableix les tarifes d’accés i passar els subministraments de 25kV de l’actual tarifa 6.1 a la tarifa 6.2”, diu a la carta Baiget, que no dubta a demanar una millora “dels aspectes normatius que generen una discriminació geogràfica dels preus de l’energia aplicats a les empreses”.

“La diferència tan significativa en la tarifa de subministrament pel simple fet de tenir un subministrament a 25 kV o a 30 kV es converteix en un factor de desigualtat i en un greuge comparatiu, i encara més quan els estàndards de tensió nominal són conseqüència de decisions històriques que no es poden corregir en l’actualitat”, indica el conseller d’Empresa.

Doble greuge

Però el greuge no es queda només en el preu de tarificació, sinó en la repercussió que això pot tenir en els costos del sistema elèctric, els anomenats peatges. “També cal tenir present que qualsevol rebaixa en alguna de les tarifes generaria un desequilibri en la cobertura dels costos del sistema”, recorda el conseller en la seva carta al ministre. “Per no afectar la competitivitat de les empreses i el benestar de les famílies, és convenient que qualsevol rebaixa en algun dels peatges d’accés no sigui repercutida en la resta de peatges”, diu el conseller Jordi Baiget, que recorda que si això passa “seria un segon greuge per a la competitivitat de les empreses connectades a menys de 30 kV”.

Tot i que el conseller no indica en la carta el cost que pot tenir per a les empreses catalanes el canvi de tarificació, cinc patronals -la Cecot, la Federació Empresarial del Metall, la Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona, Texfor-Confederació de la Indústria Tèxtil i la Unió Patronal Metal·lúrgica- el xifren en uns 200 milions d’euros.

Aquestes organitzacions empresarials denuncien que la decisió del canvi de tarifa és “únicament de caràcter polític” i que “afecta la competitivitat de les empreses i atempta directament contra la unitat de mercat, tan reclamada per les forces polítiques al Congrés”. L’acord PP-PNB, segons aquestes organitzacions, beneficiarà empreses ubicades bàsicament al País Basc (790 en total), però també algunes de Navarra (42), Castella i Lleó (33), Cantàbria (17), Astúries (11) i Andalusia (357).

Soria ja va fer una rebaixa

A més, plou sobre mullat. La rebaixa per als clients elèctrics de 30 a 35kV no és la primera. L’anterior ministre d’Indústria i Energia, José Manuel Soria, ja va fer el primer pas per aquesta discriminació quan el dia de Sant Esteve del 2014 publicava una ordre ministerial al Butlletí Oficial de l’Estat per la qual es creava la tarifa 6.1B. Llavors el secretari d’estat d’Energia era Alberto Nadal, el germà de l’actual ministre, Álvaro Nadal.

La creació d’aquesta tarifa és la que va portar la primera gran rebaixa elèctrica per a les empreses basques, la majoria connectades a 35kV. Suposava una baixada aproximada del 5% dels peatges, i d’un 15% en el rebut de la llum.

LES CLAUS

1. Per què les xarxes elèctriques són diferents?

Perquè històricament venen d’empreses locals. A Catalunya la xarxa de distribució la va fer pràcticament (no tota) l’antiga Fecsa, ara Endesa. Per això, la majoria de la mitjana tensió és de 25 quilovolts (kV). Al País Basc l’elèctrica dominant era Iberdrola, que la va fer de 35 kV.

2. Què és el que han pactat el PP i el PNB?

Dins de l’acord de pressupostos, els dos partit han arribat a l’acord de suprimir a partir de l’any 2018 la tarifa 6.1B, la que paguen els clients de mitjana tensió amb subministrament d’entre 30 i 36 kV. Aquests clients passaran a la següent tarifa, la 6.2, que és molt més barata, gairebé la meitat de preu.

3. Per què és un greuge per a les empreses catalanes?

Perquè com que estan a la xarxa de 25 kV, la majoria de les petites i mitjanes empreses catalanes no poden fer el salt a la tarifa 6.2, que és la més barata, i és queden en la 6.1A, que ja era més cara que l’actual 6.1B (de 30 a 36kV), però no hi havia tanta diferència com la que hi ha amb la tarifa 6.2.

4. Qui patirà aquest greuge comparatiu?

Segons les patronals catalanes són 5.800 empreses les que estan connectades a la xarxa de 25 kV i no podran fer el salt de tarifa. D’aquestes empreses, un 56,5% del total, és a dir, 3.277, són a Catalunya. Això tindrà un sobrecost de 200 milions per a les empreses catalanes, segons les patronals.

5. Qui es beneficia del canvi?

El canvi de grup de tarifa beneficiarà, amb una rebaixa energètica que els farà guanyar competitivitat, empreses ubicades bàsicament al País Basc (790 en total), però també algunes empreses de Navarra (42), Castella i Lleó (33), Cantàbria (17), Astúries (11) i Andalusia (357).

Cèsar Molins: “La productivitat és baixa, i és culpa de tots: dels treballadors i dels empresaris”

Entrevista al director general d’Ames, una empresa metal·lúrgica de 1.000 treballadors

S’han d’apujar els salaris: sí o no? 

La pregunta hauria de ser: ens guanyem els salaris o no? ¿El que produïm és suficient per pagar aquests salaris i ser competitius al món?

Per tant, hem de competir en sous? 

No només. Hi ha el sou i l’activitat de les persones, i l’automatització. La clau és ser competitiu. Només podrem cobrar més si som productius. Si no, no. Així de senzill.

Per què la productivitat només creix molt quan hi ha crisi i les empreses redueixen les plantilles? 

Això és cert, i és fort. Resulta que les mateixes persones no són sempre igual de productives. Quan tenen por de perdre la feina, són més treballadores. No hauria de ser així. Amb la crisi també va baixar l’absentisme. La gent es posava igual de malalta, però tothom tenia por, i si els feia una mica de mal el cap anaven a treballar.

Però la productivitat també creix perquè potser baixa més la plantilla que el volum de feina. 

Això és trampa, això no pot ser! Les empreses sempre han de posar les persones que fan falta per fer la feina. No dir: ara em sobren diners, en posaré quatre o cinc més per fer la mateixa feina. Sempre s’han de posar just les persones que calen, ni una més, ni una menys.

Però sovint no és així… 

Si una persona de sobte es veu obligada a fer 10 hores al dia en comptes de fer-ne 8, i li paguen el mateix, vol dir que en realitat li han abaixat el sou. La pregunta és: si es fitxa més gent perquè aquella persona pugui fer 8 hores, serem competitius? Per ser-ho, hi ha una cosa molt important, que és la formació. Si tenim la gent ben formada, també podrem pagar més! Però ha de ser formació útil per a la feina.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

De qui és culpa que no siguem més productius? 

De tots. Del treballador, que de vegades s’hi arrepenja, i de les empreses, que no sempre es prenen prou seriosament la formació ni sempre posen els millors mitjans per treballar. I això és perquè no tenen diners, perquè no en saben i, de vegades, perquè no volen.

Podem ser país de salaris alts? 

Sóc optimista a mitges. No tenim una cultura del treball prou bona. N’hi ha d’altres que la tenen millor… i escolti: també n’hi ha que la tenen pitjor. A dins mateix d’Espanya hi ha diferències importants. Aquí tenim a l’ADN que treballar és una mala cosa, i a Alemanya no. Per als luterans, treballar dignifica.

Com es millora la productivitat?

No es tracta només de treballar molt i molt de pressa, que potser també, sinó que un senyor s’agafi la baixa quan realment està malalt. Es tracta de formar-se bé, de tenir marges com Déu mana, de tenir esperit de treball. Tot això conforma la productivitat, és a dir, quant de producte podem fer per unitat d’esforç. Jo estic a favor que la gent visqui de conya! Però per a això hem de ser molt productius. Si tots ens ho creguéssim, ho podríem ser. L’empresari hauria de dir als treballadors: busquem tots plegats com podríem fer-ho més bé. I el sou vindrà tot sol.

Vol dir que aquest diàleg entre treballador i empresa existeix? 

No! I és culpa dels dos. Hi ha empresaris que pensen que d’això no n’han de parlar amb els treballadors, i treballadors que pensen que l’empresari és sempre un desgraciat. Que de vegades és veritat! Però d’altres no. Hi ha de tot. I compte, l’empresari s’ha d’espavilar perquè, si ho fa malament, sap que li passarà? Que la gent bona li marxarà.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

Ara.cat –

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig és doctor en economia i ha desenvolupat la seva carrera professional entre el món acadèmic, l’administració pública i l’empresa multinacional. També és col·laborador habitual de l’ARA i partidari de repartir millor la riquesa a través dels salaris.

És el moment d’apujar els salaris?

Els salaris els ha de determinar la lliure negociació entre sindicats i patronals. Però tot indica que les empreses han millorat molt la seva situació, les exportacions catalanes van molt bé, fet que demostra que la nostra economia és competitiva. A més, la distribució entre rendes de capital i salaris ha empitjorat bastant. Com a observador extern em sembla que el que hem de veure és una tendència a l’alça dels salaris.

I quant haurien de pujar els sous? La inflació hauria de ser el punt de partida dels sindicats. No tindria sentit que els salaris perdessin poder adquisitiu. El més lògic és que es moguessin entre un 1,5% i un 3%, tot i que depèn de cada sector.

¿Un augment així no afectaria la productivitat de les empreses? És evident que per a un empresari l’ideal seria no pagar res, però aquest argument no té ni cap ni peus! Els salaris baixos afavoreixen l’empresa, però la qüestió és: per a què serveix una empresa? No serveix per ser competitiva, sinó per crear riquesa. Riquesa que s’ha de repartir entre propietaris i treballadors; aquesta és la funció social de l’empresa.

¿I tampoc faria perillar el volum actual d’exportacions?

Home, si apugéssim els salaris un 20% és evident que perillarien les exportacions! Però apujant els sous un 2,5% no perillaran pas, perquè l’impacte d’un 2,5% per cent del cost salarial sobre les exportacions pot ser aproximadament de menys d’un 1% sobre el cost del producte. Per tant, no estem parlant de xifres que afectin la competitivitat. Ja s’entén que les pujades salarials s’han de fer en la mesura que la competitivitat ho permeti.

¿Aleshores per què els empresaris encara hi són reticents, si ells ja comencen a notar la recuperació?

Perquè és un joc de suma zero. A molts els agradaria pagar sous alts, però saben que és encarir el producte i que això es tradueix en preus més alts o beneficis més petits. No es pot criticar un empresari perquè ofereixi resistència, com tampoc es pot criticar un assalariat que intenta cobrar més, són forces naturals. Però si les empreses produeixen més i exporten més, és natural que totes les parts rebin més.

I el salari mínim, és suficient?

És extraordinàriament baix i crea molts problemes de pobresa, desestructuració social i d’immigració. Està demostrat que els salaris molt baixos atrauen la immigració i creen problemes en l’estat del benestar, perquè hi ha molta gent que guanya tan poc que no paga impostos. Hauria de pujar considerablement: en quatre o cinc anys, un 50%. I com més aviat comencem, millor.

La primera cadena hotelera de Barcelona ja es diu Airbnb

La plataforma de lloguer de pisos i habitacions s’ha consolidat com l’empresa amb més oferta turística de la ciutat al mateix temps que s’ha convertit en epicentre de polèmica urbanística a la capital

La gran paradoxa de Barcelona es diu turisme. La capital catalana fa dècades que pica pedra per quedar-se amb una plaça fixa al podi de les ciutats més atractives del món. I ho ha aconseguit. Fa cinc anys consecutius que el nombre de turistes que visiten Catalunya no para de créixer. Des d’aleshores s’ha passat dels més de 13 milions de visitants als més de 17, una xifra rècord que implica també una despesa històrica en un dels sectors que més aporta al PIB català (l’any passat les butxaques dels turistes van deixar més de 15.800 milions d’euros a Catalunya). Al mateix temps, però, el sector és un dels punts més calents de Barcelona, principal imant turístic del país. Aquí la paradoxa: mentre bona part dels negocis de la ciutat depenen d’aquest sector econòmic, els mateixos turistes creuen que n’hi ha massa. L’última enquesta sobre l’activitat turística de Barcelona revela que sis de cada deu visitants creuen que hi ha excés de turistes.

La mateixa enquesta detallava que el 47% dels turistes es van allotjar en un hotel el 2015 i el 16% en un apartament o un pis turístic. Una proporció que queda curta si és té en compte que el primer grup hoteler de la ciutat ja no és un hotel sinó una plataforma que anuncia apartaments, pisos i habitacions: Airbnb.

Segons l’últim informe de l’activitat turística de l’Ajuntament de Barcelona, el 2015 tots els grups hotelers que operaven a la capital catalana sumaven 67.603 places a la ciutat. Això són només 8.000 llits més dels que hi ha anunciats a través de la plataforma. Segons les dades d’inAtlas, empresa barcelonina d’anàlisi de dades, el cap de setmana del 24-25 de setembre d’aquest any comptava amb 59.614 llits disponibles actius. Aquests llits es reparteixen en els 16.700 pisos que Airbnb ofereix a Barcelona, una xifra que supera de llarg la quantitat d’habitacions que la primera cadena hotelera de Barcelona té actualment en oferta. Marriott i Starwood, cadenes hoteleres recentment fusionades, sumen 2.937 habitacions a Barcelona, just per davant d’Hotels Catalonia, que en té més de 2.700 (vegeu el gràfic). En termes d’ocupació, inAtlas comptabilitza una ràtio superior al 90% a Airbnb, molt més elevada que el 70% de la mitjana del sector hoteler obtinguda el 2015.

Total de llits disponibles a Barcelona

Total de llits disponibles a Barcelona

La poca transparència del sector hoteler i el volum inabastable de dades que genera una plataforma global com Airbnb (que tampoc accedeix a processar-les totes) creen al seu torn un ball de xifres interminable que cada part interessada interpreta al seu favor. Per això aquest diari ha contrastat la informació de l’administració pública amb les de dues entitats privades: d’una banda, Bric Consulting -dedicada al sector hoteler- i, de l’altra, l’esmentada inAtlas, una empresa d’analítica de dades especialitzada en urbanisme i que analitza la base de dades de la mateixa Airbnb.

La multinacional nord-americana s’ha separat des dels inicis de qualsevol mena de relació que es pugui establir entre la seva activitat i l’hotelera, perquè Airbnb es defineix com una plataforma d’economia col·laborativa que posa en contacte particulars i no professionals que lloguen habitacions lliures de casa seva o les seves pròpies cases quan no hi són. Com que es donen tots aquests condicionants, Airbnb defensa que no pot parlar de llits o apartaments disponibles, ni tampoc de nivell d’ocupació, sinó de “nombre d’anuncis”. Segons les últimes dades fetes públiques per la mateixa empresa, Airbnb té uns 23.000 anuncis a Barcelona, que inclouen des d’apartaments sencers fins a habitacions compartides. La plataforma comptabilitza que entre el juny i l’agost d’aquest any mig milió de persones van viatjar a Barcelona a través d’Airbnb. En tot l’any passat es van superar els 900.000 visitants, gairebé el doble que el 2014 i prop d’un 11% de tots els turistes que va rebre la ciutat el 2015, segons les dades de l’Ajuntament.

23.000

anuncis d’apartaments o llits disponible pots trobar a Barcelona de la plataforma Airbnb

Ha sigut una revolució de menys de vuit anys. Airbnb va néixer el 2008 a San Francisco, però no va començar a tenir anuncis a Barcelona fins al 2009. I només amb aquest lapse de temps ja ha pogut transformar el panorama turístic de la ciutat i, de retruc, s’ha posat a l’epicentre de la polèmica política, urbanística i, fins i tot, de convivència veïnal. Manel Casals, secretari general del gremi d’hotelers de Barcelona, té molt clar que tota l’oferta d’aquesta plataforma és il·legal, perquè l’actual legislació no inclou el home sharing (és a dir, l’intercanvi de cases de particulars però amb una transacció econòmica) com una activitat econòmica legal. Per a aquest portaveu dels hotelers barcelonins, Airbnb ha disparat l’oferta de pisos turístics il·legals a la ciutat, cosa que afecta negativament la ciutat com a destí perquè “no és una bona oferta”: “Els turistes que vénen són aquells que no estan disposats a pagar el que val una estada a Barcelona, i si no que ho preguntin als veïns de Ciutat Vella”, etziba. L’Ajuntament de Barcelona té comptabilitzats 887 pisos turístics legals i 40.462 habitatges d’ús turístic. Tota la resta que s’anuncia a través d’Airbnb és oferta il·legal, segons la patronal.

Els portaveus de la plataforma i també l’Associació de Veïns i Amfitrions de Barcelona han respost al posicionament dels hotelers amb diversos arguments: d’una banda, afirmen que la seva activitat és de particulars i no de professionals; de l’altra, que serveix per repartir els beneficis econòmics del turisme dins el teixit de la ciutat i distribuir la pressió turística. Per acabar, aquests amfitrions afirmen que el tipus de turista que estan disposats a acollir a casa seva és d’un perfil més alt que el dels hotels. Manel Casals, però, replica que aquesta activitat no ofereix garanties de seguretat ni qualitat ni tampoc en termes fiscals. Amb tot, fonts del sector assenyalen que l’activitat hotelera des que Airbnb s’ha estès a la ciutat no s’ha vist afectada en termes de preu o de demanda.

Airbnb, que té Barcelona com una de les quatre destinacions més importants del món on té anuncis, s’ha convertit, doncs, en sinònim de conflicte a la capital catalana. L’Ajuntament barceloní ha sigut la primera administració a multar la plataforma i d’altres dedicades al sector -com Home Away- per no avenir-se a cedir les dades sobre els allotjaments turístics il·legals que hi ha anunciats a les seves pàgines web. Això ha encetat el debat de la regulació d’una activitat que, de moment, no inclou l’existència de particulars intercanviant els seus béns a canvi de diners.

“L’Ajuntament barceloní ha sigut la primera administració a multar la plataforma”

Comptant bé, doncs, són dues les paradoxes. No és només que una ciutat que viu en gran part del turisme tingui en aquesta activitat econòmica un dels seus principals conflictes, sinó que sigui una empresa que no és propietària de cap hotel i que està sancionada per l’administració la que ofereix més llits als visitants de la capital catalana.

España es el cuarto país de la UE con más empleados en microempresas

  • El 40,8% de los empleados españoles trabajan en empresas de menos de 10 personas
España es el cuarto país de la UE con más empleados en microempresas

España es el cuarto país de la Unión Europea con más porcentaje de empleados en empresas de menos de diez trabajadores, con un 40,8% del total, después de Grecia (58,6%), Italia (46,4%) y Portugal (42,3%), según un informe que recoge datos de 2012 publicado esta semana por Eurostat, la oficina estadística europea.

Por el contrario, los Estados miembros con menos proporción de empleados en este tipo de empresas, todos por debajo del 20%, son Reino Unido (17,3%), Luxemburgo (18%) y Alemania (19%). La media de la UE se sitúa en el 29,2%.

En España, el 19,6% de los trabajadores desarrollan su actividad en empresas de entre 10 y 49 trabajadores, el 13,5% lo hace en empresas de entre 50 y 249 trabajadores y el 26,1% está empleado en grandes empresas de más de 250 trabajadores. Los porcentajes medios para cada caso en la UE son del 20,8%, del 17,2% y del 33%, respectivamente.

El informe destaca que entre los países de la UE la gran mayoría de las empresas no financieras son microempresas. Los Estados miembros con una mayor proporción de empresas con menos de diez trabajadores son Grecia (96,7%), Eslovaquia (96,5%) y República Checa (96%). En España, las microempresas representan el 94,5% del total.

Del mismo modo, el porcentaje de pequeñas empresas (entre 10 y 49 trabajadores) es menor al 10% del total en todos los Estados miembro salvo en Alemania (14,7%), Austria (10,9%), Luxemburgo (10,6%) y Rumanía (10,2%).

España fue el tercer país de la UE donde más empresas se crearon en 2012, con 248.000 nuevas firmas, tras Francia (308.000) e Italia (275.000). En el conjunto de la Unión iniciaron su actividad 2,3 millones de empresas. En todos los casos, la mayor parte de las nuevas compañías eran deautoempleo (no tenían empleados). Este fue el caso para el 78% de las nuevas empresas españolas, mientras que el 19% tenían entre 1 y 4 trabajadores, el 2,4% entre 5 y 9, y el 0,7% más de 10.

En toda la UE, el 70,8% de las nuevas empresas iniciaron su actividad sin empleados, el 26,4% tenía entre 1 y 4 empleados, el 1,9% lo hizo con entre 5 y 9 trabajadores y el 0,9% empezaron a operar con más de diez personas contratadas. En Francia, las empresas de autoempleo supusieron en 2010 el 92,3% del total. En cambio, en el Reino Unido, sólo el 12,1% de las nuevas empresas no tenían empleados (aunque en este país, las empresas que facturan poco dinero no están obligadas a inscribirse en el registro).

La Vanguardia – Economia

Álex Ríos:“No tindrem oficines ni ara ni quan facturem 100 milions anuals”

Conseller delegat de Happyforce, una aplicació per mesurar la felicitat dels empleats.

 

Aquest setembre vas començar a comercialitzar Happyforce, una eina per saber com se senten els treballadors a la seva feina. Com es mesura la felicitat? Tot i que parlem de felicitat, en realitat ens referim a una relació de comunicació entre dos col·lectius: els empleats i l’empresa. Quan tens un negoci petit i veus el dia a dia dels treballadors és molt fàcil detectar com estan, però a mesura que l’empresa creix en nombre d’empleats i localitzacions es perd aquest contacte. Normalment, les empreses fan una enquesta per analitzar-ho, que es fa un cop l’any i tan sols reflecteix un moment puntual en l’estat d’ànim de la plantilla. El que nosaltres volem és donar una eina que escolti abans de preguntar per ajudar en la presa de decisions. L’aplicació només demana cinc segons al dia del treballador, que tria el seu grau de felicitat, fa comentaris concrets i mostra si està d’acord o en desacord amb les opinions dels seus companys de manera anònima. És com tenir un panell de control sobre el que es comenta a la màquina de cafè.

¿Un producte així encaixaria millor fora d’Espanya? Els països anglosaxons i els del nord d’Europa són cultures amb molta més transparència a les empreses. Aquí moltes vegades ens hem trobat amb clients que hi veuen risc, encara que ja hem negociat quatre contractes i preveiem tancar-ne 7 o 8 durant el 2016. Preferim no donar dades sobre facturació, però de cara a l’any vinent volem obrir a Londres i als Estats Units, i llançarem una ronda de finançament per trobar inversors estratègics al mercat.

Ens has citat a casa teva, la seu central de Happyforce. No creus en les oficines? Quan vaig començar a la meva primera feina, després de sis anys a la universitat, em vaig trobar que de cop em tornaven a tractar com un nen. Havia de ser cada dia a l’oficina, durant unes hores fixes i inamovibles. Des d’aleshores vaig tenir molt clar que quan muntés el meu propi negoci faria les coses de manera molt diferent. Vull canviar la manera com es tracta els empleats en les organitzacions i això comença per no tenir oficina, ni ara ni quan facturem 100 milions a l’any. La idea és deslocalitzar completament la feina; no és necessari viure en una gran ciutat com Barcelona o Londres per trobar feina, pots viure al Montseny o a Santander i treballar a Happyforce. L’únic que necessites és una bona connexió a internet. Ara tenim gent als Estats Units, a Palma, al Maresme…

Mobivery, la primera empresa que vas fundar, va guanyar durant dos anys consecutius (2011 i 2012) el guardó Great Place to Work, que premia les pimes espanyoles més ben valorades pels seus empleats. Nosaltres fèiem coses el 2008 que en aquell moment eren molt innovadores. Per exemple, donar la possibilitat de fer vacances il·limitades o instaurar un Pijama Day, en què cada departament podia escollir un dia per treballar des de casa. Quan es parla de conciliació laboral, jo entenc que la paraula hauria de ser integració. Ara moltes empreses noves arriben amb el paquet start-up : joc de tenis taula, futbolí, oficines diàfanes… Però al cap i a la fi, això només són coses materials. Has de donar llibertat i autonomia als teus treballadors, perquè cada persona té necessitats diferents

Ara .cat – PAULA SOLANAS