Comencen les eleccions més disputades a les cambres de comerç
Empreses i autònoms poden votar electrònicament fins dimarts al matí, i en persona dimecres
Ara.cat 
Els candidats de les eleccions a la Cambra.
Durant molt de temps, els líders de totes les institucions empresarials i sindicals de Catalunya s’han escollit, tret d’alguna excepció, sense eleccions. Totes aquestes organitzacions disposen de sistemes electorals en cas que més d’un candidat opti a liderar-les, però això no acostuma a passar mai. Els líders de les grans patronals i sindicats catalans ostenten el càrrec sense haver batut ningú a les urnes. Però això ha començat a canviar, i el millor exemple en seran les votacions per triar president a les 13 cambres de comerç catalanes, i en particular a la de Barcelona, la més important per mida i la que ha despertat l’interès de més candidats.
L’interès és tan alt com la complexitat del sistema electoral, molt enrevessat malgrat que la Generalitat el va canviar fa tot just dos anys. En total, més de 680.000 empreses i autònoms poden votar a les eleccions de les diferents cambres, dels quals uns 400.000 poden fer-ho a la de Barcelona. Els candidats s’han queixat que molta gent no sap ni tan sols que té dret a vot. En realitat, per poder votar només cal haver pagat un IAE empresarial. No cal ser soci de res, ni pagar les quotes a cap cambra de comerç, ni res més. Simplement, existir com a empresa o autònom.
La importància de la Cambra es demostra, per exemple, pel fet que proposa el president de Fira de Barcelona, nomena el de Turisme de Barcelona i integra institucions com el Port, el Consorci de la Zona Franca o el Comitè de Desenvolupament de Rutes de l’aeroport del Prat. Els candidats, però, consideren que la Cambra ha quedat endarrerida i que els empresaris i autònoms que poden escollir el president ni tan sols saben quins serveis els pot oferir la institució.
A la Cambra barcelonina hi ha 40 cadires en joc, i els candidats a ocupar-les s’han organitzat al voltant de cinc llistes. Per ordre cronològic de presentació, són la de Ramon Masià, la de Carles Tusquets, la d’Enric Crous, la de l’Assemblea Nacional Catalana i la de 50a50, una associació que promou la paritat entre homes i dones a les institucions empresarials.
De tota manera, l’existència de caps de llista com Masià, Tusquets o Crous no és garantia de res. El sistema electoral és tan particular que cap d’aquests tres empresaris podran ser presidents si no guanyen abans la cadira per la qual es presenten. És per això que tant l’ANC com 50a50 no han presentat un candidat específic a la presidència. Primer volen ocupar com més cadires millor de les 40 que hi ha en joc. Un cop se sàpiguen els resultats decidiran a quin dels membres del ple donen suport com a president.
Cada una de les 40 cadires representa un o diversos sectors, i les empreses o autònoms només poden votar els candidats de la cadira (o epígraf) al qual pertanyen.
Qui són els candidats?
Tot i el sistema electoral, o precisament per la complexitat que té, les cares visibles han tingut un gran protagonisme durant la llarga campanya electoral, especialment en el cas de la Cambra de Barcelona.
El primer candidat a sortir a la palestra va ser Masià, antiga mà dreta de Miquel Valls, que presideix la Cambra des del 2002. Però Masià ja havia sigut el cap de campanya de l’anterior president, l’històric Antoni Negre. Sempre havia estat, per tant, al costat del president de torn, fins que el 2015 es va discutir amb Miquel Valls. Llavors va decidir anar per lliure i concórrer a les eleccions.
El següent a fer el pas va ser Carles Tusquets. Un cop havia partit peres amb Masià, Miquel Valls es va passar una bona temporada buscant un candidat oficialista que el succeís en el càrrec, al qual no es podia presentar (tot i que ell possiblement ho hauria volgut) perquè la nova llei de cambres l’hi impedia. Diversos empresaris, com el caçatalents Luis Conde, s’hi van postular, però finalment va ser Carles Tusquets el que va decidir agafar-li el testimoni.
El cas d’Enric Crous és diferent. A ell li va costar decidir-se, i només va anunciar la candidatura quan va creure que tenia un equip suficientment sòlid. Al cap d’unes setmanes, però, va prendre una decisió que pot acabar tenint una gran importància en el resultat final: va fusionar la seva candidatura amb la de José María Torres, un empresari vinculat a la patronal Pimec que també havia anunciat el seu interès per ser president de la institució.
Crous va estar negociant amb 50a50 per incorporar també un grup de les seves integrants a la candidatura, però finalment no van arribar a un acord i 50a50 va decidir anar en solitari, tot i que només ha presentat candidates a 10 de les 40 cadires disponibles.
Finalment es va presentar la candidatura de l’ANC, que no presenta un candidat oficial a la presidència però té en Joan Canadell, expresident del Cercle Català de Negocis, una de les cares més visibles.
La disputa se centra a Barcelona i Terrassa
Les eleccions camerals no només afecten Barcelona, sinó que s’estenen per tot el territori català. No obstant, a Barcelona i -en menor mesura- a Terrassa és on es preveuen més disputades.
Barcelona
És la cambra més important i la que exerceix més paper de lobi. Hi ha tres candidats a president: Enric Crous, Carles Tusquets i Ramon Masià, a més de les candidatures impulsades per l’ANC i l’associació de dones 50a50. De les eleccions sortirà el substitut de Miquel Valls, que porta 17 anys com a president.
Girona
Només hi ha un candidat que es postuli com a president, Jaume Fàbrega, que actualment és vicepresident. A la majoria d’epígrafs tan sols s’ha presentat un candidat, i només es votaran els representants de serveis d’allotjament i d’activitats immobiliàries.
Lleida
Jaume Saltó, president de Pimec a la demarcació, es perfila com a futur president, malgrat que no es descarta que un cop constituït el plenari aparegui algun candidat impulsat per la patronal Coell.
Tarragona
Laura Roigé, presidenta de la Cambra des del 2017, és l’única que ha mostrat el seu desig de ser presidenta.
Reus
Un acord entre Jordi Just i Àgata Girbes, que en principi es repartiran la presidència, evitarà la votació del president.
Terrassa
Ramon Talamàs haurà de competir amb la candidata de l’ANC, Natàlia Cugueró.
Sabadell
L’actual vicepresident Ramon Alberich és l’únic que ha expressat el seu desig de presidir la cambra.
Manresa
La candidata Sílvia Gratacós és l’única que es postula per presidir.
Sant Feliu de Guíxols
Cap candidat s’ha promocionat per assumir la presidència.
Palamós
Ningú s’ha postulat per a la presidència de la Cambra.
Tàrrega
Es preveu que Carles Giribet serà el futur president.
Valls
Josep Maria Rovira és, de moment, l’únic candidat a la presidència.
Tortosa
Francesc Faiges es postula com a únic candidat a la presidència.
Si l’entorn és atractiu, l’empleat treballa millor
El treballador creatiu necessita entorns agradables
Ara.cat 
Zones comunes, activitats d’esbarjo, espais verds i fins i tot llocs per fer esport són la nova aposta de les empreses tecnològiques. / MARC ROVIRA
Mira per la finestra d’on treballes. T’agrada la vista? ¿Veus arbres i gespa o filferros i contenidors de la brossa? ¿T’agrada sortir de l’edifici a l’hora de dinar o preferiries encadenar-te a la taula de treball? Si revisem la literatura acadèmica veurem que els entorns de treball tancats -i concretament factors com ara la llum, el soroll i la temperatura- tenen un impacte en la productivitat dels empleats. El model de negoci de WeWorkes basa en la idea que unes oficines atractives, amb zones comunes i activitats d’esbarjo, atrauran petits negocis i treballadors autònoms. Si un interior d’oficina ajuda, és comprensible que un entorn exterior agradable també apugi els ànims.
Les universitats més antigues creien molt en construir claustres tranquils on els acadèmics trobessin la llibertat per pensar. Les grans empreses tecnològiques de Califòrnia normalment busquen un efecte similar i, a més, disposen dels diners (i l’espai) per aconseguir-ho. El campus corporatiu és una idea que els indis han adoptat, per exemple Infosys a Bangalore o Tata Consultancy Services a Madràs. Però solen ser les grans multinacionals les que construeixen aquests projectes, empreses que donen feina a molts treballadors en una única seu, lluny del centre i amb amplis espais per aparcar.
Normalment els que tenen la feina a la gran ciutat s’han de conformar amb treballar atrapats en espais molt atapeïts, envoltats de carrers amb molt trànsit. Però hi ha excepcions. Chiswick Park, a l’oest de Londres, és el tipus de zona que als residents els agrada freqüentar els dies de festa. Té una cascada i un llac on es passegen els ànecs, i hi ha zones de gespa a l’ombra d’uns quants arbres on es poden fer pícnics els dies assolellats d’estiu. Aquells a qui els agradi l’esport poden accedir a una zona d’esbarjo on poden jugar a bàsquet o a futbol sala.
Tanmateix, durant la setmana, 9.000 persones treballen en els 12 edificis d’oficines que hi ha al parc. Hi tenen la seu 73 empreses, entre elles grans corporacions de mitjans, com ara Paramount i CBS, multinacionals japoneses com Sony i Mitsubishi, i Danone, la multinacional francesa de l’alimentació.
La zona havia sigut un garatge d’autobusos de la London Transport, i això explica l’abundant espai. El primer a construir-hi, ara fa 20 anys, va ser Stuart Lipton -el mateix que va construir Broadgate, un complex d’oficines del districte financer de Londres-. Amb tot, part de les infraestructures encara s’estan construint. Al gener es va instal·lar un pont per a vianants sobre una estació de tren per garantir l’accés a l’estació de metro de Chiswick Park.
De treballadors a invitats
Matt Coulson és el director executiu de l’empresa que gestiona l’espai Enjoy-Work, que en part és propietat de Blackstone, un grup de capital privat. Coulson, que anteriorment havia treballat a Center Parcs, un campament de vacances, parla d’“invitats” més que de treballadors o llogaters, i explica que el seu principal objectiu són els serveis. A la tardor hi ha focs artificials, i quan fa bon temps la zona s’omple de fires gastronòmiques, concerts i altres esdeveniments. A vegades s’instal·la una tirolina que baixa des d’algun dels edificis més alts per delectar treballadors que busquen noves emocions.
Qualsevol que hagi visitat la seu central d’una empresa tecnològica hi reconeixerà altres peculiaritats, com ara guitarres a l’entrada o bicicletes de lloguer. A l’empresa de llibres en línia Bartleby li van oferir unes oficines totalment renovades, amb cadires còmodes i taula de billar, que semblaven ben bé la sala d’estar d’un hotel de gamma alta.
Una visió cínica d’aquesta mena d’instal·lacions és que intenten mantenir els empleats a l’oficina el màxim temps possible. Si pots menjar, anar al gimnàs i fins i tot disposar de serveis de tintoreria a la feina, quina necessitat hi ha d’anar a casa?
La revolució industrial va provocar que els treballadors anessin com ovelles a les fàbriques, amb regles rígides i tasques repetitives. Més endavant, els treballadors es van traslladar a oficines sufocants on s’asseien en fileres de pupitres alineats i esperaven amb impaciència que els rellotges marquessin les 5 de la tarda. Però els futuristes ens recorden constantment que les tasques rutinàries estaran automatitzades i que els humans se centraran en tasques de tipus més creatiu. La qual cosa apunta a la necessitat de tenir àrees de treball diferents, que fomentin el pensament independent.
El perill, com passa amb molts aspectes de l’economia del futur, és que hi hagi una nova divisió de classes. Uns, els que cobrin més, disposaran de luxoses oficines amb instal·lacions de primera categoria arrecerades en parcs atractius reservats als pocs privilegiats que programen per a grans grups tecnològics o dirigeixen rendibles multinacionals; la resta faran feines avorrides en centres de treball i blocs d’oficines deixats. Vist des d’un angle positiu, el treballador humil almenys tindrà un motiu per voler tornar a casa.
Salvar el menjar de les escombraries, el primer gran èxit de l’economia circular
ara.cat 7/04/2019
La tecnologia surt al rescat de botigues i restaurants a través d’aplis que els permeten trobar un comprador per tot el que no han venut
En els últims anys la tecnologia ha sortit al rescat d’un problema tant social com econòmic: el malbaratament alimentari. ¿Pot ser rendible donar una última sortida als aliments que, si no, acabarien a l’abocador? Això és el que intenten des de fa uns mesos a Barcelona plataformes tecnològiques com Too Good To Go i We Save Eat, un dels primers èxits de l’economia circular en la batalla per convèncer els negocis que cuidar el planeta també és rendible. Aquestes aplicacions permeten comprar aliments frescos de tota mena, sushi inclòs, abans que els locals se’n desfacin, i cada cop més gent -especialment joves- ho veuen com una opció perfectament vàlida per comprar el sopar o altres adquisicions regulars.
Encara que el sud d’Europa és la part del continent més aferrada al culte a la gastronomia, per entendre el sorgiment d’aquest fenomen cal mirar al nord. Allà és on va néixer la danesa Too Good To Go, que va aterrar a Espanya el setembre passat. La idea va néixer de quatre joves europeus que van quedar horroritzats després de veure la quantitat de menjar que acabava a les escombraries en el bufetlliure on sopaven. “Com a consumidors ens hem tornat molt exigents; demanem establiments més sostenibles, però també volem un preu baix”, explica Oriol Reüll, el responsable de l’empresa a Espanya. Per a l’apli, el remei d’aquest dilema és combinar els preus de saldo a canvi de poder accedir a menjar de restaurant en bon estat i amb la tranquil·litat de consciència de salvar del contenidor productes perfectament comestibles.
En pocs mesos, Too Good To Go ha superat els 200.000 usuaris a l’Estat i ja té més de 700 establiments inscrits, dels quals prop de 200 són a Catalunya. Les dades per a tot Europa no deixen indiferent: vuit milions d’usuaris repartits en deu països, més de 17.000 locals i 12 milions de packs rescatats de les escombraries. “Ens posicionem com un complement a la donació d’aliments, que no es pot fer de manera diària”, apunta el responsable per a Espanya.
“Només tenim un competidor: les escombraries”, diu Reüll. La realitat, però, és que aquest concepte ha calat tant en alguns països que hi ha ciutats en què conviuen fins a quatre aplicacions per “rescatar” aliments. A part de l’eclosió del fenomen als països escandinaus, els londinencs ja poden triar entre noms com Too Good To Go, Karma, Olio i YumNow quan opten per recollir en restaurants i comerços els aliments que no s’han venut durant el dia.
Per ara a Barcelona només existeix una altra opció a part de Too Good To Go: la catalana Eva Jorge és la impulsora de We Save Eat, un projecte que reprodueix el model danès. “Cada cop tenim més gent que hi compra, però ens fan falta més locals”, lamenta. En el seu cas, ha arribat a acords amb cadenes com Starbucks i Buenas Migas, una manera de multiplicar la xarxa d’establiments on els usuaris poden anar a comprar els paquets de restes. L’aplicació ja acumula 50.000 descàrregues a Espanya -està disponible a Madrid i Barcelona- i espera triplicar el nombre de comerços fins a un miler aquest any.
Al darrere d’aquest moviment hi ha un tabú compartit per la majoria de grans empreses de producció i distribució alimentària. “Hi ha un principi moral: llençar menjar quan hi ha gent que passa gana està mal vist i els negocis són els primers interessats que aquesta informació no surti a la llum”, afirma David Murillo, professor del departament de ciències socials d’Esade i expert en ètica empresarial.
La reacció d’algunes corporacions va des de negar que contribueixen al malbaratament alimentari -mentre cada nit llencen caixes plenes de menjar- fins a convertir els aliments que els sobren en pinso per als animals, segons explica una font del sector. De fet, en el cas dels establiments de menjar per emportar hi ha una política que fa pràcticament impossible que al final del dia no hi hagi entrepans o pastes abandonats al mostrador. És el que és coneix com a “vitrina plena”, és a dir, els empleats dels establiments estan obligats a reposar contínuament els productes que compren els clients per evitar que els clients es trobin l’aparador buit, fet que li resta atractiu. “Hi ha un local que cada dia llença prop de 40 dònuts perquè volen tenir l’expositor ple o mig ple fins al final del dia”, explica una font del sector.
No obstant això, no totes les alternatives empresarials a l’abocador passen per internet. La fundació Espigoladors va néixer quan tot just s’havia acabat l’última recessió econòmica, el 2014. “Érem tres socis i vam decidir crear una fundació sense ànim de lucre per testejar una idea”, explica la seva cofundadora, Mireia Barba. El verb espigolar significa collir els fruits que han quedat al camp després de la collita. Fa segles aquesta pràctica era habitual als camps, però l’entitat de Barba l’ha actualitzat com a model per fomentar el reaprofitament. Amb aquest sistema, l’any passat van recuperar 191.095 quilos d’aliments, el que equival a 605.133 racions de 300 grams o -el més important per al sector ecònomic- un valor total de 144.420 euros. Per ara compten amb 95 productors que els obren els seus camps, i les fruites i verdures rescatades es distribueixen a través de 51 entitats.
A més, Espigoladors va posar en marxa l’any passat el seu propi obrador, on converteix part d’aquests aliments en melmelades, salses i patés vegetals que després venen a hotels i botigues. “Hem creat un laboratori de malbaratament alimentari”, assegura la cofundadora d’Espigoladors. Ara preveuen que l’obrador sigui sostenible aquest 2019 i volen estrenar noves línies de producte. Aquestes instal·lacions donen feina a set persones en risc d’exclusió social, i al projecte hi treballen un total de divuit empleats.
Malgrat l’efervescència del fenomen -com a qualsevol negoci nou-, a les empreses que lluiten contra el malbaratament alimentari encara els fa falta demostrar que poden ser rendibles. “Crec que pot ser un model sostenible, nosaltres cobrem una petita comissió per cada paquet que venen els establiments, però és cert que ara mateix això no és el focus”, explica Oriol Reüll, el responsable de Too Good To Go. Eva Jorge, de We Save Eat, insisteix que cada dia hi ha entre un 2% i un 8% de la producció de molts negocis que s’acaba llençant. Tot i així, admet que encara li costa convèncer els comerços dels avantatges de revendre els excedents. “Et diuen que no els sobra res o poc”, lamenta.
En aquest sentit, tots dos són conscients que el canvi també passa pels supermercats. We Save Eat ha inclòs a la plataforma alguns establiments de la cadena Ametller Origen, i a França Too Good To Go ja compta amb Carrefour entre les cadenes afiliades. En el cas francès, però, la normativa hi juga a favor. El 2016 França es va convertir en el primer país del món a aprovar una llei per prohibir que els supermercats llencin o destrueixin el menjar que no han aconseguit vendre. D’aquesta manera, els ha obligat a donar-lo a bancs d’aliments o a optar per solucions tecnològiques com Too Good To Go.
Per la seva banda, la Unió Europea s’ha proposat reduir a la meitat el malbaratament alimentari d’aquí al 2030. Espanya és el setè país europeu on més menjar es malbarata, amb prop de 8 milions de tones d’aliments cada any. “És la ineficiència de mercat més gran que tenim i hi ha incentius per totes bandes per corregir-la”, reivindica el professor d’Esade David Murillo.
Amazon crea 3.200 empleos en 2018 y triplica plantilla en España
La multinacional alcanza los 4.800 trabajadores en el país
Amazon creó más de 3.200 empleos fijos en España en 2018, con lo que triplicó su plantilla fija hasta situarla en 4.800 trabajadores, según ha informado este miércoles la multinacional en un comunicado.
Las cifras también revelan que el gigante del comercio electrónico duplicó su previsión de creación de empleo fijada para 2018, originalmente de 1.600 puestos de trabajo. La compañía explica que el incremento se debe a “la fuerte demanda por parte de los clientes y a las pequeñas empresas que utilizan los servicios de la plataforma”.
Centros logísticos
El grueso de los empleos fueron generados en Madrid y en Barcelona
Los empleos creados incluyen puestos para personas de diferentes perfiles, niveles de formación y habilidades. Desde ingenieros y desarrolladores de software hasta puestos de nivel inicial en almacén, según la empresa.
Muchos de ellos fueron generados en Madrid, donde se encuentra la oficina corporativa de Amazon (con más de 1.000 empleados), así como los centros logísticos de San Fernando de Henares y Getafe. También en Barcelona, donde en 2018 se abrió un centro de soporte a vendedores y un centro tecnológico, y donde también se ubican los centros logísticos de El Prat de Llobregat y Martorelles. También se han creado empleos en las ocho estaciones logísticas que la compañía tiene repartidas en España.
Amazon ha invertido más de 1.100 millones de euros en sus operaciones en el territorio nacional desde 2011.
Sueldos
El salario en los centros logísticos se acerca a 20.000 euros
Por otro lado, el salario mínimo anual que ofrece a los empleados de sus centros logísticos no llega a 20.000 euros. Concretamente, Amazon ha precisado que son algo más de 19.300 euros, tanto en Madrid como en Barcelona, las dos regiones en las que se encuentran la mayoría de sus empleados.
Una cifra que dividida en catorce pagas se traduce en un salario mensual medio de unos 1.400 euros.
Kits creativos para criaturas
PinTaPum recupera el entretenimiento manual de niños y niñas con ceras para colorear dibujos. El kit de supervivencia tamaño bolso busca también conectar a padres e hijos
Nuria Tejón, cofundadora de PinTaPum.
Entretener a las criaturas en esos tiempos muertos de espera, en la consulta médica, viajes, sobremesas tras largas comidas, o en visitas a casas donde solo viven adultos ha sido siempre talón de Aquiles de muchos padres. En los hogares, la televisión y los dibujos animados han sido durante muchos años el canguro perfecto. Pero la llamada por muchos como ‘la caja tonta’, o ‘la caja que atonta’ porque no pone en juego ni la iniciativa propia, ni la creatividad de los menores, tiene hoy a un potente sustituto. Tabletas y ‘smartphones’ calman cualquier desespero en recorridos en transporte público o tiempos de aburrimiento infantil. Solo algunos padres se las ingenian para entretener a sus pequeños con alternativas no tecnológicas. Como Núria Tejón.
Tiene tres hijos y no solo ha logrado entretenerlos a ellos tres poniéndolos a pintar, algo que refuerza la fuerza de sus pequeños dedos y potencia su imaginación y creatividad, sino que lo pone al alcance de todos los padres. Ha creado un entretenimiento para sus criaturas que ahora ella misma comercializa a través de la marca PinTaPum. Es una caja ligera y pequeña, para llevar en el bolso, que contiene más de dos metros de papel de colorear con 10 ilustraciones en blanco y negro. A este kit de supervivencia creativo para familias lo ha llamado minibox PinTapum y lo vende a 6,50 euros.
De 3 a 8 años
Núria Tejón ha ideado para esas cajas personajes de una pandilla inspirados en el tipo de dibujos que niños de 3 a 8 años buscan a través de pantallas de móviles y tabletas. Los mismos protagonistas de un libro para colorear que también vende, a 7,90 euros. Kit y libro tienen dos versiones diferentes y todos se pueden adquirir a través de la web: www.pintapum.com.
Entrar en cadenas de tiendas de productos infantiles como lo ha hecho ya en Imaginarium era el objetivo de Núria Tejón. La carrera profesional de esta asturiana, nacida en Mieres en 1976, que vive en Barcelona desde los cinco años, no hacía presagiar un cambio de rumbo profesional. Ha ocupado cargos en diferentes firmas, como Loreal o, la última, Inoxcrom, donde era directora general de márketing cuando la empresa entró en liquidación. La complejidad del momento coincidió con su tercera maternidad. «Necesitaba romper con mi status quo y ver qué pasaba. Así que pacté mi salida y quise probar a hacer algo por mí misma», explica Tejón.
“En lugar de tabletas o móviles, a cualquier niño que le saques una caja de colores y un papel, pintará».
En su bolso de Mary Poppins estaba la clave. «Siempre llevaba bolsos tremendos con cosas que pesaran y ocuparan poco, con lo que poder contentar a mis hijos cuando me los llevaba a tomar un café con mis amigas», dice. «Y sin tener que darles tableta o móvil a la primera de cambio. A cualquier niño que le saques una caja de colores y un papel, pintará, sea más o menos rato, pero eso les entretiene y sus dibujos nos conectan a padres e hijos», añade.
Para empezar el negocio, junto a su socio, el diseñador Jordi Ramon, invirtieron 60.000 euros en producto -íntegramente producido localmente-, web y acciones de márketing, como asistir a las primeras ferias. Y en julio del 2017, PinTaPum asomaba la cabeza en Instagram, el pasado año facturó 10.000 euros y este prevé aproximarse a los 50.000.
Nuria Tejón
Cofundadora
de PinTaPum
Ceras, papel y cartón producidos en Barcelona y sus alrededores han dado forma a los personajes que Tejón tenía en su cabeza. Su objetivo ahora es entrar cadenas y hoteles y que en todo bolso o mochila haya una minibox.
El bienestar animal y la ecología se cuelan en el súper
Los grandes grupos buscan conectar con el nuevo consumidor
Los principales grupos de distribución alimentaria están adoptando medidas en áreas como el bienestar animal y la sostenibilidad para conectar con los nuevos consumidores, cada vez más concienciados a la hora de comprar, también en el súper. Prácticamente todas las cadenas, desde las multinacionales hasta las más locales, han incorporado iniciativas que van mucho más allá de eliminar las bolsas de plástico y que afectan directamente a los productos alimentarios y toda la cadena de producción.
Esta misma semana, Lidl hizo pública su política de fomentar el pescado sostenible y señaló que actualmente un 50% de los productos derivados del mar ya cuenta con esta certificación. Según un estudio elaborado por Kantar Worldpanel en el 2017, el 71% de los consumidores dice estar muy preocupado por la posible extinción de diferentes especies de peces derivada de la pesca masiva. “Conocemos la importancia que el consumidor, cada vez más concienciado, da a la sostenibilidad, a la protección del entorno marino y a las especies”, explica Michaela Reischl, directora de RSC de Lidl en España. La cadena alemana, una de las más activas en este sentido, anunció también que el 100% de su leche fresca tiene el origen certificado de pastoreo y de bienestar animal.
Huevos de gallinas ‘felices’, pesca sostenible y pastoreo aparecen en la lista de la compra
Por su parte, Carrefour ha lanzado al mercado carne de vacuno añojo criado sin tratamientos antibióticos, según explicó en un comunicado. La nueva línea de producto se enmarca dentro de su programa Act For Food, que tiene como objetivo “convertir a la compañía en referente de la transición alimentaria”. Además de la carne de añojo que se publicita, ofrece productos con animales alimentados 100% con productos de origen vegetal. Asimismo, el grupo francés ha tomado medidas como el cese de comercialización de panga por razones medioambientales y el compromiso de que todos los huevos de la marca propia en Europa serán producidos por gallinas libres de jaulas en el 2025.
Otra cadena alemana, Aldi, está implementando varias medidas de bienestar animal. La apuesta pasa por eliminar los huevos de gallinas enjauladas a partir del 2020 y priorizar la carne fresca nacional, así como vetar la comercialización de especies de pescado y marisco protegidas, como el atún rojo, la anguila o el pez de San Pedro. También recientemente, la cadena catalana Condis dejó de vender en sus establecimientos huevos de gallinas criadas en jaulas, una decisión que su director de marketing, Xavier Pérez, calificó como “coherente con la actual preocupación social con el bienestar animal”.
Un 78% de los consumidores evita el desperdicio alimentario
Según una encuesta reciente elaborada por la OCU y el Foro de Nueva Economía e Innovación Social, “el 73% de los consumidores declara que tiene en cuenta aspectos éticos y ecológicos en sus decisiones de consumo”. Para el 62% de los ciudadanos encuestados, “el consumo es una herramienta muy potente para cambiar el mundo”. En cuanto al precio, “el 10% de los encuestados reconoce que estaría dispuesto a pagar un sobrecoste sin condiciones y para cualquier tipo de producto”.
Según otro estudio a escala global elaborado por PwC, el 41% de los 21.000 consumidores encuestados reconoce evitar el uso del plástico en sus compras, el 37% prefiere comprar productos con menos packaging y
el 37% elige productos con un envoltorio más sostenible. Esta sensibilidad es especialmente evidente en el sector de la alimentación, donde el 65% de los consumidores, tanto en España como en el mundo, se declaran dispuestos a pagar un precio prémium por artículos producidos localmente y, más de un 50%, por comida orgánica.
Avui entra en vigor l’ampliació a vuit setmanes del permís de paternitat
Els dos progenitors s’hauran d’agafar dues setmanes de baixa en el moment del naixement o l’adopció
ara.cat 
El permís de paternitat serà de vuit setmanes a partir d’aquest dilluns / GETTY
Aquest dilluns 1 d’abril entra en vigor l’extensió fins a vuit setmanes del permís de paternitat, que actualment és de cinc setmanes. La mesura està inclosa en un decret llei aprovat al principi del mes de març pel govern espanyol.
De moment, el decret amplia de cinc a vuit les setmanes de baixa per als pares que tinguin o adoptin un fill, un període que augmentarà fins a les dotze setmanes l’any vinent i fins a les 16 setmanes el 2021, fins a assolir l’equiparació temporal del permís de paternitat amb el de maternitat.
D’aquesta manera, tots els progenitors s’hauran d’agafar obligatòriament dues setmanes de baixa a partir del moment del naixement o l’adopció, un temps que s’ampliarà a quatre i a sis setmanes el 2020 i el 2021, respectivament. Els dos progenitors podran dividir la resta del temps de baixa com vulguin al llarg del primer any de vida o adopció de la criatura.
L’ampliació del permís de paternitat és una de les promeses del govern de Pedro Sánchez per millorar el nivell d’igualtat de gènere en l’àmbit laboral. La nova normativa havia d’entrar en vigor abans, però errors en la publicació del text al ‘Butlletí Oficial de l’Estat’ i l’adaptació del sistema informàtic de la Seguretat Social n’han retardat l’aplicació.
A més, l’executiu va argumentar que calia donar més temps a les empreses perquè s’ajustessin al nou marc legal. El govern calcula que la mesura suposarà una despesa de 615 milions d’euros a les arques de l’Estat.
Multes de fins a 6.250 € a les empreses sense registre horari
La normativa és obligatòria per a totes les companyies encara que la plantilla no faci hores extres
Ara.cat 
Controlar els horaris dels empleats serà obligatori per evitar hores extres no remunerades. / MANOLO GARCÍA
Evitar que els treballadors facin hores extres sense cobrar-les, garantir el dret a la desconnexió digital (no respondre whatsapps, trucades o correus electrònics fora de l’horari laboral) i que entre jornada i jornada hi hagi un descans mínim de 12 hores són els tres aspectes que es podran controlar a través dels registre d’horaris dels treballadors que entraran en vigor al maig.
Tot i que hi ha molts sectors en què els empleats ja fitxen, com l’industrial i l’administració pública, hi ha una part important d’empreses que encara han de fer els deures que va posar el govern de Pedro Sánchez, via decret llei, el 8 de març passat. “Paradoxalment, la majoria són companyies que han optat per la flexibilitat horària i laboral”, apunta la sòcia del despatx d’advocats Cuatrecasas Lara Vivas, que afegeix que és “difícil” compatibilitzar mesures de flexibilització laboral amb el sistema de fitxar.
Vivas explica que el debat de registrar la jornada dels treballadors ha estat damunt la taula de tribunals, Inspecció de Treball i sindicats des del 2015. Tant l’advocada de Cuatrecasas com el professor de dret laboral de la UOC Pere Vidal recorden, amb tot, que el treballador pot fer fins a 80 hores extres remunerades a l’any. “Excedir aquest temps és il·legal”, deixen clar. Els dos advocats desgranen les novetats d’aquest decret llei.
Quan entra en vigor el decret llei?
Ha d’estar vigent a partir del 12 de maig, just dos mesos després de la publicació del decret llei al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE). La diputació permanent del Congrés -ho haurien de fer les Corts, però estan dissoltes- el convalidarà aquest dimecres. Si no convalidés la llei, el registre horari no s’arribaria a aplicar.
Com han de crear el registre les empreses?
La primera cosa és analitzar, urgentment, els tipus de treballadors i la tipologia de feines que desenvolupen: quants són a l’oficina, quants viatgen constantment o fan visites, quants fan teletreball… Paral·lelament, s’ha de negociar i acordar amb els empleats la manera de fitxar.
Sense hores extres també cal tenir registre?
Sí, el decret llei deixa clar que el deure de l’empresa, sense excepcions, és “garantir el registre diari de jornada” de cada treballador, deixant constància de l’hora d’inici i d’acabament.
Què passa si el registre no està vigent el 12 de maig?
Segons Vivas, l’empresa s’enfrontaria a una “sanció greu” que pot anar dels 626 euros fins als 6.250 depenent del nombre de treballadors que tingui la companyia o del seu volum de negoci, entre més aspectes.
Com s’ha de fer aquest registre?
“El decret llei diu que és obligatori tenir el registre però no com s’ha de fer”, expliquen els advocats. El primer que s’ha de tenir clar, segons Vivas, és que no ser present a l’edifici no vol dir que un empleat no treballi, perquè hi ha professions, com per exemple la de comercial o la de visitador mèdic, en què gairebé no es passa per l’oficina. A causa d’aquesta diversitat, cada empresa ha de buscar el seu sistema, que prèviament haurà negociat amb els treballadors. “Probablement hi haurà més d’un sistema en una mateixa companyia perquè hi ha diferents tipologies de feina”, assegura el professor de la UOC. Entre aquests hi pot haver, per exemple, un registre en un full que firmi el treballador, o bé una aplicació mòbil o una empremta digital.
Ha de complir amb la protecció de dades?
Sí, les dades d’entrada i de sortida estan protegides per la llei de protecció de dades i, per tant, la companyia ha d’informar els treballadors de l’ús que es farà d’aquestes dades i amb quina finalitat es recullen. A més, sempre han d’estar a disposició de l’empleat, el comitè d’empresa i Inspecció de Treball.
Qui ha de fer el registre dels empleats d’ETTs?
Les empreses de treball temporal s’haurien de posar d’acord amb la companyia que té cedit el seu treballador per veure quina de les dues se n’encarrega. En cas d’incompliment, la responsabilitat seria de l’ETT.
Quant de temps s’han de guardar els registres?
El període de conservació és de quatre anys. El que no determina la nova llei és amb quina periodicitat s’ha de fer el registre: diària, setmanal o mensual. “La cosa habitual és que sigui diari”, apunta Vivas.
Quines conseqüències té si es detecten hores extres?
El primer que ha de fer la companyia és informar el treballador i el comitè d’empresa de la situació. A partir d’aquí, l’empresa té dues opcions: compensar les hores extres amb dies de descans i sempre dins els quatre mesos següents de quan s’han fet, o pagar a l’empleat aquestes hores incloent-les a la nòmina i sempre tenint en compte que el límit d’hores extres per treballador a l’any és de 80.
“Un cop entri en vigor la llei, s’haurà de veure com respira Inspecció de Treball, perquè la normativa és molt oberta”, insisteix el professor en dret laboral de la Universitat Oberta de Catalunya.
Tres de cada diez contratos fijos firmados en 2018 fueron a tiempo parcial
Expansión – 201/01/2019
El 30% de los contratos fijos firmados en 2018 tenía jornada parcial, en un año en el que la contratación indefinida ha registrado la cifra más alta de la serie histórica, con un total de 2,28 millones de contratos, que suponen un incremento del 18,44% con respecto a 2017.
De acuerdo con los últimos datos publicados por el Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE), el 58,5% de la contratación indefinida se hizo a tiempo completo y el 11,3% fue para empleados fijos discontinuos.
La contratación total acumulada en el conjunto de 2018 ha alcanzado la cifra de 22,29 millones, un dato que también bate récord, tras superar en más de dos millones la cifra obtenida en 2017, cuando se registraron 20,2 millones de contratos.
De todos los contratos firmados en 2018, 20,01 millones fueron temporales y representaron el 89,75% del total, mientras que los 2,28 millones restantes, el 10,25%, fueron indefinidos.
El análisis de los datos del SEPE refleja que el año 2018 se volvió a caracterizar, no solo por la prevalencia de la temporalidad de los contratos, sino también por su corta duración, ya que entre enero y diciembre casi el 40% de los contratos firmados (8,5 millones) tuvieron una duración de un mes o menos.
En este sentido, el sector servicios es el que más acumula contratos de una duración de un mes o menos, con un porcentaje que roza el 30% del total (6,5 millones), que es reflejo de las condiciones laborales que han caracterizado a este sector en los últimos años.
El sector servicios es también el que acumula mayor contratación en general, con 15,6 millones de contratos firmados en 2018, lo que supone el 70,3% de todas las contrataciones del año.
A los servicios le siguen de lejos la agricultura y la pesca, con 3 millones de contrataciones, la industria (2,2 millones) y la construcción (1,2 millones).
Durante 2018 fueron las empresas más pequeñas, de hasta 25 trabajadores, las que más contratos realizaron, con 10,7 millones (el 48% de todas las contrataciones), tanto temporales (9,4 millones) como indefinidos (1,3 millones).
En cuanto al nivel de estudios, la mayor concentración de contratos la reunió el colectivo con estudios secundarios (12 millones), seguidos de los que tienen estudios primarios (5,8 millones), los que no tienen estudios (1,5 millones) y los titulados en segundo o tercer ciclo universitario -licenciados, graduados con máster o doctores- (1,2 millones).
Sin embargo, de estos datos se puede extraer que solo el 5,6% de los contratos firmados por los trabajadores sin estudios fueron indefinidos, mientras que este porcentaje se eleva al 20,5% para los titulados en segundo o tercer ciclo universitario.
Por edad, los menores de 30 años suscribieron el 35,6% de los contratos totales; los trabajadores entre 30 y 44 años, el 39,3%; los de entre 45 y 55 años, el 18,4%; y los mayores de 55 años, el 6,7%.
El grupo de edad con mayor contratación, aquellos de entre 30 y 44 años, también concentró el mayor número de contratos indefinidos.
Los sindicatos han advertido de que, a pesar de los buenos datos de paro y afiliación registrados a cierre de año, este alto número de contratos es consecuencia de la elevada rotación laboral y de la reducción de la duración media de los contratos.
Por este motivo, tanto CCOO como UGT insisten en seguir negociando en la mesa de diálogo social con patronal y Gobierno para modificar aspectos centrales de la reforma laboral de 2012, como la prevalencia del convenio sectorial sobre el de empresa, la ultraactividad o la subcontratación.