Amb 82 anys, Francesc Cabana segueix en actiu, atrafegat a la quarta planta de la seu de l’Enciclopèdia Catalana. Hi ocupa un ampli espai carregat de llibres, documents i diaris antics i mostra, orgullós, el seu últim projecte: una biografia de Francesc Moragas, fundador de La Caixa, que li ha encarregat la Fundació de l’entitat. Cabana és potser la memòria més llarga del món de l’empresa catalana i, tot i que no vol acarnissar-s’hi, no amaga el desengany amb els canvis de seu de moltes empreses catalanes en els últims dies.
¿Coneix cap precedent de sortida de seus d’empreses de Catalunya com el que hem viscut ara?
No. Hi ha un cas curiós: a Sud-àfrica, durant l’apartheid, Occident va demanar a les multinacionals que marxessin del país. Algunes van obeir, i d’altres no. Resulta que al cap d’un temps van tornar les que n’havien marxat però el negoci se l’havien quedat les que es van quedar en primer terme [riu]. Els bancs que es van quedar van acaparar tot el mercat perquè no tenien competència.
I a Catalunya?
Hi va haver uns anys de trasllats forts de seus amb Franco: en l’època franquista aquí hi havia una pressió fiscal molt més gran que a Madrid, perquè la dictadura era molt més severa amb Catalunya que no pas amb Madrid. Aquí feien inspeccions cada dos anys, i allà cada 20. N’hi havia una de molt important, no recordo quina, que tenia una seu social que era una habitació com aquesta, una secretària, una màquina d’escriure i res més. Una presa de pèl, però així no tenien inspeccions!
Hi va haver uns anys de trasllats forts de seus amb Franco
Veu justificat el que ha passat?
Per principis, no. Hi ha distincions: una cosa és Planeta. El Lara sempre havia mostrat molt poc interès pels moviments catalanistes. En el cas dels bancs, la pregunta és si hi ha hagut una sortida de dipòsits important. Si n’hi ha hagut, ho entenc, no és un problema polític; per als bancs, això és delicadíssim.
I els que no són bancs?
Menys. Però la Seat no se’n va, perquè té fàbrica aquí. D’altres poden fer una mica com el Santander i el BBVA, que tenen la seu i els serveis centrals en llocs diferents.
El preocupa aquest moviment?
Sí. Però vull veure com queda perquè pot ser un moviment temporal. No m’agrada. Catalunya ja tenia poques seus socials a l’Íbex-35 i a la borsa i ara només n’hi queda una. Però una cosa és La Caixa i una altra Grifols, que està protegida perquè ven molt a l’exterior.
El més impactant ha sigut el Grup La Caixa, amb el banc, totes les participades…
No ho sé. Avui els portarem un llibre, em diran quin ambient hi ha, però no crec que sigui gaire especial perquè tot el personal està aquí. Potser hi tindran tres persones, a la seu social de València.
¿Com es va comportar La Caixa durant la Guerra Civil?
El director general era el [Josep Maria] Boix Raspall, el vaig conèixer. Va tenir molt bones relacions amb la Generalitat, amb Macià. Era un home catalanista sense més, no tenia afinitat política però tenia bona relació amb el món de la Segona República. I què va fer? Per primera vegada, La Caixa va ajudar a finançar la Generalitat amb crèdits, que es van cancel·lar bé i no van crear cap problema. Després a en Boix el van depurar. El van condemnar a 6 o 12 anys de presó, una bestiesa, i li van cancel·lar la pena per sis mesos. Qui el va succeir va ser l’Enrique Luño Peña, que va entrar a La Caixa com a comissari, era completament franquista.
Així, en el moment més dur de la història de Catalunya, La Caixa es va quedar a Catalunya.
Sí. Va estar aquí amb normalitat. Aleshores, un bon espanyol el que havia de fer era anar-se’n a Burgos.
I, des d’aquest punt de vista, ¿el decep el que ha passat ara?
Jo mai parlaré malament de La Caixa perquè és la primera empresa de Catalunya. I, a més, és l’única de l’Estat que té com a objectiu l’obra social. Em trec el barret, hi ha 500 milions d’euros cada any que van a parar a obra social i investigació. I és l’exemple que demostra que es poden guanyar diners fent això.
¿És bo per a Catalunya que proporcionalment hi hagi un grup tan important?
Sí, perquè crec que un país com Catalunya hauria de tenir dues o tres empreses molt importants. I només hi veig La Caixa. Això també té els seus inconvenients: a Finlàndia, per exemple, tenen Nokia i quan Nokia ha tremolat, el país sencer també ha tremolat. Però també té grans avantatges.
L’accionista d’un banc és un personatge que té por, tinc alguna experiència en aquest sentit amb Banca Catalana. La gent té por
Els accionistes de CaixaBank no han pogut dir-hi la seva.
Suposo que en la pròxima junta hi haurà… En fi, l’accionista d’un banc és un personatge que té por, tinc alguna experiència en aquest sentit amb Banca Catalana. La gent té por.
Creu que la seu tornarà?
Espero que sí, sincerament. Dependrà de com es resolgui això.
Però tenen més clients fora de Catalunya que a dins, i s’exposarien a boicots.
Una tercera part de les vendes de les empreses catalanes es fan a Catalunya, una tercera part a Espanya i una tercera s’exporta. I la d’Espanya s’està reduint.
¿S’està perdent la catalanitat de La Caixa?
[S’ho pensa.] No. Crec que la catalanitat de La Caixa és natural i no política. No conec el Gortázar [conseller delegat des del 2014], però.
El Sabadell està menys arrelat?
Vaig conèixer el Francesc Monràs, que catalanament era molt correcte. I el Joan Oliu, que era un murri. I aquest [Josep Oliu], esclar, és un pijo progre. Un home que ha votat sempre socialista, però esclar, li han sortit els diners per les orelles. L’últim cop que el vaig veure em va dir: “Jo faig diners i tu fas història” [riu].
¿Creu que els grans que han marxat n’han arrossegat d’altres?
No ho crec, tret que sigui un home com el Lara, que era un home de mal humor i geni.
Això dels boicots ve de lluny?
I tant, a mitjans del XIX ja hi ha boicots. Aleshores era boicot als teixits catalans, que era el producte que feia la indústria catalana.
A mitjans del XIX ja hi ha boicots. Aleshores era boicot als teixits catalans, que era el producte que feia la indústria catalana.
Ens hi hem de resignar?
És una reacció estúpida. Fa anys, amb l’Enciclopèdia Catalana, vam fer una empresa de traducció de llibres catalans al castellà amb Pla, Rodoreda… Vam fer una primera tirada de deu llibres i va ser un fracàs absolut. I ens deien “ Nos devuelven las cajas sin abrir”.
¿És normal que a l’Íbex-35, a l’elit del poder madrileny, no hi hagi catalanistes?
Mira els governants catalans a Espanya. L’últim va ser el general Prim. El general Prim! I comences a mirar la relació de ministres catalans… res! Catalunya, que ha tingut economistes a dojo, ni un ministre d’Economia, ni un!
I com ho explica?
Ah, no ens volen, evidentment. És misèria. No volen un president del govern català. Clarament. I a l’Íbex-35 també passa. Per què? No ho sé.
¿Alguna lliçó econòmica per a Catalunya?
No hem après la lliçó de la gran empresa. Catalunya és una potència turística però no hi ha cap gran empresa catalana de turisme. N’hi ha de mallorquines, de madrilenyes… Tenim un defecte, en aquest país. Les empreses familiars… Tothom en parla molt bé, però arriba un moment que malament rai. Parlar amb els fills, val, però amb gendres, nets, terceres i quartes generacions… La gran empresa és el fracàs de l’economia catalana i la trobo a faltar molt. Només en demano dues o tres.
