Arxiu de la categoria: Formació i Orientació Laboral

L’atur a Catalunya va augmentar en 7.325 persones a l’octubre

Formació i Orientació Laboral,

A tot Espanya el nombre d’aturats va augmentar en 44.685 persones

ARA.cat 

L’ atur registrat a Catalunya va augmentar en 7.325 persones a l’octubre, amb la qual cosa el nombre total dels inscrits al Servei d’Ocupació puja a 458.406 persones, un 1,62% més que al setembre, segons les dades publicades aquest dijous pel ministeri d’Ocupació i Afers Socials.

Malgrat el repunt de l’octubre, respecte a fa un any hi ha 65.122 aturats menys, fet que significa un descens del 12,44%. Fa 40 mesos seguits que l’atur registrat baixa respecte al mateix mes de l’any anterior.

Per províncies, a Barcelona el mes d’octubre es van registrar 1.375 nous parats, que suposen un 0,41% més que al setembre, però 49.741 menys que l’octubre de l’any passat (-12,86%). El nombre total d’aturats registrats a la demarcació puja a 336.908 persones.

En el cas de Girona hi ha 43.509 aturats en total, 2.398 més que al setembre (5,83% més), però hi ha 5.159 aturats menys que a l’octubre de l’any passat, el 10,60% de descens. En el cas de Lleida el nombre total d’aturats és de 23.496, amb un augment de 1.704 (7,82%) respecte al setembre, però un descens de 3.226 (-12,07%) respecte al mateix mes de l’any passat.

A Tarragona a l’octubre s’han registrat 1.848 nous aturats (3,51% més), i el nombre total puja a 54.493, malgrat que n’hi ha 6.996 menys que a l’octubre de l’any passat, cosa que comporta un descens de l’11,38%.

Per sectors, a Catalunya l’atur només va baixar a l’octubre a la construcció, amb 614 aturats menys, mentre que va augmentar en 1.293 persones a l’agricultura, 62 a la indústria, es van registrar 102 nous aturats que no tenien una ocupació anterior i es va disparar al sector serveis, amb 6.412 nous aturats.

Contractació temporal

Al mes d’octubre a Catalunya es van registrar 267.442 nous contractes laborals, una xifra que comporta un descens de 14.490 (-5,14%) respecte del mes de setembre, però un augment de 10.091 respecte a fa un any, amb un increment del 3,92%.

Del total de contractes registrats a Catalunya, només 36.152 van ser indefinits, mentre que els temporals va sumar 231.290 nous contractes.

Un 1,2% més a Espanya

Al conjunt de l’Estat el nombre d’aturats registrats als serveis públics d’ocupació va augmentar en 44.685 persones, un 1,2% més que al setembre. És l’augment més baix de l’atur en un mes d’octubre des del 2007. El total d’aturats a Espanya puja a 3.764.982 persones.

L’octubre és un mes en el qual la desocupació sempre s’ha comportat de manera desfavorable. Des del començament de la sèrie històrica, l’atur ha pujat sempre els mesos d’octubre. El repunt de la desocupació registrada a l’octubre d’aquest any, el tercer consecutiu després del d’agost i setembre al conjunt de l’Estat, és el menys pronunciat des d’octubre del 2007, quan l’atur va pujar en 31.214 persones.

L’atur només va baixar a l’octubre en la construcció (-6.355 desocupats, un 1,7% menys) i va pujar a la resta de sectors, especialment en els serveis, que van sumar 34.763 desocupats més (1,4% més). La segueixen l’agricultura, amb 13.413 aturats més (8% més); el col·lectiu sense ocupació anterior (1.828 aturats, un 0,5% més), i la indústria, on la desocupació va repuntar en 1.036 persones (0,3% més).

A l’octubre es van registrar 1.867.360 contractes a Espanya, xifra rècord en aquest mes en els últims 9 anys i un 6% superior a la del mateix mes del 2015. D’aquesta quantitat, només 166.830 contractes, l’equivalent al 8,93% del total, van ser de caràcter indefinit, un 10% més que a octubre de l’any passat.

Els sous més baixos són els que més s’han aprimat amb la crisi

Formació i Orientació Laboral,

Mentre els salaris més petits cauen un 28% des del 2008, els més elevats es mantenen

Des que va començar la crisi els que menys ingressen són els que més han deixat d’ingressar. Aquesta és la conclusió de l’informe ‘Cauen els salaris, creix la desigualtat’, que ha presentat aquest dijous l’organització Oxfam Intermón.

Per elaborar l’informe, Intermón pren les dades del ministeri d’Ocupació i Seguretat Social i divideix el conjunt de la població en deu grups en funció del salari mitjà. D’aquesta manera s’extreu la conclusió que el 10% de la població que menys cobra (amb un sou mitjà de 375 euros al mes) és la que més ingressos ha perdut entre el 2008 i el 2014. Concretament, aquest grup de població va veure com el seu salari perdia un 28%, si el 2008 aquest grup de població cobrava 519 euros de mitjana, el 2014 el seu salari havia caigut fins als 375 euros.

Els salaris més baixos han caigut un 28% durant la crisi mentre que els més elevats s'han mantingut / ARAEls salaris més baixos han caigut un 28% durant la crisi mentre que els més elevats s’han mantingut / ARA

D’altra banda, la baixada també és molt més accentuada en la resta de decils més baixos, és a dir, les persones que cobren entre aquests 365 i 960 euros al mes, amb una caiguda mitjana del 21% dels sous. D’altra banda, els salaris intermedis (corresponents als grups 4, 5 i 6) també van caure, però amb menys força. Per exemple, la població que correspon al grup 4, amb un sou de 1.299 euros mensuals l’any 2008, va passar a cobrar 1.164 euros el 2014, una caiguda del 10,5%

En els grups centrals, amb un salari mitjà entre 1.300 i 1.500 euros, la caiguda es modera lleugerament amb a davallades d’entre el 7% i el 5% si es compara el 2008 amb el 2014.
62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població

Però, com alerta aquesta organització, la desigualtat salarial a Espanya és “contracíclica” i quan hi ha recessió és quan més s’eixampla la bretxa salarial. Per això, els grups de població que menys perden són els que cobren salaris superiors als 1.770 euros(a partir del grup 7), que perden poc més d’un 4% des del 2008 i es mantenen gairebé estables si es compara amb el 2005. A més, l’últim grup, amb sous a partir de 5.664 euros, només va reduir un 0,6% els salaris en el període considerat ‘estrictament’ de crisi, entre el 2008 i el 2014. En conjunt, el salari mitjà a Espanya s’ha desplomat un 6,1% des que va esclatar la crisi.

Encara més diferència entre joves i dones

Aquest informe revela com el grup de població econòmicament més vulnerable és el que més ha patit des dels últims nou anys, però també aprofundeix en les conseqüències que la pèrdua de poder adquisitiu ha tingut en dos col·lectius estructuralment més dèbils: les dones i els joves. En aquest sentit, Oxfam Intermón assenyala que malgrat que s’ha anat reduint, la bretxa salarial entre homes i dones continua sent de les més accentuades d’Europa, una diferència causada per factors com ara els tipus de contracte. Aquesta organització recorda que el 2015 de tots els treballadors a temps parcial el 74,1% dels contractes eren per a dones.

Les dades recollides per aquesta organització sense ànim de lucre, a més, posen de manifest que la devaluació dels salaris és especialment intensa amb els més joves. Els empleats que tenen entre 16 i 24 anys han passat de cobrar una mitjana de 1.260 euros bruts mensuals el 2008 a 1.050 el 2014, menys de la meitat del que cobren els treballadors amb més experiència, els que tenen entre 55 i 64 anys que, segons assegura l’informe basant-se en dades públiques del Ministeri d’Ocupació, han mantingut un sou mitjà que volta els 2.350 euros bruts mensuals durant aquest període de temps.

¿Está bien pagado? Así se cobra en 36 profesiones en 7 países

Formació i Orientació Laboral,
Expansión  24/10/2016

Los sueldos medios en España son en muchos casos inferiores a los de las grandes potencias europeas.

En España se cobra poco. Lo dicen las estadísticas europeas: Eurostat sitúa el salario medio nacional por debajo del de la Unión Europea y la zona del euro, donde las retribuciones por hora trabajada son un 39% superiores. Lo confirman también numerosos estudios laborales: la última edición del Monitor Anual Adecco sobre Salarios, por ejemplo, cifra el sueldo español en 1.640 euros brutos anuales, casi un 18% por debajo de los 1.995 de la UE. Lo lamentan asimismo los propios trabajadores: los españoles son los ciudadanos europeos más descontentos con la remuneración que obtienen por su trabajo, según Nielsen. Y lo corrobora el análisis pormenorizado por profesiones, que deja a España en el furgón de cola de las retribuciones.

En concreto, en más de la mitad de las 36 profesiones analizadas por EXPANSIÓN a partir de la base de datos de la consultora norteamericana PayScale los profesionales de España (la cuarta economía del euro) salen perjudicados respecto a otros grandes países desarrollados. Los datos se pueden consultar aquí.

Los españoles no sólo cobran menos que en Estados Unidos, Reino Unido, Alemania o Francia, las dos primeras potencias de la divisa europea. También las nóminas en las profesiones concretas estudiadas son en la mayoría de los casos más bajas que en Italia (a la que España acaba de superar en renta por habitante) o que en los Países Bajos, considerado para muchos como un paraíso laboral, pero por detrás de España en el ránking económico mundial.

En general, en España se cobra menos que en Italia (con menor renta por habitante) y Holanda (peor situada en el ránking económico mundial)

Esta diferencia no entiende de categorías dentro de la empresa ni del nivel de formación entre profesiones, pues se reparte por todo igual por todo el escenario laboral. Así, según PayScale (que sólo recoge datos para trabajos con una base estadística representativa) afecta tanto a consejeros delegados como a profesores, pasando por científicos, directores de ventas, economistas o recepcionistas.

Los primeros, los CEO, cobran de media en España 97.808 euros brutos anuales, un 39,2% por debajo de los 160.900 euros de los Países Bajos. La menor brecha salarial se corresponde con Italia, con 109.200 euros, un 12% más. En Reino Unido, son 110.430 euros (un 13% más); en Alemania, 118.450 euros (un 21% superior); en EEUU, 142.570 euros (un 46%% más elevado), y en Francia, 154.840 euros (un 58% más) -ver cuadro adjunto-.

Un consejero delegado cobra un 64% menos que en Holanda o un 11,6% menos que en Italia

Entre los conocidos como los profesionales del C-Suite, la situación se repite entre los directores generales de Tecnología (CTO) y los de Finanzas (CFO). Los primeros, en un contexto en el que cada vez hay más profesionales de este perfil, cobran una media de 46.120 euros (frente a los 133.730 euros de EEUU, donde más ganan). Los financieros ingresan 71.215 euros, lejos de los 141.950 euros de los holandeses, que lideran el ránking. Del mismo modo, los directores de márketing y los de Recursos Humanos, los jefes de Operaciones y los de Servicios Informáticos, también tienen nóminas inferiores que en otras grandes potencias.

Otras profesiones

El sueldo medio de contables (27.185 euros) y economistas (25.500 euros) queda asimismo por debajo, hasta tal punto que las nóminas de estos trabajos en otros países son hasta 2,6 veces superiores. Lo mismo sucede con los community managers (con 16.090 euros de media, frente a los 43.400 euros del mercado norteamericano) y con los científicos investigadores. En esta categoría, la nómina española se reduce a 32.750 euros, la mitad que en EEUU (con 68.300 euros) o un 6% por debajo de los 35.000 euros de Italia.

Destacan también en la lista los profesores, traductores, dentistas, periodistas o recepcionistas. Todos ellos tienen los menores salarios de las economías estudiadas, en un análisis en el que llama la atención que España no goza de la mayor retribución en ninguna de las profesiones analizadas. No sorprende que, en general, las nóminas más altas estén en EEUU y Alemania, si bien economías como la italiana también puede presumir de los ingresos más elevados en determinados trabajos.

Cèsar Molins: “La productivitat és baixa, i és culpa de tots: dels treballadors i dels empresaris”

Formació i Orientació Laboral,

Entrevista al director general d’Ames, una empresa metal·lúrgica de 1.000 treballadors

Ara.cat – ÀLEX FONT MANTÉ

Cèsar Molins, director general d'Ames

Cèsar Molins, director general d’Ames

S’han d’apujar els salaris: sí o no? 

La pregunta hauria de ser: ens guanyem els salaris o no? ¿El que produïm és suficient per pagar aquests salaris i ser competitius al món?

Per tant, hem de competir en sous? 

No només. Hi ha el sou i l’activitat de les persones, i l’automatització. La clau és ser competitiu. Només podrem cobrar més si som productius. Si no, no. Així de senzill.

Per què la productivitat només creix molt quan hi ha crisi i les empreses redueixen les plantilles? 

Això és cert, i és fort. Resulta que les mateixes persones no són sempre igual de productives. Quan tenen por de perdre la feina, són més treballadores. No hauria de ser així. Amb la crisi també va baixar l’absentisme. La gent es posava igual de malalta, però tothom tenia por, i si els feia una mica de mal el cap anaven a treballar.

Però la productivitat també creix perquè potser baixa més la plantilla que el volum de feina. 

Això és trampa, això no pot ser! Les empreses sempre han de posar les persones que fan falta per fer la feina. No dir: ara em sobren diners, en posaré quatre o cinc més per fer la mateixa feina. Sempre s’han de posar just les persones que calen, ni una més, ni una menys.

Però sovint no és així… 

Si una persona de sobte es veu obligada a fer 10 hores al dia en comptes de fer-ne 8, i li paguen el mateix, vol dir que en realitat li han abaixat el sou. La pregunta és: si es fitxa més gent perquè aquella persona pugui fer 8 hores, serem competitius? Per ser-ho, hi ha una cosa molt important, que és la formació. Si tenim la gent ben formada, també podrem pagar més! Però ha de ser formació útil per a la feina.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

De qui és culpa que no siguem més productius? 

De tots. Del treballador, que de vegades s’hi arrepenja, i de les empreses, que no sempre es prenen prou seriosament la formació ni sempre posen els millors mitjans per treballar. I això és perquè no tenen diners, perquè no en saben i, de vegades, perquè no volen.

Podem ser país de salaris alts? 

Sóc optimista a mitges. No tenim una cultura del treball prou bona. N’hi ha d’altres que la tenen millor… i escolti: també n’hi ha que la tenen pitjor. A dins mateix d’Espanya hi ha diferències importants. Aquí tenim a l’ADN que treballar és una mala cosa, i a Alemanya no. Per als luterans, treballar dignifica.

Com es millora la productivitat?

No es tracta només de treballar molt i molt de pressa, que potser també, sinó que un senyor s’agafi la baixa quan realment està malalt. Es tracta de formar-se bé, de tenir marges com Déu mana, de tenir esperit de treball. Tot això conforma la productivitat, és a dir, quant de producte podem fer per unitat d’esforç. Jo estic a favor que la gent visqui de conya! Però per a això hem de ser molt productius. Si tots ens ho creguéssim, ho podríem ser. L’empresari hauria de dir als treballadors: busquem tots plegats com podríem fer-ho més bé. I el sou vindrà tot sol.

Vol dir que aquest diàleg entre treballador i empresa existeix? 

No! I és culpa dels dos. Hi ha empresaris que pensen que d’això no n’han de parlar amb els treballadors, i treballadors que pensen que l’empresari és sempre un desgraciat. Que de vegades és veritat! Però d’altres no. Hi ha de tot. I compte, l’empresari s’ha d’espavilar perquè, si ho fa malament, sap que li passarà? Que la gent bona li marxarà.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

Administracions Públiques, Formació i Orientació Laboral,

Ara.cat –

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig és doctor en economia i ha desenvolupat la seva carrera professional entre el món acadèmic, l’administració pública i l’empresa multinacional. També és col·laborador habitual de l’ARA i partidari de repartir millor la riquesa a través dels salaris.

És el moment d’apujar els salaris?

Els salaris els ha de determinar la lliure negociació entre sindicats i patronals. Però tot indica que les empreses han millorat molt la seva situació, les exportacions catalanes van molt bé, fet que demostra que la nostra economia és competitiva. A més, la distribució entre rendes de capital i salaris ha empitjorat bastant. Com a observador extern em sembla que el que hem de veure és una tendència a l’alça dels salaris.

I quant haurien de pujar els sous? La inflació hauria de ser el punt de partida dels sindicats. No tindria sentit que els salaris perdessin poder adquisitiu. El més lògic és que es moguessin entre un 1,5% i un 3%, tot i que depèn de cada sector.

¿Un augment així no afectaria la productivitat de les empreses? És evident que per a un empresari l’ideal seria no pagar res, però aquest argument no té ni cap ni peus! Els salaris baixos afavoreixen l’empresa, però la qüestió és: per a què serveix una empresa? No serveix per ser competitiva, sinó per crear riquesa. Riquesa que s’ha de repartir entre propietaris i treballadors; aquesta és la funció social de l’empresa.

¿I tampoc faria perillar el volum actual d’exportacions?

Home, si apugéssim els salaris un 20% és evident que perillarien les exportacions! Però apujant els sous un 2,5% no perillaran pas, perquè l’impacte d’un 2,5% per cent del cost salarial sobre les exportacions pot ser aproximadament de menys d’un 1% sobre el cost del producte. Per tant, no estem parlant de xifres que afectin la competitivitat. Ja s’entén que les pujades salarials s’han de fer en la mesura que la competitivitat ho permeti.

¿Aleshores per què els empresaris encara hi són reticents, si ells ja comencen a notar la recuperació?

Perquè és un joc de suma zero. A molts els agradaria pagar sous alts, però saben que és encarir el producte i que això es tradueix en preus més alts o beneficis més petits. No es pot criticar un empresari perquè ofereixi resistència, com tampoc es pot criticar un assalariat que intenta cobrar més, són forces naturals. Però si les empreses produeixen més i exporten més, és natural que totes les parts rebin més.

I el salari mínim, és suficient?

És extraordinàriament baix i crea molts problemes de pobresa, desestructuració social i d’immigració. Està demostrat que els salaris molt baixos atrauen la immigració i creen problemes en l’estat del benestar, perquè hi ha molta gent que guanya tan poc que no paga impostos. Hauria de pujar considerablement: en quatre o cinc anys, un 50%. I com més aviat comencem, millor.

Front comú per apujar els salaris

Formació i Orientació Laboral, ,

El BCE, l’FMI i els sindicats demanen augmentar-los però les empreses, temoroses, no són tan entusiastes

Ara.cat – NATÀLIA VILA Front comú per apujar els salaris

“Ha arribat el moment que els salaris pugin a Europa”. Ras i curt. Aquesta va ser la petició del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, aquest mateix mes de setembre davant el Parlament Europeu: “Fa massa temps que els salaris pugen per sota de la productivitat”, va afegir Draghi. Després d’injectar diners engegant la màquina d’imprimir bitllets, de defensar l’euro incondicionalment i d’esgotar totes les polítiques monetàries al seu abast, Draghi no hi veu una altra solució per fer remuntar el consum i, per tant, també els preus, els ingressos de les empreses i, en definitiva, per impulsar l’economia europea. Tal com diu una persona que sap el que es cou al BCE, al banc “estan desesperats” perquè veuen que no aconsegueixen enlairar l’economia.

Espanya, a la cua d’Europa en salari mínim

Després de gairebé nou anys de crisi, les afirmacions de Draghi reobren un debat que manté tensionats els diferents agents socials a Catalunya i Espanya. Els pròxims mesos s’ha de tancar quina serà la pujada dels convenis col·lectius per al 2017, però no només això: cada vegada hi ha més organismes internacionals que aposten, amb la boca més gran o més petita, per una pujada dels salaris a Espanya. Alguns d’ells són els que durant la crisi van promoure l’austeritat i l’anomenada devaluació competitiva (abaixar sous i preus en no poder devaluar la moneda), però que ara creuen que cal millorar els diners que queden a la butxaca dels ciutadans perquè gastin més.

De fet, les dades diuen que els salaris han començat a recuperar-se a Catalunya. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, durant el 2015 i el que portem de 2016, els costos salarials han tornat a pujar, després de tres anys seguits de retallades. Alhora, els preus han afluixat i això fa que -tal com es veu al gràfic- durant l’últim any i mig l’augment dels salaris sigui més gran que el dels preus. Sobre el paper, doncs, els ciutadans tornen a guanyar poder adquisitiu, però a la pràctica, aquesta millora encara no compensa la pèrdua dels primers anys de la crisi.

QUI DIU QUÈ SOBRE SALARIS?
Els organismes econòmics modulen els seus discursos

Les diferents lectures sobre aquesta qüestió ja fa dos anys que s’arrosseguen. Fins i tot el Banc d’Espanya, el novembre del 2014, va admetre la necessitat d’apujar els salaris. L’aleshores cap d’estudis va dir que si a les empreses els començaven a anar millor les coses, els salaris podrien augmentar; això sí, només “en alguns sectors”. Una moderació que amb els mesos encara va anar a més: ara vinculen aquestes possibles pujades a la producció i sempre que les empreses no perdin competitivitat.

Aquest discurs moderat coincideix amb el de l’OCDE. Ara fa dos anys va reclamar millores salarials per lluitar contra la pobresa, i poc després va corregir el to i va afegir com a condicionant una millora de la productivitat empresarial.

Aquestes institucions estan, per tant, en el sí però no, i mentrestant la patronal també es mou en la indefinició perquè hi ha empreses i sectors en situacions molt diferents. Tot i així, també comença a haver-hi posicionaments més clars: el maig de l’any passat, la CEOE va admetre “que ara ja es pot ser més flexible amb els salaris” perquè “les empreses comencen a guanyar diners”, segons va dir Joan Rosell, el seu president. Però tot i que els costos salarials han pujat, encara hi ha camí per recórrer.

Més enllà del BCE i dels sindicats, l’organisme internacional més contundent fins ara ha sigut l’FMI: ha passat d’abanderar les retallades a defensar el contrari. Des de fa un any els seus informes indiquen que tanta contenció pot ser contraproduent i recorda que les retallades de salari havien d’anar acompanyades de polítiques econòmiques expansives que, en el cas espanyol, no s’han dut a terme.

QUANT HAURIEN DE PUJAR?
És la gran disputa entre patronals i sindicats

Els primers nou mesos de l’any la pujada salarial mitjana pactada als convenis col·lectius es va situar a l’1,08%. És més alta que en el mateix període de l’any passat, quan es va quedar al 0,75%, però es queda per sota del “fins a un 1,5%” que havien pactat empresaris i sindicats en l’acord interprofessional de Catalunya per a aquest any. La negociació per al 2017 començarà d’aquí unes setmanes -tant a Catalunya com a Espanya- ara que el govern central en funcions ja ha presentat el quadre macroeconòmic de previsions per a l’any que ve. I les posicions de sortida són diferents: els sindicats aposten per millorar els salaris a partir de l’1,5% actual. En canvi, la patronal creu que no és necessari perquè a la pràctica, segons les dades del ministeri de Treball fins al setembre, gairebé cap empresa arriba a assolir aquests augments.

De fet, decidir en quin percentatge han de pujar els sous és el que genera més divisions entre els agents socials. L’elevat creixement econòmic del qual presumeix el govern dóna ales als sindicats, que demanen que els beneficis es reparteixin també entre els treballadors. Però justament, els empresaris argumenten que aquest creixement és fràgil i que, per tant, s’ha d’anar amb compte perquè no es tiri per terra tot el que s’ha aconseguit fins ara.

SINDICATS VERSUS PATRONAL
El debat sobre els salaris es mou entre l’1% i l’1,5%

“Estem perdent poder adquisitiu”, protesta Laura Pelay, vice secretària general de la UGT a Catalunya. Les dades, però, no diuen exactament això: els sous han estat pujant per sobre de la inflació en l’últim any i mig, cosa que no havia passat en tota la crisi com s’aprecia al gràfic. Pelay, però, demana més i reclama que les pujades de sous del 2017 i els anys posteriors permetin recuperar tot el poder adquisitiu perdut durant la crisi.

La visió de la patronal és molt diferent. Per a Foment del Treball, una pujada de l’1,5% per a aquest any “és el topall màxim”. El seu director de relacions laborals, Javier Ibars, assegura que “els increments salarials en molts casos ja hi són, encara que no arribin al topall màxim”, i matisa que el pacte amb els sindicats diu que els augments han d’estar basats en criteris objectius, com la productivitat, el consum intern o la conjuntura de cada sector. “Hi ha moltes empreses que vénen d’una crisi molt dura i que encara estan patint”, explica Ibars, que demana flexibilitat i que l’acord sigui una guia i no una exigència per als empresaris catalans.

La patronal Pimec també creu que no s’ha de perseguir un augment ambiciós. “El que es negociï afectarà la resta de l’economia en cascada; per tant, demanem molta responsabilitat”, afirma el tècnic de relacions laborals Ricard Sánchez. Per a Sánchez, el que “tindria més sentit” és una pujada al voltant de l’1% perquè “és el que s’està pactant ara”, explica. També proposa que l’acord “sigui prou flexible per adaptar-se cap avall si convé”.

Des de CCOO, el secretari d’acció sindical, José Cachinero, defensa que cal repartir la riquesa: “Hi ha sectors que ja comencen a sortir de la crisi i que tenen beneficis. La indústria i el turisme estan exportant molt, ells mateixos ho diuen, mentre que els salaris estan en nivells tercermundistes -protesta-. És el moment d’apujar-los, i és de justícia fer-ho”. Els sindicats creuen, en la línia del que diu el BCE, que és l’única manera de reactivar el consum i, per tant, l’economia.

ELS SALARIS AL CARRER
Els empresaris encara tenen por d’apujar els sous

Malgrat que hi ha consens en la millora de la situació econòmica, les consultores admeten que les peticions d’assessorament que els fan les empreses encara són en clau d’ajustos. “No hi ha una voluntat empresarial d’increment salarial; de fet, encara en tenim algunes que el que volen és despenjar-se del conveni col·lectiu”, explica Mireia Sabaté, sòcia i experta en dret laboral de Baker & McKenzie.

Les companyies es resisteixen a apujar salaris perquè el sotrac de la crisi és molt recent i “fins que no veuen materialitzada la millora econòmica no s’hi atreveixen”, diu aquesta experta. El factor psicològic és clau a l’hora d’apujar el sou: “Saben que si després l’expectativa no es compleix serà difícil capgirar-ho”, conclou Sabaté.

¿Cómo conciliar la vida familiar y laboral?

Formació i Orientació Laboral, ,

Sólo uno de cada nueve trabajadores tiene flexibilidad horaria en su trabajo lo que hace muy difícil que en España se den las condiciones necesarias para poder conciliar la vida en familia con el trabajo.

Hoy día, en España existe una situación de irregularidad en lo que a la vida laboral se refiere. Según el Estatuto de Trabajadores, las empresas no pueden hacer que sus trabajadores, como tú, pasen más de 40 horas a la semana en el trabajo. Esto es, 8 horas al día si trabajas 5 días a la semana. El convenio colectivo, además, permite ampliar la jornada laboral a 9 horas diarias. Esto siempre que respeten tu tiempo de descanso.

Sin embargo, esto no siempre es así. Seguro que conoces a alguien, o, incluso, tú mismo haces más horas de las que te corresponden. Y es que los horarios en las empresas privadas no se cumplen al 100%.

Otro de los aspectos que se indica en el Estatuto es que, además de tus horarios, la empresa debe darte como trabajador/a un tiempo de descanso. Este tiempo se sitúa en los 15 minutos si trabajas más de 6 horas al día. Y también han de pasar 12 horas de mínimo entre el final de una jornada y el comienzo de otra.

Lo más seguro es que tengas una jornada partida, como la mayoría de los trabajadores en España. Según la ley, si tienes esta modalidad de trabajo, debes contar con entre 1 y 2 horas de descanso para comer. Por tanto, al final da la sensación de que estás todo el día fuera y ves a tu familia cuando puedes, no cuando quieres.

La conciliación laboral y familiar en España

En España conciliar la vida laboral con la familiar es cada vez más difícil. Y es que, además de tus horarios del trabajo, debes tener en cuenta también los horarios de los colegios. Si tienes un hijo en etapa escolar, lo más habitual es que coincida su hora de salida con tu horario de trabajo. Y si tienes más de uno, puede que ni siquiera coincidan los horarios entre ellos. El resultado es que no puedes ir a recogerle/s y, en muchos casos, puedes verte en la obligación de tener que dejarle en el comedor o contratar una niñera que te ayude. Fintonic siempre piensa en tu ahorro, y este tipo de situaciones hacen que la vida familiar se encarezca, y se haga mucho más difícil poder ahorrar.

Los permisos de maternidad y paternidad en nuestro país son otros de los puntos más débiles a la hora de conciliar la vida familiar y profesional. En primer lugar, porque ocupamos el octavo puesto por la cola entre los países en Europa con peores condiciones cuando se tiene un hijo. Eso significa que madres y padres se incorporan muy pronto al trabajo y deben dejar a su hijo con una niñera o en la guardería. Además de dificultar la vida familiar, la encarece una vez más.

Consejos para llevar una mejor conciliación de la vida familiar y profesional

El trabajo ocupa muchas veces tu vida y te ves estresado. Sin embargo se pueden poner algunos remedios. Fintonic cree que puedes hacer algo al respecto, así que toma nota de estos consejos de la revista Forbes para conseguir una mejor conciliación entre tu vida personal y profesional.

  • Siempre hay tiempo libre. Por poco que sea, lo tienes que aprovechar. Tienes que hacer cosas para ti, que te saquen de la familia y del trabajo por un rato. De esta manera coges con más ganas la vida en casa y la vida en el trabajo.
  • Que tus actividades también sean obligatorias en tu rutina. No dejes de ir a tu actividad favorita por trabajo. Tus clases de baile o tu gimnasio es igual de importante que tu trabajo y forma parte de tu vida.
  • Elimina aquello que consuma mucha energía. Si has empezado a practicar algún deporte que te consuma demasiado y llegas a casa que no puedes ni moverte es contraproducente, ya que no serás capaz de pasar tiempo con tu familia, compartir momentos, etc. Ese tipo de actividades, en caso de que te superen, mejor eliminarlas.
  • Horarios realistas. A veces quieres hacer tantas cosas que no da tiempo. Organiza y planifica tus días con cabeza.
  • La importancia de un buen descanso. Cuando llegas a casa del trabajo y tienes que hacer frente a todas las tareas familiares, has de tener un rato para ti y descansar. Si no te gustaban las siestas, quizá es hora de que empieces a echártelas.
  • Deja todo lo que te relacione con el trabajo a un lado al salir. Que la gente sepa que cuando dejas de trabajar cambias el chip. Que no siempre vas a estar pensando en el trabajo, porque así tu cerebro se agota. Si tienes un móvil de trabajo, desconéctalo. Si hay algo realmente urgente te pueden llamar al personal.

Como ves, la conciliación familiar y laboral en España es bastante complicada. Sin embargo, existen ciertos hábitos y acciones que puedes llevar a cabo para conseguir que al salir del trabajo, realmente empieces una vida personal con tu familia. Toma nota de estos consejos que ha recopilado Fintonic, y ponlos en práctica.

Llanos de Luna demana al jutge que obligui l’Ajuntament de Badalona a fer festa el 12 d’octubre

Administracions Públiques, Formació i Orientació Laboral,

La delegada del Govern ha decidit emprendre accions legals després que l’Ajuntament de Badalona anunciés que no celebraria el Dia de la Hispanitat

ARA.catLa delegada del govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, brinda amb el fiscal superior de Catalunya, Romero de Tejada i el secretario d'estat d'Administracions Públicas, Antonio Beteta després de presidir l'acte commemoratiu del Dia de la Hispanitat a Barcelona / EFELa delegada del govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, brinda amb el fiscal superior de Catalunya, Romero de Tejada i el secretario d’estat d’Administracions Públicas, Antonio Beteta després de presidir l’acte commemoratiu del Dia de la Hispanitat a Barcelona / EFE

María de los Llanos de Luna, la delegada del govern a Catalunya, ha sol·licitat al jutge que impedeixi que l’Ajuntament de Badalona obri les oficines municipals el dimecres 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat. La Delegació del govern ha decidit interposar un recurs judicial en resposta a l’anunci per part del consistori que dimecres obriran les oficines d’atenció al ciutadà, després de l’acord a què s’ha arribat amb els treballadors. Llanos de Luna vol que el jutge dictamini que el dia 12 no es pot obrir cap delegació pública.

El govern municipal de Badalona (Guanyem, ICV-EUiA i ERC) va anunciar que els funcionaris que treballin el dia 12 es podran agafar com a festiu el divendres 9 de desembre i allargar així el pont de la Immaculada. El grup municipal del Partit Popular (PP) ha estat el que ha portat el cas a la Inspecció de Treball perquè s’investiguin possibles irregularitats a nivell legal.

L’any passat, el 2015, els regidors del municipi ja van fer un primer pas presentant-se el dia 12 a l’Ajuntament per treballar al·legant que no tenien res a celebrar per la “connotació” de la diada, relacionada amb l'”exaltació del colonialisme i el règim franquista”, segons ha explicat el primer tinent d’alcalde de la ciutat, José Téllez. Les persones que se sentin espanyoles, assegura, “segur que tenen millors dies per celebrar-ho”.

La mesura afecta principalment les oficines municipals d’atenció al ciutadà, ubicades a l’edifici del Viver, que obrirà les portes aquest dimecres. Segons ha explicat el primer tinent d’alcalde, de moment ja es poden garantir uns serveis mínims del 50%, així com la cobertura dels funcionaris des del punt de vista legal. Tot i això, en ser festiu a la resta de l’estat espanyol, els ciutadans només podran demanar informació o cita prèvia i no es podrà fer cap tràmit legal, com ara empadronar-se. Téllez celebra que la decisió del govern municipal serveixi per “obrir el debat” al voltant d’una celebració que, diu, no genera prou consens ciutadà: “Cal revisar-la”.

Manca de consens

La resta de grups municipals no aproven la decisió. Ciutadans ha qualificat la mesura de “brindis al sol”, el PSC creu que és “ postureig”, mentre que els populars acusen el govern municipal de tenir “ una ocurrència més” al servei de la causa independentista. Els tres partits lamenten que l’executiu local busqui ‘fer-se la foto’ més enllà de les repercussions que té la mesura.

El portaveu del PSC, Àlex Pastor, ha ironitzat sobre la mesura i celebra que el govern municipal vulgui treballar en festiu per “compensar les mancances de la resta de l’any”; mentre que Juan Fernández, el portaveu del grup municipal del PP, denuncia que la decisió forma part d’una “estratègia d’humiliació de part de la ciutadania que pot tenir conseqüències jurídiques“.

La Organización Internacional del Trabajo considera que España tiene margen para subir el salario mínimo

Formació i Orientació Laboral

EXPANSION – 01/10/2016

El director de la OIT para España, Joaquín Nieto, asegura que esta medida sería una de las más rápidas para sacar de la pobreza a los que ya tienen trabajo.

En una entrevista que ha concedido con motivo del día mundial del Trabajo Decente que se celebra el 7 de octubre, Nieto se refiere a los trabajadores “pobres”, cuyo sueldo ronda el salario mínimo (655,20 euros al mes en la actualidad), y que en España ya suponen el 13% de la población, cuatro puntos más que la media europea.

El director de la OIT explica que la organización que dirige no tiene competencias ni debe decir cuánto debe subir el salario mínimo, materia reservada para los agentes sociales.

No obstante, argumenta que en un escenario de enorme devaluación salarial, como el español, “la productividad ha crecido muchísimo y el margen que da ese crecimiento permite una mejora sensible en la cuantía de este salario”.

Nieto recuerda que en España hay personas que tienen trabajo “pero siguen siendo pobres” (jóvenes y autónomos en su mayoría) y 700.000 hogares que no reciben ningún ingreso y en ese contexto plantea la primera exigencia: el empleo decente, es decir, “con derechos, sin discriminación, en condiciones saludables, con una remuneración suficiente para vivir dignamente y protección social”.

El responsable de la OIT explica que España está asistiendo a una situación “paradójica” ya que tras doce trimestres de recuperación económica, no hay recuperación social y eso convierte al país en una economía “frágil y vulnerable”.

En su opinión, esto no quiere decir que España esté amenazada por la recesión pero sí exige que el Gobierno que se conforme, tras este impás político, que coloque la recuperación social “en el norte” de sus políticas económicas, algo que, además, deberá transmitir a Europa.

Si es así, si España finalmente reorienta su política económica en pos de la recuperación social y con el acompañamiento de Europa, el país podrá crear más de los 500.000 empleos anuales que promete el actual Gobierno en funciones.

El director de la OIT pide que se desconfíe de las “grandes cifras” de creación de empleo si no dicen en qué sectores y con qué modificaciones del modelo productivo.

Nieto precisa que la recuperación económica no pasa por volver a la construcción, porque ese modelo está fracasado y tendría que “reinventarse”, y apuesta por cambiar en profundidad el modelo productivo.

No obstante y aunque no es partidario de dar cifras, considera que la capacidad de las empresas españolas de crear empleo subiría en medio millón, si en España los créditos fuesen los mismos que la media de la Unión Europea.

A nivel mundial, Nieto admite que las tendencias de empleo son “sombrías” e insiste en que la previsión de crear 500 millones de empleos de aquí a 2030 no se cumplirán si no se cambian las actuales políticas económicas.

Respecto a España y a corto plazo, el director de la OIT no cree que el porcentaje de trabajadores pobres vaya a bajar mucho de ese 13%.

Nieto argumenta que si las tendencias son las mismas, es decir, aumenta el paro de larga duración y sigue creciendo el trabajo a tiempo parcial, entonces no se cumplirán las recomendaciones de Naciones Unidas de reducir a la mitad el número de personas pobres en cada país.

“Hay que establecer una senda”, dice el director de la OIT y aquí propone un impulso a la inversión, acoplarse al Plan Juncker, que aspira a movilizar inversiones por más de 300.000 millones hasta mediados de 2018, y resolver el empleo de los jóvenes, para que no se conviertan en una generación perdida.

En esta línea, explica que la OIT está colaborando con el Gobierno de España para implementar el Plan de Garantía Juvenil, aprobado por el Gobierno hace dos años con el objetivo de que los jóvenes accedan a un trabajo, formación o prácticas en un plazo de 4 meses, y del que se podrían beneficiar hasta un millón de menores de 30 años.