Considera que és un dret adquirit i de caràcter col·lectiu si es ve repetint en el temps
Diari de Girona – 12.12.2016
El Suprem obliga les empreses a mantenir la panera de Nadal
Les empreses han de mantenir la panera o lot de Nadal si han vingut lliurant-los de forma continuada en el temps. Així ho entén el Tribunal Suprem, que ha dictat una sentència en la qual considera que aquest ‘regal’ és un dret adquirit i de caràcter col·lectiu si s’ha vingut entregant en el temps de forma continuada.
D’aquesta forma, el Suprem entén que si una empresa ha estat lliurant la panera de Nadal de forma continuada, ha de continuar fent-ho malgrat que la seva situació econòmica hagi empitjorat, segons la sentència, a la qual ha tingut accés el diari Expansión.
Segons el Suprem, la panera de Nadal només es pot suprimir si així s’acorda amb els treballadors o amb els seus representants. L’Alt Tribunal s’ha pronunciat després d’analitzar el cas d’una empresa que lliurava panera de Nadal i que es va fusionar amb una altra que no ho feia, suprimint des d’aleshores aquest benefici.
Hi haurà 13 festes de caràcter general i dues de locals, però la segona Pasqua deixa de ser festiu autonòmic
MARC VILA
El calendari laboral del 2017 incorpora alguns canvis en relació amb els festius en vigor per a aquest any. Catalunya perdrà al calendari laboral del 2017 la festivitat de la Pasqua granada, que al calendari del 2016és festa laboral el dia 16 de maig.
El Consell Català de Relacions Laborals, presidit per la consellera de Treball, Afers Socials i Família, Dolors Bassa, ha aprovat el calendari laboral que estarà vigent el 2017. L’organisme està format per representants dels sindicats, les patronals i la Generalitat. El calendari aprovat estableix com a festes laboralsels dies 6 de gener (Reis), 14 d’abril (Divendres Sant), 17 d’abril (Dilluns de Pasqua Florida), 1 de maig (Festa del Treball), 24 de juny (Sant Joan), 15 d’agost (Assumpció), 11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), 12 d’octubre (Dia de la Hispanitat), 1 de novembre (Tots Sants), 6 de desembre (Dia de la Constitució), 8 de desembre (Immaculada), 25 de desembre (Nadal) i 26 de desembre (Sant Esteve).
En total són 13 festes de caràcter general per a tot Catalunya que inclouen els festius comuns per a tot Espanya i els propis de la comunitat autònoma. A més, els municipis decidiran dues festes laborals més per al 2017, de manera que en total l’any tindrà 15 festius.
El 2017 destaca per la coincidència de diverses festes en dilluns i divendres, l’escenari preferit per les empreses per evitar aturades entre setmanes de les fàbriques i que facilita els ponts festius de cap de setmana. A més, l’aqüeducte de la setmana del Dia de la Constitució reduirà la longitud a l’anar de dimecres a divendres.
La sentència obre la porta a reclamar la devolució davant l’Agència Tributària
ARA.cat
L’Agència Tributària de l’Estat manté que la prestació de materinitat ha de tributar / FRANCESC MELCION
Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha declarat que la prestació per maternitat que paga la Seguretat Social no ha de tributar a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF).
La sentència, que avança aquest dilluns el diari ‘Cinco Días’, considera que la prestació de maternitat -les 16 setmanes de baixa que paga la Seguretat Social- entra dins de les rendes exemptes de l’IRPF, en contra de la posició que sempre ha mantingut Hisenda, que se s’havia de tributar per aquest diners.
En el cas concret de la sentència, el tribunal dóna la raó a una dona que va demanar la devolució de 3.135 euros que havia tributat com a IRPF per una baixa de maternitat en la que va rebre una prestació d’11.679 euros.
La sentència només afecta a aquest cas concret, no crea jurisprudència, ni obliga a l’Agència Tributària Estatal a modificar el seu criteri, que es basa en que aquests diners han de tributar. Però amb un tribunal a favor de la devolució, s’obre la porta a que moltes més mares demanin la devolució d’aquestes tributacions.
Això, no obstant, obligarà a presentar recursos davant de diverses instàncies en un procediment que s’allarga en el temps. En el cas de la sentència dictada ara, la dóna va presentar un recurs davant l’Agència Tributària, primer, que no li va donar la raó, i després davant el Tribunal Econòmic Administratiu, que tampoc li va acceptar, fins que va arribar al Tribunal Superior, que ha decidit a favor seu.
El sector de l’educació també ha perdut molts treballadors públics però es manté en la mitjana estatal
Ara.cat – MARIO MARTÍN MATAS
Catalunya, a la cua d’empleats públics en salut i serveis socials
La destrucció d’ocupació pública ha sigut especialment intensa durant els últims anys. No és una notícia nova, i és fins a cert punt lògica des que l’Estat va determinar que no es podien suplir els funcionaris que es jubilaven, però els efectes d’aquesta decisió s’han deixat sentir amb efectes retardats. Així ho posa de manifest l’informe L’ocupació en la prestació de serveis públics, elaborat per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), un organisme creat el 2014 a instàncies de Brussel·les després del rescat a la banca. L’Airef ha fet una anàlisi detallada del que ha succeït entre els anys 2002 i 2014 entre els empleats dels serveis públics a tot l’Estat, focalitzant-se especialment en els dos sectors que més ocupació generen: la sanitat -sumant-hi els serveis socials- i l’educació.
Pel que fa a Catalunya, a grans trets i incloent-hi els concerts privats -amb una presència percentualment més forta que en el conjunt de l’Estat-, el sector de l’educació va perdre entre el 2012 i el 2014 un total de 15.100 treballadors, dels quals 13.400 corresponen al sector estrictament públic. En l’àmbit de la salut i els serveis socials, tot i que en nombres absoluts ocupen menys gent, la pèrdua d’ocupació va ser encara més intensa: 18.700 treballadors, dels quals uns 12.000 són del sector públic. Les dades, que l’Airef ha extret combinant fonts diverses, com ara l’Enquesta de Població Activa, els afiliats a la Seguretat Social i dades del ministeri d’Hisenda, també posen de manifest que, malgrat aquesta caiguda, la xifra d’empleats públics en acabar el 2014 havia tornat a nivells del 2008 -un període en el qual el nombre d’habitants va incrementar-se en 150.000 persones-. Per això l’Airef conclou que el nombre d’assalariats públics “ha crescut menys que la població”.
Com a resultat de tot plegat, Catalunya ha passat d’estar per sobre de la mitjana de l’Estat a situar-se per sota. En el cas de l’ensenyament, hi ha 64,2 professors per cada 1.000 persones menors de 24 anys, una xifra que situa les escoles, instituts i universitats en una posició mitjana pel que fa al conjunt de comunitats autònomes.
Les diferències més grans es troben en l’àmbit de la salut i els serveis socials, en què només Andalusia i el País Valencià presenten una taxa d’ocupació inferior a la catalana. La conclusió s’ha extret després de normalitzar el nombre de professionals per a cada grup d’edat i, tot i que no implica necessàriament una atenció pitjor o deficitària, sí que es correlaciona amb el fet conegut que la despesa per càpita pública en salut és de les més baixes de l’Estat.
Qualitat sostinguda
Fonts del departament de Salut puntualitzen que el model sanitari català és molt diferent del del conjunt de l’Estat i això “podria limitar metodològicament” el treball de l’Airef. A la pràctica, la línia d’atenció sociosanitària, amb una forta presència de l’àmbit privat, o el simple fet que el 27% de la població té contractada una mútua privada de salut podrien permetre a la pública no tenir tants empleats. Salut subratlla “l’esforç notable i reconegut d’eficiència que s’ha fet al sector” i esgrimeix els “bons resultats assolits amb un cost acceptable” en comparació amb altres països de l’entorn. Així, recorda que l’esperança de vida és més alta i hi ha menys mortalitat per càncer, cardiopaties i malalties cerebrovascular.
Sigui com sigui, “no sembla que el sector públic estigui sobredimensionat”, raona el professor d’economia aplicada de la Universitat de Barcelona (UB) Raül Ramos. Ni sobredimensionat ni ben pagat, afegeix, perquè a la reducció de plantilles cal sumar-hi la congelació dels sous. El seu equip ha fet un estudi comparant nivells de retribució entre sector públic i privat a nivells similars de responsabilitat i conclou que “la idea que els treballadors públics cobren més és errònia”.
L’economista Modest Guinjoan, per la seva banda, posa el focus en el fet que l’informe de l’Airef recull que l’Estat té 16.500 empleats en el sector de l’ensenyament i 7.500 més en el de la salut, dues competències que estan transferides i que, per tant, són xifres “difícils de justificar” pel volum de feina que a priori fan. Guinjoan afegeix que el nombre d’empleats públics de Catalunya és similar al de països més avançats com Suïssa. “Tenir la ràtio més baixa no és necessàriament dolent. Potser la pregunta seria per què els altres la tenen tan alta”, apunta. Ho fa després de subratllar que, deixant de banda el sector concertat, el nombre d’empleats públics en sanitat per cada persona més gran de 65 anys és gairebé la meitat de comunitats com Múrcia, la Rioja i Extremadura. “Si Catalunya tingués la mitjana d’empleats públics d’Espanya es generarien 37.000 llocs de treball, un 16% més dels que hi ha ara”, conclou. Sense arribar a aquestes xifres, l’anunci del president Carles Puigdemont que l’any vinent es crearan 7.000 places de funcionaris pot ajudar a pal·liar un descens que, segons tots els sindicats, ha deixat la funció pública en una situació límit.
En la última década, la población femenina ha pasado a estar activa cinco años más
La presencia de la mujer en el mercado de trabajo español crece en número de personas y en permanencia (Ana Jiménez)
La Vanguardia.
El mercado laboral español ha cambiado profundamente en los últimos años, marcados por la crisis económica que arrancó en el 2008 y cuyos efectos siguen presentes, especialmente en la elevada tasa de paro, muy acusada entre la población juvenil. Pero también lo está haciendo por la creciente presencia de la mujer, que viene de mucho antes. Según los últimos datos de la oficina estadística comunitaria Eurostat, publicados ayer, el número de años que se espera que una persona de 15 años esté activa en España, ya sea ocupada o en paro, a lo largo de su vida, ha pasado de 32,8 a 34,9; es decir, 2,1 años más. Este incremento, superior en dos décimas a la media europea, que se sitúa en 1,9 años, se debe a que las mujeres han alargado su vida laboral 5,1 años. Por el contrario, los hombres la han disminuido en 0,7 años.
Lo ocurrido en España, con un comportamiento tan dispar entre los hombres y las mujeres, es diferente a lo que ha pasado en el conjunto de países incluidos en el informe de Eurostat (los 28 de la UE más Islandia, Noruega y Suiza), donde el incremento de la vida laboral, hasta alcanzar 35,4 años, se debe al alza de las mujeres (2,6 años, situándose en 32,8), pero también al de los hombres (1,2 años, quedando en 37,9).
La duración de la vida laboral en Europa (LVE)
Que la vida laboral de las mujeres crezca de manera tan destacada en España se debe, principalmente, “a un efecto de normalización, de europeización, del mercado, con más presencia femenina”, explica Anna Laborda, profesora de Economía de Esade. En la misma línea, Josep Oliver Alonso, catedrático de Economía Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, recuerda que en España se ha producido una “revolución femenina” con una “incorporación masiva de mujeres al trabajo”. Hasta no hace mucho, añade, estas “alcanzaban su máximo de ocupación cuando tenían 27 o 28 años, y luego bajaba en picado; ahora esto se produce a los 32 o 33 y, después, la caída se produce más lentamente”. Este fenómeno, apunta, “al que ha contribuido especialmente el sector público, ha supuesto una ampliación del tiempo en que las mujeres están activas”. Sólo Malta supera a España en alargamiento de la vida laboral femenina. En el 2005, las españolas estaban activas un promedio de 27,4 años. En el 2015, este tiempo creció hasta 32,5 años. Pese a esta fuerte subida, la posición de España en el ranking europeo es discreta. Hay 18 países, de los 31 analizados por Eurostat, en los que la vida laboral de las mujeres es mayor. Islandia está a la cabeza, con 44,7 años, seguida de Suecia y Suiza, ambos con 40,1 años.
Entre los países más grandes, Alemania con un promedio de 35,8 años, Francia, de 33, y el Reino Unido, de 35,9, están por encima de España en el tiempo en que las mujeres están en activo. Italia se sitúa muy por detrás. En este último país, las mujeres tienen una vida laboral de 25,7 años. La media comunitaria se sitúa en 32,8 años, tres décimas por encima de la española. En los diez años analizados por la oficina comunitaria de estadística, los hombres españoles han pasado de permanecer activos durante 37,9 años a 37,2. Este descenso de 0,7 años, coloca a España en el grupo de países que han visto cómo disminuía la vida laboral de su población masculina, en el que también están Chipre, que la ha recortado en 1,9 años, Grecia (1,4), Irlanda (1) y Portugal (0,6). En el otro extremo, el tiempo que los hombres permanecen en activo ha crecido 4,2 años en Hungría –donde más–, 3,4 en Estonia y 2,6 en Rumanía. El país en el que los hombres tienen una vida laboral más prolongada es, de nuevo, Islandia, con 48,6 años. Le siguen Suiza (44,7), Suecia (42,2) y Holanda (42,5). En Alemania el promedio es de 40,1 años –por encima de España–; en cambio, se sitúan por debajo Francia (36,6) e Italia (35,4). Los hombres están activos en el conjunto de Europa durante 37,9 años, 0,7 años más que en España.
“El efecto de la crisis, que ha supuesto un alargamiento de la escolarización, por un lado, y un adelanto de la edad de jubilación, por otro, ha afectado directamente a la población masculina”, explica Josep Oliver Alonso. En la misma línea, Anna Laborda apunta que “la falta de expectativas para encontrar empleo entre la población más joven, por el elevado paro juvenil, ha hecho que durante la crisis se prolonguen los estudios y se retrase la entrada en el mundo del trabajo”.
Los dolores de columna y las patologías psicológicas son los principales causantes de las bajas laborales, según la mutua Asepeyo
El subdirector general de Asepeyo, Ricardo Alfaro (Rebecca Moroni / EFE)
La Vanguardia – 14/11/2016
El absentismo laboral se ha disparado en lo que va de año y ha superado los niveles previos a la crisis, una situación que conlleva un coste directo de unos 8.000 millones de euros a las empresas españolas, según datos de la mutua Asepeyo a los que ha tenido acceso Efe.
Las bajas por contingencia común aumentaron hasta septiembre un 10,6 % interanual, con cerca de 376.000 casos de incapacidad temporal por accidente o enfermedad no profesional, generando un déficit entre los gastos y los ingresos procedentes de las cuotas para cubrir estas eventualidades, una situación inédita en la historia de Asepeyo y extrapolable al resto del sector.
De acuerdo con los datos de esta mutua, recogidos de 2 millones de empleados de 220.000 empresas, sólo el 17,49 % de los trabajadores se cogen alguna baja por contingencia común a lo largo del año, si bien hay un 5,59 % que reincide con más de tres procesos anuales, acaparando el 15,79 % de las bajas.
El 68 % de las bajas tiene una duración inferior a 16 días, siendo las de menor duración (de 0 a 3 días) las que más crecen, un 20,5 % más que el año anterior.
Principales patologías
Las patologías que acumulan más casos de bajas son las de columna lumbar (13 %), las psiquiátricas (11 %) y las gripes (7 %), mientras que por la duración media, las de menos días son las gripes (6,22 días) e infecciones (14) y, en el otro extremo, las afecciones oncológicas (88 días) y las cardiacas (61).
Con respecto a los días de la semana en que se producen, el estudio revela que el 28 % de las bajas se dan los lunes y el 20 % los martes, en tanto que según la antigüedad, el 58 % se da entre trabajadores con menos de tres años en la empresa.
Los sectores de actividad con mayor incidencia (número de casos) y absentismo (días de baja) son los de servicios auxiliares y de recogida de residuos y saneamiento, y los que menor tienen son los sectores de información y comunicaciones y las actividades profesionales y científicas.
Esta evolución al alza del absentismo se da con más fuerza en el régimen general, aunque también ha crecido en el de autónomos, si bien este colectivo aún recauda más de lo que se gasta en contingencias comunes.
Además hay un coste indirecto (de hasta cuatro veces superior que el importe directo), que recoge el coste de la reposición del trabajador de baja y la formación de su sustituto, así como otros gastos asociados a la ineficiencia derivada de esta situación.
Una queja habitual entre los trabajadores es que las estadísticas oficiales no reflejan el salario que realmente figura en su nómina. El INE cifra en 22.858 euros el sueldo medio bruto anual de los españoles, pero obviamente eso no significa que todos los empleados cobren ese importe. Como la propia denominación dice, se trata de una media, que queda condicionada por un colectivo no mayoritario que ingresa salarios muy elevados.
Así, para reflejar más fielmente la realidad, el INE calcula también el sueldo más habitual en España, que está situado en 16.490,8 euros. Una cifra que revela dos realidades. La primera: efectivamente hay más trabajadores con nóminas bajas que altas, pues la diferencia con la media es de 6.367 euros. Y la segunda gran verdad: la moderación salarial es más dura de lo que muestra la estadística oficial.
En el mismo periodo,el IPC escaló un 8,7%
Así, mientras que el sueldo medio ha subido un 0,3% (68 euros) entre 2010 y 2014 (los años a los que se refieren los datos del INE), el salario más habitual se ha incrementado incluso a menor ritmo: un exiguo 0,00509401%. O, lo que es lo mismo, 84 céntimos en los mismos cuatro ejercicios en los que el IPC escaló un 8,7%.
Las cifras proceden de la Encuesta de estructura salarial que publica el INE cada cuatro años (la última corresponde a 2014). La buena noticia es que la comparación respecto a estadísticas previas es más generosa, pues el salario más habitual ha crecido un 14% desde 2006 (2.024 euros) y un 32% respecto a 2002 ( casi 4.000 euros más). En ambos casos, no obstante, la inflación golpea de nuevo al bolsillo, pues los precios han subido a mayor ritmo: un 18% entre 2006 y 2014 y un 34,7% entre 2002 y 2014.
Cae en 10 autonomías
Por comunidades autónomas, el INE solo ofrece datos de evolución del salario medio. En este caso, entre 2010 y 2014 un total de 10 autonomías registran descensos. La mayor caída corresponde a Cataluña, con una rebaja del 2,1%, hasta 23.927 euros. Le siguen Castilla y León (-2,1%, hasta 20.524 euros), Extremadura (-1,5%, a 19.181 euros) y las Islas Baleares (-1,3%, hasta 21.322 euros). Aragón, el Principado de Asturias, Murcia, Andalucía, la Comunidad Valenciana y Galicia completan este grupo de mayores perjudicados.
El 2014 Catalunya estava entre les comunitats amb menys empleats en la seva administració per cada 1.000 habitants
Ara. cat – ALBERT VIDAL
Manifestació davant la seu de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume.
Entre el 2011 i el 2014 la Generalitat va reduir el nombre d’empleats públics un 19,9%. Així ho exposa l ‘informe fet públic per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) aquesta setmana. Castella-la Manxa (–40,5%) i Madrid (–32,4%) van ser els que van fer una retallada més dura. En aquest període, de crisi explícita, la Rioja (+15,7) i Navarra (+14,1%) van incrementar els seus treballadors.
Per contra, si s’agafa el període comprès entre el 2002 i el 2011, els líders en augment de treballadors públics van ser Castella-la Manxa (+63%), Catalunya (+61%) i Madrid (+54%).
En aquells anys, que inclouen els del creixement desorbitat de la mà de la construcció, l’arribada massiva d’immigrants i la posterior crisi, les administracions autonòmiques que van augmentar menys el seu personal van ser Andalusia (ho va fer en un 7,5%) i Extremadura i Múrcia (en un 10,6%).
D’aquesta manera, la mitjana d’augment d’ocupació pública per part de la Generalitat entre 2002 i 2014 és del 41,8%. En aquest període més ampli només un govern autonòmic va disparar el seu personal per sobre del nivell català: va ser la Rioja, amb un augment d’empleats del 47,8%. El tercer que va augmentar més la contractació va ser l’Aragó, amb un 39,5%.
Menys treballadors públics per 1.000 habitants
Per contextualitzar aquest augment de la contractació pública per la Generalitat cal confrontar els seus empleats amb els ciutadans als quals donen servei. El 2014, i malgrat l’augment en les contractacions de l’última dècada, Catalunya estava entre les comunitats amb menys empleats en la seva administració per cada 1.000 habitants. En la part de dalt de la classificació, les comunitats amb més funcionaris són Castella i Lleó, Extremadura i la Rioja, amb més de 40 empleats públics per 1.000 habitants. I per sota de 30 empleats públics per 1.000 habitants només hi ha Catalunya, Madrid i Castella-la Manxa.
L’informe recorda que el 2014 el nombre de treballadors públics era de 2,9 milions, una cinquena part dels assalariats espanyols. I la meitat d’ells, un 54%, eren dels diferents governs autonòmics. Entre el 2002 i el 2014 són els d’aquestes administracions els que van créixer més (un 22%), per davant dels de les entitats locals (+13%). L’administració central gairebé no va canviar i a les empreses públiques el personal va caure un 23%. En total, en aquests 12 anys els treballadors públics van créixer a Espanya prop d’un 12%.
Els madrilenys cobren 262 euros més que els catalans cada mes
Ara.cat – NATÀLIA VILA Barcelona L’escletxa salarial entre homes i dones és de 479 euros mensuals.
Pràcticament 4,5 milions de treballadors a tot Espanya cobren menys de 1.216 euros bruts al mes. Això vol dir que, un cop descomptats els impostos, aquests assalariats -el 30% del total- ingressen al voltant de mil eur1212
Més de 160 botigues de Lleida han tancat abans aquest dimecres en una prova pilot per conciliar feina i família
Ara.cat MÒNICA MOMBIELA CASAS Lleida
Més de 160 botigues de Lleida han donat suport aquest dimecres al moviment impulsat per Slow Shop en una jornada en favor de la reforma horària i que ha consistit en tancar els establiments a les 19.00 hores. La iniciativa, pensada com una prova pilot per fomentar el comerç de proximitat, la sostenibilitat econòmica i humanitzar els barris, ha superat les expectatives previstes. La prova és que en el tram de l’ Eix Comercial, entre la Diputació de Lleida i la Paeria, la imatge d’aquest dimecres a l’hora acordada era si més no sorprenent.
De la trentena de comerços que es poden trobar en aquest tram, més de la meitat tenien la persiana abaixada. Aquest fet ha provocat cares d’estupor entre els vianants i compradors que no entenien massa el que estava succeint, tot i la campanya que s’ha fet durant el darrer mes al carrer i a les xarxes socials. Alguns dels botiguers, amb la persiana a mig abaixar, demanaven als clients que llegissin el cartell de la reforma horària on s’explica aquesta iniciativa. El projecte, però, no és del gust de tothom.
Si entre els comerciants a compte propi és una mesura molt ben acollida, entre els compradors no ho és tant. “No arreglem res si tanquen els comerços a les set i les oficines a les vuit o les nou del vespre. On anirem a comprar?” sentencia la Patri, una veïna de Lleida de 42 anys. Una opinió compartida amb d’altres vianants. En Pedro i la Maria són un matrimoni jubilat que es mostra reticent a aquest canvi horari. “ No funcionarà perquè costa molt canviar les coses“. De diferent manera ho veu la Griselda, una jove clienta de 21 anys assegura que “és qüestió de cultura i que si a la resta d’Europa ho fan també ho hem d’arribar a poder fer aquí”. Ella treballa fins al migdia i no té problemes d’horaris, però creu que si els tingués s’adaptaria.
Precisament aquesta és la premissa de la qual parteixen els comerços adherits a aquesta campanya Slow Shop. La Juliana Fernandes, presidenta de l’entitat assegura “ per algun lloc hem de començar i hi creiem molt en aquesta revolució i ja hem aconseguit que se’n parli”. La Juliana és només una dels cent vuit botiguers que ahir van poder fer activitats després de la feina com anar al gimnàs, estar més estona amb els seus fills o simplement descansar. “Que bé que surti ara, avui em dedicaré el temps a mi mateixa i a gaudir d’un sopar amb les amigues que fa temps que volíem fer”, explica la Judit Tremosa que regenta una botiga de roba. En canvi la Laura, una dependenta més dinàmica, aprofitava aquesta hora i mitja de més que tenia per anar al gimnàs.
Slow Shop Lleida ha aconseguit sumar més de 160 establiments que han compactat l’horari per un dia. Algunes franquícies com Zara o Natura s’hi sumaven a darrera hora, però amb ganes de donar suport a la iniciativa. La gran majoria que l’han secundat són comerços, tot i que la proposta està oberta a tot tipus d’empreses i serveis. La previsió inicial, que s’ha complert, era fer les mateixes hores que qualsevol dia feiner. També hi han donat suport nou entitats i associacions, com les agrupacions de comerciants de la ciutat i les patronals, així com també set comerços i empreses que per diverses raons no s’han pogut comprometre a modificar la jornada laboral del dia 9. Ara bé, des de l’associació de comerciants de l’Eix Comercial de Lleida veuen difícil implantar el model.”És la primera pedra que es fica per aconseguir allò que els comerciants creiem que necessitem” assegura el seu president, Llorenç González. Caldrà veure si finalment tots “comprem” la idea, perquè és sabut que una flor no fa estiu.
