Arxiu de la categoria: comerç

Fins a 70.000 treballadors en suspens per l’incendi de Faurecia

comerç,

Els sindicats temen expedients de regulació d’ocupació per l’aturada a Seat

Ara.cat Imatge d'arxiu d'una de les línies de muntatge de Seat a Martorell / ALBERT GEA / REUTERSImatge d’arxiu d’una de les línies de muntatge de Seat a Martorell / ALBERT GEA / REUTERS

L’incendi dimarts passat a la planta de Faurecia a Abrera està tenint unes conseqüències molt superiors al que s’esperava. La principal indústria de Catalunya, Seat, té paralitzada la seva producció des de dimecres a la tarda. Però l’incendi no només afecta la planta de Martorell, sinó que també moltes altres empreses proveïdores del sector de l’automòbil, segons han explicat a l’ARA fonts sindicals. La factura laboral és extraordinària: afecta prop de 70.000 treballadors, segons càlculs del president del comitè d’empresa de Seat, Matías Carnero.

Seat treballa amb un sistema just in time, amb el qual rep les peces amb només tres hores d’antelació, tal com va explicar la setmana passada el president de la marca de Martorell, Luca de Meo. Aquest sistema fa que l’empresa no tingui estocs a la planta i que vagi rebent les peces a mesura que es van muntant els cotxes.

El president de Seat preveu una producció rècord a Martorell almenys tres anys més

El president de Seat preveu una producció rècord a Martorell almenys tres anys més

La planta de Faurecia d’Abrera subministra a Seat els tabliers i altres parts interiors dels seus models. La companyia d’origen francès és l’única subministradora d’aquestes peces, una cosa molt freqüent en la indústria de l’automoció, ja que per les fortes inversions que es requereixen normalment les marques tenen un únic subministrador de cada element del cotxe. “Si et quedes sense subministrament no tens pla B”, explica una veu de l’empresa, perquè “ni hi ha un altre fabricant ni hi ha estocs”.

Segons han explicat fonts de Seat a aquest diari, la paralització de la producció a la fàbrica de Martorell ha fet que uns 6.600 empleats de la companyia que treballen en les tres línies de muntatge s’hagin quedat a casa. Però en el cas de Seat no hi ha un expedient de regulació d’ocupació (ERO), sinó que els empleats continuen cobrant. Això sí, segons fonts del comitè d’empresa, si es vol recuperar la producció caldrà replantejar el calendari i potser treballar alguns dissabtes o altres dies que no estaven previstos per poder entregar cotxes ja venuts.

Però a l’aturada de Seat s’hi ha de sumar la de la mateixa Faurecia, que després de l’incendi no pot produir, igual que moltes altres empreses que subministren Seat, com ara Bergé o Sesé, entre les més importants, però també una gran quantitat de petites i mitjanes empreses de la indústria de components, tal com ha explicat el mateix Carnero. Aquestes empreses, com que no poden subministrar Seat, també estan rebaixant o fins i tot aturant la seva producció. L’aturada no només afecta els fabricants de components, sinó que també esquitxa tota la cadena logística, que s’encarrega de portar totes les peces fabricades per tercers fins a la planta de Martorell.

Fonts sindicals han expressat el seu temor que, si la situació s’allarga, aquesta aturada provoqui que algunes d’aquestes empreses presentin un expedient de regulació d’ocupació, si més no temporal, argumentant causes objectives per la caiguda de la producció provocada per un factor extern.

7.000 cotxes menys

Fins a aquest dilluns Seat ha deixat de fabricar uns 7.000 cotxes, segons han explicat fonts de la companyia. La producció habitual de Martorell és d’uns 2.200 vehicles diaris. Per fer-se’n una idea, Seat va vendre a l’octubre 43.900 vehicles, però s’ha de tenir en compte que no tots els models de la marca es fabriquen a Martorell.

De fet, la planta del Baix Llobregat té tres línies. La primera, que treballa a tres torns i acumula aproximadament la meitat de la producció, uns 1.100 cotxes al dia, és on es munten els models Ibiza i Arona de la marca catalana. Les altres dues línies només funcionen a dos torns. A la línia 2 es produeix el model León, mentre que a la línia 3 es fabrica l’Audi A1.

L’incendi de Faurecia ha fet que aquest matí s’hagi reunit el comitè de crisi de la companyia i, segons fonts de l’empresa, demà podria començar a funcionar un altre cop la línia 1, cosa que posaria en marxa la meitat de la producció. Per fer-ho, Faurecia ha portat màquines noves des de França, però la complexitat de posar-les en marxa rau en el fet que l’incendi no només va fer malbé la maquinària, sinó que també va afectar les instal·lacions.

A més, la peça que subministra l’empresa sinistrada no és fàcil de fer, ja que necessita un perfecte ajustament de molts elements, alguns de precisió, com són els airbags que van integrats dins els tabliers.

La posada en marxa de les altres línies no es preveu tan immediata. De moment, s’està mirant de fabricar a Tarazona les peces del León. En el cas de la tercera línia, la de l’Audi A1, hi ha un pla per aconseguir fabricar la peça, però que podria trigar més temps a posar-se en marxa.

Per a aquesta tarda hi ha prevista una nova reunió, en què s’abordarà si dimarts es pot reprendre la producció a la línia 1 i s’estudiaran els terminis amb què es treballa per posar en marxa les altres dues.

Any rècord de Seat

L’incident a Faurecia s’ha produït en un moment en què Seat estava a punt de batre tots els seus rècords de vendes, de fabricació i de beneficis. La companyia de Martorell havia venut fins a finals d’octubre 498.000 cotxes a tot el món i comptava que amb la producció de novembre i desembre batria el rècord de vendes de l’any passat, quan va arribar a les 517.600 unitats, la xifra més alta fins ara en els 70 anys d’història de la marca.

Les xifres rècord de vendes es tradueixen, per a Seat, en resultats molt positius, que s’impulsen també per l’efecte del mix de producte, principalment per la comercialització més gran de SUVs (el 43% dels lliuraments de Seat entre el gener i el setembre del 2019). Segons els resultats publicats pel Grup Volkswagen el 30 d’octubre, el benefici operatiu de Seat va augmentar un 4,2% entre el gener i l’octubre, i va arribar al resultat rècord de 248 milions d’euros. El volum de negoci ha crescut un 14%, fins a 8.828 milions d’euros.

Comencen les eleccions més disputades a les cambres de comerç

comerç

 

Empreses i autònoms poden votar electrònicament fins dimarts al matí, i en persona dimecres

Ara.cat  Els candidats de les eleccions a la Cambra.Els candidats de les eleccions a la Cambra.

Durant molt de temps, els líders de totes les institucions empresarials i sindicals de Catalunya s’han escollit, tret d’alguna excepció, sense eleccions. Totes aquestes organitzacions disposen de sistemes electorals en cas que més d’un candidat opti a liderar-les, però això no acostuma a passar mai. Els líders de les grans patronals i sindicats catalans ostenten el càrrec sense haver batut ningú a les urnes. Però això ha començat a canviar, i el millor exemple en seran les votacions per triar president a les 13 cambres de comerç catalanes, i en particular a la de Barcelona, la més important per mida i la que ha despertat l’interès de més candidats.

L’interès és tan alt com la complexitat del sistema electoral, molt enrevessat malgrat que la Generalitat el va canviar fa tot just dos anys. En total, més de 680.000 empreses i autònoms poden votar a les eleccions de les diferents cambres, dels quals uns 400.000 poden fer-ho a la de Barcelona. Els candidats s’han queixat que molta gent no sap ni tan sols que té dret a vot. En realitat, per poder votar només cal haver pagat un IAE empresarial. No cal ser soci de res, ni pagar les quotes a cap cambra de comerç, ni res més. Simplement, existir com a empresa o autònom.

Eleccions a les cambres: qui pot votar, on i quan?

Eleccions a les cambres: qui pot votar, on i quan?

La importància de la Cambra es demostra, per exemple, pel fet que proposa el president de Fira de Barcelona, nomena el de Turisme de Barcelona i integra institucions com el Port, el Consorci de la Zona Franca o el Comitè de Desenvolupament de Rutes de l’aeroport del Prat. Els candidats, però, consideren que la Cambra ha quedat endarrerida i que els empresaris i autònoms que poden escollir el president ni tan sols saben quins serveis els pot oferir la institució.

A la Cambra barcelonina hi ha 40 cadires en joc, i els candidats a ocupar-les s’han organitzat al voltant de cinc llistes. Per ordre cronològic de presentació, són la de Ramon Masià, la de Carles Tusquets, la d’Enric Crous, la de l’Assemblea Nacional Catalana i la de 50a50, una associació que promou la paritat entre homes i dones a les institucions empresarials.

De tota manera, l’existència de caps de llista com Masià, Tusquets o Crous no és garantia de res. El sistema electoral és tan particular que cap d’aquests tres empresaris podran ser presidents si no guanyen abans la cadira per la qual es presenten. És per això que tant l’ANC com 50a50 no han presentat un candidat específic a la presidència. Primer volen ocupar com més cadires millor de les 40 que hi ha en joc. Un cop se sàpiguen els resultats decidiran a quin dels membres del ple donen suport com a president.

Cada una de les 40 cadires representa un o diversos sectors, i les empreses o autònoms només poden votar els candidats de la cadira (o epígraf) al qual pertanyen.

Qui són els candidats?

Tot i el sistema electoral, o precisament per la complexitat que té, les cares visibles han tingut un gran protagonisme durant la llarga campanya electoral, especialment en el cas de la Cambra de Barcelona.

El primer candidat a sortir a la palestra va ser Masià, antiga mà dreta de Miquel Valls, que presideix la Cambra des del 2002. Però Masià ja havia sigut el cap de campanya de l’anterior president, l’històric Antoni Negre. Sempre havia estat, per tant, al costat del president de torn, fins que el 2015 es va discutir amb Miquel Valls. Llavors va decidir anar per lliure i concórrer a les eleccions.

El següent a fer el pas va ser Carles Tusquets. Un cop havia partit peres amb Masià, Miquel Valls es va passar una bona temporada buscant un candidat oficialista que el succeís en el càrrec, al qual no es podia presentar (tot i que ell possiblement ho hauria volgut) perquè la nova llei de cambres l’hi impedia. Diversos empresaris, com el caçatalents Luis Conde, s’hi van postular, però finalment va ser Carles Tusquets el que va decidir agafar-li el testimoni.

El cas d’Enric Crous és diferent. A ell li va costar decidir-se, i només va anunciar la candidatura quan va creure que tenia un equip suficientment sòlid. Al cap d’unes setmanes, però, va prendre una decisió que pot acabar tenint una gran importància en el resultat final: va fusionar la seva candidatura amb la de José María Torres, un empresari vinculat a la patronal Pimec que també havia anunciat el seu interès per ser president de la institució.

Crous va estar negociant amb 50a50 per incorporar també un grup de les seves integrants a la candidatura, però finalment no van arribar a un acord i 50a50 va decidir anar en solitari, tot i que només ha presentat candidates a 10 de les 40 cadires disponibles.

Finalment es va presentar la candidatura de l’ANC, que no presenta un candidat oficial a la presidència però té en Joan Canadell, expresident del Cercle Català de Negocis, una de les cares més visibles.

La disputa se centra a Barcelona i Terrassa

Les eleccions camerals no només afecten Barcelona, sinó que s’estenen per tot el territori català. No obstant, a Barcelona i -en menor mesura- a Terrassa és on es preveuen més disputades.

Barcelona

És la cambra més important i la que exerceix més paper de lobi. Hi ha tres candidats a president: Enric Crous, Carles Tusquets i Ramon Masià, a més de les candidatures impulsades per l’ANC i l’associació de dones 50a50. De les eleccions sortirà el substitut de Miquel Valls, que porta 17 anys com a president.

Girona

Només hi ha un candidat que es postuli com a president, Jaume Fàbrega, que actualment és vicepresident. A la majoria d’epígrafs tan sols s’ha presentat un candidat, i només es votaran els representants de serveis d’allotjament i d’activitats immobiliàries.

Lleida

Jaume Saltó, president de Pimec a la demarcació, es perfila com a futur president, malgrat que no es descarta que un cop constituït el plenari aparegui algun candidat impulsat per la patronal Coell.

Tarragona

Laura Roigé, presidenta de la Cambra des del 2017, és l’única que ha mostrat el seu desig de ser presidenta.

Reus

Un acord entre Jordi Just i Àgata Girbes, que en principi es repartiran la presidència, evitarà la votació del president.

Terrassa

Ramon Talamàs haurà de competir amb la candidata de l’ANC, Natàlia Cugueró.

Sabadell

L’actual vicepresident Ramon Alberich és l’únic que ha expressat el seu desig de presidir la cambra.

Manresa

La candidata Sílvia Gratacós és l’única que es postula per presidir.

Sant Feliu de Guíxols

Cap candidat s’ha promocionat per assumir la presidència.

Palamós

Ningú s’ha postulat per a la presidència de la Cambra.

Tàrrega

Es preveu que Carles Giribet serà el futur president.

Valls

Josep Maria Rovira és, de moment, l’únic candidat a la presidència.

Tortosa

Francesc Faiges es postula com a únic candidat a la presidència.

Espanya, un dels cinc estats de la UE que retalla la inversió en R+D

comerç,

En una dècada el pes de la recerca en el PIB minva i s’allunya dels objectius

Ara.cat  Espanya, un dels cinc estats de la UE que retalla la inversió en R+D

Espanya va ser un dels únics cinc països de la Unió Europea on es va reduir la inversió en recerca i desenvolupament (R+D) en la dècada entre el 2007 i el 2017.

En deu anys, en termes absoluts, la despesa en R+D a Espanya va augmentar en 719 milions d’euros, fins a 14.052 milions, és a dir un 5,1%. Ara bé, a causa dels creixements de l’economia espanyola en aquests últims anys de bonança, la inversió en investigació com a percentatge del producte interior brut (PIB) d’Espanya va caure lleugerament -en concret tres centèsimes-, de l’1,23% a l’1,20%, segons dades de l’agència europea d’estadística, l’Eurostat.

D’aquesta manera, Espanya es va situar per sota de la meitat del 3% marcat per la Unió Europea com a objectiu per al 2020. Tot i així, la mitjana de la UE també va quedar per sota de l’objectiu comunitari, però menys, ja que va ser del 2,07%, gairebé nou dècimes per sobre de la inversió espanyola.

En total, però, els 28 estats membres de la UE van augmentar la despesa en investigació excepte sis casos, entre ells Espanya. D’aquests sis, un, Malta, la va mantenir estable, mentre que cinc més la van reduir: Romania, Letònia, Irlanda, Luxemburg, Finlàndia i la ja esmentada Espanya. En el cas finès, a més, el 2007 estava per sobre de l’objectiu del 3% però el 2017 s’havia tornat a situar gairebé un quart de punt per sota del mínim establert per Brussel·les .

Espanya va acabar el 2017 com al dotzè país amb menys inversió en recerca de la UE. Letònia i Romania, amb un 0,51% i un 0,50%, respectivament, van tancar el rànquing en despesa en R+D. A l’altre extrem, Suècia i Àustria van encapçalar la classificació amb un 3,25% i un 3,16%.

En comparació amb el seu entorn, Espanya va ser el segon país amb menys despesa en investigació de l’Europa Occidental, només per damunt d’Irlanda, que hi va invertir un 1,05% del PIB. Entre altres països de l’entorn espanyol, Alemanya i França van dedicar el 3,02% i el 2,25% del seu PIB a projectes de recerca i desenvolupament, mentre que les xifres a Itàlia i Portugal van ser lleugerament superiors a les d’Espanya, de l’1,35% i l’1,32%.

Entre els països desenvolupats de fora de la UE, Corea del Sud és el que, proporcionalment, destina més a R+D, un 4,22%. Si fossin membres de la UE, Suïssa i el Japó complirien amb escreix els objectius de despesa en investigació, ja que van tancar el 2017 amb el 3,37% i el 3,28% respectivament. Les dues principals economies del món, en canvi, hi van invertir un 2,76% en el cas dels Estats Units i un 2,06% en el de la Xina.

Dependència del sector públic

Les dades demostren un fet que fa temps que els experts adverteixen: que la recerca espanyola cada vegada depèn més de la iniciativa i del finançament del sector públic. Malgrat això, la majoria de la despesa en investigació a Espanya l’any 2017 es va dur a terme en empreses privades, concretament un 55%, però està per sota de la mitjana europea, del 66%. Així doncs, la recerca va dependre amb més importància d’institucions i beques d’investigació dependents de les administracions, que van aportar el 18% del total invertit, i de centres d’educació superior, que van gastar el 27%, la majoria dels quals són universitats de titularitat pública. A nivell de la UE, en canvi, els governs van representar l’11% i les universitats, el 22% de la despesa. Els estats europeus amb una despesa més gran en R+D acostumen a ser també els que compten amb més inversió privada en aquest camp, com és el cas dels països escandinaus, Àustria o Alemanya.

A més, Eurostat no va registrar cap tipus de despesa en R+D procedent d’entitats sense ànim de lucre a Espanya, que representen un testimonial 1% de la inversió total a nivell comunitari.

El Portal de l’Àngel es manté com el carrer comercial amb els lloguers més cars d’Espanya

comerç, , ,

La via barcelonina ocupa el 18è lloc en el rànquing europeu i el 67è del món

ARA.cat  El Portal de l'Àngel de Barcelona / MANOLO GARCÍA

El Portal de l’Àngel és el carrer comercial amb els preus de lloguer més alts d’Espanya, segons el ‘Main Streets Across the World’ que elabora cada any la consultora immobiliària Cushman&Wakefield. El cèntric carrer de Barcelona ocupa la primera plaça del rànquing per novè any consecutiu.

Segons l’estudi de la consultora, el Portal de l’Àngel ocupa el lloc número 18 en el rànquing dels carrers comercials europeus amb els preus més alts, i el 67 en tot el món. La renta màxima d’aquest carrer, segons Cushman&Wakefield, se situa en els 3.360 euros el metre quadrat a l’any.

El segon lloc al rànquing espanyol l’ocupa el carrer Preciados, a Madrid, que és el número 20 al rànquing europeu i el 70 en l’àmbit mundial, amb una renda de 3.240 euros el metre quadrat a l’any.

En el rànquing mundial, per primer cop el carrer comercial més car és Causeway, a Hong Kong, amb un preu màxim de lloguer de 24.606 euros el metre quadrat a l’any, seguit de la Cinquena Avinguda de Nova York, amb 20.773 euros el metre quadrat a l’any. El tercer carrer més car del món és New Bond Street de Londres, amb un preu màxim de 16.071 euros el metre quadrat.

Comprar ‘online’ també és més car a Catalunya

Articles diaris, comerç, ,

Els súpers fan variar fins a un 2% el preu en funció d’on visqui el comprador

AURI GARCIA MORERA Barcelona 

Fer una mateixa compra en un mateix supermercat online d’abast estatal pot sortir prop d’un 2% més car o més barat en funció de la ubicació del comprador, i com passa en altres àmbits Catalunya és una de les comunitats que en surt més mal parada. Ho constata un estudi de l’agregador Soysuper, que ha analitzat el preu de més de 150.000 productes a vuit grans supermercats d’abast estatal (Mercadona, Carrefour, Alcampo, Dia, Eroski, El Corte Inglés, Caprabo i Hipercor) de totes les capitals de província.

Les Illes Balears i Catalunya són les comunitats amb preus més alts, un 0,62% i un 0,46% per sobre del preu mitjà a l’Estat, respectivament. A l’altre extrem, Galícia és la comunitat amb preus més baixos, un 1,05% per sota del preu mitjà a l’Estat, seguida de Múrcia i Extremadura, amb preus un 0,53% i un 0,2% per sota del preu mitjà, respectivament. La Comunitat de Madrid també queda per sota de la mitjana, amb preus un 0,13% per sota del preu mitjà a l’Estat.

Un reflex dels establiments físics

L’estudi de Soysuper apunta que aquestes diferències de preu reflecteixen les diferències que hi ha entre establiments físics de les mateixes cadenes de distribució en diferents comunitats. Un estudi sobre els preus en establiments físics publicat fa uns mesos per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) també situa les Balears i Catalunya com les comunitats en què surt més car fer la compra.

En el cas dels establiments físics, però, la Comunitat de Madrid no és entre les comunitats més barates, sinó a un nivell semblant al de Catalunya, i la Rioja no està per sobre de la mitjana sinó que és la més barata de l’Estat. La relació, doncs, no és del tot directa.

Possible sensació d’injustícia

Manu Carricano, professor de data science a Esade i fundador d’una consultora especialitzada en optimització de preus, explica que aquestes diferències entre comunitats en vendes online i en establiments físics “apliquen criteris macro, com el nivell d’atur o la renda mitjana, amb una visió agregada dels clients, per grans blocs”. Segons Carricano, amb aquest tipus de segmentació “hi ha el risc que el client se senti enganyat, que tingui una sensació d’injustícia”. És el mateix, afegeix, que mostrar preus més alts als usuaris d’iPhone que als usuaris d’Android, o apujar el preu d’un projecte per a tots els usuaris que l’hagin consultat prèviament. “Coses així són injustes”, opina.

Tot i això, aquests vuit grans supermercats d’abast estatal aposten cada vegada més per aquesta mena de segmentació. La distància entre els preus més alts i els més baixos és més gran ara que fa un any, quan ja havia crescut respecte a l’any anterior. Mentre que el juliol del 2017 la distància entre la primera i l’última comunitat és d’1,67 punts, el juliol de l’any passat era d’1,43 punts, i el juliol del 2015, d’1,34 punts.

Amazon, a un altre nivell

Les empreses pioneres en preus dinàmics, com les agències de viatges online o el gegant del comerç electrònic Amazon, apliquen una segmentació molt més complexa. “Utilitzen moltíssimes variables i ho fan en temps real per a cada client individual”, explica Carricano. Amazon, diu, és capaç de fer dos milions i mig de canvis de preu al dia tenint en compte, per exemple, “els preus dels seus competidors, els seus estocs, i la voluntat de pagar que té cada client, en cada moment”. Així, la demanda es redistribueix en el temps i s’equilibra amb l’oferta.

Carricano admet que d’aquesta manera ni tan sols es pot arribar a saber quins criteris s’estan aplicant per valorar si són més justos o menys. Assegura, però, que els consumidors ho prefereixen: “Hi ha una enquesta de la consultora de tecnologia Forrester que diu que el 78% dels clients confien més en el big data que en els distribuïdors mateixos per posar preus justos. M’imagino que la gent creu que és millor fixar uns criteris prèviament que no pas que algú vagi decidint que apuja preus aquí o allà per incrementar el marge”.