Arxiu de la categoria: Articles digitals

La austera vida de Ingvar Kamprad, dueño de Ikea: yogures caducados y ropa de segunda mano

Articles digitals,

Este sueco de 90 años tiene 64.000 millones de euros en su cuenta corriente, pero asegura que su forma de actuar no tiene nada que ver con la tacañería sino con una filosofía de vida ecológica y sostenible

La austera vida de Ingvar Kamprad, dueño de Ikea: yogures caducados y ropa de segunda mano
Ingvar Kamprad, durante una conferencia en Lausanne en el 2013 (© Denis Balibouse / Reuters – Reuters)
 La Vanguardia

Ingvar Kamprad viste ropa de segunda mano adquirida en mercadillos, conduce un Volvo de 1993 y cuando entra en un supermercado compra la leche y los yogures que están a punto de ir a la basura porque van a caducar. Nadie diría sin embargo que este sueco, que el próximo 30 de marzo cumplirá 90 años, tiene en su cuenta corriente unos 64.000 millones de euros, gracias a la empresa que fundó en 1943, Ikea. Su forma de actuar no tiene nada que ver con la tacañería sino con una filosofía de vida ecológica y sostenible. Estos detalles y muchos más se desvelan en un documental sobre el empresario que pronto se estrenará en la televisión sueca.

Se trata de ser conscientes de los costes. Somos gente generosa, pero no queremos pagar más de lo necesario
Marcus Engman

Director global de diseño de Ikea

Marcus Engman. director global de diseño de Ikea, explica que el fundador de la empresa lleva años transmitiendo a sus empleados esta manera de actuar: “No creo que Kamprad actúe de esta manera por tacañería. Se trata de ser conscientes de los costes. Somos gente generosa, pero no queremos pagar más de lo necesario”.

Hasta hace dos años el multimillonario vivía en Lausanne, pero regresó a su Smalad natal, al sur de Suecia, porque en el 2011 enviudó. Muy cerca de allí está Älmhult, la localidad en la que Ikea tiene la sede central. Aunque hace años que la empresa la llevan sus cuatro hijos, Kamprad suele ir a pasear por el pueblo y los alrededores, donde es conocido por los 9.000 habitantes, ya que la mitad trabajan directa o indirectamente para él. A todos se les pide que sigan la máxima de su empresa: “malgastar recursos en un pecado mortal” y “uno de los mayores males de la humanidad”.

Fachada de un centro de Ikea
Fachada de un centro de Ikea (Llibert Teixidó)

Uno de los dependientes del supermercado donde Kamprad suele hacer la compra, buscando los productos que están a punto de caducar, explica: “Le parece intolerable que se tiren los alimentos y las cosas que todavía pueden tener un uso”. Por eso adquiere la ropa de segunda mano, conduce –aunque ya no suele hacerlo por su edad– un coche de más de 20 años, se lleva de los restaurantes los sobres de sal, pimienta y y azúcar y se hace él mismo los cuadernos reciclando folios escritos en una cara.

Además, viaja en clase turista y suele utilizar el transporte público. El documental explica también que un día unos guardias de seguridad le vetaron la entrada a una importante entrega de premios al verlo bajar de un autobús. Ya se sabe que las apariencias engañan.

8 març dia de la dona treballadora

Articles digitals

El rosa i el blau

EMPAR MOLINER EMPAR MOLINER

Estimada filla (i, per extensió, estimades totes), aquest dimarts és el nostre dia, que és un dia dedicat a les causes que podrien anar millor. Per entendre’ns: no hi ha Dia Mundial de la Pizza, però sí que hi ha Dia Mundial de la Salut. Nosaltres som més com la salut. Se’ns troba a faltar quan no hi som, però quan hi som no sempre se’ns tracta bé.

Un any més, doncs, parlarem d’estereotips i repetirem que aquests estereotips es fomenten des del bressol, quan vestim les nenes de rosa i els nens de blau. A tu, filla, als vuit anys, no t’agrada gens el rosa. L’associes a la cursileria i la pelleringa. Però va haver-hi un temps, quan en tenies entre tres i cinc, que el rosa et tornava boja. Ton pare i jo mai vam influir en aquest sentit. Quan tenies mesos, et posàvem roba moderna que ens havien regalat; bodis on hi deia “ Rock and roll star” i tot això. Però quan vas aprendre a parlar demanaves vestits amb llacets i collarets. La roba més brillant i amb més farbalans de les botigues xineses era la que volies. Odiaves els pantalons, perquè deies que eren “de nen”. I tinc una teoria, sobre això: diria que dels tres als cinc anys els nens i les nenes físicament s’assemblen molt. Les tietes els confonen. “Què ets? Un nen o una nena, tu?” Potser en aquesta etapa les criatures demanen una distinció física acceptada per tothom. Ara, als vuit anys, ja fan cara de nens o de nenes, però, a més a més, com als grans, en general els ajuden els cabells. Les nenes, com les dones, solen dur cabells llargs. I aquesta distinció, per cert, s’accepta sense problemes. Sé que quan siguis gran no seràs cursi, però també espero que un dia, si vols, donis una nova oportunitat al rosa i al princesisme. Salta d’un cantó a l’altre si et ve de gust. Mira’m. Jo faig maratons amb samarreta, però també em poso talonarros i em pinto els llavis. Es tracta, filla, de voler-ho tot.

El preu de conciliar: feina més precària i sou més baix

Articles digitals, ,

Les dones cobren un 19% menys que els homes a Espanya i la bretxa salarial s’ha enquistat a tot el món en els últims 20 anys

Ara.cat ELENA FREIXA Barcelona –

Les dones paguen un preu més alt per conciliar la vida personal i laboral. La recerca d’aquest equilibri, que recau sobretot sota la seva responsabilitat, les aboca a feines més precàries, ja no només en termes de sou –sovint més baix que els dels homes–, sinó també pel que fa a les condicions laborals en general. La feina a temps parcial és un indicador clar: a Espanya, el nombre de dones en aquest tipus de jornades és més del doble que el d’homes i s’agreuja quan hi ha fills.

Segons les últimes dades d’Eurostat, un 21% de dones entre 25 i 49 anys a Espanya treballa a temps parcial, tot i no tenir fills, mentre que el percentatge d’homes que ho fa és del 9,5%. Quan apareixen els fills, les jornades parcials creixen entre les dones i una de cada tres treballadores s’hi acull, mentre que només un 6,5% dels homes amb un fill fa aquest tipus de feines.

La feminització de la feina a temps parcial és un patró comú a Europa, on una de cada cinc dones fa jornades inferiors a la jornada completa per només un de cada dotze homes. La diferència es radicalitza quan hi ha més d’un fill. Gaiebé la meitat de dones amb tres fills o més opta per la feina a temps parcial a la UE, mentre que el percentatge d’homes en aquesta situació és de només un 7%.

A Catalunya, el 70% de les feines a temps parcial les ocupen dones

A Catalunya, el 70% dels llocs de treball a temps parcial els ocupaven dones l’any passat, segons un estudi de la UGT amb dades de l’INE. Si es miren els motius, en un 60% dels casos les dones argumenten que trien aquesta opció per tenir cura de persones dependents, ja sigui fills o altres familiars.

L’excedència també és, clarament, una opció de dones per afavorir la conciliació. Gairebé el 97% de les excedències per tenir cura d’un menor a Catalunya les exerceixen les dones, segons l’estudi de la UGT. Les responsabilitats familiars són el primer motiu pel qual la dona acaba retirant-se del mercat de treball i passa a ser part de la població inactiva.

Les dificultats que existeixen a Espanya a l’hora de combinar els dos móns, el laboral i el familiar, queden patents en la xifra rècord d’ avis que tenen cura dels néts mentre els pares treballen. A Espanya, un 30% dels avis s’ocupa dels néts, una xifra molt superior al 2% d’avis cuidadors a països com Dinamarca o Suècia, segons recull un estudi de l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Bretxa salarial del 19%

La concentració més elevada de dones en aquestes feines a temps parcial resulta decisiva per explicar les diferències salarials que persisteixen: per cada euro que guanya un home de mitjana a Europa, una dona ingressa 84 cèntims, un 16% menys. En el cas d’Espanya, la bretxa salarial és superior i gairebé arriba al 19%, segons les dades salarials del 2014.

Les dones cobren menys, tot i que, sobre el paper, tenen un nivell de formació superior a la mitjana dels homes. A Catalunya, una de cada dues dones que treballa té estudis superiors per només un 38% dels homes. En canvi, elles tenen una presència inferior en feines de responsabilitat i càrrecs superiors.

Dues xifres corroboren el sostre de vidre que existeix a Catalunya: un 80% de les dones no tenen cap subordinat a la feina, mentre que entre els homes la xifra es redueix al 67% i, quan es parla de directives, només n’hi ha un 3,7% del total de treballadores mentre que la xifra es duplica en el cas dels homes.

Les diferències salarials al món porten dues dècades sense millora

La bretxa salarial entre homes i dones és un llast global, segons la OIT, que constata que les diferències a tot el món s’han enquistat. En els últims 20 anys, la bretxa salarial s’ha reduït només un 0,6%. Les oportunitats de treballar que té una dona són un 27% inferiors a les dels homes a nivell global.

Feines de dones, feines d’homes

Les dones estan sobrerepresentades, és a dir, són més del 40% de la mà d’obra, en activitats menys qualificades com el comerç, la restauració, les tasques administratives o l’atenció a les persones, segons un estudi de CCOO de Catalunya. La segregació laboral les castiga doblement perquè també ha fet que hagin patit especialment les retallades de feina al sector públic els últims anys, ja que són majoria en activitats d’educació o sanitàries.

En l’últim any, els sous van començar a recuperar-se després d’un any i mig caient però aquesta millora va concentrar-se en sectors com la indústria, on hi ha més homes que dones, que no pas als serveis, més feminitzats.

Cal destacar, però, el creixement de les treballadores autònomes a Catalunya en els anys de crisi. Tot i ser moltes menys que els homes 110.600 dones per 208.000 homes- avui hi ha 229 autònomes més que el 2008. La UGT demana més incentius per afavorir la feina per compte propi entre les dones, que han estat “motor” d’aquest col·lectiu en els últims anys.

Juan Roig: “Qui més diners té, més impostos ha de pagar”

Articles digitals, ,
Mercadona obté un benefici rècord i ja dóna feina a 11.250 persones a Catalunya

Ara.cat – SALVADOR ALMENAR València

La cadena de supermercats Mercadona va guanyar l’any passat 611 milions d’euros, un 12% més que l’any anterior, tot i que la companyia només havia previst créixer un 1%. Això va permetre que la companyia valenciana marqués un nou rècord de guanys després d’haver facturat la xifra, també rècord, de 19.059 milions d’euros.

Juan Roig, president de la companyia, tenia ahir motius de sobra per assegurar en roda de premsa que “Mercadona va bé”, ja que pràcticament tots els indicadors reflecteixen un increment respecte a les dades del 2014. Pel que fa a les vendes, durant el 2015 es van facturar 670 milions més, es van vendre 546 milions de quilos/litres més i es van obrir 53 botigues noves, és a dir, més de deu locals cada mes. La inversió, tot i mantenir-se gairebé en el mateix nivell que l’any anterior, és l’únic indicador que presenta un signe negatiu en passar dels 655 milions invertits el 2014 als 651 del 2015.

Com sembla lògic, amb l’increment de la dimensió i del benefici de la companyia, els impostos que va pagar la companyia també van créixer l’últim any fins als 1.497 milions d’euros abonats a les arques públiques. D’aquest total, 243 milions corresponen a l’impost de societats, 662 es van abonar a la Seguretat Social, 509 corresponen a la recaptació de l’IVA i de l’IRPF, i els 83 restants, a altres impostos i taxes. Preguntat per la seva opinió sobre l’actual política fiscal i la possibilitat que un nou govern incrementi la pressió sobre les grans empreses, Roig va evitar qualsevol tipus de valoració política i es va limitar a dir que per a ell “és un orgull” pagar impostos, alhora que va defensar que “qui més diners té, més impostos ha de pagar” per mantenir un sector públic que asseguri el bon funcionament de la justícia, la sanitat i l’educació.

Amb tot, el president de Mercadona no va amagar la seva opinió sobre el sector públic (“com menys sector públic, millor”, va dir) i també va afirmar que el sector privat té “millor” capacitat per gestionar els recursos.

400 nous contractes a Catalunya

Pel que fa als treballadors, Roig va explicar que Mercadona va crear 1.000 nous llocs de treball durant l’últim any, i va fer créixer la plantilla per sobre dels 75.000 empleats. Gran part de responsabilitat d’aquesta bona dada es deu a Catalunya, on la companyia va contractar 404 persones. El Principat és un dels mercats més importants per a l’expansió del gegant valencià de distribució alimentària, com demostra que gairebé la meitat de les noves botigues (26 de les 53) corresponen a Catalunya. Actualment, les 251 botigues catalanes del grup donen feina a 11.250 treballadors.

“Ser polític és molt difícil”

Seguint el costum dels últims anys, Roig va evitar pronunciar-se sobre temes aliens a la seva empresa que poguessin relegar en els titulars els resultats de Mercadona. Malgrat la insistència dels periodistes, Juan Roig no va valorar la situació política actual i la incertesa sobre la investidura del futur president espanyol. Únicament va assenyalar que “ser polític és una cosa molt difícil”, però, tot i així, confia que els polítics “facin la seva feina”. I la seva feina, segons va afirmar, consisteix a “triar un nou president del govern espanyol”. Un comentari que va ser interpretat com un rebuig a un escenari de noves eleccions.

Tampoc va voler referir-se directament als casos de corrupció de la política valenciana i es va limitar a dir que està “en contra de qualsevol tipus de mala pràctica”

El Mobile no té sostre

Articles digitals
El primer congrés de telefonia amb vaga de transports supera previsions i frega els 101.000 visitants

JÚLIA MANRESA – Ara.cat 26-02-2016

A John Hoffman, el conseller delegat de la GSMA, li ha passat el disgust. Després de deixar plantats mitjans i autoritats en la inauguració oficial del Mobile World Congress (MWC), que va arrencar amb vaga de transport públic, ahir Hoffman va fer públic amb satisfacció que l’onzena edició del congrés mundial de telefonia mòbil “ha sigut un èxit”. Dues de les entitats organitzadores d’aquest esdeveniment anual, l’associació d’empreses de telecomunicacions GSMA i Fira Barcelona, calculen que de dilluns a dijous van passar gairebé 101.000 visitants pel recinte firal de Gran Via, a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta xifra suposa un 6% més d’assistents que a l’edició anterior i s’eleva molt per sobre de les previsions de l’organització fetes públiques setmanes abans de l’esdeveniment, que augurava superar el llindar dels 95.000 visitants. Per això, el pròxim MWC ja té data fixada -del 27 de febrer al 2 de març del 2017- i Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, ha pogut acomiadar-se amb un “a reveure” del conseller delegat de la GSMA i també de tot el que representa que una fira com aquesta se celebri a la ciutat.

Però els conflictes de mobilitat, tema recurrent als esmorzars, cafès i dinars de molts dels assistents i expositors, han quedat clavats com una espina entre els organitzadors de l’acte, que, com va dir Constantí Serrallonga, director general de la Fira, n’hauran de parlar “de cara a la pròxima edició”. Per la seva banda, Hoffman no va fer ahir cap referència a les vagues dels treballadors dels serveis de metro i bus que han encallat el transport durant el congrés. Serrallonga va posar l’accent en la idea que “ha sigut una edició rècord en termes quantitatius i qualitatius”. Respecte a la polèmica sobre la possible fuga de l’esdeveniment de cara a l’any que ve (fins i tot a Madrid, tal com va dir Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid), Serrallonga va afirmar, contundent, que “la polèmica s’ha acabat quan la GSMA ha dit «Ens veiem el 2017»”.

Després de quatre dies de cues al metro, reunions, caminades amunt i avall dels 110.000 m que ocupen els vuit pavellons de la fira i unes quantes festes postcongrés, ahir es respirava satisfacció entre la majoria dels expositors. “L’internet de les coses s’està consolidant i hem vist molt més interès que en altres edicions”, deia ahir, mentre recollia, Josep Cerón, conseller delegat d’Intesis, una empresa dedicada a la connexió d’objectes.

Al cap i a la fi, l’objectiu últim del Mobile és fer negoci i en la majoria de casos l’oportunitat s’ha aprofitat. De fet, a la start-up de motosharing elèctric Cooltra, que inaugurarà el seu servei per a la ciutat de Barcelona aquest març, la vaga de transport públic li ha servit per impulsar encara més el negoci. “Els problemes per arribar a la fira han fet que suméssim molts usuaris durant aquests dies i que fins i tot alguns vinguessin amb les nostres motos elèctriques”, explica Timo Buetefisch, impulsor d’aquest projecte.

Albert Isern, conseller delegat de l’empresa dedicada a la intel·ligència artificial Bismart, deia satisfet que han tancat diversos acords: “Han vingut una empresa de telecomunicacions de la Xina, un banc sud-americà i moltes firmes de l’automoció interessades en el nostre projecte”. És el tercer any que Bismart és al MWC a l’estand de la Generalitat i Isern assegura que aquesta edició ha sigut la millor. De fet, la intel·ligència artificial, juntament amb la realitat augmentada, han sigut els dos grans hits del congrés.

En total, aquesta edició del MWC ha acollit més de 2.100 empreses de tot el món i 3.600 mitjans de comunicació i analistes. A més, s’han comptat delegacions de 137 països i 31 organitzacions internacionals. Val a dir que el 55% dels assistents eren alts càrrecs directius i només un 21% de tots els visitants eren dones.

Del laboratori a les empreses

Hi ha un sector, a més, que compta aquest MWC com el seu petit èxit personal: aquest ha sigut el primer any en què el congrés mundial de la telefonia mòbil ha comptat amb un pavelló dedicat al grafè, el primer material de dues dimensions i d’un sol àtom de gruix que preveu revolucionar la indústria tecnològica.

En l’última jornada del congrés, el premi Nobel de física Konstantin Novoselov va presentar-lo com un dels pocs materials que “determinenel nostre món”. Al pavelló del grafè entitats com l’Institut de Ciències Fotòniques de Catalunya (ICFO) o el de Nanociència i Nanotecnologia han presentat a empreses de la talla de Samsung o Intel prototips de sensors transparents i flexibles que detecten el pols, o bateries que es recarreguen en cinc minuts. “Només ens falta això, passar del laboratori a les empreses, i el MWC ha sigut una gran oportunitat per fer-ho”, deia Achim Woessner, investigador de l’ICFO.

Les calces de tota la vida es passen al comerç electrònic

Articles digitals

El fabricant de la roba íntima femenina Avet i dels calçotets Set llança a internet una nova marca de roba tècnica esportiva

-ELENA FREIXA  – Ara.cat 

L’equipació per a la pràctica d’esport o per fer qualsevol tipus d’activitat física, com el running, que ara està tant de moda, sovint equival a tot un exèrcit de peces de roba, calçat i complements. Això ha sigut l’excusa perquè la tèxtil catalana Vilaseca SA, fabricant de la roba interior femenina Avet, hagi creat una nova marca especialitzada en moda tècnica dissenyada per fer esport. Wong és una col·lecció pensada tant per a dones com per a homes, des de samarretes tèrmiques fins a roba compressiva i també roba íntima, que només es ven a través d’internet i que està orientada a practicar activitat física, explica el director general de l’empresa, Esteve Vilaseca.

Wong suposa el salt cap al comerç electrònic d’aquesta empresa familiar catalana nascuda el 1952. “Estrenem línia de roba amb propietats tècniques i també canal de vendes”, sosté. És una aposta que tot just comença, un “tempteig” del món digital, però que anirà a més i que serveix per adaptar l’empresa al comerç del futur i per incorporar nous perfils professionals. La roba es ven a través d’un portal creat especialment per a Wong des de finals de l’any passat. Vilaseca ja ha aprofitat alguns esdeveniments esportius a Catalunya per començar a fer-ne difusió.

L’aposta pel comerç electrònic, però, no substituirà a curt termini l’estratègia de l’empresa, focalitzada en el creixement de la botiga tradicional de roba interior. La cotilleria, com molts altres petits comerços, ha patit la crisi, però els que han resistit han contribuït també que Vilaseca capegés la caiguda de vendes “considerable” dels últims deu anys. És per això, explica l’empresari, que han triat experimentar amb el comerç electrònic amb una marca i segment totalment nous, per no entrar en competència amb els mateixos clients. Les marques de sempre, Avet i Set, es mantindran en el canal de vendes tradicional.

L’onada de grans cadenes grans cadenes que han apostat per establiments específics de moda interior -Oysho, Woman Secret o Intimissimi, per exemple- i l’expansió dels centres comercials han sigut, juntament amb la crisi, els culpables de la pèrdua del 15% de les vendes, un fenomen que fa tres anys que s’ha estabilitzat. Vilaseca va facturar 16 milions d’euros l’any passat, un 1% més que el 2014.

L’exportació ha sigut un refugi important. Les vendes a l’exterior, concentrades en països com França, Holanda i Suècia, representen el 15% dels ingressos anuals. La voluntat és guanyar pes en altres mercats on avui la presència és més tímida com a Txèquia, Eslovàquia, Portugal, Rússia i, molt especialment, penetrar més al gran mercat alemany, explica el director de l’empresa. “Costa molt créixer, i suem, però anem endavant”, afegeix. Les vendes més importants d’Avet i Set són al mercat espanyol, en un 65%, mentre que el mercat català suposa el 20% restant.

L’empresa ha defugit temptacions d’entrar a fabricar per a la marca blanca i s’ha mantingut fidel a les marques pròpies. “Ens ha fet mal la competència i alguns clients han desaparegut, però no hem parat d’innovar i d’incorporar nous teixits, com ara la llana i la seda, a les samarretes interiors”, explica Esteve Vilaseca, que dirigeix juntament amb la seva germana Assumpció el negoci fundat pel seu pare.

Al contrari del que han fet alguns fabricants tèxtils catalans, que s’han endut la producció a països amb mà d’obra més barata, Vilaseca manté tota la producció a Mataró. Al final, aquesta aposta s’ha demostrat no només viable per al tipus de client que busca l’empresa, sinó que s’ha tornat un avantatge fins i tot a l’hora d’exportar. “Podem fer molt més ràpidament les adaptacions de les peces a cada mercat al qual ens dirigim; no tots volen els mateixos colors o teixits”, defensa l’empresari.

Vilaseca ja està acostumat a canviar per adaptar-se al mercat. En els seus 60 anys de vida l’empresa ha viscut canvis importants: el cotó ha passat de ser el rei en la roba interior a quedar desplaçat per altres fibres com la licra, i les peces, sobretot les femenines, s’han reduït, amb talls més moderns i fibres compressores per marcar figura.

Petroli barat? Més marge per a les benzineres

Articles digitals,
La CNMC alerta que la benzina només cau un 2% a Espanya mentre que baixa un 8,5% a fora

Ara.cat – XAVIER GRAU 18

El preu del petroli als mercats internacionals ha caigut a menys d’una tercera part del que valia fa un any i mig, però això no s’ha traduït en la mateixa proporció en la butxaca dels consumidors espanyols. Al desembre, per exemple, el preu del petroli va caure un 15%. Això va provocar un descens del 8,5% en el preu de la benzina als mercats internacionals de referència, mentre que a Espanya el preu només va baixar un 2%, segons l’últim informe mensual de supervisió de la distribució de carburants elaborat per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Una nova constatació dels anomenats efecte coet i efecte ploma, que estableix que quan el petroli puja el preu de la benzina es dispara ràpidament. En canvi, quan el preu del petroli cau, els preus dels carburants baixen lentament, com ho faria una ploma.

Segons Competència, la raó que explica aquest lent descens és en bona part que els distribuïdors de carburants han augmentat els seus marges. L’organisme assegura que el mes de desembre passat, al qual es refereix l’informe, el marge brut per litre de benzina dels distribuïdors va augmentar un 5% respecte al novembre, 18 cèntims d’euro per litre. En el cas del gasoil, el marge brut va créixer un 9%, una xifra que significa 18,6 cèntims per litre.

Segons les dades de la CNMC, la cotització internacional de la benzina de 95 octans es va reduir al desembre un 8,5% (2,86 cèntims per litre). A Espanya només va baixar un 2%, per tant, 6,5 punts percentuals menys que la mitjana internacional. En el cas del gasoil, la baixada del preu internacional de referència va ser del 20,8%, mentre que a Espanya només va baixar un 6%, és a dir, 14,8 punts percentuals menys.

Les principals companyies de distribució són, a més, les que tenen preus més alts. Segons Competència, els carburants amb preus més alts al desembre es trobaven a les benzineres de BP, seguides de les de Cepsa en el cas de la benzina 95 i les de Repsol en el cas del gasoil. Aquestes companyies, que tenen capacitat de refinament a Espanya, tenien preus més alts que altres marques amb xarxes destacades, però que no tenen refinament, com Galp i Disa. Els preus dels carburants més barats es podien trobar als operadors independents i als hipermercats.

Segons la CNMC, les benzineres independents al desembre oferien un preu de 3,3 cèntims per litre més barat que les benzineres de les xarxes en el cas de la benzina 95, i 3,5 cèntims per litre en el cas del gasoil.

L’estudi, a més, destaca que Catalunya tindria els preus dels carburants més barats de l’Estat si no fos pel tram autonòmic de l’impost sobre hidrocarburs. Feta l’anàlisi de tot el 2015, Lleida és la demarcació amb la benzina 95 més barata si s’exclouen els impostos, seguida de Girona i Barcelona, mentre que Tarragona ocupa el sisè lloc. En el cas del gasoil, Lleida també és la demarcació on és més barat. Barcelona és la tercera província, Tarragona la cinquena i Girona la setena.

Però un cop comptabilitzats tots els impostos el rànquing canvia. En el cas de la benzina 95, Lleida baixa al lloc 20, Girona al 21, Barcelona al 22 i Tarragona al 26. En el cas del gasoil, Lleida baixa al lloc 13, Barcelona al 19, Tarragona al 22 i Girona al 27.

Colau i tot el comerç pacten un nou model d’obertura en festius

Articles digitals
Se suprimeix l’obertura a l’estiu a canvi de tres diumenges de maig i dos d’octubre

Ara. cat XAVIER GRAU –

 

L’Ajuntament de Barcelona i els representants de les principals associacions de comerciants (incloses les grans superfícies), sindicats i associacions de veïns van segellar ahir un pacte que semblava impossible. Les botigues no obriran cap diumenge a l’estiu, com s’ha fet en els dos últims anys. A canvi, ho faran cinc diumenges, tres al maig (8, 15 i 22) i dos a l’octubre (2 i 9). L’acord no agrada a tothom, i així ho expressaven alguns dels representants de les associacions més liberals, com Barcelona Oberta, però tots es van mostrar satisfets per haver arribat a un punt d’acord. Però a més, el pacte té prou suport polític per tirar endavant en la seva tramitació al ple, segons Agustí Colom, regidor d’Ocupació, Empresa, Turisme i Consum.

A més de Barcelona en Comú, els representants del PSC i ERC també van donar suport a l’acord i, segons Colom, la CUP no s’hi ha oposat, amb la qual cosa l’acord podria quedar ratificat al plenari municipal del març. Un acord que, segons Colom, es vol que estigui en vigor com a mínim tota la legislatura. Així, a més de pactar els diumenges que s’obrirà aquest any, també s’han fixat per al 2017 els dos festius que el consistori pot modificar dels quatre autoritzats per la Generalitat. Seran el 3 de desembre i el 23 d’abril, festa de Sant Jordi -que cau en diumenge-, i que substituirà el 12 d’octubre, festa del Pilar. Per arribar a tota la legislatura, l’Ajuntament es compromet a pactar també per als anys 2018 i 2019 els dos festius que el consistori pot substituir.

Àmbit i horaris

L’acord manté l’àmbit geogràfic en el qual podien obrir els comerços durant l’estiu. Seran el Raval, el Gòtic, la Barceloneta, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Ciutat Vella; el Fort Pienc, Sagrada Família, Dreta de l’Eixample i Sant Antoni, a l’Eixample; el Poble-sec, Hostafrancs i Sants, a Sants-Montjuïc; la Salut, la Vila de Gràcia, Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, a Gràcia, i el Camp de l’Arpa, a Sant Martí.

Malgrat que manté la zona permesa, el nou acord allarga l’horari d’obertura fins a les 20 hores, i no fins a les 18 com fins ara.

Quan l’equip d’Ada Colau va arribar a l’Ajuntament va anunciar un canvi en l’autorització de festius en els quals les botigues de les zones turístiques podrien obrir. Però no hi va haver temps per tancar un acord i el primer estiu del nou equip de govern, el del 2015, es va decidir seguir amb els horaris comercials que havia aprovat l’equip de govern de Xavier Trias, que permetia obrir els comerços d’aquests barris cada diumenge entre l’1 de juliol i el 15 de desembre.

De fet, l’anterior responsable de Comerç de l’equip d’Ada Colau, el comissionat Miquel Ortega, no va aconseguir tancar un pacte, però va iniciar tot el procés d’estudis i enquestes. Agustí Colom, que va assumir les competències de Comerç al febrer, va posar en marxa el procés de negociació tancat ahir. Un procés que va portar ahir al Saló de la Ciutat de l’Ajuntament des de representants de les associacions més contràries a obrir els festius, com la Confederació de Comerç o la Fundació Barcelona Comerç, fins als més favorables a la llibertat d’horaris, com Barcelona Oberta o Anged, la patronal de grans superfícies.

L’acord reconeix la importància que el turisme i el comerç tenen per a l’economia i l’ocupació a Barcelona. A més, inclou la creació d’un observatori que vetlli per la generació d’ocupació i la millora de la qualitat i sostenibilitat dels llocs de treball en el sector, fomentant l’estabilitat laboral. També s’inclourà promoció del comerç en els mercats emissors de turistes a través del Consorci de Turisme.

En auge las empresas que miden la felicidad de sus empleados

Articles digitals
El trabajador optimista, creativo, flexible y empático es más productivo, según investigaciones y expertos en trabajo saludable

En auge las empresas que miden la felicidad de sus empleados
Una arquitecta sonriente escribe en una pizarra (Hero Images – Getty)

Cada vez más organizaciones lo tienen claro: el trabajador optimista rinde más. Los empleados felices permanecen el doble de tiempo en sus tareas, tienen un 65% más de energía y su vinculación a la empresa es mayor, según un estudio del IOpener Institute de Oxford. Por eso aumentan las empresas que deciden medir su felicidad. Una tendencia incipiente –son una minoría todavía las compañías que invierten en ello-, pero que poco a poco va calando en la conciencia de las corporaciones.

“Las empresas empiezan a darse cuenta que tienen que cambiar totalmente de hábitos”, declara Rafael Peiró, gerente de Créetelo, consultora que enseña a líderes y empleados a mejorar el compromiso con la empresa, la cohesión, el trabajo en equipo, la empatía y el buen humor –“que nada tiene que ver con la juerga y el cachondeo”, matiza Peiró-.“Es rentable y productivo”, sentencia.

“Son técnicas muy sencillas de aplicar que no cuestan dinero y aportan mucha rentabilidad”, sostiene Peiró, que fundó la compañía, con sede en la localidad valenciana de Alboraya, hace cuatro años. Desde entonces una docena de empresas han parado la producción con el objetivo de aprender nuevas habilidades que les ayuden a tener una plantilla motivada.

Algunas universidades han creado equipos de investigación que se centran en averiguar qué nos hace disfrutar en el trabajo

Cuantificar la felicidad laboral

Uno de los colaboradores de la consultora, Juan Pedro Sánchez, de 48 años, exdirectivo y experto en Psicología del Trabajo, Recursos Humanos y Organizaciones, detalla cómo se puede medir el nivel de felicidad de una corporación: el primer paso es evaluar el optimismo y las emociones positivas y, por otro lado, las demandas de estrés y exceso de supervisión y control; a continuación, se trabaja en diferentes sesiones aspectos como la inteligencia emocional, la empatía, la asertividad –la habilidad para reaccionar de manera adecuada a cada situación-, el autoconocimiento, el autocontrol y la autoconciencia.

La mayoría de los directivos que llegan a los talleres “la única forma que conocen para tratar a los empleados es la del palo y la zanahoria”, lamenta Sánchez. No obstante, reconoce que en los últimos años las capacidades de liderazgo que fomentan el optimismo en una corporación empiezan a entrar tímidamente en las materias que se imparten en las facultades.

La felicidad es uno de los aspectos más sometidos a estudios. “Hoy se aborda desde perspectivas neurobiológicas, médicas, sociales, psicológicas y hasta políticas”, comenta la especialista en organizaciones optimistas Belen Varela. Y, evidentemente, el ámbito laboral no es ninguna excepción, ya que en él pasamos buena parte de nuestra vida. Por eso varias universidades han creado equipos de investigación que se centran en averiguar qué nos hace disfrutar en el trabajo.

Un trabajador feliz es amable, sabe trabajar en equipo y antepone los intereses de los compañeros a los suyos
Rafael Peiró

Gerente de la consultora Créetelo

Trabajos saludables

Un referente en este sentido es el equipo Wont, dirigido por Marisa Salanova, en la Universidad Jaume I que combina la investigación y el desarrollo de novedosos protocolos para implementar intervenciones que ayuden a crear organizaciones “saludable y resilientes”. Belen Varela, que también es profesora de la Universidad de A Coruña, aclara que los estudios científicos sobre esta cuestión, más allá de centrarse en emociones y estados de ánimo, analizan sobre todo la forma de afrontar la vida en general de cada miembro de una organización.

Y un trabajador feliz es “amable, sabe trabajar en equipo y antepone los intereses de los compañeros a los suyos”, describe Peiró. Mientras que la profesora Varela, añade: “El optimismo es una actitud con la que una persona es capaz de establecerse metas desafiantes y mantener la determinación de alcanzarlas; se refleja, por tanto, en conductas como la perseverancia, la vitalidad, la creatividad y una constante orientación al logro”, explica la especialista, que también colabora con Créetelo.

¿Cuánto tiempo pierdes yendo al trabajo cada día? Sería más productivo dedicarlo a trabajar
Manuel Albarrán

Director de Desarrollo de Dinsa

“Conozco muchas empresas que trabajan muy bien la motivación”, asegura Varela. La autora del libro La Rebelión de las Moscas (Ediciones B) pone como ejemplo a Cyberclick Group, la mejor empresa para trabajar en España, según el prestigioso galardón Best Workplace España en su edición de 2014. La compañía, especializada en la optimización de campañas de marketing y publicidad digital, valora sobre todo la actitud personal y los valores del trabajador por encima del currículum.

Empresas flexibles

Un común denominador en muchas de estas corporaciones es la flexibilidad de horarios ya que el objetivo no es trabajar unas determinadas horas sino conseguir determinadas metas. Así es como funciona, por ejemplo, la mitad de la plantilla de Dinsa, que recientemente ha lanzado al mercado un escritorio virtual, Libework, desde el que acceder a aplicaciones y recursos de forma segura desde cualquier lugar. “Tenemos un puesto de trabajo móvil, más que un puesto fijo”, comenta el director de Desarrollo de la compañía, Manuel Albarrán.

¿Cuánto tiempo pierdes yendo al trabajo cada día? Sería más productivo dedicarlo a trabajar
Manuel Albarrán

Director de Desarrollo de Dinsa

La empresa, fundada en 1977 y afincada en Madrid, decidió hace cinco años ser congruente con el tipo de productos que estaba vendiendo y ofrecer a perfiles administrativos, desarrolladores y directores de área la posibilidad de trabajar fuera de la oficina. Según Albarrán, esto ha tenido una repercusión positiva en la cuenta de resultados de la compañía y también en la calidad de vida de la plantilla ya que les ha permitido, asegura, conciliar mejor su vida familiar y laboral.

El responsable de Créetelo considera que esta manera de trabajar es “recomendable”, y es más, considera que “los horarios rígidos están obsoletos”, con la excepción de determinados puestos, como cadenas de montaje. Y añade el ejecutivo de Dinsa: “¿Cuánto tiempo pierdes yendo al trabajo cada día? Sería más productivo dedicarlo a trabajar”, plantea Albarrán.

Cómo crear buen ambiente

Los especialistas consultados desgranan algunas claves para generar un clima laboral óptimo:

– La confianza en los propios recursos para hacer frente a los desafíos, que se obtiene principalmente a través del conocimiento y el reconocimiento de las fortalezas y capacidades de cada persona y de la propia organización en su conjunto.

– Definir horizontes claros que permitan a las personas identificarse y encontrar sentido al esfuerzo diario.

– El buen empresario respeta a sus trabajadores, los escucha y los valora. Es jovial y amable.

– Sonreír y saludar al equipo. Hay directivos que no se dan cuenta del estado de ánimo con el que entran a la empresa –no saludan ni sonríen-, lo que genera en algunas personas un clima de desasosiego.

A menudo las empresas que intentan amplificar la iniciativa castigan el error sin darse cuenta de que equivocarse forma parte de ella
Juan Pedro Sánchez

Experto en Psicología del Trabajo

– Un jefe que cree buen ambiente debe aprender a felicitar, algo que no es habitual ya que se suelen resaltar más las cosas malhechas, e intentar solucionar los errores en equipo y no centrar la culpa en una sola persona.

– Celebrar los hitos de un proyecto, también las metas intermedias, por ejemplo, yendo a la cafetería de la empresa e invitar a merendar al equipo, organizar una comida o simplemente dedicar diez minutos a comunicar el éxito y disfrutarlo en equipo.

– Al corregir un error, el líder debe explicitar lo que quiere corregir, pero también cómo quiere que se haga porque muchas veces se suele señalar el error sin explicitar qué es lo que se espera del empleado.

– Reforzar los comportamientos positivos e identificarlos correctamente. A menudo las empresas que intentan amplificar la iniciativa castigan el error sin darse cuenta de que equivocarse forma parte de ella.

– El líder busca colaboradores, no a gente a quien le pueda mandar.

Sin embargo, según los expertos, el positivismo laboral también es sensible a los factores ambientales y a los cambios en el estilo de dirección.

Las empresas no son conscientes del impacto que tienen sus políticas, sus prácticas o sus estilos de dirección en el ambiente laboral
Belen Varela

Especialista en Organizaciones positivas

Las trabas para la felicidad laboral

Pero la mayoría de las empresas no están por la labor de generar un buen clima de trabajo. Belén Varela lo atribuye a “la creencia de que no está en sus manos, sino en la de los empleados” y al hecho de que “no son conscientes del impacto que tienen sus políticas, sus prácticas o sus estilos de dirección en el ambiente laboral”.

Rafael Peiró considera que la pirámide de Maslow es extrapolable al mundo empresarial. En este sentido las necesidades fisiológicas de una empresa –el primer escalón de la pirámide- son las obligaciones dinerarias –como pagar sueldos, proveedores o el alquiler del local-. “Cuando están haciendo frente cada mes a esta necesidad no atienden otras que están en lo alto de la pirámide: las de reconocimiento, apoyo y motivación de la plantilla”.

¿Seríamos capaces de aislarnos mentalmente de esa tiranía para funcionar de manera óptima en nuestro trabajo?
Belen Varela

Especialista en Organizaciones positivas

El principal error que impide que los trabajadores se sientan felices en sus puestos de trabajo es el estilo directivo. Según ha podido comprobar Varela a lo largo de su experiencia en el asesoramiento a organizaciones, aspectos como la falta de reconocimiento, la presión excesiva o, incluso, la dejadez o la sobreprotección pueden mermar el ánimo de cualquier persona.

La especialista en organizaciones optimistas indica que muchos estudios han demostrado que el jefe es una de las principales causas de salida voluntaria de la empresa. Y es que a caso, plantea Varela, “¿seríamos capaces de aislarnos mentalmente de esa tiranía, para funcionar de manera óptima en nuestro trabajo?”.

Sobrevivir al ‘trepa’

Otra de las cosas que a menudo enrarece el ambiente laboral es la presencia del empleado que no duda en hacer la zancadilla a un compañero para desprestigiar su trabajo o colgarse las medallas de los logros del equipo. Los especialistas en organizaciones optimistas aconsejan alejarse de relaciones negativas o poner el foco en personas o cosas que muestren qué hacemos y qué somos capaces de hacer.

Si bien todas las empresas son susceptibles de poder aplicar estos principios y técnicas, siempre puede haber una oveja negra en la plantilla, tal como recuerda la especialista en organizaciones positivas Belen Varela: “El optimismo no es una varita mágica, no podemos hacer desaparecer al trepa ni cualquier otra circunstancia adversa”. Pero de lo que algo están seguros los expertos es que con buena cara, el trabajo sale mucho mejor.
La vanguardia

Muhammad Yunus: “Hauríem de fer diners fins a una edat i després deixar-ho tot al bé comú”

Articles digitals

Muhammad Yunus (Bangla Desh, 1940) va guanyar el Nobel de la pau per haver impulsat els microcrèdits. És a Barcelona per ajudar a la creació d’empreses socials sense ànim de lucre (Social Business City Barcelona)

Muhammad Yunus (Bangla Desh, 1940) va guanyar el Nobel de la pau per haver impulsat els microcrèdits. És a Barcelona per ajudar a la creació d’empreses socials sense ànim de lucre (Social Business City Barcelona). L’entrevistem acabat d’aterrar procedent de Suïssa.

Com ha anat per Davos?

Hi havia un tema que es repetia: la quarta revolució industrial, a base de màquines que es comuniquen entre elles, crea un entorn nou. S’ha de veure si tindrà un efecte en la velocitat de l’economia i en les vides de la gent. I, esclar, la situació general d’inquietud amb els refugiats i el preu del petroli… Però jo he estat parlant de com podem canviar l’economia canviant-ne el marc.

Què vol dir amb “canviar el marc”?

Que la pobresa, les malalties, l’analfabetisme, tot plegat, no està relacionat amb les capacitats dels éssers humans sinó amb el marc conceptual de l’economia. Un dels temes a Davos han sigut els Objectius de Desenvolupament, adoptats recentment per les Nacions Unides. Són una de les millors coses que ha fet mai la humanitat: una llista de disset d’aquests problemes i com solucionar-los en un temps determinat. Però la llista és també com un butlletí de notes dels centenars d’anys que hem estant construint l’economia. Són els problemes que nosaltres mateixos hem creat. Ara podem reduir la pobresa a zero, reduir l’escalfament global per sota d’1,5 graus, etc., però la maquinària, que ha creat això, no l’aturarem. Així que hem d’aturar la maquinària i fer-la anar marxa enrere, de manera que la mateixa maquinària ens acabarà traient del problema. Aquí és on entra la meva idea de crear un nou marc conceptual, perquè el marc actual produirà els problemes que ja tenim, no els podrà solucionar.

Sí, i li diré més. Mentre vostè i jo parlem, llegeixo a The Wall Street Journal que diversos fons d’inversió que usen programes informàtics complexos per dirigir la seva operativa borsària han generat milions de dòlars en vendes durant el mes de gener. ¿Com pot lluitar contra tot aquest poder?

Hem d’anar a l’origen d’aquest poder. Hem considerat que l’únic objectiu a la vida és acumular coses. En economia això es coneix com l’interès propi. Treballes per un interès propi. No t’importa què li passi a l’altra gent. Crec que és una mala representació de l’ésser humà, perquè l’ésser humà veritable no és un robot que fa diners, 100% egoista. Som egoistes però també som altruistes. L’egoisme s’expressa però l’altruisme es bloqueja. Per què no puc ser altruista en els mercats? Per això hem creat empreses basades en l’altruisme. I les anomenem empreses socials. Una companyia que no dóna dividends i soluciona problemes humans. Deixem que els humans decideixin quina part d’ells mateixos volen que sigui egoista i quina part volen que sigui altruista.

Com es pot fer?

Hem aconseguit que s’acumulin guanys en mans d’uns quants. Fa deu anys eren 380, els més rics. Avui són 60. No passaran gaires anys abans que arribem a un de sol. Així que dic: “Com ho solucionem, això?” I recordo l’acord de París sobre el canvi climàtic, en què s’ha limitat l’augment de la temperatura de la Terra. Per què no podem prendre una decisió similar, que no permetrem que la concentració de la riquesa arribi a determinats nivells? Perquè si tens tota la riquesa del món, ets el rei! ¿A qui li importa la democràcia i tot això, si ets el propietari de tot?! L’Acord de París va funcionar no perquè els governs tinguessin ganes de signar-lo, sinó perquè la gent de tot el món es va mobilitzar durant anys i anys. Això és el que han de fer els ciutadans pel que fa a l’acumulació de riquesa: mobilitzar-se. Fer com a la Cimera de París. La gent rica no ho volia i els governs no ho volien, els encantava el combustible fòssil, així és com feien diners. Però fixi’s, diria que aquesta és la part menys important. Els ciutadans també s’han d’assegurar que no deixaran que la seva riquesa vagi més enllà d’un determinat límit. Estic parlant de la meva riquesa i de la teva riquesa. Si jo decideixo que la meva riquesa la deixaré per al bé comú, que no serà per als meus successors i només me’n quedaré una part petita, estaré canviant el sistema de valors. Què vull aconseguir amb la meva vida? Això ha d’entrar al sistema educatiu.

I les empreses socials poden ser molt útils.

Molt. Útils no, fonamentals, perquè no estaria guanyant diners per a mi. Amb aquests diners, crearia empreses socials. Quan arribés a certa edat, diria: “A partir d’ara, no faré més diners, sinó que utilitzaré els diners per crear empreses socials”. Ha de sortir d’un mateix… Actualment, com més riquesa tinc, més m’aplaudeix la gent. Això ha de canviar. No s’ha d’aplaudir quanta riquesa tinc, sinó quanta en dono a les empreses socials per solucionar el problema de la gent. Bill Gates ho ha fet, Warren Buffett ho ha fet… 140 multimilionaris ho han fet. Han signat The Giving Pledge [El Compromís de Donar]. Si els peixos grossos poden fer-ho, nosaltres, els peixos mitjans, també podem fer-ho. Tots hem de dir que al llarg de la nostra vida treballarem fins a certa edat per fer diners i a partir d’aquesta edat solucionarem els problemes de la gent. I crear fideïcomesos amb la nostra riquesa i passar-ne una petita part a la següent generació. Poso l’exemple de Bosch, la companyia alemanya, fa 130 anys. El fundador de Bosch no va passar l’empresa als seus fills, sinó a una fundació. El 92% de les accions de la companyia van anar a la fundació i el 8% als seus fills. Avui, 130 anys després, és una gran companyia global que encara és propietat de la fundació.