La destrucció d’ocupació pública ha sigut especialment intensa durant els últims anys. No és una notícia nova, i és fins a cert punt lògica des que l’Estat va determinar que no es podien suplir els funcionaris que es jubilaven, però els efectes d’aquesta decisió s’han deixat sentir amb efectes retardats. Així ho posa de manifest l’informe L’ocupació en la prestació de serveis públics, elaborat per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), un organisme creat el 2014 a instàncies de Brussel·les després del rescat a la banca. L’Airef ha fet una anàlisi detallada del que ha succeït entre els anys 2002 i 2014 entre els empleats dels serveis públics a tot l’Estat, focalitzant-se especialment en els dos sectors que més ocupació generen: la sanitat -sumant-hi els serveis socials- i l’educació.

Pel que fa a Catalunya, a grans trets i incloent-hi els concerts privats -amb una presència percentualment més forta que en el conjunt de l’Estat-, el sector de l’educació va perdre entre el 2012 i el 2014 un total de 15.100 treballadors, dels quals 13.400 corresponen al sector estrictament públic. En l’àmbit de la salut i els serveis socials, tot i que en nombres absoluts ocupen menys gent, la pèrdua d’ocupació va ser encara més intensa: 18.700 treballadors, dels quals uns 12.000 són del sector públic. Les dades, que l’Airef ha extret combinant fonts diverses, com ara l’Enquesta de Població Activa, els afiliats a la Seguretat Social i dades del ministeri d’Hisenda, també posen de manifest que, malgrat aquesta caiguda, la xifra d’empleats públics en acabar el 2014 havia tornat a nivells del 2008 -un període en el qual el nombre d’habitants va incrementar-se en 150.000 persones-. Per això l’Airef conclou que el nombre d’assalariats públics “ha crescut menys que la població”.

Com a resultat de tot plegat, Catalunya ha passat d’estar per sobre de la mitjana de l’Estat a situar-se per sota. En el cas de l’ensenyament, hi ha 64,2 professors per cada 1.000 persones menors de 24 anys, una xifra que situa les escoles, instituts i universitats en una posició mitjana pel que fa al conjunt de comunitats autònomes.

Les diferències més grans es troben en l’àmbit de la salut i els serveis socials, en què només Andalusia i el País Valencià presenten una taxa d’ocupació inferior a la catalana. La conclusió s’ha extret després de normalitzar el nombre de professionals per a cada grup d’edat i, tot i que no implica necessàriament una atenció pitjor o deficitària, sí que es correlaciona amb el fet conegut que la despesa per càpita pública en salut és de les més baixes de l’Estat.

Qualitat sostinguda

Fonts del departament de Salut puntualitzen que el model sanitari català és molt diferent del del conjunt de l’Estat i això “podria limitar metodològicament” el treball de l’Airef. A la pràctica, la línia d’atenció sociosanitària, amb una forta presència de l’àmbit privat, o el simple fet que el 27% de la població té contractada una mútua privada de salut podrien permetre a la pública no tenir tants empleats. Salut subratlla “l’esforç notable i reconegut d’eficiència que s’ha fet al sector” i esgrimeix els “bons resultats assolits amb un cost acceptable” en comparació amb altres països de l’entorn. Així, recorda que l’esperança de vida és més alta i hi ha menys mortalitat per càncer, cardiopaties i malalties cerebrovascular.

Sigui com sigui, “no sembla que el sector públic estigui sobredimensionat”, raona el professor d’economia aplicada de la Universitat de Barcelona (UB) Raül Ramos. Ni sobredimensionat ni ben pagat, afegeix, perquè a la reducció de plantilles cal sumar-hi la congelació dels sous. El seu equip ha fet un estudi comparant nivells de retribució entre sector públic i privat a nivells similars de responsabilitat i conclou que “la idea que els treballadors públics cobren més és errònia”.

L’economista Modest Guinjoan, per la seva banda, posa el focus en el fet que l’informe de l’Airef recull que l’Estat té 16.500 empleats en el sector de l’ensenyament i 7.500 més en el de la salut, dues competències que estan transferides i que, per tant, són xifres “difícils de justificar” pel volum de feina que a priori fan. Guinjoan afegeix que el nombre d’empleats públics de Catalunya és similar al de països més avançats com Suïssa. “Tenir la ràtio més baixa no és necessàriament dolent. Potser la pregunta seria per què els altres la tenen tan alta”, apunta. Ho fa després de subratllar que, deixant de banda el sector concertat, el nombre d’empleats públics en sanitat per cada persona més gran de 65 anys és gairebé la meitat de comunitats com Múrcia, la Rioja i Extremadura. “Si Catalunya tingués la mitjana d’empleats públics d’Espanya es generarien 37.000 llocs de treball, un 16% més dels que hi ha ara”, conclou. Sense arribar a aquestes xifres, l’anunci del president Carles Puigdemont que l’any vinent es crearan 7.000 places de funcionaris pot ajudar a pal·liar un descens que, segons tots els sindicats, ha deixat la funció pública en una situació límit.