“Ha arribat el moment que els salaris pugin a Europa”. Ras i curt. Aquesta va ser la petició del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, aquest mateix mes de setembre davant el Parlament Europeu: “Fa massa temps que els salaris pugen per sota de la productivitat”, va afegir Draghi. Després d’injectar diners engegant la màquina d’imprimir bitllets, de defensar l’euro incondicionalment i d’esgotar totes les polítiques monetàries al seu abast, Draghi no hi veu una altra solució per fer remuntar el consum i, per tant, també els preus, els ingressos de les empreses i, en definitiva, per impulsar l’economia europea. Tal com diu una persona que sap el que es cou al BCE, al banc “estan desesperats” perquè veuen que no aconsegueixen enlairar l’economia.

Espanya, a la cua d’Europa en salari mínim

Després de gairebé nou anys de crisi, les afirmacions de Draghi reobren un debat que manté tensionats els diferents agents socials a Catalunya i Espanya. Els pròxims mesos s’ha de tancar quina serà la pujada dels convenis col·lectius per al 2017, però no només això: cada vegada hi ha més organismes internacionals que aposten, amb la boca més gran o més petita, per una pujada dels salaris a Espanya. Alguns d’ells són els que durant la crisi van promoure l’austeritat i l’anomenada devaluació competitiva (abaixar sous i preus en no poder devaluar la moneda), però que ara creuen que cal millorar els diners que queden a la butxaca dels ciutadans perquè gastin més.

De fet, les dades diuen que els salaris han començat a recuperar-se a Catalunya. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, durant el 2015 i el que portem de 2016, els costos salarials han tornat a pujar, després de tres anys seguits de retallades. Alhora, els preus han afluixat i això fa que -tal com es veu al gràfic- durant l’últim any i mig l’augment dels salaris sigui més gran que el dels preus. Sobre el paper, doncs, els ciutadans tornen a guanyar poder adquisitiu, però a la pràctica, aquesta millora encara no compensa la pèrdua dels primers anys de la crisi.

QUI DIU QUÈ SOBRE SALARIS?
Els organismes econòmics modulen els seus discursos

Les diferents lectures sobre aquesta qüestió ja fa dos anys que s’arrosseguen. Fins i tot el Banc d’Espanya, el novembre del 2014, va admetre la necessitat d’apujar els salaris. L’aleshores cap d’estudis va dir que si a les empreses els començaven a anar millor les coses, els salaris podrien augmentar; això sí, només “en alguns sectors”. Una moderació que amb els mesos encara va anar a més: ara vinculen aquestes possibles pujades a la producció i sempre que les empreses no perdin competitivitat.

Aquest discurs moderat coincideix amb el de l’OCDE. Ara fa dos anys va reclamar millores salarials per lluitar contra la pobresa, i poc després va corregir el to i va afegir com a condicionant una millora de la productivitat empresarial.

Aquestes institucions estan, per tant, en el sí però no, i mentrestant la patronal també es mou en la indefinició perquè hi ha empreses i sectors en situacions molt diferents. Tot i així, també comença a haver-hi posicionaments més clars: el maig de l’any passat, la CEOE va admetre “que ara ja es pot ser més flexible amb els salaris” perquè “les empreses comencen a guanyar diners”, segons va dir Joan Rosell, el seu president. Però tot i que els costos salarials han pujat, encara hi ha camí per recórrer.

Més enllà del BCE i dels sindicats, l’organisme internacional més contundent fins ara ha sigut l’FMI: ha passat d’abanderar les retallades a defensar el contrari. Des de fa un any els seus informes indiquen que tanta contenció pot ser contraproduent i recorda que les retallades de salari havien d’anar acompanyades de polítiques econòmiques expansives que, en el cas espanyol, no s’han dut a terme.

QUANT HAURIEN DE PUJAR?
És la gran disputa entre patronals i sindicats

Els primers nou mesos de l’any la pujada salarial mitjana pactada als convenis col·lectius es va situar a l’1,08%. És més alta que en el mateix període de l’any passat, quan es va quedar al 0,75%, però es queda per sota del “fins a un 1,5%” que havien pactat empresaris i sindicats en l’acord interprofessional de Catalunya per a aquest any. La negociació per al 2017 començarà d’aquí unes setmanes -tant a Catalunya com a Espanya- ara que el govern central en funcions ja ha presentat el quadre macroeconòmic de previsions per a l’any que ve. I les posicions de sortida són diferents: els sindicats aposten per millorar els salaris a partir de l’1,5% actual. En canvi, la patronal creu que no és necessari perquè a la pràctica, segons les dades del ministeri de Treball fins al setembre, gairebé cap empresa arriba a assolir aquests augments.

De fet, decidir en quin percentatge han de pujar els sous és el que genera més divisions entre els agents socials. L’elevat creixement econòmic del qual presumeix el govern dóna ales als sindicats, que demanen que els beneficis es reparteixin també entre els treballadors. Però justament, els empresaris argumenten que aquest creixement és fràgil i que, per tant, s’ha d’anar amb compte perquè no es tiri per terra tot el que s’ha aconseguit fins ara.

SINDICATS VERSUS PATRONAL
El debat sobre els salaris es mou entre l’1% i l’1,5%

“Estem perdent poder adquisitiu”, protesta Laura Pelay, vice secretària general de la UGT a Catalunya. Les dades, però, no diuen exactament això: els sous han estat pujant per sobre de la inflació en l’últim any i mig, cosa que no havia passat en tota la crisi com s’aprecia al gràfic. Pelay, però, demana més i reclama que les pujades de sous del 2017 i els anys posteriors permetin recuperar tot el poder adquisitiu perdut durant la crisi.

La visió de la patronal és molt diferent. Per a Foment del Treball, una pujada de l’1,5% per a aquest any “és el topall màxim”. El seu director de relacions laborals, Javier Ibars, assegura que “els increments salarials en molts casos ja hi són, encara que no arribin al topall màxim”, i matisa que el pacte amb els sindicats diu que els augments han d’estar basats en criteris objectius, com la productivitat, el consum intern o la conjuntura de cada sector. “Hi ha moltes empreses que vénen d’una crisi molt dura i que encara estan patint”, explica Ibars, que demana flexibilitat i que l’acord sigui una guia i no una exigència per als empresaris catalans.

La patronal Pimec també creu que no s’ha de perseguir un augment ambiciós. “El que es negociï afectarà la resta de l’economia en cascada; per tant, demanem molta responsabilitat”, afirma el tècnic de relacions laborals Ricard Sánchez. Per a Sánchez, el que “tindria més sentit” és una pujada al voltant de l’1% perquè “és el que s’està pactant ara”, explica. També proposa que l’acord “sigui prou flexible per adaptar-se cap avall si convé”.

Des de CCOO, el secretari d’acció sindical, José Cachinero, defensa que cal repartir la riquesa: “Hi ha sectors que ja comencen a sortir de la crisi i que tenen beneficis. La indústria i el turisme estan exportant molt, ells mateixos ho diuen, mentre que els salaris estan en nivells tercermundistes -protesta-. És el moment d’apujar-los, i és de justícia fer-ho”. Els sindicats creuen, en la línia del que diu el BCE, que és l’única manera de reactivar el consum i, per tant, l’economia.

ELS SALARIS AL CARRER
Els empresaris encara tenen por d’apujar els sous

Malgrat que hi ha consens en la millora de la situació econòmica, les consultores admeten que les peticions d’assessorament que els fan les empreses encara són en clau d’ajustos. “No hi ha una voluntat empresarial d’increment salarial; de fet, encara en tenim algunes que el que volen és despenjar-se del conveni col·lectiu”, explica Mireia Sabaté, sòcia i experta en dret laboral de Baker & McKenzie.

Les companyies es resisteixen a apujar salaris perquè el sotrac de la crisi és molt recent i “fins que no veuen materialitzada la millora econòmica no s’hi atreveixen”, diu aquesta experta. El factor psicològic és clau a l’hora d’apujar el sou: “Saben que si després l’expectativa no es compleix serà difícil capgirar-ho”, conclou Sabaté.