Estimada filla (i, per extensió, estimades totes), aquest dimarts és el nostre dia, que és un dia dedicat a les causes que podrien anar millor. Per entendre’ns: no hi ha Dia Mundial de la Pizza, però sí que hi ha Dia Mundial de la Salut. Nosaltres som més com la salut. Se’ns troba a faltar quan no hi som, però quan hi som no sempre se’ns tracta bé.

Un any més, doncs, parlarem d’estereotips i repetirem que aquests estereotips es fomenten des del bressol, quan vestim les nenes de rosa i els nens de blau. A tu, filla, als vuit anys, no t’agrada gens el rosa. L’associes a la cursileria i la pelleringa. Però va haver-hi un temps, quan en tenies entre tres i cinc, que el rosa et tornava boja. Ton pare i jo mai vam influir en aquest sentit. Quan tenies mesos, et posàvem roba moderna que ens havien regalat; bodis on hi deia “ Rock and roll star” i tot això. Però quan vas aprendre a parlar demanaves vestits amb llacets i collarets. La roba més brillant i amb més farbalans de les botigues xineses era la que volies. Odiaves els pantalons, perquè deies que eren “de nen”. I tinc una teoria, sobre això: diria que dels tres als cinc anys els nens i les nenes físicament s’assemblen molt. Les tietes els confonen. “Què ets? Un nen o una nena, tu?” Potser en aquesta etapa les criatures demanen una distinció física acceptada per tothom. Ara, als vuit anys, ja fan cara de nens o de nenes, però, a més a més, com als grans, en general els ajuden els cabells. Les nenes, com les dones, solen dur cabells llargs. I aquesta distinció, per cert, s’accepta sense problemes. Sé que quan siguis gran no seràs cursi, però també espero que un dia, si vols, donis una nova oportunitat al rosa i al princesisme. Salta d’un cantó a l’altre si et ve de gust. Mira’m. Jo faig maratons amb samarreta, però també em poso talonarros i em pinto els llavis. Es tracta, filla, de voler-ho tot.