Article de Marta Grauges.
www.martagrauges.com
La quantitat d’estímuls existents actualment fan que hàgim d’anar trobant uns límits que ens beneficiïn a nosaltres, als nens i a la societat en general , sense fer-nos perdre la llibertat.
És molt important valorar el que per mi i la meva família és lo principal, allò que ens fa viure i ens manté alegres.
Sense oblidar que la nostra vida és un regal i el temps d’estar en aquest món,limitat.
Els nens necessiten més límits o llibertat i comunicació?
Primer cal forjar l’afecte, l’amor, la confiança entre nosaltres i els nostres nens,per després poder posar límits tranquil·lament.
Hem de trobar espais de llibertat, de poder estar junts: jugant, rient, parlant,col·laborant en les tasques de casa, no fent res……..els nens necessiten sentir-se útils i estimats.
Quant de temps real, tenim de dedicació exclusiva per cada fill?
Quan es té més d’un fill, com ho fem per estar una estona ambcada un ?.
Si volem rebre amor, primer els fills l’han d’haver sentit en el seucos; si volem rialles, la casa ha de tenir alegria; si volem comunicació necessiten escoltar diàleg.
Agafem una molla. Què passa? Si apretem massa sortim disparats, si no apretem gens no estem educant.
Aquesta flexibilitat entre la llibertati els límits, ens deixarà respirar.
Anem amb compte
Darrerament se sent molt l’expressió “no tenen límits”. Moltes vegades no és que el nen no tingui límits, sinó que demana les coses de forma desplaçada.
Et poso un exemple d’una nena de 2 anys:
En lloc de dir mama vull jugar amb tu, diu mama no em vull banyar.
Segons responem al que demana, tindrem pau o lluita.
Vegeu tres situacions:
A/ Adult : si no et banyes, no miraràs la tele. Nena: No vull, rabieta.
B/ Banyat tu soleta que ja ets gran. Nena va a banyar-se amb malhumor tira aigua fora la banyera…..
C/Aprofitem aquesta estona de banyar-te, per parlar de què prepararem avui per sopar per quan vingui el pare i jugar una mica . Nena: dona la mà i anem.
És important dedicar uns minuts d’atenció i interès cap als nostres fills i les seves situacions.
El tema límits a vegades és fals
El que cal és reconèixer les necessitats nostres i del nen, amb un sentit lògic. I per això necessitem una bona dosi d’escolta i generositat.
Posant la mà al cor, pensem si demanem les coses que nosaltres necessitem i si hem escoltat de veritat el que els nens intentaven dir-nos.
PAREM. Posem un moment “atenció conscient” i, sense jutjar, opinar, ni catalogar com a bo o dolent, observem el que passa, el que hem generat.
Ex: la meva filla em demana que li llegeixi un conte abans d’anar a dormir, jo li dic que s’ha de rentar les dents. S’enfada, discutim, no es renta les dents, no li explico el conte, a la nit es fa pipí…estem tots confosos i esverats.
Agafem la demanda original: (he estat tot el dia fora, no he estat amb ella, em vol al seu costat)
Ah! Vols que t’expliqui un conte! T’acompanyo a rentar-te les dents , jo tinc ganes d’estar amb tu i llegir aquest conte que has preparat.
Agafem-nos seriosament el fons de la seva demanda. Acostem posicions fem de mediadors.
Sí, necessitem posar límits …
Han d’existir límits davant la quantitat d’estímuls existents. Quants? Dependrà de nosaltres.
Tant dolent és un límit excessiu, com una manca de límits.
El que té importància és trobar una manera clara de marcar els límits que no vagi contra la nostra manera de ser i sentir.
Millor pocs límits i clars. Pensar abans quins i posar-los tranquil·lament, mai quan estem enfadats. És molt important que els adults els puguem complir i que tots siguem coherents,pare, mare i avis si n’hi ha a casa.
Ex: quan toqui la campaneta aniràs deixant el joc i et prepararàs per sopar.
Pot haver-hi unes normes generals , per créixer amb harmonia a casa.
A les 8 ens aixequem, a dos quarts de nou esmorzem…..I algunes personalitzades percada membre de la família.
En Joan posa la taula, la Maria la treu, la mare endreça la cuina, el pare treu les deixalles…
Sempre les podem revisar i canviar.
Si hi ha un límit clar, explicar-lo, apuntar-lo o dibuixar-lo que els nens el vegin. I l’assimilin.
El no constant, acaba per no tenir validesa. És un recurs poc eficaç
No toquis el telèfon, no saltis sobre el llit, no obris els calaixos……..NO, NO, T’he dit que no.
En lloc de tants NO podríem:
Reconèixer les necessitats del nen i verbalitzar-les.
Veure si s’ha de posar algun límit físic, tancar algun espai, treure algunes coses….., o acompanyar-los en la seva curiositat…
Verbalitzar el que em passa a mi i buscar respostes alternatives.
Prova de posar primer el SI, en lloc de “no toquis”, “mira aquest gerro és molt delicat te l’ensenyo, si el vols tocar ho farem junts…………..
Si finalment diem no, explicar què passa, quins perills hi ha per ells,………..
A vegades cal tallar una situació, podem fer-ho, però no posem límits en aquellmoment.
Si posem menys “nos”, després tindran més valor.
Donem opcions…
Cap, una, dos, moltes?
Deixem triar entre dues peces de roba al vestir-se?, entre tot l’armari?
1 xuxe a la setmana, 1 regal a l’any? ……………………….
Quant més tenim, més problemes per deixar.
Quant més comprem, més demanaran…,
Quantes coses materials els donem que no necessiten?
És important no crear necessitats.
Si no hem de respectar les seves decisions, no donem l’opció de triar.
Diem : Marxem! en lloc de dir vols marxar?
Anem a fer pipí, en lloc de, tens pipí?
Quin efecte tindran sobre els meus fills un xic de límits i un xic de llibertat?
Nens que poden anar pel mon, escollir, triar, que s’atreveixen a demanar, toquen de peus a terra i depenen d’ells mateixos. Podran ser emprenedors, investigadors , creadors, podran ser ells i aportar eines per un món millor..