Idees per als docents

Situu algunes idees que ens poden ajudar en el treball amb alumnes amb TC. Ho faig primer a nivell escolar (idees que valdria la pena compartir amb l’equip docent) i després per als docents en el seu dia a dia.

Àmbit escolar

L’equip docent és el marc on s’han de consensuar totes les actuacions a portar a terme per tal de poder fer una actuació coordinada. Algunes possibles orientacions:

• Funcionar de la manera més coordinada i coherent possible entre tot el professorat que intervé.
• Procurar que les normes i regles de funcionament siguin clares.
• Plantejar-se uns objectius mínims i assumir entre tots els compromisos.
• Consensuar pautes d’actuació davant el conflicte i clarificar els canals de comunicació i d’intervenció davant certs comportaments o conflictes.
• Oferir “vàlvules d’escapament”, algun tipus de flexibilització de la normativa. Poden ser una sortida al passadís, lavabo, pati, aula UAC, espai alternatiu acollidor, professional de referència…
• Disposar d’explicacions compartides sobre el que li passa al noi/a.
• Millor cercar com desenvolupar virtuts i fortaleses que posar l’èmfasi en detectar els problemes i els dèficits

Per a poder oferir una intervenció coherent serà necessari arribar a acords sobre accions educatives comuns segons diferents aspectes i elaborar protocols d’actuació conjunta els primers dies de classe per a poder revisar-los al llarg del curs, amb la intenció de crear entorns favorables, establir normes a l’aula i ens els espais comuns del centre, consensuar decisions i seguir procediments i rutines, donar a conèixer unes expectatives acadèmiques i conductuals clares, adequades a les capacitats i característiques dels alumnes.

Existeixen aspectes biològics, psicològics i socials que formen un conjunt de factors que incideixen en el desenvolupament dels alumnes. Alguns d’ells tendeixen a ser adaptatius (factors protectors), i altres que potencien el malestar emocional i el desenvolupament dels trastorns de conducta (factors de risc). Alguns dels possibles factors de l’entorn educatiu, tenim:

Entorn educatiu
Factors de vulnerabilitat	Factors protectors
· Manca de suports o suports superprotectors. · Conviccions deterministes envers el fracàs de l’alumne. · Mètodes autoritaris (expulsions reiterades) o indisciplinats (manca de límits clars i permissivitat). · Sentiments i actituds de rebuig, no estimació… · Mètodes d’ensenyament amb nivells d’exigència desajustats (alt o baix).	· Adaptacions curriculars significatives amb activitats motivadores. · Treure les idees preconcebudes · Elaboració per l’equip docent d’un PI en el que participi l’alumne per la previsió de mesures d’atenció immediata, els límits i afavorir l’autocontrol, en el qual: · Es tenen en compte els estats d’ànim de l’alumne. · S’expliciten els procediments de contenció en els moments conflictius. · Es preveuen pactes personals i compromisos. · Es planifica el treball diari, anticipant activitats, prioritzant el petit grup i els moments pedagògics individuals · Mètodes protectors: que promouen la responsabilitat, la disciplina raonada i els límits clars.

 

Dia a dia dels docents:

El fet de tenir expectatives, esperances i desitjos dipositats en l’alumnat és el que proporciona al professorat la paciència, tolerància i confiança en les possibilitats dels nens. Val la pena alimentar la idea que es poden aconseguir canvis (per petits que siguin).

Algunes idees que ens poden ajudar:

• Allunyar-se de la relació de confrontació.
• No prendre’s els episodis de trifurca com una qüestió personal.
• Renovar el punt de partida en cada nova sessió: recollir aspectes nous (aquells dels que anem aprenent i reflexionant) que permetin el canvi i el desenvolupament.
• Si els alumnes saben que s’espera d’ells, els permet preveure les conseqüències. Millor una gestió ben planificada que una intervenció reiterativa i esgotadora per part del docent.
• Cal entendre que un cop establertes les condicions prèvies, els efectes requereixen un temps. Possiblement no serà el mateix el que es desitja per una part i el que es necessita per l’altre.
• Pot ajudar dur les tasques preparades i planificades i, segons la situació, poder fer algun canvi en el contingut, metodologia, etc, segons l’anàlisi intuïtiu del que està passant a classe.
• Reflexionar sobre si hem pogut generar o mantenir un bon clima d’acceptació i respecte. Les reflexions sobrer la pròpia pràctica aportaran els elements que enriquiran i ajustaran novament la seqüència educativa. Reflexió abans (en la planificació), durant (en la praxis) i després (en la valoració del moment educatiu).
• Ser sensibles a les situacions que causin frustració.
• Important transmetre que volem ajudar l’alumne, que creiem en les seves possibilitats. Que el reconeixem com a persona des de la cooperació i la responsabilitat, tenint present els seus propis recursos. Que tot i això, no val qualsevol conducta (posant límits també els volem ajudar).
• Ser una figura d’acolliment, contenció i estimació per l’alumne en la mesura del possible. Ser tolerant, reconèixer i contenir els sentiments de l’alumne (diferent de ser condescendent) i reconèixer les dificultats (nosaltres també tenim les nostres).

• Alguns cops, quan les coses no funcionen, propiciar el sentit de l’humor permet un estalvi de sentiments negatius. Trobar la part còmica d’una situació (sense ridiculitzar, ni ironitzar) pot ser que ajudi a crear complicitats positives.
• Pot ser útil trobar un punt mig entre la verborrea en la que podem caure volent justificar totes les nostres accions i l’autoritat portada a l’extrem que pot comportar rebuig. Els alumnes són capaços d’entendre els límits molt més del que ens pensem. Amplio aquest aspecte al final d’aquest apartat.
• Pot ajudar entendre que davant dels comportament agressius o desafiants trobem nens o adolescents espantats, desorganitzats, malalts, etc. I que quan tallem el diàleg, qui realment surt perdent és l’alumne.
• Elaborar les pròpies ansietats per poder fer-ser càrrec de la dels alumnes. Els professionals de l’ensenyament posem en joc més aspectes personals del que en general pensem. Les emocions i sentiments que es viuen associats a les situacions d’ensenyament aprenentatge tenen a veure amb la nostra pròpia història personal, la concepció que tenim de nosaltres com professionals, el particular estil de treball, el significat que atribuïm a la nostra feina, etc. Els nostres temors i expectatives poden ser posades en joc en les nostres actuacions, i també poden ser observades per l’alumne. És per això que reflexionar sobre això ens pot ajudar a contextualitzar les relacions mestre/alumne, ja que influeixen en la manera en que percebem les situacions, en com les interpretem i com actuem respecte a elles. Cal confiar en el procés de l’alumne, però també en nosaltres mateixos.La reflexió és una gran eina se superació. I podem reflexionar també sobre les pròpies pors.

• Por de la crítica a les nostres capacitats per ensenyar. És important que es tingui consciència i acceptació de les pròpies característiques i imperfeccions.
• Por de l’hostilitat en les situacions d’ensenyament/aprenentatge. Per elaborar les frustracions cal entomar i entendre aquest sentiments.
• Por de perdre el control. La seguretat personal (dins el que som i fins a on arribem), la capacitat per suportar, contenir el dolor emocional i ser tolerant facilitarà el vincle amb l’alumne.

 

La importància dels límits

Els límits vertaders són aquells realment necessaris, aquells que no cerquen inculcar obediència, ni uns resultats definits de l’altre persona (tractada potser com a objecte), a on no es respectin els seus processos vitals. Cuidem que amb les nostres expectatives no passem al control.

No es tracta només de posar límits quan l’adult arriba a perdre la paciència i el posa aleshores amb enfado i retret. Tampoc hauríem privar d’amor, com a una forma de càstig, si fan els que no ens agrada.

Els límits han de ser coherents en cada situació (no són els mateixos a casa que a casa d’un altre, per exemple).

Es poden comparar la necessitats de normes amb el joc de parxís o altre joc: sense elles no es pot jugar. Sense límits adequats no podem conviure en pau ni oferir seguretat.

Els límits s’han de posar amb presència (establint contacte visual o corporal), de forma respectuosa, però també amb fermesa (mostrant que estic disposat a respondre i que no van a desaparèixer amb protestes ni plors). Això pot ajudar a que el nen vegi davant seu algú que no el deixarà fer allò que vol, però que no el rebutja com a persona. Aquesta pot ser la clau per a diferenciar el límit de la prohibició.

En els límits també pot haver moments per l’humor (sempre que aquest sigui respectuós).

Els nens han de poder experimentar que perdran llibertat si no assumeixen les seves responsabilitats. Bo seria que en aquest prendre responsabilitats trobin plaer per a que els límits es tornin innecessaris.

Pot ser útil cercar un espai per a discutir els motius, no per a eliminar els límits, sinó per a que puguin comprendre millor la nostra manera de pensar. Millor no fer-ho, però, en el moment de dolor davant del límits, volent alliçonar-lo. Millor, ens aquests moments, l’acompanyem i el deixem plorar o protestar sense dissuadir-lo dels seus sentiments.

Possiblement no ens agraden les seves respostes, ni són les millors pel seu desenvolupament, però podem partir de que possiblement siguin les millors per a la supervivència en un medi com el que viu. Potser ens cal confiar més en el ritme i la intuïció de bona part dels processos.

Estalviarem energia si aprenem a advertir les interaccions dirigides des de l’interior, a respectar-les i a cooperar amb elles enlloc de dirigir-les. Tot moviment autònom, des de dins, es guarda i s’interconnecta, permetent la maduració de judici personal.

Alguns impediments: alguns cops ens pot fer por posar límits per a no semblar menys carinyosos o ser menys estimats. El sentiment de compassió, davant nens amb situacions difícils, ens pot dificultar el fet de posar límits. I també, caldria entendre que acceptar que hem fet “alguna cosa malament” no comporta el dret a deixar-se perdre el respecte. Els límits formen part de la vida.

Cal anar reflexionant sobre els límits per a aprendre, essent conscients de les dificultats que pot comportar posar-los.

Comprendre l’alumnat des dels diferents coneixements teòrics pot aportar llum per entendre a les persones. Per això podem consultar algunes llibres específics de psicopedagogia. Volen ajudar a fer-ho els que estan a l’aparat de bibliografia.