Alguns aspectes que poden ajudar.
- És important escoltar i dialogar amb el fill, dedicar-li temps per estar al seu costat i ajudar-lo a afrontar els seus neguits, encara que alguns cops sembli que rebutgi l’ajut. Cal entendre que el seu comportament és conseqüència del malestar que sent. El fet de mostrar disponibilitat facilitarà que pugui conversar.
- Les expectatives que tenim influencien en el seu creixement com a persona. Mantenir l’optimisme l’ajudarà a creure en les pròpies possibilitats.
- Mantenir equilibri entre límit, estimació i autoritat. Entendre la contradicció que no vol normes però les necessita.
- En l’àmbit personal: que tingui hàbits de vida saludable, faci esport o alguna activitat artística.
- Facilitar la capacitat d’expressar les pròpies experiències vitals ajudarà a que ell ho pugui fer també.
- En l’àmbit familiar són molt importants els sentiments positius d’afecte i estimació i els estil de comunicació de confiança. Compartir temps de lleure
- Les rutines faciliten la sensació de seguretat i faciliten el desenvolupament emocional. És convenient donar-los algunes responsabilitats.
- Cal treballar l’assumpció de la responsabilitats dels actes i la capacitat de resposta en situacions conflictives.
- Potenciar aquells aspectes en els que és hàbil per ajudar-lo a enfortir l’autoestima.
- Estaria bé poder situar alguna activitat de lleure (algun esport d’equip) que també l’ajudi a fomentar la col·laboració amb altres adolescents i que l’ajudaria a respectar normes i límits.
- Cal entendre que un cop establertes les condicions prèvies, els efectes requereixen un temps, que possiblement no serà el mateix el que es desitja per una part i el que necessita per l’altre.
- Potenciar l’autoritat positiva, tot evitant l’excés de càstigs i recriminacions i potenciant el reforç positiu dels bons resultats i el reconeixement de l’esforç quan el posi.
La importància dels límits
Els límits vertaders són aquells realment necessaris, aquells que no cerquen inculcar obediència, ni uns resultats definits de l’altre persona (tractada potser com a objecte), a on no es respectin els seus processos vitals. Cuidem que amb les nostres expectatives no passem al control.
No es tracta només de posar límits quan l’adult arriba a perdre la paciència i el posa aleshores amb enfado i retret. Tampoc hauríem privar d’amor, com a una forma de càstig, si fan els que no ens agrada.
Els límits han de ser coherents en cada situació (no són els mateixos a casa que a casa d’un altre, per exemple).
Es poden comparar la necessitats de normes amb el joc de parxís o altre joc: sense elles no es pot jugar. Sense límits adequats no podem conviure en pau ni oferir seguretat.
Els límits s’han de posar amb presència (establint contacte visual o corporal), de forma respectuosa, però també amb fermesa (mostrant que estic disposat a respondre i que no van a desaparèixer amb protestes ni plors). Això pot ajudar a que el nen vegi davant seu algú que no el deixarà fer allò que vol, però que no el rebutja com a persona. Aquesta pot ser la clau per a diferenciar el límit de la prohibició.
En els límits també pot haver moments per l’humor (sempre que aquest sigui respectuós).
Els nens han de poder experimentar que perdran llibertat si no assumeixen les seves responsabilitats. Bo seria que en aquest prendre responsabilitats trobin plaer per a que els límits es tornin innecessaris.
Pot ser útil cercar un espai per a discutir els motius, no per a eliminar els límits, sinó per a que puguin comprendre millor la nostra manera de pensar. Millor no fer-ho, però, en el moment de dolor davant del límits, volent alliçonar-lo. Millor, ens aquests moments, l’acompanyem i el deixem plorar o protestar sense dissuadir-lo dels seus sentiments.
Possiblement no ens agraden les seves respostes, ni són les millors pel seu desenvolupament, però podem partir de que possiblement siguin les millors per a la supervivència en un medi com el que viu. Potser ens cal confiar més en el ritme i la intuïció de bona part dels processos.
Estalviarem energia si aprenem a advertir les interaccions dirigides des de l’interior, a respectar-les i a cooperar amb elles enlloc de dirigir-les. Tot moviment autònom, des de dins, es guarda i s’interconnecta, permetent la maduració de judici personal.
Alguns impediments: alguns cops ens pot fer por posar límits per a no semblar menys carinyosos o ser menys estimats. El sentiment de compassió, davant nens amb situacions difícils, ens pot dificultar el fet de posar límits. I també, caldria entendre que acceptar que hem fet “alguna cosa malament” no comporta el dret a deixar-se perdre el respecte. Els límits formen part de la vida.
Cal anar reflexionant sobre els límits per a aprendre, essent conscients de les dificultats que pot comportar posar-los.
Cal entendre que un cop establertes les condicions prèvies, els efectes requereixen un temps, que possiblement no serà el mateix el que es desitja per una part i el que necessita per l’altre.
A més de la bibliografia comentada en l’apartat “bibliografia“, resulta especialment interessant:
- “Guia per a famílies d’infants i joves amb alteracions greus de conducta“, editada per la Generalitat de Catalunya. Departament d’educació (2010) [+]
- Wild, Rebeca. Libertad y límites. Amor y respeto. Lo que los niños necesitan de nosotros. Barcelona 2006. Editorial Herder. [+]