- Idees i reflexions de la lectura de:
- Wild, Rebeca. Libertad y límites. Amor y respeto. Lo que los niños necesitan de nosotros. Barcelona 2006. Editorial Herder.
El llibre situa:
Previ:
No tenia previst fer la lectura ni l’anàlisi documental d’aquest llibre, però va coincidir que vaig sentir la necessitat de llegir algun llibre pensat més per a “docents” que per a psicopedagogs, ja que els consells que per ara estic recollint van sovint adreçats en aquests segons i no tant als primers. Així que vaig anar preguntant fins que algú (un professor amb experiència i una manera de fer que em sembla prou coherent) me’l va recomanar i deixar. Preciós…. us el recomano plenament. Està enfocat per a pares i docents i es basa en les experiències en una escola lliure (rés més allunyat del centre en el que faig les pràctiques, o en els que la majoria treballem). Tot i això proposa una sèrie de preguntes i reflexions que ajuden a anar trobant la necessitat de posar límits i a desfer-nos de l’associació d’idees de que posar límits és “amputar” les llibertats dels altres. No hi han “receptes màgiques”, però sí eines per a reflexionar sobre els límits. Posar-los per ajudar-los a créixer, sempre que respectem els seus processos vitals.
En el llibre parla de “nens/es” i jo extrapolo a adolescents en algun moment.
Separo en punts la lectura del llibre:
- Entendre la necessitat dels límits.
- El que no haurien de ser els límits.
- Què haurien de ser els límits.
- Com posar-los
- Límits amb amor.
- Límits amb respecte.
- Petits inconvenients que hauríem de superar.
Entendre la necessitat dels límits.
Quan hem estat educats en els límits i restringits en ells, no valorem que aquests poden definir un espai que pot donar un vertader desenvolupament humà.
Els nens que no han tingut suficients oportunitats per a estructurar la seva interacció personal amb el medi ambient se sentiran perduts en certs contextos (pot ser amb relacions de dependència, resistència…) Per altre costat, nens amb “tanta llibertat” poden perjudicar la llibertat dels altres, traspassant els límits aliens o desatenent els seus propis.
Si no es comprenen la importància dels límits, només queden dues opcions: imposar l’obediència o la vida amb els nens es converteix en un estrès insuportable. Es tracta de trobar una via, entre els mètodes autoritaris i els antiautoritaris, per estalviar un malbaratament d’energia i uns nervis destrossats.
Els límits i el respecte no impliquen actituds inflexibles, sinó que són ingredients d’una interacció dinàmica, una acció conjunta que pot ser viscuda des de diferents punts de vista: els adults desitgen cooperar amb el procés vital del nen i van guanyant experiències en com posar límits de manera que cadascun pugi seguir la seva via de desenvolupament. És important anar reflexionant sobre els límits i percebre les nostres pròpies dificultats. Entendre també que, saber que hem fet “alguna cosa malament” no comporta el dret a deixar-se perdre el respecte1.
Amb densitat suficient d’experiències amb límits, és possible concebre les regles com a tals. La xarxa interna dels nens, en la que els límits s’han convertit en regles, presenta necessàriament més malles; això li permet captar més situacions i més variades.
Aquells amb un passat sense límits necessiten dels adults per a que els hi posin. Els qui presenten gran resistència als límits es queden estancats, el seu desenvolupament no avança, ni en l’àmbit emocional, ni en el social i cognitiu. Quan els nens tenen problemes amb els límits i amb les regles, viuen aparentment un estat d’inseguretat personal. Els seus actes poden no tenir una finalitat clara i no tenen una bona relació ni amb sí mateixos.
Els nens, en el creixement es topen amb els límits del seu propi cos, els de la condició física del món i amb els límits socials: el que es pot esperar que tolerin altres persones, els costums i el que concorda o no en cada circumstància. Els límits formen part de la vida.
El què no haurien de ser els límits
Si els límits no són realment necessaris si s’erigeixen per obtenir uns determinats resultats o per inculcar obediència; deixen de ser límits vertaders.Tot comportament amb un objectiu, amb la intenció d’obtenir resultats definits d’altre persona, té efectes demolidors, ja que no respecta els autèntics processos vitals. Els nens són especialment sensibles si els tractem com a objectes, enlloc de com a subjectes, i possiblement tinguin força per a defensa-se de tals ofenses i donar-nos un senyal quan quelcom no funciona.
Cal no determinar d’antuvi el creixement i el desenvolupament. Es pot permetre, mitjançant relacions no directives, deixar que el creixement i desenvolupament segueixin el seu procés i el nen desenvolupi la seva pròpia interacció, motivada i controlada des de l’interior.
No es tracta només de posar límits quan l’adult arriba a perdre la paciència i el posa aleshores amb enfado i retret. Tampoc hauríem privar d’amor, com a una forma de càstig, si fan els que no ens agrada.
Què haurien de ser els límits
Tots els límits tenen diferències i umbrals. Alguns es permeten a casa però no en altres circumstàncies. Els límits han de ser coherents en cada situació. I no trencar-los davant la insistència.
Es poden comparar la necessitats de normes amb el joc de parxís o altre joc: sense elles no es pot jugar. Sense límits adequats no podem conviure en pau, per a oferir seguretat.
Els límits adequats no han de complir la funció d’adquirir determinats objectius (adaptació de l’entorn); han de servir per a mantenir un entorn relaxat.
Els nens han de poder experimentar que perdran llibertat si no assumeixen les seves responsabilitats.
Lo positiu seria que en aquest prendre responsabilitats trobin plaer per a que els límits es tornin innecessaris. Que comencin a valorar-ho com a positiu.
Com posar els límits.
Els límits s’han de posar amb presència, de forma respectuosa, però també amb fermesa i fins i tot pot haver moments per l’humor. Posar límits amb presència i amb consciència pot ajudar a que el nen vegi davant seu algú que no el deixarà fer allò que vol, però que no el rebutja com a persona. Aquesta pot ser la clau per a diferenciar el límit de la prohibició.
Apropant-nos a l’altre fins que nota la nostra presència, establint contacte visual, o corporal i,només aleshores, pronunciar el límit (excepte en casos que es pugui trencar res o pugui haver un perill).
Pronunciem el límit donant a entendre que realment penso el que estic dient, i que estic disposat a respondre del límit que he pronunciat. D’aquesta manera es poden sentir també recolzats i respectats.
Com podem guanyar la seva confiança? Si no invadim la seva percepció, no el manipulem com un objecte, no estem a mitges amb ell i a mitges amb altra cosa, si no intentem convèncer-lo, interrogar-lo, ni solucionem els problemes que formen part de la seva pròpia tasca dins el seu desenvolupament.
Pot ser útil cercar un espai per a discutir els motius, no per a eliminar els límits, sinó per a que puguin comprendre millor la nostra manera de pensar.
Límits amb amor.
L’amor, com a primera energia vital, hauria de poder estar a disposició de forma natural, però al mateix temps hauria de poder experimentar-se com un amor sense condicions. Fins i tot quan el nen no posseïx les característiques que ens hagueren agradat. Fins i tot quan té el seu propi ritme en les seves maneres d’actuar i de pensar. Quan per motius que no ens podem explicar fa coses que van contra les nostres costums i en contra dels nostres valors.
Quan falta amor i atenció, el significat i l’umbral de totes les altres necessitats canvien, entès l’amor també com a reconeixement i acceptació de l’altre.
Límits amb respecte.
És més fàcil parlar de respectar els processos vitals que de respecte al nen.
Podem partir de dos principis culturals diferents: per un costat la cultura en que la possessió i el control, la competència, la lluita contra tot allò que és diferent, la manca de confiança en la vida i la inclinació per la dominància són preponderants. Per altre, una cultura en que l’acceptació de l’altre, la confiança en els processos vitals i la cooperació caracteritzen les relacions entre les persones.2
Podem partir de la base que ells donen la “millor” resposta al seu entorn. Potser no és la millor resposta pel seu desenvolupament, però si per a la supervivència en un medi com el que viu. Si els adults aprenem a advertir les interaccions dirigides des de l’interior, a respectar-les i a cooperar amb elles enlloc de dirigir-les, bloquejar-les o oposar-se a elles, serem recompensats estalviant energia innecessària en imposar la nostra voluntat a la del nen. Cuidem que amb les nostres expectatives no passem al control.
Potser ens cal confiar més en el ritme i la intuïció de bona part dels processos. Cal primer que ells puguin analitzar i comprendre (amb l’inconvenient que sovint els nostres entorns no estan preparats pels nens). Tot moviment autònom, des de dins, es guarda i s’interconnecta, permetent la maduració de judici personal. El desenvolupament ha d’anar de dins a fora.
Serà més fàcil que l’adolescent estigui disposat a abandonar velles seguretats per a donar un pas més si se sent acceptat i “a salvo”.
Petits inconvenients que haurem se superar.
Els límits poden no semblar agradables, poden doldre, encara que tinguin una lògica obvia. En aquests moments possiblement necessiti un adult que accepti el seu dolor, que no vulgui desviar la seva atenció o ensenyar-li, que el deixi plorar o protestar sense dissuadir-lo dels seus sentiments (es poden defensar els límits sense justificar-se, sense acudir a la comprensió de l’altre). Aquí no hauríem d’utilitzar aquestes situacions per a aclarir al nen (en aquest moment, potser en altre) els bons motius que hem tingut per a posar el límit. No vulguem, distreure al nen del seu dolor amb un llarg explicar i discutir.
Han de poder experimentar que els límits són ferms i no van a desaparèixer amb protestes ni plors. Davant el límit pot produir-se una descàrrega, però també un alleugeriment. Pot ser útil aprendre a distingir els plors i les “pataletes” com a causa del dolor de les manipulatives. En tot cas, un esclat no ens ha de pressionar per aixecar el límit, al mateix temps que acceptem els sentiments del nen sense arguments contraris ni persuasions.
Alguns cops ens pot fer por posar límits per a no semblar menys carinyosos o ser menys estimats. Tampoc això hauria de ser un impediment.
El sentiment de compassió, davant nens amb situacions difícils, ens pot dificultar el fet de posar límits. Però viure significa estar limitat.
1. Algunes famílies volen o han de treballar tots dos (per motius econòmics, o perquè no volen deixar passar les seves oportunitats). Però alguns pares es queden amb cert remordiment de que no passen suficient temps amb els seus fills, i emplenen aquest buit, sovint de forma inadvertida, consolant els fills amb regals, deixant aixecats els fills fins tard, o…En aquestes situacions els resulta especialment difícil als pares posar límits als nens, negar-lis res per por a que els fills dubtin del nostre amor.
2Per a entendre més aquesta diferència, l’autora recomana el llibre Amor y juego, de Maturana.