El dimarts 8 d’abril vam tenir la sort de comptar amb la visita d’en Pitus i la Carme. Són mestres jubilitats que s’han expecialitzat en la millora dels patis de les escoles. Ens explicaven que ja porten visitades més de dues-centes escoles, amb les quals han treballat amb diferents graus d’implicació segons els centres. Només conèixe’ls ens hem trobat en sintonia, són mestres vocacionals es veu d’una hora lluny! La Carme mirava l’entorn del pati, mirava els infants, no se li escapava res! Ens expressava l’ento
rn meravellós que tenim! En Pitus ens felicitava per l’hort integrat en la zona pati. Parlava molt de nosaltres i de com l’hort l’hem integrat en la vida del centre. L’alumne se’l sent seu i el respecta en les estones de joc.
La Carme ens narrava coses que anàven passant al nostre voltant, infants que juguen en la zona cimentada, uns contenidors de colors que cridaven l’atenció, infants que juguen a relliscar, un sorral sense infants perquè no està construit per les necessitats dels nens, … Era un no parar i un acompanyar-nos a veure aspectes del pati que ja no erem capaces de veure simplement per la quotidianitat dels espais. Una mica com a casa que fins que no vé un de fora i et diu; Uf! has vist com tens aquesta paret? 
Per què no hi ha cap infant jugant al sorral? En Pitus ens explica que els sorrals no estan pensats en la forma de jugar dels infants. Ells han descobert que els nens i nenes agafen la sorra per traslladar-la de lloc i els sorrals que es posen en tots els patis són sorrals que no contemplen aquesta possibilitat. També ens explicava que la sorra ha de ser de silici que no té pols i no compacta després de la pluja.
Després ens feien fixar-nos en el joc del nens i nenes en la muntanyeta, i com aquest espai proporcionava als infants un espai ric, amb desnivell i que afavoria el poder relliscar de forma natural, tot i que caldria intervenir perquè no es deteriorès.
La Carme ens parlava sobre la necessitat de mirar els infants, observar-los per acompanyar-los en el seu desenvolupament tot respectant la seves necessitats, i la seva autonomia. Ens mostrava un exemple amb els infants petits que anaven molt abrigats, tot i que feia calor. Com fer infants capaços de treure’s la jaqueta si fa calor, o posar-se-la si tenen fred? Per què no tenir penjadors al pati per facilitar aquest posar i treure jaquetes?
Els vam mostrar la part del darrera de l’escola i els explicavem la nostra fustració perquè vam intentar plantar uns arbres fruiters que es van morir, alguns perquè els havien arrencat en alguna entrada furtiva de cap de setmana i d’altres perquè no havien arrelat. Aquí ens explicaven que cal un suport d’experts a l’hora de fer intervencions d’aquest tipus per garantir l’èxit.
I mentre parlàvem, va tocar el timbre que marca el final de l’estona d’esbarjo. Això va fer que ens fessin parar a pensar, per una banda, en la necessitat de referents que ajuden als infants i als adults a delimitar espais i temps, però que cal pensar i decidir quins són i què delimiten; i, per altra banda,a plantejar-nos l’espai de l’escola de manera global, com un tot que inclou a dins i a fora. Un entrar i sortir, que potser no ha d’estar sempre marcat de manera rígida, que pot incloure transicions d’espais i temps… I que potser també hauria d’incloure el temps que ja no és escolar. Podríem imaginar un pati obert i viu al migdia o a partir de 2/4 de 5 de la tarda? I el cap de setmana? I a les vacances? Plantejaments que de ben segur ens ajudaran a enriquir i engrandir el nostre projecte de pati.
Acabàvem la reunió a la sala de mestres on ens mostraven algunes de les seves intervencions en patis de diferents escoles i aquí vam copsar que és bo sommiar i que cal sommiar per fer passes endavant ! Ells eren l’espurna que necessitàvem per impulsar un somni que ja va començar quatre anys!