parlem d'escola

Han estat 21 anys a l’escola de Sant Llorenç, els meus millors anys professionals. L’escola Josep Gras ha estat l’escola de la meva vida.
Vaig arribar per atzar i vaig quedar enamorada. Venia de Barcelona, tenia dos dos fills de 3 i 5 anys i en aquell moment arribar des de Barcelona em costava més de dues hores. Va ser difícil però la visió d’una vida millor ens va animar a traslladar-nos a viure a Sant Llorenç.
Han passat moltes coses aquests anys, moltes vivències; he estat tutora en diferents cursos, cap d’estudis, directora… I ara marxo a continuar el que seria la meva última década professional a un altra municipi.
No vull marxar sense agrair a tothom la bona acollida que vaig rebre quan vaig viure a Sant Llorenç.
Em sento afortunada d’haver tingut l’oportunitat de formar part del grup de mestres que durant aquests anys s’ha esforçat per tirar endavant l’escola d’aquest poble.
GRÀCIES SANT LLORENÇ!
MARXO SABENT QUE DEIXO QUALCOM FANTÀSTIC I IRREPETIBLE!

Montserrat Martín

Aquest curs el professorat ens hem marcat com un dels temes de reflexió del curs  fer un anàlisi pedagògic del tractament dels deures.  La idea era analitzar el que estavem fent,  amb l’objectiu de veure si calia fer modificacions per ser  coherents amb el nostre Projecte Educatiu de centre.
Ha estat curiós que just aquest any aquest tema ha estat notícia en els diferents mitjans de comunicació. Se n’ha parlat a la Televisió TV3, Canal8, Canal Terrassa. El diari El Periódico va fer un monogràfic el 19 de febrer. S’han publicat diferents articles de periodistes i columnistes com Empar Moliner o  pedagogs  importants com Francesco Tonucci que lidera una campanya contra els deures,  o Gregorio Luri que està a favor dels deures però dels bons deures:” Penso continuar anant al Petit Liceo amb el meu nét Bruno perquè considero que és una magnífica manera de fer deures”

El professorat ens hem centrat en tres aspectes a aprofundir:

Entenem els deures com unes propostes motivadores que sorgeixen de la vida a l’escola i no s’acaben en l’horari escolar.

Voldríem què les propostes d’activitats per practicar habilitats lingüístiques o matemàtiques fossin el més personalitzades possibles, tot i que veiem la dificultat de gestionar-ho per la falta d’hores no lectives.

Ens preocupa l’alumnat amb poc interès pel seu propi aprenentatge i que té poca motivació davant les propostes que sorgeixen de l’aula.

Per complementar les nostres reflexions pedagògiques ens interessava saber quina era la visió de les famílies sobre aquest tema per veure fins a quin punt tenim visions semblants o divergents.
Aquest és el resultat de les enquestes realitzades.

RESULTATS DE LES ENQUESTES SOBRE ELS DEURES

NOMBRE DE FAMÍLIES QUE HAN PARTICIPAT 34%
38 FAMÍLIES A FAVOR
7 EN CONTRA
2 DEPEN

D’altres:
– cada infant és diferent.
– ajuden als pares a implicar-se en l’educació dels fills.
– tal i com feu fins ara.
– necessiten suport per fer els deures.
– ja fan prou hores a escola.
– acaben cansats i no aprenen més per fer més deures.
– el temps no lectiu no és propietat de l’escola
– són una invasió a l’espai familiar.
– els deures treuen temps a activitats extraescolars.

ASPECTES COMENTATS:
No sabem com ajudar als nostres fills a estudiar els exàmens.
Els deures d’anglès són superiors al nivell de l’alumnat.
A vegada sembla que els deures siguin pels pares.
Deures relacionats amb el treball que es fa a l’aula. No donar deures per donar.
El nen amb més dificultats necessita més ajuda i més temps i el que té més capacitat ho fa ràpid.
Nos ayudaría tener pautas para poder ayudar a nuestros hijos.
Cada família té les seves prioritats en l’organització del temps extraescolar. Els deures portats fins ara són totalment prescindibles. No aporten res de nou.
Informar a la família si cal ajudar fent deures.
Costa d’entendre els exercicis que se’ls mana perquè no hi ha un llibre que ho expliqui.
Fan pocs deures a cinquè , haurien de fer més.

Reflexions interessants de les famílies:
Entenem que uns deures estan justificats quan formen part d’una pràctica necessària i constant com quan s’aprèn un instrument, és a través d’aquesta afició que gustosament adquireixen rutina de treball i esforç.
Si les famílies sabem els objectius acadèmics de cada curs podem quan considerem oportú ( algun dissabte, alguna tarda,..) reforçar i saber quin nivell té l’infant.
La jornada escolar ja és prou llarga com perquè, a sobre, tinguin deures a casa.
….si al tornar a casa encara han de fer més feina, la seva jornada acaba el sopar i la dutxa. I aquest nen que ha estat tan sols un nen, lliure per imaginar, inventar, explorar, o senzillament no fer res?
Provoquen una desigualtat entre els infants a més de condicionar el temps no escolar de la família, no portaran els deures igual uns nens que siguin acompanyats per seus pares que altres que no puguin comptar amb aquest suport.
La funcionalitat dels deures, mirant amb perspectiva de futur, no garantitzen en cap cas una millora de les capacitats dels infants de manera significativa sinó que aquestes depenen directament de les característiques de cada infant. Partint d’aquesta base canviaria el concepte de “DEURES” per un reforç Opcional per part de les famílies.
Els pares poden opinar, però res més , els professionals, en aquest cas els mestres, són els que han de marcar la línea pedagògica, basant-se en resultats, un cop acabat el cicle escolar, abans de començar l’institut.

Abans d’acabar el segon trimestre, enmig de la feina per anar tancant les col·laboracions de la revista, vam rebre un correu d’una mestra que havia estat a l’escola ja fa força anys, que ens enviava un text amb els seus records per si podíem publicar-lo al bloc o a la web.  Ens havia localitzat a la web i havia estat mirant el que fem.  Això li va fer activar els records del seu pas per l’escola de Sant Llorenç.  Ens va semblar una sorpresa molt agradable i a la revista podreu trobar el seu text.  Com que també ens demanava si podíem facilitar-li el contacte amb els seus ex alumnes i companys, publiquem l’article al bloc amb les seves dades i així els que vulguin, s’hi podran posar en contacte.

Gràcies, Lola, per compartir els teus records amb la comunitat escolar d’ara.  Som el que som gràcies als que hi vau ser abans!

Com m’agrada aquesta foto!

 És el meu grup d’alumnes de 5é d’ EGB, al pati de l’ antiga escola de Sant Llorenç Savall, el mes de novembre de 1.975.

 Perdoneu que no puga dir el nom de tots, però recordo a cadascun dels alumnes: germans Junyent del Marquet, Jaume Casanova, Lluis Clapers, Llogari, Elvira Pujol, Josepa Rosell, Calero, Joan Vall, Josep, Maite Marfâ, Pladevall, Judith…

 Vaig treballar i viure a Sant Llorenç durant dos cursos: 1975-76 i 1976-77. Anys històricament importants: vaig conèixer la mort de Franco i vaig votar a les primeres eleccions democràtiques.

 Com les antigues escoles s’havien quedat menudes, vam fer classe, primer a una aula de la Guarderìa Municipal i després el batlle, Jaume Casanova, ens va habilitar un pis en un carrer proper, i el curs següent van transformar una part d’una antiga fàbrica tèxtil en dues aules que compartia amb la meva companya Marisa. Hi havia una gran preocupació i interès per l’escola.

El curs anterior havia treballat a un barri obrer de Cornellà del Llobregat i l’ anterior a La Rioja,  d’on sóc. El primer curs de català a distància el vaig fer a Sant Llorenç, però els millors professors van ser els meus alumnes a qui observava mentre jugaven i escoltava com deien: Guaita què faig! Guaita que caus!

A la classe, sovint representaven en català situacions de la vida quotidiana. Així, simulaven que anaven a comprar unes sabates, que anaven al mercat, que ens trobaven  una amiga pel carrer. L’ensenyament era tot en castellà, però jo em permetia aquestes llicències perquè valorava la seua llengua i la seua espontaneïtat. En gaudia molt escoltant-los.

 Una anècdota curiosa va ser que un dia va vindre a visitar-nos la mestra que havien tingut el curs anterior. Treballava a San Feliu de Llobregat i em va adir: jo hi faig la classe em català. La meva resposta va ser : I t’entenen? Perquè a la seua classe predominaven els alumnes castellanoparlants. Ella molt ràpidament em va respondre: I a tu? T’entenen a tu, que fas la classe en castellà i són tots catalans! Em vaig quedar parada i li vaig respondre: Tens raó!

 Una altra anècdota és que un dia dos alumnes van fer fotja. Després vaig averiguar que havien anat a una granja situada a l’eixida del poble, direcció Sant Feliu de Codines. I els  vaig dir:  si tant us ha agradat, la setmana que ve anirem tota la classe a visitar aquesta granja. Vam visitar la granja i en vam gaudir molt tots junts.

Participava de la vida el poble i dels paisatges, especialment de les  postes de sol a la tardor darrere la Mola.  Vaig fer un dibuix d’aquell perfil muntanyenc, rogenc, violaci, que anava canviant de color a mesura que el dia minvava i el vaig penjar al saló de casa.

Tinc molts altres records agradables, com per exemple les excursions escolars que féiem cada dijous a la vesprada, quan arribava el bon temps. Gracies a això vaig conèixer bellíssims llocs de muntanya i masies perdudes entre el bosc, racons preciosos que he idealitzat. Ah! I amb els pares vam pujar un diumenge a la Mola, passant pel Marquet, masia impressionant, on la família Junyent eren els masovers. Allí vaig aprendre que el xiprer és un símbol d’hospitalitat, com la que jo vaig rebre els dos cursos que vaig viure i treballat a Sant Llorenç.

 Probablement alguns dels meus alumnes formen o hagen format part de l’ Ampa del nou col.legi Josep Gras que, com he vist en el seu lema, que m’agrada molt, és una escola activa , viva i alegre. També he vist que teniu una ràdio, un hort i un diari digital i és per això que he volgut contar-vos aquest xicotets records, per si els voleu incloure al vostre diari.

 Una abraçada als meus companys d’aleshores Jose Luis Pallares, Mª José García, Jesús, Maria, Marisa, als companys i escola Josep Gras, al poble i, per suposat, als meus alumnes.

Lola Júdez López,

 C/ Gregori Maians 3, 4ª B

 46780  Oliva (València) comarca de la Safor

 Tf. 962853634 // 652441706

L’any s’acaba, arriba l’hivern i l’escola s’omple de festa i alegria.  Com cada any per aquestes dates, arriben les cançons, les representacions, les falindoines, les felicitacions, les exposicions, les recapitulacions de la feina feta, les avaluacions, la marató de TV3, la pujada del pessebre al Montcau, el recapte d’aliments, ….  El final del primer trimestre, vaja! Un temps atrafegat i emocionant!

Amb aquest recull d’imatges us volem acostar la vida d’aquests darrers dies de trimestre a l’escola per compartir-la amb vosaltres,  desitjar-vos bones festes i un bon 2015!

Ens retrobem el 8 de gener.

EXPOSICIÓ DE NADAL DE L’ESCOLA JOSEP GRAS

El projecte de pati està viu! I és que durant uns mesos famílies de l’escola han estat elaborant una construcció amb troncs que no té res a envejar a les que hi ha al mercat amb preus innaccesibles per nosaltres.

Aquesta construcció ha canviat les dinàmiques que es produeixen al pati. És una novetat i això ha fet que des del primer dia els infants s’ho miressin i ho exploressin. No hi ha edat, els més petits proven d’entrar, pujar, i fins i tot caminar…. I els més grans exhibeixen les habilitats per travessar-ho amb rapidesa. És tot un punt calent que el primer dia va  provocar cues i ara que ja ha passat una setmana continua atraient els infants.

Poc a poc, en aquest dies, observem com està passant de ser una proposta que repta les seves habilitats motrius a ser un espai que s’integra en el joc: és una casa, un vaixell o qualsevol cosa que necessiti la seva imaginació.

Aquest element nou al pati ha baixat la temperatura de la pista  igual que passa amb els vasos comunicants. Ens preocupa que els nostres infants només juguin a futbol? que quan arriben a casa només ens expliquen baralles a la pista? Però … ens hem parat a pensar per què?

Ja fa molts anys que el professorat ens plantegem l’estona de pati com un espai de desenvolupament i aprenentatge. Ens mirem el meravellós espai físic que tenim i detectem la falta d’estímuls que presenta per obrir possibilitats de joc als nostres infants. Aquesta construcció de fustes ens demostra que diversificar i incloure nous espais diversifica el joc  i redueix els conflictes a la pista.

Sommiar en altres possibilitats al nostre pati és el primer pas per implicar-nos tots i aconseguir que es facin realitat!

El projecte La Font de Fontanelles, un espai per descobrir tenia com a objectiu incorporar a l’aprenentatge curricular valors del nostre centre com el sentiment de pertinença al món i la implicació en el progrés cap a un món millor.  En aquest projecte hi ha participat el grup de grans del centre (4t, 5è i 6è) juntament amb el Centre Excursionista Llorençà.

Fontanelles és una font situada en un entorn prop de l’escola.  Moltes vegades hi anem amb l’alumnat en sortides de l’entorn, sortides de final de trimestre…  Aquesta Font, fa uns quants anys, formava part dels espais de lleure compartit de la gent de Sant Llorenç.  Ara, però, amb les noves formes de vida ha quedat una mica abandonada i hi ha molta gent que no sap on és.

És per això que ens hem sumat a la campanya de recuperació de les fonts del terme municipal que porta a terme el Centre Excursionista Llorençà, recuperant la Font de Fontanelles. 

En aquest projecte ens hem plantejat els següents objectius d’aprenentatge:

Per a l’alumnat més petit del centre aquest projecte tindrà com a finalitat observar i explorar l’entorn natural de Sant Llorenç per descobrir racons del patrimoni natural del poble amb una actitud de curiositat i respecte.

Per l’alumnat més gran  el projecte ha tingut com a finalitat, en primer lloc,  proporcionar a l’alumnat els coneixements i les eines per ubicar-se en l’entorn on viuen, per aprendre a habitar-lo, a respectar-lo  i a millorar-lo. En segon lloc, treballar continguts dels apartats de l’entorn i la seva conservació. I per últim, incorporar les TIC com a eina de difusió i instrument de treball tot fomentant-ne un ús responsable i creatiu.

Per tota la comunitat ha representat  compartir activitats i moments que han fet possible aconseguir els objectius del projecte. Hem netejat la Font amb persones del centre excursionista, hem fet la festa de la Font un dissabte al matí amb la participació de famílies i persones membres del centre excursionista, i hem acabat el curs anant l’últim dia de curs tots plegats grans i petits a mostrar la millora de la Font.

El dimarts 8 d’abril vam tenir la sort de comptar amb la visita d’en Pitus i la Carme. Són mestres jubilitats que s’han expecialitzat en la millora dels patis de les escoles. Ens explicaven que ja porten visitades més de dues-centes escoles, amb les quals han treballat amb diferents graus d’implicació segons els centres. Només conèixe’ls ens hem trobat en sintonia, són mestres vocacionals es veu d’una hora lluny! La Carme mirava l’entorn del pati, mirava els infants, no se li escapava res! Ens expressava  l’entorn meravellós que tenim! En Pitus ens felicitava per l’hort integrat en la zona pati. Parlava molt de nosaltres i de com l’hort l’hem integrat en la vida del centre. L’alumne se’l sent seu i el respecta en les estones de joc.

La Carme ens narrava coses que anàven passant al nostre voltant, infants que juguen en la zona cimentada, uns contenidors de colors que cridaven l’atenció,  infants que juguen a relliscar, un sorral sense infants perquè no està construit per les necessitats dels nens, … Era un no parar i un acompanyar-nos a veure aspectes del pati que ja no erem capaces de veure simplement per la quotidianitat dels espais. Una mica com a casa que fins que no vé un de fora i et diu; Uf! has vist com tens aquesta paret?

Per què no hi ha cap infant jugant al sorral? En Pitus ens explica que els sorrals no estan pensats en la forma de jugar dels infants. Ells han descobert que els nens i  nenes agafen la sorra per traslladar-la de lloc i els sorrals que es posen en tots els patis són sorrals que no contemplen aquesta possibilitat. També ens explicava que la sorra ha de ser de silici que no té pols i no compacta després de la pluja.

Després ens feien fixar-nos en el joc del nens i nenes en la muntanyeta, i com aquest espai proporcionava als infants un espai ric, amb desnivell i que afavoria el poder relliscar de forma natural, tot i que caldria intervenir perquè no es deteriorès.

La Carme ens parlava sobre la necessitat de mirar els infants, observar-los per acompanyar-los en el seu desenvolupament tot respectant la seves necessitats, i la seva autonomia. Ens mostrava un exemple amb els infants petits que anaven molt abrigats, tot i que feia calor. Com fer infants capaços de treure’s la jaqueta si fa calor, o posar-se-la si tenen fred? Per què no tenir penjadors al pati per facilitar aquest posar i treure jaquetes?

Els vam mostrar la part del darrera de l’escola i els explicavem la nostra fustració perquè vam intentar plantar uns arbres fruiters  que es van morir, alguns perquè els havien arrencat en alguna entrada furtiva de cap de setmana i d’altres perquè no havien arrelat. Aquí ens explicaven que cal un suport d’experts a l’hora de fer intervencions d’aquest tipus per garantir l’èxit.

I mentre parlàvem, va tocar el timbre que marca el final de l’estona d’esbarjo.  Això va fer que ens fessin parar a pensar, per una banda, en la necessitat de referents que ajuden als infants i als adults a delimitar espais i temps, però que cal pensar i decidir quins són i què delimiten; i, per altra banda,a plantejar-nos l’espai de l’escola de manera global, com un tot que inclou a dins i a fora.  Un entrar i sortir, que potser no ha d’estar sempre marcat de manera rígida, que pot incloure transicions d’espais i temps… I que potser també hauria d’incloure el temps que ja no és escolar.  Podríem imaginar un pati obert i viu al migdia o a partir de 2/4 de 5 de la tarda?  I el cap de setmana?  I a les vacances?  Plantejaments que de ben segur ens ajudaran a enriquir i engrandir el nostre projecte de pati.

Acabàvem la reunió a la sala de mestres on ens mostraven algunes de les seves intervencions en patis de diferents escoles i aquí vam copsar que és bo sommiar i que cal sommiar per fer passes endavant ! Ells eren l’espurna que necessitàvem per impulsar un somni que ja va començar quatre anys!