Category Archives: Marta Artigas

La meva passió

1 Reply

Quan tenia 6 anys i vivia a Vilassar de Mar, vaig convèncer les meves millors amigues perquè s’apuntessin a una extraescolar de patinatge ja que si no érem 5 nens no es podia fer. Quan ja portava un any fent l’extraescolar, amb el que em va costar aconseguir que la fessin, els meus pares em van dir que ens mudàvem a Vilassar de Dalt i que ja no podia seguir patinant. Jo no volia deixar-ho i per això només arribar aquí vam anar a informar-nos al poliesportiu, on per sort, feien patinatge artístic.

Vaig estar un mes al grup de les més petitetes i el Kike, el meu entrenador actual, que jo encara no el coneixia, un bon dia es va dirigir a la meva mare i li va dir : “Si quieres que tu hija haga algo en el patinaje, ya le estás comprando unos patines nuevos”, i ell mateix me’n va aconseguir uns de segona mà d’una nena que havia estat campiona, i encara els conservo amb molt d’amor. A partir d’aquí va començar, es podria dir, la meva carrera esportiva com a patinadora perquè ja no era una simple extraescolar sinó que estava en un club esportiu.

Per mi, patinar és desconnectar de tot… és un altre món. Em fa sentir lliure i despreocupada, fa que m’aïlli dels problemes que m’envolten i em fa perdre la noció del temps, és la meva passió. En el patinatge hi ha dies millors i dies pitjors… dies que et costa més i dies que et costa menys… dies que estàs més cansada i dies que ho estàs menys…dies que caus, però de seguida et tornes a aixecar… Però sé que al meu costat sempre hi ha el Kike i la Laura, els meus entrenadors, sé que puc confiar en ells tant a nivell esportiu com a nivell personal. M’han donat el seu suport en tot el que han pogut, inclús m’han ensenyat coses fora del que és el patinatge, a ser millor persona i a fer-me forta. M’han transmès valors que estan fora de l’esport, espero no perdre’ls mai i ser jo qui transmeti aquests valors a les meves nenes.

Fa un parell d’anys em van fer una entrevista per la web del meu club i en aquesta deia: “Espero poder ser algun dia jo qui ensenyi a patinar a nens i nenes que ho desitgin, i seguir tenint una part de mi en aquest esport” i per fi aquest any aquell petit somni que semblava tan llunyà s’ha complert. Ara sóc jo qui a la mateixa hora que realitzo els meus entrenaments també passo part del meu temps ensenyant a les meves nenes el que he après durant aquests onze anys. Us convido a gaudir d’aquest esport ja que és increïble.

Marta Artigas

Cultures diferents

Leave a reply

A Japó hi han moltes tradicions, una d’elles és menjar pop viu directament collit del mar.

El vint-i-set de juny de 2001, l’Hiroshima Sakura estava dinant amb la seva filla i el seu promès, el qual no li agradava molt, al conegut restaurant Xiao Yang de Nagasaki.

L’Hiroshima no parava de desafiar al xicot a menjar coses molt insòlites per demostrar la seva gran virilitat i per ensenyar-li a la seva filla que no feia per a ella, fins que va arribar el plat FINAL, el pop viu. El que el senyor Sakura no sabia era que aquell sí seria el seu últim menjar.

Per demostrar que ell era més home que aquell pobre noi que només volia tenir un bon dinar amb la noia que estimava i el seu pare, en comptes de tallar el pop com “Déu mana” el va engolir sencer, tot d’una sola peça. El pop, encara viu, es va enganxar amb els seus forts tentacles a la tràquea de l’Hiroshima i sense poder fer res al respecte va caure abatut al terra, llençant pels aires la seva “gran” virilitat.

Aquesta verídica història ens ensenya que no ens hem de creure superiors a cap persona de les que ens envolten i que a tothom que fa alguna cosa dolenta d’una manera o altre la malifeta li torna. Alguns tindran sort, altres com per exemple l’Hiroshima no tanta. També ens ensenya que al món hi ha moltes cultures diferents on moltes de les tradicions poden arribar a ser molt perilloses. I et poden portar fins i tot a la mort.

Marta Artigas

Els somnis

1 Reply

Jo, sóc una persona que no acostuma a recordar-se del que ha somiat, però avui ho he fet. En despertar-me m’ha vingut al cap aquell estrany somni en el qual he estat pensant tot el dia.

En aquest hi apareixien d’alguna manera o altra les meves pors i els meus desitjos més profunds.

Desprès de reflexionar sobre que és realment un somni, he arribat a la meva pròpia conclusió de que un somni és com una finestra que et permet conèixer-te millor a tu mateix, una oportunitat de viure una altra vida paral·lela a la real on pots ser qui voldries ser o bé tot el contrari, el que et fa por ser, és una línia de comunicació entre tu i el teu subconscient…

Suposo que la paraula somni pot ser mol extensa en significat, fins i tot infinita, tothom li pot donar el sentit que vulgui.

Cada persona té el seu propi edifici amb milions de finestres diferents a les de qualsevol altra persona, potser són verdes o blaves, grans o petites, de fusta o bé de plàstic, en fi, el que vinc a dir és que hi ha molts estils de finestres i sobretot de somnis.

Marta

L’església, un negoci més?

1 Reply

L’altre dia recordant amb la meva família aquelles vacances del 2005 a Burgos, em va venir al cap aquell moment en què em van dir que s’havia de pagar per entrar a la Catedral de Burgos. Jo era petita, però no em podia creure que et cobressin per accedir a la “casa de Déu”, segons els catòlics.

Se suposa que tothom té dret a entrar a l’església, ja sigui ric o pobre, de pell blanca o fosca, home o dona, però allà no hi podia entrar tothom, si no tenies aquells 6 euros no podies entrar. D’alguna manera t’estaven tancant les portes a Déu.

Aleshores on anaven a parar aquells diners? Per el benestar dels cures, perquè dormin, mengin i visquin com a reis?

Desprès d’aquella experiència i de totes aquestes preguntes sense resposta, a mida que he anat creixent me n’he adonat de que realment l’església SÍ que és un negoci, per infinites raons. I la meva conclusió és que tot s’ha comercialitzat tant fins al punt de convertir-la en un negoci més, de convertir en un negoci més l’església en la qual avui dia segueix creient i confiant tanta gent, però aquesta no és capaç de veure que l’estan “estafant”.

Marta

L’evolució de les amistats

1 Reply

Recordo els primers anys d’escola, arribes i tot és nou, tot et sorprèn, estàs impacient per conèixer els teus nous companys que seran els que passaran amb tu els següents anys de la teva vida. Són els que en els mals moments t’acompanyaran o t’abandonaran, et faran riure o plorar, però seran ells els que t’acompanyaran durant tota la teva infància.

Quan ets petit no et pares a pensar com preguntar-li a un nen o nena si pots jugar amb ell, directament et poses al seu costat i comences a jugar amb ell. No t’importa que sigui alt, baix, moreno, ros, guapo o lleig, només penses en passar una bona estona amb el teu nou amic que tan poc t’ha costat conèixer, no en la imatge que et donarà jugar amb ell.

Quan ets adolescent tot això ja s’ha perdut, has perdut a molts d’aquells amics de d’infància, però t’adaptes a un nou grup d’amics i d’aquí no surts.

No se’t fa gens fàcil relacionar-te amb una nova persona, apareix la vergonya, el dubte de si t’acceptarà tal i com ets o que s’aparti de tu a l’instant per la raó que sigui, que et critiqui o que t’admiri, entre altres coses.

Et preocupen moltes més coses, a vegades ja no parles amb una persona per l’aspecte físic que té o perquè no t’han parlat bé d’aquesta, però la realitat és que t’has deixat influenciar, no coneixes a aquesta persona, però et fan conèixer una part d’ella que no saps si és veritat o és només un prototip d’aquesta.

El que em pregunto jo és el perquè no podem seguir sent nens petits en això per molt que en tots els altres aspectes siguem els adolescents que ens toca ser. Tots seriem amics, sense complicacions, sense classes socials, ningú seria popular i ningú seria un “friki” més, ningú seria millor que ningú.

Però, això no és més que un somni impossible no?

Marta