Els nostres joves, i nosaltres mateixos, vivim en un món de sons i sorolls. Fins i tot anant pel carrer és habitual observar joves i grans escoltant música amb el MP3/4 o el mòbil. De la música passem sovint al soroll de la TV, a la ràdio,… i ens acostumem a viure envoltats de sorolls; tant que fins i tot se’ns fa estrany el silenci. No obstant, segur que en alguna ocasió hem viscut l’experiència de moments en què necessitem estar sols, sense que ningú ens molesti, moments que anomenem “per nosaltres”. En aquests moments el silenci no és gens incòmode; al contrari, sembla que ens dóna pau i tranquil·litat. És quan el silenci ens ajuda a fer un camí cap a l’interior de la pròpia persona.

Però no hi ha tan sols soroll físic (mesurable en decibels), sinó, també el “soroll sord” dels reclams de la nostra societat “tecnoeconòmica”; per exemple, “compara!” “tingues un cos 10!”, “vesteix marques”, “sigues el primer i trepitja a qui calgui per aconseguir-lo”, “primer ets tu i després els altres”,…

Avui dia, per exemple, el “soroll” del consumisme, de les falses “promeses” de felicitat fan tant de soroll que no ens permet ser nosaltres mateixos, no ens deixa escoltar el nostre interior. Els éssers humans ens podem passar mesos i mesos, fins i tot anys, entretinguts i ocupats amb aquesta “religió” que entronitza allò què és útil, pràctic, efectiu i eficaç; i oblidar (o restar-hi indiferents) el plantejament dels grans interrogants interiors. Sembla com si només importés els aspectes mesurables i superficials, i s’ignora o es ridiculitza el camí cap a l’interior, on hi ha la grandesa de l’ésser humà.

El silenci i aquest camí cap a l’interior de la persona poden obrir-nos a una realitat encara més gran que nosaltres mateixos. Moltes persones han trobat i troben en el silenci un camí cap a Déu a través de la pregària i la meditació.

Per Núria Almansa i Salvador Ramos