Tag Archives: viatge

Croàcia, I

1 Reply

Aquest estiu hem visitat Croàcia i hem fet una sèrie de descobertes interessants, que detallaré en una sèrie d’articles sobre el viatge. Comencem per la ruta. Sortim de Badalona a començaments de juliol; fem una primera parada tècnica a Montpeller i, l’endemà, una altra a Grenoble, tot just per anar-nos apropant al nostre destí. Gaudim del paisatge dels Alps i, en ruta cap a Itàlia, contemplem el pas de muntanya del Mont Cenis. Fins fa ben poc, la història havia situat molt a prop d’aquest indret el lloc per on Anníbal Barca va travessar la serralada, amb els elefants i el seu exèrcit, de camí cap a Roma, en la Segona Guerra Púnica (218 a.C-201 aC).

El nostre destí no és el d’Anníbal, sinó un altre, la que fou coneguda durant segles com a República veneciana, presidida pel lleó de Sant Marc. Ja sabeu que aquesta és una de les imatges del tetramorf, és a dir, les quatre representacions iconogràfiques que identifiquen els evangelistes: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Doncs bé, a Sant Marc, patró de Venècia, li correspon el lleó, i, aquesta imatge insígnia, la Sereníssima la va escampar arreu dels territoris que, al llarg de l’edat mitjana, va conquerir per les armes o dominar pel comerç.

Vista d’un dels canals principals de Venècia, amb els seus palaus característics

Aquest és el punt d’origen del nostre viatge. Pot semblar estrany, perquè l’article porta per títol Croàcia, però heu de saber que bona part del territori croat, sobretot indrets estratègics de les regions de Dalmàcia i d’Ístria, pertanyeren a Venècia durant anys, de manera que el lleó de Sant Marc se’ns farà present tot al llarg de la nostra ruta, mentre resseguim les costes de l’Adriàtic, que la Sereníssima va fer seves durant segles.

La nostra estada d’aquest estiu a Venècia no és pas la primera. Ara bé, la ciutat sempre té sorpreses per oferir i racons per revisitar. I això hem fet nosaltres: admirar una vegada més l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, que conserva una quantitat d’obres d’art que la converteixen en un museu en espai sacre. D’entre les peces memorables, de l’escultor Canova, dels pintors Giovanni Bellini, Ticià i altres, m’he decantat per mostrar-vos un retaule de Sant Joan Baptista, amb escultura de Donatello.

Retaule de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, a Venècia

M’ha cridat l’atenció la llegenda que l’acompanya, i que pertany a la litúrgia que l’església dedica al sant precursor de Crist; es tracta d’una antífona del repertori gregorià, que diu així:

Inscripció del retaule de Sant Joan Baptista a la mateixa església

Inter natos mulierum non surrexit maior Ioanne Baptista (Mateu, 11: 11).

Destaco, en primer lloc, les abreviatures, la qual cosa fa pensar que els fidels il·lustrats d’altres èpoques coneixien perfectament aquelles citacions evangèliques que s’havien convertit en cant o bé en pregària, ja que una lleugera indicació els era suficient per identificar-les. També vull remarcar que la forma del nom propi Ioanne, d’origen hebreu, experimenta una parcial italianització en la llegenda, ja que hi apunta la v de Giovanni.

Fem una mica d’anàlisi gramatical. El verb principal, en tercera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu actiu, és surrexit (surrigo, -rexi, -rectum). No passeu per alt el primer sintagma, amb preposició i acusatiu, seguit de genitiu plural femení de la tercera declinació, mulierum. La partícula negativa non, modificant el sentit del verb, introdueix un comparatiu que é l’adjectiu maior, i el terme de comparació en ablatiu: Ioanne Baptista.

La traducció és la següent: Entre els nascuts de dones, no n’hi ha cap de tan gran com Joan el Baptista. Els monjos de Montserrat i de Poblet avui encara entonen aquesta antífona, en les diades consagrades a la figura del sant que batejà Jesús amb les aigües del Jordà.

Com que no podem fer un monogràfic de Venècia, seguim la nostra ruta i entrem a Croàcia. Ho fem per la regió d’Ístria, de paisatge tranquil, entre muntanyes boscoses i rius calmats. Fem nit a Motovun, un poblet dalt d’un turó, de gran encant, i que permet retrobar-nos amb el símbol de Venècia, per recordar-nos que som a prop de la que fou influent ciutat italiana.

Detall d’una de les portes d’entrada a Motovun

Des de Motovun, visitem un indret de noble passat romà, la ciutat de Pula. Se’n conserva l’amfiteatre, en molt bon estat. La construcció es troba al bell mig de la ciutat, de manera que no pots deixar de contemplar-la i admirar-la quan hi arribes.

Vista exterior i interior de l’amfiteatre romà de Pula

Passejant pels carrers de Pula, i seguint la Via Flàvia, arribem al temple d’August, majestuós, amb les seves columnes corínties, presidint el que era el fòrum de la urbs romana.

Temple romà d’August, a Pula

Encara una mica més enllà, seguint el nostre passeig, trobem l’arc de triomf o dels Sergii. El nom fa al·lusió a la família dels Sergis, estretament lligada a la ciutat, en la qual diversos dels seus membres van exercir-hi càrrecs de responsabilitat; ells van ordenar la construcció d’aquest arc com a homenatge a la ciutat que governaven, i per commemorar la victòria d’August en la batalla d’Àccium, durant el període de la quarta guerra civil romana.

Arc dels Sergis, a Pula

Per arrodonir la visita, ens acostem fins a l’indret on es conserva un mosaic molt bonic i delicat, que havia pertangut a una vil·la romana. Les peces permeten reconstruir el motiu de l’obra: el càstig de Dirce, esposa del rei de Tebes. Fixeu-vos en la imatge de la dama, arrossegada per un brau. És el càstig que rebé per haver mantingut presonera i haver tractat com a esclava Antíope, donzella d’ascendència divina.

Detall del mosaic de Dirce, a Pula

I ja ens acomiadem de Pula sortint de la ciutat per la porta d’Hèrcules, imponent i en força bon estat:

Porta d’Hèrcules, a Pula

Encara estem allotjats a Motovun, i ara fem via cap a Porec. La basílica eufrasiana n’és el principal atractiu. Contempleu la meravella de la portalada i l’atri:

Detall del timpà de la porta d’entrada a la basílica eufrasiana de Porec

Atri de la basílica eufrasiana

Segur que us ha cridat l’atenció la llegenda de l’entrada: Ego sum ostium. Per me si quis introierit salvabitur.

Hi trobem dues oracions: la primera és una oració de predicat nominal, amb verb copulatiu i atribut: sum ostium; el subjecte és el pronom personal, ego. La segona oració presenta una clàusula condicional: Per me si quis introierit, que se subordina al verb principal: salvabitur. Fixeu-vos que aquesta darrera forma verbal és un futur imperfet d’indicatiu passiu del verb salvo. L’anterior, introierit, correspon al pretèrit perfet de subjuntiu actiu del verb introeo (compost de: intro + eo), i és el nucli de la subordinada condicional. Quis és un pronom indefinit que actua com a subjecte d’introierit. D’aquest verb depèn el sintagma preposicional per me (preposició + ablatiu).

Traducció: Jo sóc la porta. Si algú entra per mi, serà salvat.

Es tracta d’una construcció del segle VI, tot i que hi ha restes més antigues, del IV. És, doncs, una de les representacions més primerenques d’art cristià. Croàcia n’està plena, d’aquestes mostres arquitectòniques, que impressionen per la seva simplicitat i bellesa. La basílica fou construïda en època del bisbe Eufrasi, de qui prové el seu nom. És dedicada a la Verge Maria, i la podem veure representada en el mosaic d’estil bizantí que presideix l’església. Contempleu-ne l’esplendor.

Mosaic bizantí a l’interior de l’absis de la basílica eufrasiana

I contempleu, també, el detall del bisbe Eufrasi fent donació a la Verge de la basílica que ell ordenà construir per dedicar-la al culte marià. Feu atenció a la llegenda que acompanya la figura: Eufrasius episcopus; abreujat: EPS.

Representació del bisbe Eufrasi en el mosaic bizantí

Arreu del complex trobem inscripcions dels cristians d’aquells segle reculats, que utilitzaven el Crismó, per testimoniar la seva fe. Ja sabeu que es tracta de l’abreviatura del nom grec de Crist; concretament, es prenen les dues primeres i la darrera de les grafies del terme: ΧΡΙΣΤΟΣ. Aquesta és la norma habitual, però la nostra inscripció és tan primitiva que es conforma amb les dues lletres inicials.

Baix relleu amb l’anagrama de Crist, el Crismó, a la basílica eufrasiana

En un dels mosaics de la construcció del segle IV, es conserva el símbol del peix, que també identificava els primers cristians. Recordeu que la imatge té el seu origen en l’acrònim ἰχθύς, que es constitueix amb les inicials, en grec, dels mots següents: ἰησοῦς χριστός θεοῦ υἱός σωτήρ: en català, Jesús Crist fill de Déu salvador.

Representació del peix en un mosaic de la basílica eufrasiana

Deixem Motovun i els paisatges d’interior per dirigir-nos cap a la costa adriàtica, i fer entrada a l’antiga regió d’Il·líria. El nostre destí és la ciutat de Zadar, més gran i animada que el tranquil poblet dalt del turó. La romana Iadera formà part, durant l’edat mitjana, de la República de Venècia. El patrimoni arquitectònic de la ciutat ho testimonia. Fixeu-vos en aquest detall de la porta d’entrada: el lleó de Sant Marc, amb inscripció dedicada a l’evangelista:

Figura del lleó, símbol de Sant Marc, a la porta d’entrada de Zadar

Pax tibi, Marce, evangelista meus.

Es tracta d’una invocació, que prescindeix de la forma verbal: Pax tibi. S’ha de remarcar la presència del vocatiu, Marce, que duu un sintagma nominal en aposició: evangelista meus.

Traducció: Pau a tu, Marc, evangelista meu.

Zadar és, arran de mar, un centre de vida dinàmica i moderna, però també de gran riquesa històrica. L’església de Sant Donat és sorprenent per la seva construcció: es tracta d’un edifici preromànic, del segle IX, elevadíssim, que és tot ell circular en el seu interior, sostingut per altes columnes que delaten la seva procedència romana.

Vista exterior de l’església de Sant Donat, a Zadar

Fixeu-vos en l’estil corinti dels capitells, i en els basaments. Cal saber que el temple fou construït enmig de la plaça del fòrum; aquesta dada ajuda a entendre d’on provenen els materials constructius de l’església.

Vista de les columnes de l’interior de l’església de Sant Donat

Detall del basament de les columnes de Sant Donat

Ben mirat, de records del passat romà de Zadar n’hi ha d’escampats arreu de la ciutat, com aquesta columna esvelta i magnífica que presideix una de les moltes places de la ciutat. Admireu-la:

Columna romana en una de les places de Zadar

Des de Zadar, visitem el poblet de Nin, de passat històric remarcable: primera capital de Croàcia i seu de la reialesa del país. Segurament per aquest motiu, hi trobem, tot i les petites dimensions del lloc, una església catedral del segle IX. El curiós és que aquesta catedral també és de mides reduïdes, tant, que té l’honor de ser la més petita del món.

Vista exterior de l’església catedral de Nin

Petita finestra de l’església de Nin

Si us fixeu en la imatge, veureu que té una certa familiaritat amb la de Sant Donat, de Zadar. No hem d’oblidar que Nin és un enclavament destacat ja des d’època romana. Actualment es conserven vestigis d’un temple dedicat a la deessa Diana, ben a prop de la catedral que heu pogut veure en imatges, i algunes columnes d’un temple dedicat al culte imperial. Durant la nostra visita, les magnífiques peces corínties estaven en restauració i les imatges sortien molt poc afavorides.

Hispani per Campanorum fines eunt I: Nàpols

3 Replies

L’estiu passat, una de les lectures que vaig gaudir va estar “ ‘Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia” de Maria Belmonte publicat per l’editorial Acantilado.

El punt de partida del llibre és la gran passió esteticista  dels romàntics europeus per Itàlia i Grècia i, com un viatge iniciàtic, el descobriment del sud d’Europa. El re-descobriment d’una Itàlia i una Grècia encara en part primitives i encara poc industrialitzades atrauen els estetes enamorats de la bellesa de l’art clàssic. Unit a aquest paisatge del sud, l’enyorança de l’eros socràtic. Doncs el sud i el mediterrani, bressol de civilització i paisatge idíl·lic on és possible una vida natural i panteista en contacte amb un món encara no contaminat per l’era industrial, és el que porta a la península itàlica, Capri, Sicília, Grècia,etc. a personatges com Winckelmann, Àxel Munthe, D. H. Lawrence; Lawrence Durell  i Henry Miller entre d’altres.

Aquest llibre, junt a “la Historia de San Michele” de Axel Munthe, em va convèncer de fer un viatge i aprofitar aquest periple per a retrobar-me amb aquesta vida plena d’història i d’històries.

“¿De dónde venían estas palabras ? Seguramente de muy lejos, como el eco de una edad de oro , cuando vivía Pan, cuando los árboles de la selva sabían hablar, las olas del mar cantar y el hombre escuchar y comprender” 

Axel Munthe “La historia de San Michele”

1) El viatge va començar per Nàpols. 

Per començar el nostre viatge, què millor que el bullici d’una ciutat carregada d’història on traurem la mateixa sensació que sentien, a la seva arribada, els protagonistes d’aquest viatges.

Es diu que Roma és un museu a l’aire doncs Nàpols és un teatre sota el cel. Nàpols és color, és Vesuvi, és mar, és gent alegre, és caos, és trànsit, és soroll, és folklore, és música, és pizza, mmm la pizza de Nàpols! Però, a més, és 2500 anys d’història explicada per palaus, esglésies, monuments i llocs d’art barrejats amb l’alegria i la fantasia de la vida quotidiana.

“Vedi Napoli i muori” (Veu Nàpols i mor) se sol dir. Tot i que no està clar si és perquè és tan bonica que ja no et cal veure res més o si és perquè el risc de que t’atropelli una moto amb tres menors sense el casc és molt alt, però una cosa és certa: Nàpols no et deixarà indiferent.

Castell Nouvo

Castell Nouvo

A Nàpols, el que recomano és passejar sense pressa i intentar mimetitzar-se amb l’entorn.  Perdre’s i descobrir carrers plens de roba estesa. Trobar-se amb algun dels seus quatre castells, el Castell Nuovo; El Castell dell’Ovo, especial per a gaudir les vistes del golf; el  Castell de Sant Elm; el Castell Capuà. Prendre un gelat a la famosa Plaça del Plebiscit i la seva esplèndida columnata manada construir per Gioacchino Murat, davant de la qual s’estén un dels costats del majestuós Palau Reial. A esquena del Palau es troba el Teatre de Sant Carlo, temple de la gran música i del ballet clàssic, on s’han exhibit autors famosos a nivell mundial com Gioacchino Rossini i Gaetano Donizzetti. Davant de l’entrada del teatre hi ha la Galeria Umberto I, una de les més elegants d’Itàlia, amb terres de marbre decorats amb elegants geometries. Des del teatre surt la Via Toledo, una de les principals artèries ciutadanes, i que separa la part moderna del barri Espanyol, fundat al segle XVI per Don Pedro de Toledo com allotjament per a les tropes i avui barri popular que emana el geni i el caràcter dels napolitans.

vista Lateral de la façana

Vista Lateral de la façana del Gesù Nuovo

Les esglésies de la ciutat són innombrables i és impossible de visitar-les totes en una vida, no s’ha d’oblidar la Catedral, que a l’interior acull la famosa Capella del Tresor de Sant Genaro que, a més de dues ampolles que contenen la sang del sant, custodia extraordinàries obres d’art realitzades amb metalls preciosos. Altres llocs són les Catacumbes de Sant Genaro, la Basílica de Sant Llorenç el Major, l’Església del Gesù Nuovo, façana d’un palau senyorial del segle XV i el Monestir de Santa Chiara, església franciscana, que, a més de les tombes reials, acull el famós Claustre de les Clarisses.

El patrimoni expositiu de Nàpols el formen les col·leccions d’antigues famílies nobles com els Farnese i els Borja; el Museu Arqueològic Nacional, el Museu i la Galeria Nacional de Capodimonte amb una extraordinària col·lecció d’obres mestres de Ticià, Rafael, Caravaggio i altres artistes napolitans.

Però, sobretot, val la pena la seva visita per les escenes de la vida quotidiana, olors, artistes i artesans; nens que juguen a “calci” (futbol) i motos … moltes motos! Si t’agrada viure l’ànima d’una ciutat, no hi ha dubte, la de Nàpols és aquí.

Texts i fotografies d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt II: Pompeia]

Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri

3 Replies

4) Capri

Agafant un vaixell des de qualsevol punt del golf de Nàpols o de la costa amalfitana es por arribar em poc temps a l’illa de Capri, uns dels llocs més visitats del Mediterrani i que, ja en l’antiguitat, era un lloc de recés per a la classe benestant de Roma.

En primer lloc s’ha d’aclarir que l’etimologia del nom Capri deriva del llatí caprae (cabres), no del grec Κάπρος (senglar), tot i que s’hagin trobat molt es restes fòssils d’aquest animal.

L’illa va estar habitada des del paleolític, època en què estava unida a terra ferma. L’illa va ser en principi grega i després romana. August, en visitar-la el 29 aC, va ser el primer a construir-hi una vil.la. Tiberi, el seu successor, hi va viure des del 27 fins al 37 dC. Després de Tiberi, altres emperadors i nobles romans la van visitar i van viure-hi fins al s. IV dC. quan una vegada caigut l’Imperi romà d’Occident, l’illa va formar part del Ducat de Nàpols. Al segle VI dC. va patir les incursions dels sarraïns, el domini dels llombards, normands, aragonesos i, finalment , dels espanyols.

Vista general de Marina Grande

Vista general de Marina Grande

En els segles XVII i XVIII, l’illa va passar un nou període de fortuna, gràcies a una Diòcesi activa i als privilegis restaurats pels espanyols i els Borbons. Aquest període de fortuna està avalat per l’espectacular arquitectura de convents i esglésies que es poden admirar en els dos centres urbans (Capri i Anacapri). A partir de la segona meitat del s. XVIII, molts dels viatgers que descendien cada vegada amb més freqüència, des de l’Europa septentrional, atrets pel sol i la recerca d’un món mític primitiu, van incloure Capri en els seus itineraris. Des de la primera meitat del s. XIX, després de descobriment de la Gruta Blava (Grotta Azzurra), van començar a arribar a l’illa visitants italians i estrangers, atrets pel clima, per l’hospitalitat de seus habitants, pels colors i l’atmosfera magnètica dels seus racons. Artistes, intel·lectuals, escriptors, exiliats, rics i excèntrics la van triar com residència temporal o permanent, d’entre aquest ressalto l’Àxel Munthe.

Tot i que des del segle XIX s’ha convertit en un lloc associat amb luxe i bona vida, ja a l’antiguitat, les cròniques de Tàcit i Suetoni ens deien que els emperadors August i Tiberi havien elegit aquesta petita franja de terra per a la construcció de cases principesques i per viure una vida rica i bella.

Villa Iovis
Va ser la vil·la principal de l’emperador Tiberi (una de les dotze que va manar construir a l’illa). Aquest va projectar-la com un palau, fortalesa i pretori al cim d’un escull de 334 m. sobre el mar. La seva arquitectura accentua l’espectacular escenografia natural pujant de desnivell amb escalinates fins arribar a l’allotjament privat de l’emperador: Des de l‘ambulatio de la “lògia imperial” la vista domina tot el golf de Nàpols. Els edificis s’organitzen al voltant de quatre enormes cisternes destinades a l’emmagatzematge d’aigua.

Salt de Tiberi

el Salt de Tiberi

Des del 27 al 37 dC, Tiberi va governar l’Imperi des de Capri. La flota i el far situats a la vil·la eren utilitzats com a mitjà de comunicació òptica, mantenint així la comunicació amb Roma.

A la dreta de l’entrada de la Villa Iovis es troba “el salt de Tiberi”, promontori des d’on, segons es diu, l’emperador precipitava les seves víctimes, que després de llargues i “refinades” tortures eren llençades al mar, on els esperaven mariners per a masegar, amb els seus estris, els cossos fins l’últim hàlit de vida.

Vil·la Imperial de Damecuta
Ocupava tota la plana, amb àrees de servei, cisternes i allotjaments pels servents. La residència imperial envolta la vora panoràmica de l’altiplà i recorda la Villa Jovis per l’àrea, també en forma d’hemicicle, separada de l’àrea privada de l’emperador. S’hi pujava des de la zona de la Grotta Azzura. A l’època medieval s’afegeix la torre de vigilància per defensar-se de les Incursions dels corsaris sarraïns.

Scala Fenicia

Scala Fenicia

Escala Fenícia
Traçada pels primers colonitzadors grecs, aquesta escala del més de 800 esglaons va ser l’única via de comunicació entre les zones altes de l’illa i la Marina Gran fins al 1877. Malgrat el seu apel·latiu de “Scala Fenícia”, la construcció s’atribueix als grecs, ja que en la part alta els graons es van entallar a la roca segons el costum que adoptaven per unir les Acròpolis a les marines. L’escala comença al carrer de Palazzo a Mare; centre grec del Capri antic, travessa horts vinyes i segueix cap amunt creuant l’actual carretera prop de la capella de Sant Antoni, que es troba per damunt de Capodimonte, on trobem la Porta della Differenzia (porta de la diferència) que deu el seu nom a la rivalitat entre els municipis.

Villa San Michele d’Axel Munthe

Es divisa al final de l’Escala Fenícia, per sobre de la Vil·la de l’emperador Tiberi a Capodimonte. S’eleva a la terra dels somnis des que el metge i escriptor suec Axel Munthe la va descobrir. Durant un viatge, en la seva joventut, al 1876 es va va adonar que aquest racó amb vistes al Golf de Nàpols, amb una casa colonial i les ruïnes de la capella de Sant Miquel, era el seu “lloc de l’ànima”. La compra i la restauració va ser allò que va esperar durant gran part de la seva vida. Aquest procés, un procés de trobada i ubicació dins la vida desitjada, és narrat al llibre “La història de Sant Michele”. Avui compta amb jardí, una àmplia terrassa amb columnes i lògies que uneixen l’habitatge amb la capella restaurada com a biblioteca. A més dels objectes locals i d’art es pot visitar un gran jardí botànic, les restes d’un cubiculum i una misteriosa esfinx.

Vil·la San Michele

Vil·la San Michele

Per acabar, afegiré una nova cita llibre “La història de Sant Michele”, que em va fer emprendre aquest viatge.

“La casa era pequeña; las habitaciones pocas; pero había galerías, azoteas y pérgolas en torno para poder contemplar el sol, el mar, las nubes; el alma necesita más espacio que el cuerpo”
Axel Munthe “La historia de San Michele”

Text i fotografies d’Alfonso Campo.

Setmana Santa a Almeria

3 Replies

Aquesta Setmana Santa, hem visitat la ciutat d’Almeria, en família. A tots ens agrada veure processons, i les que trobem arreu de les terres peninsulars són molt impressionants. Per descomptat, les d’Andalusia tenen la seva particularitat: una combinació de color, espectacle, fe i tradició al carrer que impressiona.


Processons a la ciutat d’Almeria durant la Setmana Santa 2017.

La veritat és que, anant darrere dels passos i de les vestes, no he trobat gaires vestigis clàssics. Però he pogut fixar-me en alguns detalls que m’han cridat l’atenció i que ara comento.

El primer és un detall d’inscripció a la catedral de Múrcia, que vam visitar en la nostra ruta d’anada fins a Almeria.

Vista de la catedral de Múrcia. Porta principal.

En realitat, són dues inscripcions que pertanyen a la litúrgia catòlica. La primera és un salm (113: 9. Vulgata) que es va convertir en lema dels templers; també era cantat com un acte d’humilitat davant la grandesa de Déu en els dies de Pasqua, com els que acabem de gaudir.

El text de la inscripció, que correspon al Salm, diu així: Non nobis, non nobis, Domine, sed Nomini tuo da Gloriam.

Inscripció a l’interior de la catedral de Múrcia.

Fixeu-vos en la repetició èmfatica del datiu plural del pronom de primera persona del plural nobis, acompanyat de l’adverbi de negació non. Com a cant adreçat al Senyor, cal veure el vocatiu Domine. La conjunció coordinant adversativa sed marca un punt de canvi, d’inflexió, i s’estableix un contrast entre el primer datiu i el segon: Nomini tuo. Tot seguit trobem el verb principal amb el seu complement directe en acusatiu singular (da gloriam) que permeten entendre el conjunt de l’oració i el sentit del cant: No a nosaltres, no a nosaltres, Senyor, sinó dona glòria al teu nom.

 Ja veieu que és una manifestació de modèstia dels fidels davant el poder de Déu. Com a cant, us deixo la versió gravada per a la pel·lícula Enric V, basada en l’obra homònima de Shakespeare.

Precisament a Anglaterra aquest salm té una arrelada tradició, i es canta com a acció de gràcies, amb la música de William Byrd, un compositor de peces religioses del segle XVI. Fixeu-vos que en el film sobre Enric V, aquesta cançó s’entonava després que el monarca anglès aconseguís la seva victòria sobre els francesos en la batalla d’Azincourt, en la Guerra dels Cent Anys.

Doncs també de William Byrd és un motet que és una de les moltes fórmules litúrgiques que conserva l’Església catòlica (pertany a la missa en honor de sant Pere ad Vincula. Si accediu a l’enllaç, consulteu l’apartat Los monumentos de la tradición eclesiàstica) i que vaig poder trobar també en la catedral de Múrcia: Solve jubente Deo terrarum Petre catenas.

Inscripció a l’interior de la catedral de Múrcia.

Fixeu-vos que comencem amb un verb en imperatiu, solve, i una construcció   d’ablatiu absolut, iubente Deo. Ens apareix, també, un vocatiu, com en la fórmula anterior, Petre, i l’acusatiu que fa de complement directe de solve, catenas. Aquest substantiu en acusatiu plural té el seu complement en genitiu, també plural, que és terrarum. La traducció seria així: Deslliga, Pere, per ordre de Déu, les cadenes de la Terra.

Us deixo també una gravació del motet, feta en una església de Birzebbuga, al sud de Malta, tot i que el so és força defectuós.

No vull acabar aquesta aportació sense donar-vos notícia de la catedral d’Almeria, una mostra única de construcció religiosa i alhora defensiva, del segle XVI, amb una bonica portalada renaixentista.

Vista de la portalada principal de la catedral d’Almeria.

Fixeu-vos en la portalada principal, presidida per l’escut de l’emperador Carles V, amb l’àguila bicèfala, que n’és emblema. Mireu com, a banda i banda, tot i que costi d’apreciar en la imatge, apareixen les dues columnes d’Hèrcules. La llegenda de l’heroi mitològic es va associar, sobretot durant el renaixement, a les qualitats del monarca victoriós, que regia un gran imperi. Penseu que, en ple segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles, ja s’havia descobert Amèrica. Per tant, la idea que el món conegut s’acabava a les columnes d’Hèrcules va canviar radicalment, i els límits de la Terra es van desplaçar fins a les Índies de Cristòfol Colom, que tots sabeu que era Amèrica.

Doncs bé, el conegut lema Non plus ultra -que, en realitat, prové del Non Terrae Plus Ultra– fou substituït pel nou lema imperial, que ha perdurat fins avui en l’escut constitucional d’Espanya: Plus ultra. Era un missatge d’estímul i agulló per als navegants, que pretenia esperonar-los a l’aventura d’ultramar.

I bé, no us penseu que el viatge es va reduir a perseguir processons i vestigis clàssics. El paisatge era inigualable, i els dies molt bons. Us deixo amb algunes imatges de les platges d’Almeria, que ens van permetre fer el primer bany de la temporada.

Vista de la platja de la Isleta del Moro, a Almeria.

Vista de les aigües transparents del Cabo de Gata.

Qüestions:

  • Identifiqueu les abreviatures de les inscripcions de la catedral de Múrcia, i relacioneu-les amb la paraula completa que correspon a cadascuna.
  • Feu l’anàlisi gramatical completa dels textos: cas, gènere i nombre; sintagmes i funció.
  • Expliqueu el mite de les columnes d’Hèrcules.

Nota: Totes les imatges de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r Filologia clàssica. UB. 2017.

Nadal a la Selva Negra

6 Replies

La meva família i jo hem passat uns dies de Nadal i de Cap d’Any a la Selva Negra, a Alemanya. Hem convertit Stuttgart en el centre de la nostra excursió, després d’haver passat per Avinyó i Belfort. La veritat és que l’hivern d’aquest any està essent molt rigorós, i ja des de la sortida de Belfort ens vam enfrontar a temperatures negatives, paisatges emboirats i arbres gebrats. Aquesta circumstància ha fet que la meva recerca de referents clàssics es veiés limitada pel fred extrem.

snwuzburgPaisatge gebrat a Würzburg

De tota manera, us vull presentar algunes imatges que m’han cridat l’atenció. La primera té a veure amb la poesia. Jo hi sóc molt aficionat, i Alemanya és la pàtria de molts poetes romàntics. En la nostra visita, vam passejar per Tübingen, on va residir molts anys el poeta Hölderlin.

sntubiVista de la ciutat de Tübingen

I vam admirar Stuttgart enmig de la primera nevada de l’any; en una de les places de la ciutat, vam descobrir el monument en homenatge a Schiller, un dels precursors del moviment romàntic.

selvanegra026Escultura dedicada al poeta Schiller

Doncs bé, fent la volta a l’escultura, vaig poder confirmar que el romanticisme alemany es nodria de fonts clàssiques. Fixeu-vos en aquests relleus, que representen al·legories de la poesia.

selvanegra020 selvanegra023 selvanegra022Relleus al·legòrics en l’escultura de Schiller

D’altra banda, les visites a les esglésies, monestirs i catedrals ens van proporcionar un munt d’inscripcions que he seleccionat perquè practiqueu el vostre llatí. Ambdues pertanyen a la catedral de Würzburg, una ciutat preciosa, famosa pel pont monumental que travessa el riu Main.

selvanegra062Vista del pont de Würzburg

Començo amb la inscripció més breu; es tracta d’un fragment extret de la Vulgata [Lluc (1, 17)], que comença amb una forma verbal en infinitiu, però que la inscripció elideix: es tracta de parare.

selvanegra068

Làpida sepulcral en la catedral de Würzburg

[Parare] Domino plebem perfectam.

El significat és una invocació als pastors de l’Església catòlica: la seva tasca consisteix a preparar per al Senyor un poble perfecte.  Llegiu el darrer paràgraf del missatge de Nadal que el papa Joan XXIII va dirigir als creients l’any 1959, i ho entendreu. Precisament l’escrit duia per títol la citació de la Vulgata que he traduït: Domino plebem perfectam.

La segona inscripció és més llarga, per als que ja domineu a fons la llengua i la gramàtica llatines. Fixeu-vos en les formes d’imperatiu, en la concordança de casos i en el pronom quem:

selvanegra066Epitafi en el monument funerari dedicat a Franz Ludwig Faust von Stromberg, a la catedral de Würzburg

Siste, viator! Vide et audi quem lapis hic mortuum exprimit ad vivum.

Aquesta és la traducció que proposo: Atura’t, vianant!  Mira i escolta quin mort aquí la làpida mostra al viu.

Podeu observar que la inscripció exalta el valor i el relleu social del personatge enterrat, el nom del qual ja he citat en el peu de foto: Franz Ludwig Faust von Stromberg, un noble alemany i prebost de la catedral, on reposa en una magnífica sepultura.

Doncs bé, no acabaré el meu article sense unes imatges dels mercats de Nadal de Baden-Baden i d’Espira, que vam poder visitar i gaudir intensament, malgrat el fred de les terres germàniques.

selvanegra098Una parada al mercat de Nadal de Baden-Baden

selvanegra080Objectes de Nadal en una parada del mercat d’Espira

Qüestions:

  • Identifiqueu les figures mitològiques que, en el monument a Schiller, són al·legories de la poesia.
  • Feu l’anàlisi gramatical de les dues inscripcions de l’article.

Nota: Totes les fotos de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar, 1r de Filologia Clàssica. UB.

Viatge a Sicília. Estiu 2016

16 Replies

Us presento els meus records del viatge a Sicília de l’estiu 2016. He tardat una mica a fer l’article, però aquest any he començat el meu primer curs universitari. La novetat, l’adaptació als horaris, i la feina de cada assignatura m’han ocupat força temps. Però, finalment, he pogut reunir unes imatges que trobo molt boniques, i que us presento:

En primer lloc, Paestum, una ciutat a prop de Salern i de Nàpols, a la regió de la Campània, que conserva un conjunt monumental impressionant, especialment remarcable pel que fa als tres temples, dedicats a Ceres, Posidó i Hera. El més ben conservat és el del déu dels oceans.

En el museu arqueològic de Paestum es conserven molts objectes d’interès artístic; el més important és la pintura d’un sepulcre que representa un nedador  llançant-se a l’aigua; és conegut com la tomba del tuffatore. No la vam poder fotografiar perquè les normes del museu ho prohibien, però us enllaço aquesta imatge:

Font: WiKipedia.org.

Per passar des d’Itàlia a Sicília, vam travessar l’estret de Messina, entre les mítiques Escil·la i Caribdis. La veritat és que el paisatge és encantador. Admireu-lo:

Un cop arribats a l’illa de Sicília, el primer destí va ser Taormina. Fixeu-vos en el detall del petit teatre, l’odèon. El gran teatre ens va ser de molt difícil accés: hi vam anar en plena temporada turística, i la calor quasi africana, a més de les aglomeracions ens van jugar una mala passada.

Siracusa és un altre lloc de visita obligada. La ciutat és preciosa i les platges fantàstiques, però jo vaig quedar sorprès quan vaig entrar a la catedral i vaig veure que les naus de l’edifici barroc se sostenien sobre les columnes d’un temple grec dedicat a Atena. Ja ho veieu: aprofitament de recursos i eclecticisme artístic.

La vil·la romana del Casale és impressionant. Els mosaics que conserva aquesta casa senyorial són dels millors que jo he vist mai. N’hi ha a totes les estances de l’edifici, estan molt ben conservats, i per això el conjunt és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Admireu-ne alguns, com aquests de les noies en biquini, que s’han fet famosos arreu del món perquè retraten escenes d’esbarjo juvenil.

Les escenes de caça són freqüents a la vil·la, ja que, situada en un espai de bosc, aquesta era una activitat habitual dels convidats de l’amfitrió. La Gran caccia ocupa tot un corredor i té figures espectaculars: animals exòtics, plens de simbolisme. Us ho podeu imaginar, tot i que la imatge que us presento no és gaire detallada; les condicions de llum no eren les més apropiades per a la fotografia.

Palerm és la capital de l’illa siciliana i va ser un dels centres del nostre viatge. Val la pena visitar-la a fons. És una ciutat sobretot barroca, però conserva força records de la seva època normanda. Em van impressionar els mosaics bizantins l’església de la Martorana, amb inscripcions en grec, que podeu llegir: com aquesta, que fa al·lusió al naixement de Jesús.

Impressionant com els temples de Paestum, ho és el de Segesta, inacabat, però situat dalt d’un turó, que li dóna una majestuositat especial.

La nostra estada a l’illa es va acabar amb una tornada digna del viatge clàssic que havíem fet: visita a Roma. No era la primera vegada, però vam aprofitar per refrescar la memòria. Aquí teniu unes imatges del fòrum:

I, per acabar, aquesta del Panteó:

Les fotografies de l’article són de Joan Molar.

Qüestions:

  • Documenteu-vos sobre els monuments esmentats en l’article.  
  • Repasseu els temes d’art, de mitologia i de vida quotidiana amb l’ajuda de les imatges.

Pau Molar