Tag Archives: viatge

Helvetia III: el romanx

Ubicació de la Rècia en un mapa de la màxima extensió de l’Imperi romà [Font: UNRV Roman History]

A l’article anterior va quedar ben clara la majestuositat de la natura dels Grisons, bella, salvatge, exuberant, perillosa i, evidentment, sàvia. No obstant, ja hi feia esment de la capacitat humana de conviure-hi, amansir-la, dominar-la. Malgrat la duresa dels hiverns a la zona, hi ha hagut assentaments humans des d’antic, tribus que els romans es van trobar en el seu imparable afany de romanització. Segons les fonts, Juli Cèsar entre d’altres, els helvecis habitaven les planes i zones muntanyoses, però no les planúries d’alta muntanya. Per a això ja hi havia els rètics, que no van caure a mans dels romans fins que August, en el seu afany de fer arribar la Pax Romana als indrets més recòndits, va ordenar conquerir les tribus dels Alps que es mantenien independents. Així fou com els habitants de les actuals regions dels Grisons, el Tirol i una part de la Llombardia van acabar sotmetent-se al jou romà, després d’una forta resistència per part d’aquests homes i dones salvatges i astuts. Atenció, segons l’historiador Florus, els romans van quedar impactats per la resistència activa de les dones, que prenien part en la lluita al costat dels seus germans, pares i esposos. Podeu investigar sobre les dues fonts històriques que esmento i dir en quina obra tracten el tema?

En ple cor dels Alps, a l’agost. [Foto: Josep Lario]

Mireu les glaceres eternes que divisàvem mentre fèiem camí a principis d’agost pels cims grisons, ¿com creieu que estarà tot a l’hivern? Realment havia de ser dura aquesta gent per habitar-hi tot l’any! Però en fi, els romans se les empescaven per adaptar-se a totes les condicions i finalment van aconseguir romanitzar la regió. A la Península ibèrica hi ha també una zona muntanyosa que va aconseguir mantenir la seva llengua, que ni tan sols és indoeuropea, sabeu quina és?

Amb la política, la legislació i els costums també va arribar la llengua, el llatí. Com a testimoni d’aquesta romanització lingüística, trobem una llengua romànica, el romanx, retoromànic o ladí, minoritària però viva i en convivència amb la variant suïssa de l’alemany. I és que Suïssa és un país plenament plurilingüe, us ho puc ben assegurar, perquè ja fa temps que hi volto i ho he pogut comprovar. Repartits entre els diferents cantons s’hi parlen el francès, l’alemany, l’italià i el romanx. No n’hi ha una per sobre de les altres, en tot cas conviuen, igual que les religions, els costums i les tradicions de cada regió. Suïssa és realment una confederació de diferents pobles, cada cantó té les seves institucions i pren les seves decisions, els ciutadans estan convocats a votar cada dos per tres, potser massa i tot, es queixen ells. En un viatge anterior, la visita al Parlament confederat de Berna, on es prenen les decisions conjuntes, m’ho va confirmar amb el seu rètol de l’entrada amb la llegenda Parlament de tots els suïssos en les quatre llengües oficials. Amb tota la naturalitat, i no passa res. La llengua és riquesa cultural, cal cuidar-la i mimar-la molt.

Pantalla d’inici de la web del parlament confederat suís en versió romanx. A la part superior dreta es poden triar les 4 llengües oficials. CLIQUEU PER VEURE-LA MILLOR.

Com a bona romanista, a la universitat vaig estudiar que existia aquesta llengua, però ara he pogut comprovar que està ben viva. Us proposo un exercici de lingüística comparada que per a nosaltres, que com a mínim dominem dues llengües romàniques, català i castellà, o tres en el cas del francès, no ha de ser gens complicat. Analitzeu el contingut de la pàgina de la web del parlament i les fotos que us deixo a continuació i comenteu què n’enteneu. A què us recorda? Compareu  els termes amb les llengües que coneixeu i trobeu paral·lelismes. A mi em sona molt a aranès-occità, però amb moltes influències franceses i italianes. I a vosaltres?

Al recull també hi ha algunes inscripcions en llatí, a veure si les identifiqueu i interpreteu. I a les diapositives finals he deixat unes pinzellades de les magnífiques façanes amb esgrafiats delicats i discrets, sense escarafalls, que vam trobar per tot arreu i em van robar el cor a cada poble; Celerina, Sils Maria, Samedan, Pontresina, Silvaplana, Maloja, Zuoz, tots ells amb racons per no oblidar. Passejant pels carrers d’aquestes contrades, amb els ulls ben oberts a cada descoberta, no em va ser gaire difícil encomanar a la meva amiga Carmen, malalta de filologia com jo, la necessitat de recollir mostres lingüístiques allà on fossin. Sense ella, aquest recull no hauria estat possible.

Abans d’acabar l’article i donar peu al de l’aturada en el camí de tornada, molt més clàssic i xafogós, ja ho veureu, us deixo una imatge de la població de referència de la zona: Saint Moritz. De ben segur que us sona, és un lloc de culte dels famosos i multimilionaris que, sobretot a l’hivern, van a passejar la seva vanitat i els seus absurds descapotables, a comprar a botigues sense preus a l’aparador i, és clar, a esquiar. No tenen pas mal gust, cal reconèixer-ho…

Saint Moritz. [Foto: Josep Lario]

TERESA

Helvetia II: Canini campi

Port de Maloja a l’hora blava o crepuscle. [Font: Wikimedia]

Deixem Itàlia amb les pupil·les amarades de romanitat i no podem deixar de preguntar-nos com s’ho van fer els romans en la seva expansió cap al nord-est per superar els obstacles que imposa al viatger l’abrupta orografia alpina. Si al conductor actual, amb totes les comoditats dels vehicles motoritzats, ja se li fa una muntanya -mai millor dit- travessar el nord d’Itàlia per una successió inacabable de túnels, viaductes i ports de muntanya amb ziga-zagues impossibles, com el de Maloja, ¿com s’ho van fer els romans amb les limitacions tècniques de la seva època? Cada vegada admiro més el seu ingenium, la seva capacitat de buscar i crear solucions per als reptes que se’ls presentaven.

Escut dels Grisons [Font Wikimedia]

Superades aquest proves, amb el cap emboirat de tants revolts i, ¿per què no dir-ho?, alleugerits de no haver caigut avenc avall o topat amb un dels nombrosos autocars que no deixen carretera lliure, per fi se’ns obre la regió suïssa dels Grisons, els Canini campi dels romans, dintre de la província de la Rècia.

El nostre destí, per tant, no pertany pròpiament a l’Helvetia romana, és a dir, no està poblat pels helvecis, sinó pels rètics, però m’he permès la llicència del títol perquè actualment els Grisons són un cantó de la Confederació helvètica o suïssa. Per comprovar la pervivència del nom de la província romana busqueu les sigles internacionals de Suïssa, si us hi fixeu, als cotxes ho trobareu per exemple, i interpreteu d’on venenApareix també a les monedes i els segells.

 

Moneda de dos francs suïssos amb la imatge de la divinitat menor Helvècia. [Font: Wikimedia]

Qui és aquesta figura femenina al·legòrica? Què representa i quan es va començar a utilitzar? Ja us avanço que no prové d’època romana.

Segell postal suís. [Font: Wikimedia]

 

 

 

 

En fi, després d’aquest excurs sobre pervivència, d’aquests que em fan perdre l’oremus, ja ho sabeu, centrem-nos en Engadin, la vall dels Grisons que vam visitar en profunditat. Una de les valls poblades més altes d’Europa i sense dubte d’una bellesa alpina incommensurable. La veritat és que no tinc paraules per descriure la sensació de recórrer-la, trepitjar-la, viure-la… potser serà millor un recull d’imatges.

Natura a Engadin

Gaudiu d’aquestes vistes, tot i que mai no poden substituir el plaer de veure-ho en persona, i al següent lliurament d’aquesta sèrie ens centrarem en el paisatge humà, pobles i ciutats com Saint Moritz, i sobretot, la llengua que parlen. La diversitat lingüística de Suïssa és apassionant!

Tot i això, us deixo aquí la imatge de la caseta de Sils Maria on Friedrich Nietzsche s’allotjava als estius per gaudir de la natura incomparable que l’ajudava a pensar i reflexionar. Sembla que Hermann Hesse també va visitar aquest poble. Què en sabeu d’aquests personatges? Expliqueu també el llatinisme que he utilitzat abans del carrusel d’imatges.

Casa de Nietzsche a Sils Maria

TERESA

Helvetia I: Genua, Janus a la Ligúria

El viatge fins a Helvècia és llarg, si l’emprens en cotxe per la Via Domitia. Cal fer una paradeta de camí i, si de pas coneixem llocs i aprenem coses, millor que millor. Al lloc triat, Gènova, l’antiga Genua de lígurs i romans, trobem una ciutat portuària plena de moviment i amb un barri antic amb molts ressons històrics. Només arribar, com em passa a tot arreu, però especialment a Itàlia, les referències clàssiques em plouen de totes bandes:

  • El nostre allotjament – ai els fats!- es diu precisament Hotel Helvetia i es troba al costat de la foccaceria Olimpo.
  • També aparquem al Garage Olimpo. Em sorprèn que la fletxa indiqui cap avall (sotto-bellow), no quadra amb l’altitud de la muntanya on viuen els déus.
  • Però pel voltant comprovo que igualment podríem haver fet nit a l’Hotel Saturnia o aparcat al Parking Minerva.
  • Al dia següent, assedegada després de recórrer la ciutat en plena canícula estival, m’assec a refrescar-me i al got de cervesa fresca trobo un consell molt recomanable: CARPE BEER.
  • Al port turístic podria haver agafat el vaixell NEPTUNUS, però no va ser el cas.
  • I al palazzo Spinola un ecce homo d’Antonello da Messina em contempla amb la poca esma que solen tenir -ai las!- aquesta mena de representacions pictòriques.

Us en deixo el recull d’imatges perquè vegeu que no m’ho invento i perquè desenvolupeu les mostres de pervivència que identifiqueu.

Al principi feia esment al viatge com a font de coneixement, de noves descobertes, doncs en aquest cas m’ha apassionat esbrinar l’etimologia del nom de la ciutat. En altres articles de viatge el títol reflectia el nom llarg i pompós que els romans posaven a les seves fundacions,  com Augusta Praetoria Salassorum o Iulia Augusta Taurinorum. En aquest cas, tenim simplement Genua, segons algunes versions topònim provinent de la tribu dels lígurs, que la tenien com a port principal, per posteriorment passar a ser la capital de la província romana de Ligúria. No obstant, després de fer un repàs de la webgrafia sobre el tema, sembla que la qüestió no està gens clara, per tant, em quedo amb l’explicació d’aquesta inscripció amb què per sorpresa em vaig topar al costat d’un templet del déu Janus, el de les dues cares, principi i final, passat i futur… Va ser ell realment qui va fundar la ciutat i li va donar nom? De Giano a Genova? No seré jo qui contradigui aquesta llegenda. Si non è vero è ben trovato… Sigui com sigui, podríeu explica alguna cosa més d’aquesta divinitat? I d’un terme que segur que en prové?

Inscripció a prop del “Pozzo de Jano” [Foto: Carmen López]

Moltes més curiositats i experiències us podria explicar d’aquesta ciutat que, com moltes altres, reflecteix l’ambició, vanitat i riquesa dels rics i els seus palaus enfront de la plebs que pateix els seus abusos. Abans i fins ara… Però per no deixar-vos amb un mal gust de boca us recomano que, si mai hi aneu, feu un passeig pel Corso d’Italia fins al poblet de Bocadasse, amb les seves casetes de colors i platges de còdols. I sobretot tasteu vora el mar els coni de peix arrebossat.

[Font: Tripadvisor]

TERESA

Tres dies a la ciutat de Ròmul!

Durant el cap de setmana del 26 al 28 de novembre de 2022 vaig anar a Roma, la capital d’un dels imperis més importants a la història. Vaig viatjar-hi amb la meva tieta com a regal del meu aniversari i ens vam endinsar en la història d’aquesta preciosa ciutat. Per cert, em podeu explicar l’origen del títol que he triat per a l’article?

“Museu” de l’aeroport de Roma.

El primer dia, quan vam arribar a l’aeroport (Fiumicino) em vaig fixar que hi havia un petit museu, amb moltes escultures i quadres de personatges i persones molt importants d’aquesta ciutat. Vaig estar investigant, però no vaig trobar quins personatges eren ni d’on provenen. Seríeu capaços d’investigar alguns personatges que es troben en aquest museu i d’on provenen? 

Quan vam arribar a l’hotel vam deixar les coses i vam anar directes a descobrir Roma. Una de les primeres coses amb què ens vam topar va ser la Fontana Di Trevi, on l’endemà ens van fer un tour i ens van explicar moltes de les curiositats d’aquesta font. Dissenyada en un principi per Bernini el 1625, en ple estil barroc, està situada a le tre vie, lloc on confluïen tres antics aqüeductes subterranis. D’on creus que li ve el nom? Qui hi ha representat en aquesta font? 

“Fontana Di Trevi”.

Una de les curiositats que vam descobrir el primer dia, abans del tour, va ser la llegenda de les tres monedes. Diuen que has de llençar tres monedes en aquesta font. La primera serviria per tornar a aquesta meravellosa ciutat, la segona per trobar l’amor i la tercera et concedeix un desig. Perquè això passi, haurem d’agafar les monedes amb la mà dreta i llençar-les per sobre l’espatlla esquerra d’esquena a la font.

Òbviament, vaig caure en la temptació d’aquesta llegenda i vaig llençar les tres monedes.

“Fontana Di Trevi”.

Seguint les instruccions de la nostra guia, vaig fixant-me millor en aquesta font i vaig descobrir que una de les finestres era pintada. Ara ja no me’n recordo, em podríeu fer memòria de què va passar amb aquella finestra?

 

 

 

Panteó romà.

Panteó romà.

Seguint el nostre camí, vam trobar el Panteó romà. Al porxo s’hi llegeix M·AGRIPPA·L·F·COS·TERTIVM·FECIT (Marcus Agrippa, Lucii Filius, Consul Tertium Fecit). Realment Marc Agripa va construir l’originària (la primera abans de cremar-se), però qui va reconstruir-lo? Investigueu i trobeu qui va construir el Panteó tal com ara el podem veure.

L’endemà, ens van explicar que a Roma hi havia molts obeliscs i sens dubte el de la foto va ser el meu preferit. Ens van explicar que la base on s’assenta, l’Elefantino, va ser dissenyada per Bernini per ser emplaçat a la Plaça Minerva, i representa un elefant com símbol de saviesa.

Obelisc de la plaça Minerva.

Un frares dominics van trobar aquest obelisc egipci i van decidir amagar-lo, però finalment se’n va assabentar el Papa Alexandre VII i van fer un concurs per veure qui podria dissenyar-ne la base. Bernini va ser l’escollit, però els sacerdots es van enfadar i van decidir que cada matí que el Bernini treballés en la seva escultura l’insultarien. Bernini s’hi va tornar i per emprenyar-los va posar el cul de l’elefant de cara a la finestra del seu convent i la trompa a la manera d’un gest violent amb la mà. Per què utilitzaven els obeliscs els romans i per què hi ha obeliscs egipcis? I per què em sona tant el nom d’aquesta plaça?

Font i església de la piazza Navona.

L’última parada d’aquest Tour va ser la Piazza Navona, on trobem tres fonts i una església. Els protagonistes de la següent curiositat de Bernini i les seves discussions són: la font dels quatre rius i l’església de Sant’Agnese in Agone. Bernini va construir una font on estan representats quatre continents amb els rius mes importants: Àfrica, amb el Nil; Europa, amb el Danubi; Àsia, amb el Ganges; i Amèrica, amb el Riu de la Plata. L’església va ser construïda pel seu enemic Francesco Borromini. Resulta que Francesco va fer una escultura d’una dona girant la cara a la font, fent veure que la font no valia res en comparació amb la seva església. Bernini va decidir que Amèrica, el personatge més a prop a l’església, reaccionés de forma que semblés que aquesta anava a caure en qualsevol moment. Com si estigués tan mal feta que era impossible que es mantingués de peu. Expliqueu-me com està representada cada característica d’aquests continents en els personatges de la font de Bernini. 

Colosseu.

Colosseu.

El dia següent era el de partida, però clarament falta un monument de Roma imprescindible que no podia faltar. Sí, estic parlant del magnífic Colosseu! D’aquest no us en puc dir gran cosa, ja que quasi no va haver-hi temps de veure’l i impregnar-me de la seva història; així i tot, vull que me n’expliqueu algunes.

 

Espero que la llegenda de les tres monedes de la Fontana di Trevi sigui certa i pugui tornar un altre cop per endinsar-me a la resta de monuments que m’han quedat pendents!

Fins a una altra, Roma!!!

Fotos i text: Mariona Roig (Món clàssic 1BAT)

De itinere: Asturum terrae

Aquesta Setmana Santa he fet un viatge al verd, verd muntanya, verd mar…, natura en estat salvatge. Astúries ofereix al viatger un munt possibilitats, des de visites culturals, ciutats, reminiscències enfosquides d’un passat miner…, fins a alta muntanya, aigua que baixa amb força o rius que desmboquen al mar formant platges on un es pot banyar tant en aigua dolça com salada.  Per cert, podeu analitzar i traduir el títol de l’article?

L’anada l’hem fet seguint la cornisa cantàbrica, un nord impacient, poblat, que demana al conductor tanta paciència com a Catalunya. Un cop al destí, les visites han aportat tota mena de sorpreses. Us n’he portat unes quantes, perquè així vegeu a què em refereixo quan us demano que tingueu els ulls ben oberts i busqueu referències arreu. N’hi ha fins i tot en aquest nord de la penísnsula, que no va ser tan romanitzat com la Hispània Citerior, amb els jaciments que hem estat treballant de la zona mediterrània.

Comencem amb unes quantes mostres que he trobat en una ciutat que un literat espanyol va denominar Vetusta en la seva famosa novel·la La Regenta. Crec que ja us he donat prou pistes perquè identifiqueu aquesta població i el novel·lista esmentat, així com el significat d’aquest topònim inventat. Aprofiteu també per esbrinar si l’origen del lloc en qüestió té alguna relació amb la romanització.

  • D’aquesta inscripció, feu-ne l’anàlisi dels components i la traducció, i deduïu el tipus d’edifici al qual pertany. Fins i tot, si trobeu de quin edifici es tracta i en quin lloc de la ciutat es troba, molt millor!

[Foto: Teresa Devesa]

  • Si heu repost correctament la qüestió de la novel·la i el literat, no us costarà gens dir-me qui és aquesta amiga amb qui em trobo conversant distesament en una concorreguda plaça. Què us pensàveu, a Badalona teniu el “mono”, però aquí hom pot trobar personatges d’aquesta mena per tot arreu. En aquest cas el seu nom comença per R i m’hauríeu d’indicar per què es diu així.

[Foto: Teresa Devesa]

  • També és inevitable trobar noms d’establiments comercials amb referents llatins. En el d’aquesta imatge, digueu-me què significa en llatí aquest mot i quina paraula en català en prové. Deduïu també el tipus de començ i el motiu pel qual us sembla que se li ha posat aquest nom. Les tres R, recordeu?

[Foto: Teresa Devesa]

Finalment, ja de tornada, després de veure moltes altres coses que no ens ocupen en aquest article, vaig agafar una ruta diferent. No vaig anar pel Nord, sinó per la Ruta de la Plata. Actualment, les vies importants, normalment autopistes i autovies, en algun casos conserven o reprenen el nom de les vies antigues, perquè els romans tenien molt clar

[Font: Viquipedia]

quina era la millor ubicació per a la xarxa viària i per això encara ara s’aprofiten els traçats romans. En aquesta cas, vull que em digueu a quina via antiga correpon aquesta autovia per on vaig tornar, quin era el nom, quines ciutats unia, per què li van posar aquest nom… I de pas aprofitem per recordar altres viatges i demanar-vos que em digueu una altra autopista actual amb nom de la via romana correponent que vaig trobar en aquest altre viatge, o quin carrer amb nom de via romana passa per Badalona.

Tornats a casa, tocarà acostumar-nos de nou al ciment, però també al sol i a la bellesa del Mediterrani. Tota una altra meravella…

TERESA

Estiu 2020 a Sardenya

Malgrat les restriccions d’enguany per la Covid-19, finalment hem pogut fer el nostre viatge d’estiu, tal com el teníem programat. El destí triat: Sardenya. Sortim una mica més tard de l’habitual: a l’agost en comptes del juliol. Hem de tenir tots els papers en regla i seguir una sèrie de protocols que ens han de permetre l’entrada a l’illa.

Sortida de Barcelona amb el vaixell de la companyia Grimaldi

Arribem a Porto Torres amb el vaixell Grimaldi el dia 4 d’agost. Des d’allà, per una via recta i ràpida, ens instal·lem en una de les principals ciutats de l’illa, Sàsser, d’història estretament vinculada a la corona catalano-aragonesa. Hi passegem de nit i admirem la catedral de Sant Nicolau, d’esplèndida façana barroca.

Detall de la façana barroca de la catedral de sant Nicolau de Sàsser

Curiosament, aquí i allà, l’illa ens recorda el pas dels catalans pel seu territori. En un dels carrers de Sàsser trobem uns rètols que indiquen la direcció d’una casa catalana; es tracta de les restes d’un finestral gòtic, avui quasi imperceptible en la façana de l’edifici on està integrat.

La nostra primera visita des de Sàsser és per a l’Alguer, la ciutat que conserva la llengua que va arribar amb els pobladors catalans que s’hi establiren el segle XIV, després d’un dels innombrables enfrontaments entre catalans i genovesos, que es disputaven el control de la Mediterrània occidental.

Les muralles de l’Alguer, del segle XIV, perfectament conservades

L’endemà recuperem la via de Porto Torres per dirigir-nos al golf de l’Asinara, un entorn privilegiat de costa quasi verge, amb platges d’aigua transparent.

Spiaggia di Mugoni, a prop de l’Alguer

Tot i la calor sufocant de l’agost a Sardenya, ens aturem a Porto Torres, l’antiga Turris Libisonis, colònia fundada per Juli Cèsar, en el segle I aC, quan cercava un port protegit i segur per als seus soldats, de retorn de la batalla de Thapsus.

Actualment es conserven força restes del passat romà de la colònia en el parc arqueològic (aqüeducte, complex termal, necròpoli), però no ens va ser possible de fer la visita: calia haver reservat cita prèvia amb molta antelació. El mateix va passar amb el museu, l’Antiquarium Turritano, tot i que la documentació que havíem recollit feia pensar que seria un plat fort de la nostra estada al nord de l’illa. Per tal que us en feu una idea, us deixo aquesta imatge del magnífic mosaic de la Domus d’Orfeu.

Mosaic a la Domus d’Orfeu, a Porto Torres

El nom de Turris sembla que està relacionat amb la presència de torres nuràgiques en l’entorn de la ciutat, si bé aquestes són una presència constant a tota l’illa. Nosaltres vam visitar a fons la de Santu Antine: una extraordinària construcció de l’edat de bronze, amb funcions que evolucionaren al llarg del temps: des de torre de guaita fins a espai de culte religiós.

Interior de la torre nuràgica de Santu Antine

En la nostra estada a Porto Torres, no ens vam voler perdre la visita a la basílica de San Gavino.

Façana lateral de la basílica de San Gavino, a Porto Torres

És una bonica església romànica a Porto Torres, que conserva columnes i capitells romans esplèndids, tant d’ordre jònic com corinti: és el testimoni d’unes arrels que donaren caràcter i identitat a l’indret.

Columna d’estil jònic a la basílica de San Gavino

Columna d’estil corinti, a San Gavino

Encara afegim una altra basílica a la nostra ruta, la Santissima Trinità di Saccargia. No gaire lluny de Sàsser, aquesta construcció d’estil romànic toscà, presenta una façana bella i original: combina el negre del basalt amb el color clar de la pedra de calç. El conjunt és del tot harmònic i excepcional.

Imatge frontal de la Santissima Trinità di Saccargia

El nostre segon centre d’excursions per l’illa és Càller, la capital de Sardenya. Hi fem estada durant uns dies per recórrer els paratges naturals que ja hem descobert al nord i que ens continuen sorprenent al sud.

Un racó a Cala Sinzias, prop de Càller

La visita a la Càller medieval i barroca no ens decep. El punt fort és la catedral, d’exterior i interior esplèndids.

La façana neoromànica és prou imponent.

Exterior de la catedral de Càller

L’interior barroc també és espectacular.

La trona de la catedral de Santa Maria de Càller

La cripta eleva la magnificència al màxim exponent.

Detall de la cripta barroca de la catedral de Càller

I, entre les capelles laterals, una d’estil gòtic català, coneguda com la Capella aragonesa o de la Santa Espina.

La Capella aragonesa o de la Santa Espina a la catedral de Càller

Ja veieu, doncs, com Sardenya és un espectacle natural i també un paratge que mostra totes les petjades que la història ha deixat en l’illa.

Pau Molar Vilà. 4t Filologia clàssica UB

 

Nadal 19-20. Bèlgica

Aquest Nadal la meva família i jo hem viatjat a Bèlgica. Hem gaudit molt de la ruta i dels diferents destins que incloïa el nostre periple.

Detall de la ruta del nostre viatge a Bèlgica

Ara bé, els referents clàssics no ens han vingut a trobar. Cal tenir en compte que algunes esglésies i catedrals, com és el cas de Gant, estaven tancades el matí que vam visitar la ciutat. Els mercats de Nadal, molt pintorescos i vistosos, no van carregats d’inscripcions llatines o gregues. Finalment, la ruta comprenia una sèrie de ciutats cèlebres per la seva arquitectura civil: grans places monumentals, relíquia d’un comerç esplendorós entre els segles XIV i XVI. En aquest marc, la llengua llatina encara és vehicle de cultura, però sovint li pren el relleu la llengua romànica o germànica, que ja gaudeix de prestigi i consideració entre els parlants.

Comencem per la toponímia. El nostre destí era, com he dit, Bèlgica. Juli Cèsar ja en fa esment a De Bello Gallico. I la història del país, com la del nom que la designa, se situa entre la Gàl·lia i la Germània, en estret contacte amb el que avui coneixem com a Països Baixos. Encara actualment el territori es divideix entre la zona valona, francòfona; i la flamenca, de parla neerlandesa. Cal afegir-hi una comunitat germanòfona a l’est del país. I, finalment, la ciutat-regió de Brussel·les, que ha instaurat oficialment el bilingüisme. Ja veieu si n’és de ric el panorama de cultures, tradicions i llengües, que conviuen en un territori no gaire més gran que Catalunya.

La ruta va tenir una primera parada a Narbona. Vam visitar-hi la catedral, gòtica, i el Palau dels Arquebisbes, que encara conserva vestigis romànics en la torre i els finestrals.

Vista exterior de la catedral de Narbona

Arcada romànica en un finestral del Palau dels Arquebisbes de Narbona

Vam fer nit a Clarmont d’Alvèrnia. L’endemà ens dirigíem a París. La parada a Bourges va ser obligada. Una nova catedral francesa, estrella del gòtic, ens va deixar bocabadats. L’arquitectura impressionant: contraforts potents i harmònics per sostenir unes naus elevadíssimes i elegants.

Vista d’una de les naus laterals, a l’interior de la catedral de Bourges

Uns vitralls excepcionals, conservats intactes, dels segles XI i XII, amb el detall de les inscripcions en llatí i lletra gòtica: un tresor artístic. Fixeu-vos en la representació del somni de Josep (Gènesi, 37: 1-11): Joseph somidiat.

Detall d’una de les escenes que omplen els vitralls de la catedral de Bourges

París per Nadal és una fita en ella mateixa. Vam passejar per alguns mercats i vam descobrir noves esglésies. Però no és qüestió de carregar l’article amb un excés d’imatges, ni d’endarrerir el moment de la descoberta.

Sortírem de París amb destinació a Lilla, la ciutat on faríem estada durant quatre dies: seria el nostre centre d’operacions, molt a prop de la frontera belga. Pel camí vam aturar-nos a Arràs. Dues magnífiques places fan de centre neuràlgic de la ciutat: en la primera, la Plaça dels Herois, hi ha el belfort, una torre típica dels comtats flamencs i d’alguns valons. En la segona, la Grand-Place, un mercat de Nadal ple de color i d’estampes entranyables.

Plaça dels Herois, a Arras, amb el belfort presidint el conjunt

Grand-Place, amb el mercat de Nadal, a Arras

Ja instal·lats, l’endemà vam començar la nostra aventura per terres belgues a la ciutat de Bruges. D’entrada, el beguinatge: una illa de pau i de recolliment, que conserva la seva funció des de fa segles: acollir dones soles o en grup que volen dur una vida retirada del tràfec mundanal.

Vista general del beguinatge de Bruges

Passant el riu Reie, que dóna vida a la ciutat i li proporciona la fesomia característica d’ordit de canals, entrem en el cor de la ciutat.

Un dels carrers típics de Bruges, amb els canals del riu Reie

La gran plaça ens espera, adornada amb tots els motius de Nadal. El conjunt arquitectònic que s’aplega a l’entorn del belfort té un aire inequívocament flamenc. És precisament en aquest marc que vaig topar-me amb la llengua grega, en un cartell d’inspiració religiosa i de temàtica nadalenca. Fixeu-vos-hi. És l’equivalent del nostre mot Nadal, entès com a festa del naixement de Crist: Χριστούγεννα.

Un cartell a la plaça de l’ajuntament de Bruges, amb el mot Nadal en diverses llengües

Ens retirem després d’haver visitat la ciutat que alguns consideren la Venècia del nord d’Europa. Per a demà ens espera un altre plat fort: Gant.

I així és. La ciutat natal del rei Carles V ens espera amb un cel gris propi d’aquelles latituds. La temperatura, però, és suau. Nosaltres ens dirigim a la catedral de Sant Bavó, i anem directament a contemplar una obra mestra del pintor Jan van Eyck, L’adoració de l’Anyell Místic: un retaule flamenc esplèndid.

Vista global del polítptic L’adoració de l’Anyell Místic, del pintor flamenc Jan van Eyck

El passeig per les vores dels rius Escalda i Leie, amb les típiques cases de comerciants medievals, és una altra meravella.

Vista dels molls de la ciutat de Gant, amb les façanes de les cases de burgesos comerciants

Passem el dia a Gant, entrant als mercats nadalencs i descobrint racons bonics de la capital de Flandes oriental. La nit de Cap d’Any la celebrem en família, a Lilla.

Mercat de Nadal de Lilla, a la nit

L’endemà, per saludar el nou 2020, fem cap a Brussel·les. La capital del país es mostra plena de viatgers, amb un cel blau i una temperatura moderada que fa agradable el passeig. Entrem per la Grand-Place, un conjunt arquitectònic i monumental que figura, des de 1998, com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Em va resultar sorprenent descobrir que, en l’arquitectura d’aquesta plaça excepcional, els principis de l’alquímia hi són ben presents. Força edificis pertanyien als gremis, i els seus representants professaven les doctrines i creences de l’alquímia. La inspiració filosòfica, doncs, és visible en més d’un indret. Em vaig fixar en les inscripcions de dues façanes en el flanc oest de la plaça.

La primera oferia aquesta llegenda: Pondere et mensura. Es tracta d’un fragment d’una sentància més llarga que s’atribueix a Isaac Newton: Numero, pondere et mensura Deus omnia condidit: Déu ho va crear tot per nombre, pes i mesura. Una inscripció molt oportuna per a la casa dels comerciants de la merceria. Fixeu-vos que, en la imatge, també hi podem veure la representació de la deessa justícia amb els seus atributs habituals: l’espasa, la balança i els ulls embenats: una clara al·lusió a la virtut que havia d’acompanyar els negociants de tots els gremis. 

Detall d’una inscripció a la casa del gremi de la merceria, a la Grand-Place, de Brussel·les

Una mica enllà, en la casa del gremi dels arquers, hi llegim una inscripció més llarga, fragmentada d’aquesta manera: Hic verum / Firmamentum Imperii / Hinc Falsum / Insidiae Status / Pax sit salus generis humanis / Discordia longe / Eversio Reipublicae. Podríem traduir el conjunt així: Aquí la veritat, pilar de l’imperi. Enllà la falsedat, parany de l’estat. Que la pau sigui salvació del gènere humà. Lluny la discòrdia, ruïna de la república.

Detall d’inscripció en la casa del gremi dels arquers, a la Grand-Place de Brussel·les

Fixeu-vos en les lires del balcó de l’edifici, al·lusió al déu Apol·lo, a qui els arquers del gremi devien prendre com a patró.

Vista frontal de la façana de la casa del gremi dels arquers, amb les lires al balcó principal

Després d’admirar i fotografiar la Grand-Place, ens vam encaminar cap a la catedral de Sant Miquel i Santa Gúdula. L’edifici mostra, com sol ser habitual en aquestes construccions, una superposició d’estils que van des del gòtic de les naus fins al barroc de la trona, passant pel renaixement dels vitralls.

Doncs bé, en l’interior de la catedral, i dessota d’un dels vitralls, vaig trobar aquest estendard dedicat a la Immaculada Concepció, amb inscripció llatina. No podia ser altra que: Regina sine labe originali concepta.

Estendard dedicat a la Immaculada Concepció, a la catedral de Brussel·les

La visita a Brussel·les ens va deixar tan bon gust de boca, que ja tard, de retorn a Lilla, vam parar a una ciutat preciosa, Tournai. Travessada per l’Escalda, la ciutat va florir amb el comerç de teles. Avui encara conserva una plaça, coneguda com a Mercat dels Draps. Ara bé, la cirereta és una magnífica catedral romànica, que impressiona per les seves dimensions.

Façana principal de la catedral romànica de Tournai

De tornada a Lilla, només ens quedava fer les maletes per iniciar el retorn. L’endemà, doncs, començàvem a desfer camí: de Lilla a París, de París a Clarmont, i, finalment, cap a casa. Retornem en un nou any; i esperem els propers viatges, a la recerca de referents clàssics.

Nota: Totes les imatges de l’article corresponen a fotografies del meu pare, Joan Molar, excepte L’adoració de l’Anyell Místic, de Jan van Eyck.

Pau Molar. 4t Filologia clàssica. UB

Estiu 2019. Anglaterra i Escòcia. I

Aquest estiu, el destí de les nostres vacances familiars ha estat Escòcia. Els primers dies, repetim ciutats ja visitades en altres viatges. La nostra ruta veritablement nova comenta més enllà de Londres, camí cap al nord d’Anglaterra. Fem parada a Peterborough, a Lincoln, a York, a Durham: ciutats medievals i catedrals gòtiques importants i impressionants. Vegeu-ne alguns detalls.

Interior de la catedral de Peterborough

 Vista de la torre i de les naus de la catedral de Lincoln

Interior de la catedral de York. S’aprecien els vitralls i la nervadura de les columnes

Exterior de la catedral de York, una de les més grans del nord d’Europa

Nau central de la catedral de Durham, amb el decorat característic de les seves columnes

En aquesta darrera catedral, la de Durham, vam poder deturar-nos davant la tomba de Beda, el Venerable, situada en la galilea del temple. El monument contenia aquesta inscripció en llatí i en anglès:

Inscripció davant de la tomba de Beda el Venerable, a la galilea de la catedral de Durham

Aquesta és la glossa de Beda al passatge de l’Apocalipsi, II, 28:

Christus est stella matutina qui nocte saeculi transacta lucem vitae sanctis promittit et pandit aeternam. Baeda in Apocalypsim, II, 28

I aquesta és una possible traducció:

Crist és l’estrella del matí, el qual, un cop passada la nit del segle, promet als sants la llum de la vida i obre la vida eterna. Beda, a Apocalipsi, II, 28

Tot i l’aspecte plenament medieval dels indrets i monuments que acabo d’esmentar, no puc passar per alt que Lincoln fou un important campament romà, en temps de l’emperador Domicià: Colonia Domitiana Lindensium. I que York, la romana Eboracum, va presenciar la proclamació com a emperador de Constantí el Gran i va acollir els darrers dies de Septimi Sever en la seva expedició militar a Britània.

Un dels primers plats forts, per a mi, arriba amb el recorregut del mur d’Adrià, una de les obres del Vallum romanum. Fem parada a la fortificació de Cilurnum, a la localitat de Chesters; el conjunt es manté força ben conservat. Hi podem apreciar els enclavaments les barraques dels soldats,

Vista de les construccions que allotjaven els soldats a Cilurnum

els espais comunitaris, com el fòrum

Restes del fòrum de Cilurnum

o les termes,

Un dels espais conservats de les termes de Cilurnum

amb l’hipocaust per al caldari,

Hipocaust de les termes de Cilurnum per proveir d’aigua calenta el caldari

la font central que alimentava el complex,

Font central de les termes de Cilurnum

El riu que passa prop del campament propicià una devoció a les divinitats de les aigües fluvials, que encara s’aprecia en el museu del fort de Cilurnum.

Relleu de les tres nimfes, al museu de Cilurnum

Travessat el mur d’Adrià, entrem a Escòcia, i fem parada a Queensferry, sovint anomenada South Queensferry: un petit poble mariner, a prop d’Edimburg. Dediquem uns dies a conèixer la ciutat i els seus voltants.

Edimburg dalt de la seva roca, des d’un dels parcs que l’envolten

Portalada de la catedral d’Edimburg, la catedral de Saint Giles

En una de les nostres escapades, vam arribar a veure foques, en les illes properes a Queensferry, les que s’estenen per l’estuari del Fiord de Forth: tot un espectacle.

Les foques fan estada a les illes del Fiord de Forth

Vam seguir cap a Inverness. Pel camí, la capella normanda de Dumferline, on hi ha la tomba de Robert I d’Escòcia, heroi nacional, va ser una grata experiència. Des del nostre segon destí a Escòcia, havíem de contemplar la meravella natural de les Highlands, les Terres Altes. No ens va pas decebre: platges, cims i llacs oferien una estampa corprenedora de natura verge i indòmita.

La badia de Gruinard, prop del poble de Gairloch

Vista del pas del Glen Coe, a les Terres Altes

Loch Maree, tant o més bonic que el llac Ness

Loch Ness, de visita inexcusable

La silueta dels castells en el paisatge era el contrapunt evocador i romàntic, com el d’Eilean Donan, a les vores del Loch Duich.

Vista del castell d’Eilean Donan

Des d’Inverness, el nostre centre d’operacions a les Terres Altes, vam baixar fins a la ciutat costanera d’Ayr, a prop de Glasgow. L’entorn era bonic, però una pluja torrencial ens va retenir a l’hotel. Escòcia ens acomiadava amb el clima que la caracteritza.

Estiu 2019. Anglaterra i Escòcia. II

L’endemà iniciàvem la ruta de retorn cap a Anglaterra. La primera parada va ser al Districte dels llacs, Lake District, al comtat de Cúmbria, un paratge de delicada bellesa.

Vista del llac Windermere, el més gran del Districte dels llacs, i d’Anglaterra

Des d’aquest entorn bucòlic, ens dirigíem cap a una ciutat moderna, dinàmica, popular i innovadora: Liverpool, la ciutat dels Beatles.

L’entrada de The Cavern Club, el mític local on el cèlebre grup va fer la seva primera actuació. L’estàtua de John Lennon els recorda

Des de Liverpool, vam aprofitar per visitar la ciutat de Chester, tota ella de configuració medieval, però amb un sòlid record de la fundació romana: Deva Víctrix Castra. Els carrers principals, plens de cases amb tramat de fusta, corresponen al cardo i al decumanus.

Detall de l’actual configuració urbana de Chester, en el punt de creuament entre les vies romanes del cardo i el decumanus

L’amfiteatre, fora muralles, encara es pot apreciar amb nitidesa.

Vista de l’amfiteatre de Chester

Aquell mateix dia, vam visitar alguns pobles costaners preciosos: Conwy, amb muralles, port, castell i un centre antic molt ben conservat,

Vista del port i del castell de Conwy

i Caernarfon.

Les muralles, el castell i el port de Caernarfon

L’endemà sortíem amb destí a Gloucester. Parada inexcusable a Coventry: emocionant i corprenedor. Les imatges parlen per si soles.

Imatge de la catedral de Coventry, afectada pel bombardeig de l’aviació alemanya durant la Segona Guerra Mundial

A Gloucester vam visitar la catedral gòtica, de claustre impressionant (va ser un dels escenaris triats per rodar-hi algunes escenes de Harry Potter).

Una de les ales del claustre de la catedral de Gloucester

Aquesta estàtua de l’emperador Nerva evoca les campanyes militars  destinades a la romanització de Britània.

Estàtua de l’emperador Nerva, a Gloucester

Inscripció al peu de l’estàtua de Nerva, recordant el seu paper en la història de la Gloucester

Fixeu-vos que la inscripció dóna pistes per reconstruir l’origen etimològic del topònim: Colonia Nerviana Glevensis. En primer lloc, el terme llatinitzat Glevum prové dels topònims gal·lesos o bé, segons les llegendes locals, del nom del cabdill fundador de la ciutadella: Gloyw Wallt Hir (“Gloiu el dels cabells llargs”). Per altra banda, les formes –cester / chester són l’evolució del llatí castra (“campament”). De fet, ja hem trobat en dues ocasions aquesta denominació: en la localitat on se situa el fort de Cilurnum, i en una de les ciutats angleses que hem visitat, prop de Liverpool. En el cas que ara ens ocupa, la forma llatina Glevum Castra dóna origen a l’actual Gloucester.

Des d’allí vam dedicar un dia a visitar la ciutat de Wells, amb la seva magnífica catedral.

Nau central de la catedral de Wells, amb una solució arquitectònica única: l’arc de tisora

i la ciutat de Bath que, com el nom suggereix, conserva uns magnífics banys romans, del segle I.

Admireu el gran bany central, que dóna idea al visitant de la dimensió i la magnificència del conjunt.

El gran bany, a les termes de Bath

També és esplèndid aquest bust de la deessa Minerva. Els banys contenien un temple dedicat al seu culte, que en va absorbir, per sincretisme, un altre de més antic, d’origen celta, Sulis. Així, el temple de Bath era dedicat a Minerva Sulis.

Bust de Minerva Sulis en el museu dels banys de Bath

Es conserven restes del frontó d’aquest temple, que s’ha reconstruït parcialment.

Frontó del temple de Bath

Ara contempleu algunes imatges de les dependències interiors dels banys.

L’hipocaust, als banys de Bath

La font d’aigua calenta que alimentava els banys termals de Bath

 El bany circular de Bath

La canalització de plom que encara es conserva des de l’època romana

Amb la sensació refrescant de les termes de Bath, en uns dies especialment calorosos a Anglaterra, ens acomiadem del nostre destí de vacances, i emprenem la ruta de retorn des de Dover a Calais.

Vista dels penya-segats de Dover

Havent posat el peu a França, fem sempre via cap al sud, pausadament, però sense interrupció, fins al retorn definitiu, com Odisseu, a la nostra pàtria-ciutat.

Fins a les properes vacances.

NOTA: Totes les imatges de l’article han estat realitzades pel meu pare, Joan Molar.

Pau Molar. 3r Filologia clàssica. UB

Setmana Santa a Múrcia, 2019

Aquesta Setmana Santa hem visitat Múrcia i els seus voltants. Us deixaré algunes notes i observacions sobre el viatge que us poden ser interessants.

L’arribada a la ciutat del riu Segura no és complicada. La primera nit la passem a València, i l’endemà al migdia ja som a Múrcia.

Per cert, el topònim és motiu de debat etimològic. Sembla que l’origen cal cercar-lo en el terme llatí myrtus (murtra: planta aromàtica molt comuna a la Mediterrània), relacionat, alhora, amb una divinitat antiga, sovint associada a Venus: la deessa Múrcia.

A Catalunya, no gaire lluny del monestir de Santes Creus, trobem el municipi d’Aiguamúrcia; els experts apunten, com a possible hipòtesi, un origen etimològic similar per al topònim català. I no perdem de vista un terme que ens és familiar i proper, Sant Jeroni de la Murtra. Veiem, doncs, com la relació entre llengua i paisatge és extraordinàriament estreta.

Visitem, doncs, Múrcia i la seva catedral, suma d’estils arquitectònics de diverses èpoques: gòtic, renaixement i barroc.

Façana de la catedral de Múrcia, d’estil barroc

Fem el nostre recorregut en plena celebració de Setmana Santa, la qual cosa vol dir, entre un seguit de processons molt vistoses, com la de Los Coloraos, que us deixo en aquesta fotografia.

Processó de Los Coloraos, a Múrcia, amb la imatge de Sant Vicenç Ferrer (Dimecres Sant)

El bon temps ens acompanya durant els primers dies de viatge i podem agafar una barqueta fins a l’Illa de Tabarca, ja coneguda pels grecs i pels romans. El conjunt és ben curiós; es tracta d’una fortificació del segle XVIII, destinada a acollir els habitants de la Tabarka original, dependent de la República de Gènova, però situada davant de les costes africanes i sotmesa, des de principis del 1700, a la dominació de Tunis i d’Algèria. El rei Carles III d’Espanya els va alliberar i els va instal·lar en aquesta illa que llavors era coneguda com a Illa Plana o de sant Pau.

Vista de Tabarca des d’un angle de les muralles que l’envolten. Al fons, l’església de Sant Pere i Sant Pau

Els historiadors grecs ja la coneixien, segurament amb el nom de Planesia.  Estrabó en parla en les seves Geographica (Γεωγραφικά), referint-se als esculls que l’envolten, perillosos per a la navegació.

Ens banyem en algunes platges quasi verges entre Múrcia i Almeria: les platges de Los Cocedores i de La Carolina se situen en el límit entre les dues comunitats, en un entorn natural protegit i de gran bellesa.

Platja de Cocedores, en la frontera entre les comunitats de Múrcia i Almeria

També visitem el parc regional de Calblanque, a prop del Cap de Palos, que conserva una naturalesa salvatge, tot i la petjada humana: es troba en una serra d’explotació minera i de salines.

Vista d’una de les platges del parc regional de Calblanque, a Múrcia

I arriba la perla del viatge, el teatre romà de Cartagena, la Carthago Nova fundada per Asdrúbal, gendre d’Amílcar Barca. Els orígens de la ciutat ja són il·lustres. El teatre també ho és. Es va construir en temps d’August, en un promontori, prop del mar. Segueix, doncs, el model dels teatres construïts aprofitant el desnivell d’una elevació del terreny per afavorir-ne l’acústica. Fixeu-vos en la imatge.

Vista lateral del teatre romà de Cartagena, construït en una de les faldes del turó del castell de la Concepció

Es distingeixen prou bé -en part gràcies a la reconstrucció- les parts principals del teatre romà: la cavea, l’orchestra, l’scaena frons, el proscaenium i el  porticus post scaeniam.

Vista de conjunt del teatre romà de Cartagena

També hi podem apreciar els aditus, passadissos laterals d’entrada a l’orquestra.

Detall d’una de les entrades a l’orchestra, amb dedicatòria a Luci Agripa, cònsol durant la construcció del teatre

Remeto a les entrades que he publicat en el De itinere, parlant sobre els teatres romans d’Arle i d’Aurenja, als quals cal afegir tots els articles dedicats al de Tarraco. Sempre és bo ampliar referències.

I, en fi, el nostre viatge va continuar enmig de pluges torrencials que ens reservaven un retorn una mica passat per aigua. Sort que vam tornar sans i estalvis, esperant la propera ocasió per anar a la recerca de referents clàssics.

Nota: Totes les imatges d’aquest article són del meu pare, Joan Molar

Pau Molar. 3r de Filologia clàssica. UB