Dijous 29 de novembre els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat de l’Institut Isaac Albéniz vam fer una visita a la Tarragona romana.

Us faré una síntesi de les impressions de viatge recollides en la sortida a la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.

El nostre recorregut va començar amb la visita a l’aqüeducte de les Ferreres, que portava l’aigua des de les fonts del riu Gaià fins a la ciutat. La construcció està situada en un paisatge encantador, que ens remet a les Bucòliques de Virgili. Abans d’iniciar la visita, les nostres companyes Maria i Marina ens van explicar els inicis de la Tarragona romana i, un cop travessat el monument, la Carla i la Paula ens il·lustraren sobre aquesta obra mestra de l’enginyeria romana. Que meravellosa, la fusió entre la vegetació d’un bosc mediterrani i la petjada de la cultura! Era un dia esplèndid, de sol lluent, que, amb la flaire encisadora dels pins, captivava els sentits.

Seguidament, vam dirigir-nos en autocar cap a l’amfiteatre, on tenien lloc segurament combats de gladiadors i també venationes. Mentre estava passejant per l’amfiteatre, em vaig imaginar que era un gladiador o un condemnat a morir a mans dels lleons! Un alumne fins i tot va arribar a dir, tot bromejant: “Ens mataran”! Els meus companys de 2n feien broma sobre si les fossae encara contenien bèsties salvatges. Salvant les distàncies, els combats celebrats a l’arena de l’amfiteatre presenten certs punts en comú amb els actuals combats de boxa i de galls, que permeten a un sector de la població alliberar les energies acumulades després d’una jornada de tensió i de treball fatigós (penseu en el mot grec πόνος, -ου; (ὁ): pena, treball, fatiga). Ara bé, en el món antic, com en l’actual, la propaganda era poderosa, i cal tenir present que el cristianisme va difondre una imatge de l’amfiteatre com a lloc diabòlic. De fet, en l’imaginari occidental catòlic ha perviscut la imatge d’espectacles cruels, de màrtirs envoltats de lleons, que ens semblen un despropòsit, però si us atureu un moment a pensar, avui també es cometen barrabassades increïbles, però reals. Recentment, hem vist radicals islamistes tancant enemics alauites en gàbies per fer-los servir d’escuts humans en els bombardejos de Baixar al-Assad. Allà on no ha arribat la llum de la Il·lustració, perviu encara la foscor del fanatisme, de la crueltat de fa molts segles. 

A l’amfiteatre, en Marçal i la Dina ens van parlar de la relació de Tarraco amb Juli Cèsar. Aquest va concedir a l’enclavament romà el títol de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco i va iniciar la transformació urbanística de la colònia, com a recompensa per la seva fidelitat en la primera guerra civil romana.  El Pol i la Tamara van parlar, a continuació, sobre els ludi gladiatorii.

Seguidament, vam anar a visitar el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, on vam veure un munt de restes i imatges interessants, però mentre fèiem temps, a la Plaça del Rei, la Raquel i la Paula completaren la visió històrica de la ciutat en el temps d’August. Un cop a dins del museu en primer lloc vam veure un vídeo sobre la ciutat romana i la visita de l’emperador Adrià. Tot seguit, les restes de la muralla romana del campament militar a Tarraco, documents epigràfics (textos breus o inscripcions) sobre làpides, pedestals, mosaics, restes del temple de Júpiter, relleus, objectes d’ús quotidià (sonalls, llànties, vaixelles). Els sonalls i altres objectes de joc infantil em van emocionar particularment. Vaig pensar en el tòpic literari de l’aeterna aetas i em va semblar que la infantesa és el paradís perdut; per això sempre mirem amb molta nostàlgia les joguines que fa temps que hem abandonat. Us recordeu d’aquella cançó sobre Puff, el drac màgic, i el nen que se’n desempallega perquè es fa gran? Doncs jo recullo, aquí, aquells versos d’Antonio Machado: “todo pasa y todo queda”; la infantesa també.

Personalment, els bustos van ser el que em va captivar més de tota la visita. Les faccions representades eren molt belles. Quan vaig ser al museu, vaig recordar el mite de Pigmalió i vaig pensar: Si els bustos cobressin vida, què dirien? Què pensarien de nosaltres? Ens veurien com a “guiris” impertinents i irreverents que venim a pertorbar el seu repòs etern? Des de les finestres de dalt del museu, com des de l’amfiteatre, també es podia veure el mar infinit, immens i blau. Per cert, en observar-lo, vaig pensar: Els romans tenien anhel d’immortalitat? Sí, creien en un més enllà. De fet, en la visita vam veure diverses peces corresponents a monuments funeraris. Els romans, com gran part de la societat antiga, tenia especial consideració pels morts més propers i guardaven el dol. Ara bé, no oblidem el sentit pragmàtic d’aquests avantpassats nostres, que concebien la religió com un pacte entre ells i els déus.

Havent acabat la visita al Museu, vam dinar. Tot seguit, vam visitar la Volta del Pallol, situat a la plaça del mateix nom. Allà, al davant d’una gran maqueta, la Cristina i l’Alba ens van presentar els edificis i l’urbanisme de la Tarraco romana. A la ciutat les ruïnes parlen i ens expliquen el seu passat, ja que el nucli històric de Tarragona està construït sobre les restes de la ciutat romana. 

A continuació, vam dirigir-nos cap a la Torre del Pretori i vam pujar al cim. Quina visió! Es podia contemplar gran part del Camp de Tarragona. Quina sensació de domini! El panorama que es pot observar avui des del Pretori no és gaire diferent del paisatge que es podia contemplar en temps dels romans, si en descomptem els edificis de recent construcció i tots els altres signes de modernitat. Imagineu que ens traslladem en la màquina del temps 2000 anys enrere. Podríeu comprovar que les essències de l’entorn mediterrani es mantenen gairebé intactes.

Un cop vist el Pretori, vam entrar al Circ per un vomitori, una volta que sostenia la cavea i a través de la qual el públic accedia a les graderies. Quina emoció, estar en el mateix lloc que, fa 1.500 anys, va veure com esforçats aurigues es disputaven l’honor d’ésser els primers a arribar a la meta. No va anar gens malament la introducció que ens va fer la Irene sobre els ludi circenses.

Entre el públic que assistia a les curses de carros als circs, cada grup defensava un competidor. Les curses romanes de cavalls em recorden els moderns esports de masses, com ara el futbol. El poeta llatí Juvenal va criticar, en les seves Sàtires (X, 77-81) el fet que, per tal de mantenir content el poble, se li subministrava blat per satisfer la fam i, per mantenir-lo entretingut, diversions de poc contingut cultural  (panem et circenses). En les curses de cavalls celebrades en els circs de Roma, el públic es trobava dividit en diversos grups; els més importants eren  l’aristocràcia i el poble; es tractava d’un “romanent” de l’enfrontament social entre patricis i plebeus. D’altra banda, aquesta presència de grups en els espectacles col·lectius ja demostra un fet propi de l’espècie humana: la inserció dels individus en grups i l’enfrontament entre ells. El grup dóna seguretat i identitat als seus membres, tant ahir com avui. Els humans sempre són humans.

En definitiva, la nostra visita a Tarraco va donar molt bons fruits: el passeig per la capital de la Tarraconensis, ciutat on Octavi Cèsar August va residir durant un cert temps, ens va permetre aprendre sobre l’urbanisme romà d’una gran colònia però també sobre la jerarquia social i la història de la ciutat. 

Finalment, vull comentar, com una apreciació personal, que va ser molt encertat el fet que les exposicions fossin bilingües, en català i anglès. Moltes felicitats als valents companys que van preparar aquesta tasca, de la qual tots vam treure profit. I és que en la nostra vida futura, universitària i laboral, l’anglès ens farà molta falta. És la lingua franca dels nostres dies, com ho va ser el llatí durant molts segles.

Fotografies i muntatge: Cristina Gómez i Alba Garcia, 2n batxillerat
Text: Pau Molar, 2n batxillerat