Tag Archives: Història

Croàcia, II

Ens dirigim, des de Zadar, a un dels objectius inexcusables del nostre recorregut: Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Cal dir que la ciutat, anomenada també Ragusa en època medieval, és d’una bellesa impressionant, però la febre turística li ha fet una mica de mal. Quasi no hi ha cap edifici civil ocupat per gent autòctona; tot són apartaments i cases de lloguer per als viatgers que, d’arreu del món, vénen a visitar-la. D’aquesta manera, Dubrovnik és una ciutat cosmopolita, però també massificada. Cal veure tots els monuments buscant lloc entre els flashos dels turistes que no deixen ni un racó per fotografiar, com nosaltres mateixos. Per la meva part, vull destacar la singularitat del capitell d’una llotja d’estil venecià (recordem la presència constant de la Sereníssima) que representa la figura d’Asclepi preparant remeis curatius.

Vista d’una de les llotges d’estil venecià de Dubrovnik

Relleu escultòric d’Asclepi en un dels capitells de la llotja veneciana de Dubrovnik

La ciutat, dedicada al comerç com tantes altres de la riba del Mediterrani, va conèixer una gran esplendor durant els segles XV i XVI. Més recentment, segur que tots heu vist, alguna vegada, les imatges corprenedores de les darreres guerres dels Balcans, entre 1991 i 2001, en què Dubrovnik va patir els bombardeigs indiscriminats de l’exèrcit iuoguslau (majoritàriament serbi). La ciutat en guarda memòria: en alguns racons del centre històric, es poden trobar plaques informatives sobre l’impacte i els estralls causats per les bombes i els obusos. Des del centre de Dubrovnik es distingeix fàcilment el turó on estaven col·locades les línies ofensives sèrbies. La destrucció del casc històric va ser tan tremenda que la UNESCO va haver d’ajudar a la reconstrucció del patrimoni malmès. De fet, arreu de Croàcia, el record d’aquest terrible enfrontament entre els pobles que formaven l’antiga Iugoslàvia és encara ben viu i el recel es palpa cada cop que cal travessar les difícils i tortuoses fronteres que separen Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Albània i Macedònia. Ja veieu si n’és de trencaclosques aquest racó d’Europa!

La nostra ruta s’orienta, ara, cap a Split (en grec antic, Ἀσπάλαθος, i, en llatí, Spalatum). Per a mi ha estat una experiència emocionant: la ciutat-palau de Dioclecià no s’oblida fàcilment quan has tingut la sort de contemplar-la i admirar-la. Entrem per la porta nord, la porta àuria, dominada per una imponent estàtua, d’època moderna, de Gregori, bisbe de Nin.

Amb un breu recorregut, ens situem a la plaça del peristil, que acull els visitants, i ja permet fer-se una idea de les dimensions i la magnificència del conjunt.

Vista general del peristil del palau de Dioclecià, a Split

Perspectiva del peristil del palau de Dioclecià

Una escalinata, en el flanc esquerre del peristil, ens introdueix dins de l’església, que, en el seu origen, fou mausoleu de l’emperador Dioclecià. Fixeu-vos que la construcció vol emular el Panteó de Roma.

Vista del fris i la cúpula del mausoleu de Dioclecià

Les columnes corínties que se situen a l’interior del recinte donen una impressió d’esveltesa i de gran altitud.

Columnes a l’interior del mausoleu de Dioclecià

Per damunt d’elles, observem un fris decorat amb escenes de caça i dues imatges contingudes en medallons, que es van repetint al voltant de la cúpula. Segons la tradició i la història, corresponen a Dioclecià i la seva esposa, Prisca.

Ara bé, ironies del destí, l’emperador que va perseguir amb especial acarnissament els cristians dels primer segles (III-IV), hauria de veure, des del seu repòs post mortem, com el mausoleu construït per a la seva glòria es convertia en centre de culte catòlic: el seu sarcòfag i el de la seva muller eren destruïts; les restes llançades al mar; en el seu lloc s’hi col·locaven els altars amb les relíquies de Sant Domnius i Sant Anastasi, víctimes l’un i l’altre de la persecució de Dioclecià. Finalment, l’espai destinat al culte imperial era consagrat com a catedral des del segle VII. La història fa molts tombs! No us enredo amb la meravella de construcció que és la porta de fusta de noguera de l’entrada de la catedral, ni el campanar, ni l’òcul a cel obert del palau. Només us deixo algunes imatges perquè us en feu una idea.

Porta de noguera de la catedral de Split

Campanar de la catedral de Split

Òcul del palau de Dioclecià

Ara bé, sí que vull fer menció dels soterranis del palau, que avui s’han convertit en un ampli espai comercial. Les dimensions del lloc donen idea de quina grandària devia tenir la residència de l’emperador a Split.

Soterranis del palau de Dioclecià

La sortida del recinte ens situa en l’anomenada façana de mar, que ens fa sortir per una altra de les moltes portes de la ciutat.

Façana de mar del palau de Dioclecià

I, per descomptat, també em deturaré en el temple de Júpiter, ben a prop dels monuments que fins ara he descrit, perquè és d’allò més interessant. Ja l’entrada permet veure que segueix l’ordre corinti que domina en el peristil i en el mausoleu.

Entrada del temple de Júpiter, a Split

En el seu interior, un sostre decorat amb els característics requadres com caixons fa pensar en alguns temples romans.

Volta amb decoració de caixons, al temple de Júpiter, a Split

Detall dels caixons de la volta del temple de Júpiter a Split

Cal dir que la trajectòria històrica del temple recorda, en certa manera, la que acabem de descriure més amunt. Cap al segle IX, l’edifici es va convertir en baptisteri de la catedral i, per la seva funció, va ser dedicat a Sant Joan Baptista. Per aquest motiu, podem observar-hi, actualment, una pila de bateig ben antiga, amb les inscripcions del Crismó, que ja he citat abans, i, fins i tot, un relleu escultòric d’un dels primers monarques croates.

Representació dels primers monarques croates a la pila baptismal del temple de Júpiter, a Split

Ja ho veieu: la lenta, complexa i sagnant transició entre el món romà i la consolidació del cristianisme es poden veure de primera mà a Croàcia. Per això el viatge va ser, per a mi, tan emocionant.

Croàcia, I

1 Reply

Aquest estiu hem visitat Croàcia i hem fet una sèrie de descobertes interessants, que detallaré en una sèrie d’articles sobre el viatge. Comencem per la ruta. Sortim de Badalona a començaments de juliol; fem una primera parada tècnica a Montpeller i, l’endemà, una altra a Grenoble, tot just per anar-nos apropant al nostre destí. Gaudim del paisatge dels Alps i, en ruta cap a Itàlia, contemplem el pas de muntanya del Mont Cenis. Fins fa ben poc, la història havia situat molt a prop d’aquest indret el lloc per on Anníbal Barca va travessar la serralada, amb els elefants i el seu exèrcit, de camí cap a Roma, en la Segona Guerra Púnica (218 a.C-201 aC).

El nostre destí no és el d’Anníbal, sinó un altre, la que fou coneguda durant segles com a República veneciana, presidida pel lleó de Sant Marc. Ja sabeu que aquesta és una de les imatges del tetramorf, és a dir, les quatre representacions iconogràfiques que identifiquen els evangelistes: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Doncs bé, a Sant Marc, patró de Venècia, li correspon el lleó, i, aquesta imatge insígnia, la Sereníssima la va escampar arreu dels territoris que, al llarg de l’edat mitjana, va conquerir per les armes o dominar pel comerç.

Vista d’un dels canals principals de Venècia, amb els seus palaus característics

Aquest és el punt d’origen del nostre viatge. Pot semblar estrany, perquè l’article porta per títol Croàcia, però heu de saber que bona part del territori croat, sobretot indrets estratègics de les regions de Dalmàcia i d’Ístria, pertanyeren a Venècia durant anys, de manera que el lleó de Sant Marc se’ns farà present tot al llarg de la nostra ruta, mentre resseguim les costes de l’Adriàtic, que la Sereníssima va fer seves durant segles.

La nostra estada d’aquest estiu a Venècia no és pas la primera. Ara bé, la ciutat sempre té sorpreses per oferir i racons per revisitar. I això hem fet nosaltres: admirar una vegada més l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, que conserva una quantitat d’obres d’art que la converteixen en un museu en espai sacre. D’entre les peces memorables, de l’escultor Canova, dels pintors Giovanni Bellini, Ticià i altres, m’he decantat per mostrar-vos un retaule de Sant Joan Baptista, amb escultura de Donatello.

Retaule de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, a Venècia

M’ha cridat l’atenció la llegenda que l’acompanya, i que pertany a la litúrgia que l’església dedica al sant precursor de Crist; es tracta d’una antífona del repertori gregorià, que diu així:

Inscripció del retaule de Sant Joan Baptista a la mateixa església

Inter natos mulierum non surrexit maior Ioanne Baptista (Mateu, 11: 11).

Destaco, en primer lloc, les abreviatures, la qual cosa fa pensar que els fidels il·lustrats d’altres èpoques coneixien perfectament aquelles citacions evangèliques que s’havien convertit en cant o bé en pregària, ja que una lleugera indicació els era suficient per identificar-les. També vull remarcar que la forma del nom propi Ioanne, d’origen hebreu, experimenta una parcial italianització en la llegenda, ja que hi apunta la v de Giovanni.

Fem una mica d’anàlisi gramatical. El verb principal, en tercera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu actiu, és surrexit (surrigo, -rexi, -rectum). No passeu per alt el primer sintagma, amb preposició i acusatiu, seguit de genitiu plural femení de la tercera declinació, mulierum. La partícula negativa non, modificant el sentit del verb, introdueix un comparatiu que é l’adjectiu maior, i el terme de comparació en ablatiu: Ioanne Baptista.

La traducció és la següent: Entre els nascuts de dones, no n’hi ha cap de tan gran com Joan el Baptista. Els monjos de Montserrat i de Poblet avui encara entonen aquesta antífona, en les diades consagrades a la figura del sant que batejà Jesús amb les aigües del Jordà.

Com que no podem fer un monogràfic de Venècia, seguim la nostra ruta i entrem a Croàcia. Ho fem per la regió d’Ístria, de paisatge tranquil, entre muntanyes boscoses i rius calmats. Fem nit a Motovun, un poblet dalt d’un turó, de gran encant, i que permet retrobar-nos amb el símbol de Venècia, per recordar-nos que som a prop de la que fou influent ciutat italiana.

Detall d’una de les portes d’entrada a Motovun

Des de Motovun, visitem un indret de noble passat romà, la ciutat de Pula. Se’n conserva l’amfiteatre, en molt bon estat. La construcció es troba al bell mig de la ciutat, de manera que no pots deixar de contemplar-la i admirar-la quan hi arribes.

Vista exterior i interior de l’amfiteatre romà de Pula

Passejant pels carrers de Pula, i seguint la Via Flàvia, arribem al temple d’August, majestuós, amb les seves columnes corínties, presidint el que era el fòrum de la urbs romana.

Temple romà d’August, a Pula

Encara una mica més enllà, seguint el nostre passeig, trobem l’arc de triomf o dels Sergii. El nom fa al·lusió a la família dels Sergis, estretament lligada a la ciutat, en la qual diversos dels seus membres van exercir-hi càrrecs de responsabilitat; ells van ordenar la construcció d’aquest arc com a homenatge a la ciutat que governaven, i per commemorar la victòria d’August en la batalla d’Àccium, durant el període de la quarta guerra civil romana.

Arc dels Sergis, a Pula

Per arrodonir la visita, ens acostem fins a l’indret on es conserva un mosaic molt bonic i delicat, que havia pertangut a una vil·la romana. Les peces permeten reconstruir el motiu de l’obra: el càstig de Dirce, esposa del rei de Tebes. Fixeu-vos en la imatge de la dama, arrossegada per un brau. És el càstig que rebé per haver mantingut presonera i haver tractat com a esclava Antíope, donzella d’ascendència divina.

Detall del mosaic de Dirce, a Pula

I ja ens acomiadem de Pula sortint de la ciutat per la porta d’Hèrcules, imponent i en força bon estat:

Porta d’Hèrcules, a Pula

Encara estem allotjats a Motovun, i ara fem via cap a Porec. La basílica eufrasiana n’és el principal atractiu. Contempleu la meravella de la portalada i l’atri:

Detall del timpà de la porta d’entrada a la basílica eufrasiana de Porec

Atri de la basílica eufrasiana

Segur que us ha cridat l’atenció la llegenda de l’entrada: Ego sum ostium. Per me si quis introierit salvabitur.

Hi trobem dues oracions: la primera és una oració de predicat nominal, amb verb copulatiu i atribut: sum ostium; el subjecte és el pronom personal, ego. La segona oració presenta una clàusula condicional: Per me si quis introierit, que se subordina al verb principal: salvabitur. Fixeu-vos que aquesta darrera forma verbal és un futur imperfet d’indicatiu passiu del verb salvo. L’anterior, introierit, correspon al pretèrit perfet de subjuntiu actiu del verb introeo (compost de: intro + eo), i és el nucli de la subordinada condicional. Quis és un pronom indefinit que actua com a subjecte d’introierit. D’aquest verb depèn el sintagma preposicional per me (preposició + ablatiu).

Traducció: Jo sóc la porta. Si algú entra per mi, serà salvat.

Es tracta d’una construcció del segle VI, tot i que hi ha restes més antigues, del IV. És, doncs, una de les representacions més primerenques d’art cristià. Croàcia n’està plena, d’aquestes mostres arquitectòniques, que impressionen per la seva simplicitat i bellesa. La basílica fou construïda en època del bisbe Eufrasi, de qui prové el seu nom. És dedicada a la Verge Maria, i la podem veure representada en el mosaic d’estil bizantí que presideix l’església. Contempleu-ne l’esplendor.

Mosaic bizantí a l’interior de l’absis de la basílica eufrasiana

I contempleu, també, el detall del bisbe Eufrasi fent donació a la Verge de la basílica que ell ordenà construir per dedicar-la al culte marià. Feu atenció a la llegenda que acompanya la figura: Eufrasius episcopus; abreujat: EPS.

Representació del bisbe Eufrasi en el mosaic bizantí

Arreu del complex trobem inscripcions dels cristians d’aquells segle reculats, que utilitzaven el Crismó, per testimoniar la seva fe. Ja sabeu que es tracta de l’abreviatura del nom grec de Crist; concretament, es prenen les dues primeres i la darrera de les grafies del terme: ΧΡΙΣΤΟΣ. Aquesta és la norma habitual, però la nostra inscripció és tan primitiva que es conforma amb les dues lletres inicials.

Baix relleu amb l’anagrama de Crist, el Crismó, a la basílica eufrasiana

En un dels mosaics de la construcció del segle IV, es conserva el símbol del peix, que també identificava els primers cristians. Recordeu que la imatge té el seu origen en l’acrònim ἰχθύς, que es constitueix amb les inicials, en grec, dels mots següents: ἰησοῦς χριστός θεοῦ υἱός σωτήρ: en català, Jesús Crist fill de Déu salvador.

Representació del peix en un mosaic de la basílica eufrasiana

Deixem Motovun i els paisatges d’interior per dirigir-nos cap a la costa adriàtica, i fer entrada a l’antiga regió d’Il·líria. El nostre destí és la ciutat de Zadar, més gran i animada que el tranquil poblet dalt del turó. La romana Iadera formà part, durant l’edat mitjana, de la República de Venècia. El patrimoni arquitectònic de la ciutat ho testimonia. Fixeu-vos en aquest detall de la porta d’entrada: el lleó de Sant Marc, amb inscripció dedicada a l’evangelista:

Figura del lleó, símbol de Sant Marc, a la porta d’entrada de Zadar

Pax tibi, Marce, evangelista meus.

Es tracta d’una invocació, que prescindeix de la forma verbal: Pax tibi. S’ha de remarcar la presència del vocatiu, Marce, que duu un sintagma nominal en aposició: evangelista meus.

Traducció: Pau a tu, Marc, evangelista meu.

Zadar és, arran de mar, un centre de vida dinàmica i moderna, però també de gran riquesa històrica. L’església de Sant Donat és sorprenent per la seva construcció: es tracta d’un edifici preromànic, del segle IX, elevadíssim, que és tot ell circular en el seu interior, sostingut per altes columnes que delaten la seva procedència romana.

Vista exterior de l’església de Sant Donat, a Zadar

Fixeu-vos en l’estil corinti dels capitells, i en els basaments. Cal saber que el temple fou construït enmig de la plaça del fòrum; aquesta dada ajuda a entendre d’on provenen els materials constructius de l’església.

Vista de les columnes de l’interior de l’església de Sant Donat

Detall del basament de les columnes de Sant Donat

Ben mirat, de records del passat romà de Zadar n’hi ha d’escampats arreu de la ciutat, com aquesta columna esvelta i magnífica que presideix una de les moltes places de la ciutat. Admireu-la:

Columna romana en una de les places de Zadar

Des de Zadar, visitem el poblet de Nin, de passat històric remarcable: primera capital de Croàcia i seu de la reialesa del país. Segurament per aquest motiu, hi trobem, tot i les petites dimensions del lloc, una església catedral del segle IX. El curiós és que aquesta catedral també és de mides reduïdes, tant, que té l’honor de ser la més petita del món.

Vista exterior de l’església catedral de Nin

Petita finestra de l’església de Nin

Si us fixeu en la imatge, veureu que té una certa familiaritat amb la de Sant Donat, de Zadar. No hem d’oblidar que Nin és un enclavament destacat ja des d’època romana. Actualment es conserven vestigis d’un temple dedicat a la deessa Diana, ben a prop de la catedral que heu pogut veure en imatges, i algunes columnes d’un temple dedicat al culte imperial. Durant la nostra visita, les magnífiques peces corínties estaven en restauració i les imatges sortien molt poc afavorides.

Llatí de proximitat

4 Replies

Aquest article tractarà sobre un parell de referències a la llengua llatina que he pogut trobar en les meves darreres sortides, no pas gaire lluny de casa.

La primera cal situar-la en un poble de la província de Terol, conegut per la seva ubicació, dalt d’una penya, amb unes vistes i un paisatge magnífics. Es tracta de Cantavella (Cantavieja, en castellà, i en la seva denominació oficial).

La vam visitar, la meva família i jo, pel pont de l’1 de maig. L’entorn natural és el més espectacular que té aquest indret.

Vista del poble de Cantavella, des d’un dels espadats sobre els quals s’alça el poble.

Però no deixa de ser important el passat històric que es pot resseguir en les cases nobles i els palaus que es conserven en els carrers del casc antic.

Detall d’una de les cases nobles del poble de Cantavella.

Justament a la plaça de l’ajuntament, es troba la primera inscripció que m’ha semblat interessant.

La plaça de l’ajuntament de Cantavella.

És tota una lloança al tarannà de rectitud moral amb què s’identifiquen els veïns de Cantavella. Penseu que l’indret es destacà en les guerres carlines per ser un bastió del tradicionalisme.

Inscripció que acompanya l’escut de Cantavella.

INSCRIPCIÓ

“Haec Domus odit amat punit conservat honorat nequitiam pacem crimina jura probos”.

Fixeu-vos en un aspecte curiós: L’oració és composta per juxtaposició, si bé, com és natural, en el relleu esculpit hi falten les comes. Ara bé, el que crida l’atenció és l’acumulació, primer, de verbs (odit amat punit conservat honorat); després de substantius, tots en cas acusatiu i amb funció de complement directe (nequitiam, pacem, crimina, jura, probos). És una estructura poc habitual. Val a dir que el sintagma nominal que actua com a subjecte de totes les clàusules és Haec domus, en cas nominatiu. D’altra banda, he de precisar que els mots en cas acusatiu són, majoritàriament, noms, llevat de l’adjectiu substantivat probos, que actua com a tal. També he de remarcar que els dos primers substantius apareixen en singular (nequitiam, pacem), mentre que la resta ho fa en plural (crimina, jura, probos). Fetes aquestes observacions, ja podem traduir.

Traducció

Aquesta casa odia la maldat, estima la pau, castiga els crims, conserva els drets i honora els honestos.

La segona sortida és una senzilla passejada pels voltants de la Cartoixa de Montalegre, a Badalona mateix, no lluny del nucli urbà, però prou endinsada en l’entorn boscós com perquè s’hi respiri la pau i la solitud que busquen els monjos, sobretot els de l’orde que va fundar Sant Bru.

Vista panoràmica de la Cartoixa de Montalegre, de Badalona.

Doncs bé, en l’església, dedicada a la Verge Maria -com totes les de la Cartoixa- s’hi pot llegir una inscripció que em va despertar interès.

L’església de la Cartoixa de Montalegre.

Fixeu-vos en la imatge de prop, i podreu llegir la inscripció:

Inscripció que acompanya la imatge de la Verge que presideix l’altar de l’església.

INSCRIPCIÓ

Sancta Maria Montis Hilaris, causa nostrae laetitia, fac ut aeterna perfruamur.

Fixeu-vos com comença: Sancta Maria Montis Hilaris; és a dir: Santa Maria de Montalegre. El meu interès és de caràcter etimològic. El mot alegre -terme patrimonial, en català- es correspon amb hilaris, terme llatí, que també té els seus derivats en la nostra llengua, però de caràcter més culte, savi: hilaritat, hilarant. Doncs bé, buscant informació sobre aquest punt, vaig trobar que, en els primers escuts del monestir, hi figurava un doble nom per al·ludir a la comunitat religiosa: Collegium Montis Alacris o Montis Hilaris.

Fixeu-vos que, en aquesta inscripció, conviuen els dos mots: el patrimonial i el culte. El primer prové de l’adjectiu de la tercera declinació: alacer, alacris, alacre; el segon, també és adjectiu de la mateixa declinació: hilaris –e. Ambdós tenen el mateix significat: alegre. Curiosament, però, en l’escut ha perviscut el mot més culte, mentre que el topònim ha arribat fins a nosaltres amb el terme patrimonial. Hilaris, -e, per cert, prové de l’adjectiu grec ἱλαρός ά όν, que té el mateix significat que el seu homòleg llatí.

Continuem amb el text. Abans que res, hem de dir que es tracta d’una oració composta, amb clàusula principal i subordinada, introduïda per la conjunció ut. Comencem, doncs, a veure l’oració principal, el nucli de la qual és el verb fac. El subjecte que li correspon és el sintagma que abans comentàvem, Sancta Maria Montis Hilaris, i que en té un altre en aposició: causa nostrae laetitia. Fixem-nos en les construccions sintàctiques paral·leles de l’un i de l’altre: el substantiu, nucli de sintagma (Sancta Maria, causa), s’acompanya d’un genitiu (Montis Hilaris, nostrae laetitia, respectivament). Ambdós es troben en cas vocatiu. Cal pensar que es tracta d’uns mots d’invocació a la Verge. Arribem, ara, al verb principal: fac, segona persona del singular de l’imperatiu de facio, feci, factum. A continuació trobem el nexe ut, introduint una subordinada substantiva completiva, amb funció de complement directe, el nucli de la qual és perfruamur. Es tracta de la primera persona del plural del present de subjuntiu del verb deponent perfruor (forma composta de fruor). Com a verb intransitiu, regeix un ablatiu, aeterna, l’adjectiu que probablement acompanya el mot elidit vita. D’entre els valors de l’ablatiu, podríem inclinar-nos per l’ablatiu d’instrument o de causa.

Traducció

Santa Maria de Montalegre, causa de la nostra felicitat, fes que fruïm de la vida eterna.

Ara que ja hem traduït, vull fer una nova remarca etimològica. Fixeu-vos com el verb fruor ha donat, en la nostra llengua, una forma molt pròxima, fruir, que és la que he utilitzat en la versió catalana del text; es tracta d’un terme potser més formal que el verb gaudir.

En definitiva, ja us adoneu que, de llengua morta, res de res. El llatí perviu en les llengües romàniques que parlem cada dia.

Qüestions

Busqueu la declinació dels substantius de la primera inscripció; escriviu-los en singular i en plural.
Què sabeu de les guerres carlines?
Coneixeu Sant Bru i l’orde de la Cartoixa? Què en destacaríeu?
Heu trobat la presència de la llengua llatina en el vostre entorn de proximitat?

NOTA: Totes les imatges de l’article corresponen a fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà, 1r de Filologia clàssica. UB. 2017.

Setmana Santa a Almeria

3 Replies

Aquesta Setmana Santa, hem visitat la ciutat d’Almeria, en família. A tots ens agrada veure processons, i les que trobem arreu de les terres peninsulars són molt impressionants. Per descomptat, les d’Andalusia tenen la seva particularitat: una combinació de color, espectacle, fe i tradició al carrer que impressiona.

Processons a la ciutat d’Almeria durant la Setmana Santa 2017.

La veritat és que, anant darrere dels passos i de les vestes, no he trobat gaires vestigis clàssics. Però he pogut fixar-me en alguns detalls que m’han cridat l’atenció i que ara comento.

El primer és un detall d’inscripció a la catedral de Múrcia, que vam visitar en la nostra ruta d’anada fins a Almeria.

Vista de la catedral de Múrcia. Porta principal.

En realitat, són dues inscripcions que pertanyen a la litúrgia catòlica. La primera és un salm (113: 9. Vulgata) que es va convertir en lema dels templers; també era cantat com un acte d’humilitat davant la grandesa de Déu en els dies de Pasqua, com els que acabem de gaudir.

El text de la inscripció, que correspon al Salm, diu així: Non nobis, non nobis, Domine, sed Nomini tuo da Gloriam.

Inscripció a l’interior de la catedral de Múrcia.

Fixeu-vos en la repetició èmfatica del datiu plural del pronom de primera persona del plural nobis, acompanyat de l’adverbi de negació non. Com a cant adreçat al Senyor, cal veure el vocatiu Domine. La conjunció coordinant adversativa sed marca un punt de canvi, d’inflexió, i s’estableix un contrast entre el primer datiu i el segon: Nomini tuo. Tot seguit trobem el verb principal amb el seu complement directe en acusatiu singular (da gloriam) que permeten entendre el conjunt de l’oració i el sentit del cant: No a nosaltres, no a nosaltres, Senyor, sinó dona glòria al teu nom.

Ja veieu que és una manifestació de modèstia dels fidels davant el poder de Déu. Com a cant, us deixo la versió gravada per a la pel·lícula Enric V, basada en l’obra homònima de Shakespeare.

Precisament a Anglaterra aquest salm té una arrelada tradició, i es canta com a acció de gràcies, amb la música de William Byrd, un compositor de peces religioses del segle XVI. Fixeu-vos que en el film sobre Enric V, aquesta cançó s’entonava després que el monarca anglès aconseguís la seva victòria sobre els francesos en la batalla d’Azincourt, en la Guerra dels Cent Anys.

Doncs també de William Byrd és un motet que és una de les moltes fórmules litúrgiques que conserva l’Església catòlica (pertany a la missa en honor de sant Pere ad Vincula. Si accediu a l’enllaç, consulteu l’apartat Los monumentos de la tradición eclesiàstica) i que vaig poder trobar també en la catedral de Múrcia: Solve jubente Deo terrarum Petre catenas.

Inscripció a l’interior de la catedral de Múrcia.

Fixeu-vos que comencem amb un verb en imperatiu, solve, i una construcció d’ablatiu absolut, iubente Deo. Ens apareix, també, un vocatiu, com en la fórmula anterior, Petre, i l’acusatiu que fa de complement directe de solve, catenas. Aquest substantiu en acusatiu plural té el seu complement en genitiu, també plural, que és terrarum. La traducció seria així: Deslliga, Pere, per ordre de Déu, les cadenes de la Terra.

Us deixo també una gravació del motet, feta en una església de Birzebbuga, al sud de Malta, tot i que el so és força defectuós.

No vull acabar aquesta aportació sense donar-vos notícia de la catedral d’Almeria, una mostra única de construcció religiosa i alhora defensiva, del segle XVI, amb una bonica portalada renaixentista.

Vista de la portalada principal de la catedral d’Almeria.

Fixeu-vos en la portalada principal, presidida per l’escut de l’emperador Carles V, amb l’àguila bicèfala, que n’és emblema. Mireu com, a banda i banda, tot i que costi d’apreciar en la imatge, apareixen les dues columnes d’Hèrcules. La llegenda de l’heroi mitològic es va associar, sobretot durant el renaixement, a les qualitats del monarca victoriós, que regia un gran imperi. Penseu que, en ple segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles, ja s’havia descobert Amèrica. Per tant, la idea que el món conegut s’acabava a les columnes d’Hèrcules va canviar radicalment, i els límits de la Terra es van desplaçar fins a les Índies de Cristòfol Colom, que tots sabeu que era Amèrica.

Doncs bé, el conegut lema Non plus ultra -que, en realitat, prové del Non Terrae Plus Ultra– fou substituït pel nou lema imperial, que ha perdurat fins avui en l’escut constitucional d’Espanya: Plus ultra. Era un missatge d’estímul i agulló per als navegants, que pretenia esperonar-los a l’aventura d’ultramar.

I bé, no us penseu que el viatge es va reduir a perseguir processons i vestigis clàssics. El paisatge era inigualable, i els dies molt bons. Us deixo amb algunes imatges de les platges d’Almeria, que ens van permetre fer el primer bany de la temporada.

Vista de la platja de la Isleta del Moro, a Almeria.

Vista de les aigües transparents del Cabo de Gata.

Qüestions:

Identifiqueu les abreviatures de les inscripcions de la catedral de Múrcia, i relacioneu-les amb la paraula completa que correspon a cadascuna.
Feu l’anàlisi gramatical completa dels textos: cas, gènere i nombre; sintagmes i funció.
Expliqueu el mite de les columnes d’Hèrcules.

Nota: Totes les imatges de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r Filologia clàssica. UB. 2017.

La Còrdova romana

Redescobrint la petjada clàssica a l’Alsàcia i la Lorena

8 Replies

Aquest Nadal, la meva família i jo hem fet un viatge a les regions franceses d’Alsàcia i Lorena per poder veure els bonics mercats de Nadal que són tradicionals en aquestes terres de centre Europa.

La nostra primera parada va ser Viena del Delfinat, encara en ruta. Tot i que no teníem gaire temps, vam aprofitar l’ocasió per veure alguns monuments gal·lo-romans força ben conservats. Contempleu el temple d’August i Lívia, que formava part d’un conjunt urbà molt ampli.

El temple d’August i Lívia, a Viena del Delfinat

Aquest edifici religiós se situava en el fòrum, del qual avui no se’n conserven gaires restes, només un parell d’arcades, que ens en fan imaginar les dimensions. Actualment, l’espai és anomenat Jardí arqueològic de Cíbele.

Jardí de Cíbele, a Viena del Delfinat

En època gal·loromana, aquestes arcades eren una de les entrades al fòrum, on tenien lloc les activitats comercials de la vila. El temple complia una funció de culte religiós. Ja sabeu que en el fòrum es desplegava una gran diversitat d’activitats.

La nostra següent parada va ser Belfort, una bonica ciutat del Franc Comtat, famosa per la seva estructura urbanística: el nucli històric es troba dins de les muralles d’una ciutadella militar construïda pel cèlebre enginyer Sébastien Le Prestre Vauban.

Belfort, de nit

Cal dir que Belfort s’aixeca damunt d’un turó, a la vora del riu Savoureuse, entre el Rin i el Roine; per tant, és un important nucli de comunicacions. Ja us podeu imaginar, doncs, que la ciutadella s’ha construït sobre les restes d’un antic assentament romà. La nostra ruta per un dels eixos vertebrals d’Europa (Alsàcia-Lorena), ens va permetre observar que els romans tenien molt clara la importància de les vies fluvials.

El nostre destí era la ciutat de Metz, capital de la regió de Lorena. Tot fent via, però, ens vam aturar a Nancy per admirar la plaça Estanislau, que rep aquest nom en honor al rei de Polònia, Estanislau I Leszczynski, que va ser destronat i es refugià, primer a Suècia, i després al ducat de Lorena. El rei de França, Lluís XV, es va casar amb la seva filla Maria i el va nomenar duc de Lorena. Estanislau va ser un gran benefactor de la ciutat, i va ordenar la construcció de la gran plaça que duu el seu nom, envoltada d’edificis d’estil neoclàssic, i amb unes treballadíssimes reixes de forja, entre les quals destaquen dues portes adornades amb fonts de motius clàssics. Fixeu-vos en els atributs de Posidó i d’Afrodita, que es poden contemplar en les imatges.

Font de Posidó, a la plaça Estanislau, de Nancy

Font d’Afrodita, a la plaça Estanislau, de Nancy

I, finalment, podeu llegir aquesta inscripció en el timpà que corona l’arc de triomf pel qual s’entra al palau reial: Hostium terror, foederum cultor, gentisque decus et amor:

Timpà de l’arc de triomf, a l’entrada del palau reial de Nancy

Anàlisi: Hi ha tres construccions paral·leles, que són tres sintagmes nominals amb estructura: Genitiu + Nominatiu; l’última d’elles afegeix la partícula-conjunció que per relligar tot el conjunt. Els complements nominals són: hostium (gen. plur. 3a decl.), foederum (gen. plur. 3a decl.) i gentis (gen. sing. 3a decl.). Els nominatius que fan de nucli dels sintagmes són: terror, cultor, decus et amor (tots: 3a. decl.).

Traducció: Terror del enemics, protector de les aliances, i honor i amor del (seu) llinatge.

Com ja veieu, aquesta inscripció era una expressió d’elogi dirigida al “mecenes” de Nancy, el rei Estanislau; per això es destaquen les seves virtuts com a rei: la valentia, la diplomàcia.

Vam arribar a Metz, una de les ciutats del Mosel·la, en la ruta de Trèveris i de Magúncia, molt coneguda pels romans, i també pels lectors i lectores de l’Aracne fila i fila. Doncs bé, aquesta ciutat guarda algunes restes clàssiques ben interessants. Per començar, a la catedral, dedicada a Saint Étienne (Sant Esteve, el primer màrtir cristià), vam poder contemplar una pila baptismal, que era una autèntica banyera romana, de pedra de pòrfir, probablement extreta de les termes de la ciutat.

Pila baptismal a la catedral de Sant Esteve, de Metz

Observeu-la amb atenció, i, si algú de vosaltres ha visitat el monestir de Santes Creus, us adonareu que s’assembla molt al sarcòfag del rei Pere el Gran, que va decidir que l’obsequi que li arribava de l’emperador romà d’Orient, Miquel VIIIè Paleòleg, el faria servir de sepulcre.

Els vitralls són la joia principal de la catedral. Tant és així, que artistes moderns, com Marc Chagall, hi han deixat la seva empremta i també han fet la seva creació en alguns finestrals. Ara bé, jo em vaig fixar en una inscripció llatina, que es podia llegir molt bé en la nau central, just en els vitralls del presbiteri:

Vitralls a la nau central de la catedral de Metz

In manibus tuis sortes meae (Ps. 31, 116):

Anàlisi: Es tracta d’una oració amb el verb elidit (sunt). Primer trobem un sintagma preposicional, en funció de complement circumstancial de lloc (en sentit figurat) i en cas ablatiu plural: in manibus tuis: in és la preposició; manibus, el nom nucli del sintagma (4a decl.); tuis, el determinant possessiu que acompanya manibus. Sortes meae és el subjecte de l’oració, que està en cas nominatiu plural, i concordaria amb un elidit verb sunt; en aquest cas, el verb no tindria valor copulatiu, sinó intransitiu. Fixeu-vos que, en el vitrall, el possessiu meae apareix escrit en forma abreujada: mee.

Traducció: En les teves mans està la meva sort (el meu destí).

En la Vetus llatina (la versió de la Bíblia anterior a la Vulgata de Sant Jeroni), l’expressió era una mica diferent: “In manu tua tempora mea”; és a dir: En la teva mà estan els meus temps. Com podeu comprovar, és un vers extret del Llibre dels Salms, de l’Antic Testament, i conté una reflexió sobre el pas del temps i la fe en el més enllà, l’eternitat.

També nosaltres vam voler contemplar el pas del temps i ho vam fer passejant per la ciutat; a les ribes del riu Mosel·la, vam descobrir l’enclavament d’unes antigues termes del segle IV (possiblement, el lloc d’on provenia la pila baptismal de la catedral). Avui s’hi conserven les restes d’un monestir de l’època merovíngia (segle VIII), Saint-Pierre-aux-Nonnains. Es tracta d’una antiga abadia de monges benedictines, que va ser construïda sobre els fonaments de la palestra, que anava annexa a les termes.

Restes de les antigues termes romanes de Metz, amb la construcció d’una abadia benedictina del s. VIII

Com veieu, l’espai és impressionant; ampli i de murs ben alts. Per cert, a mi em va recordar les antigues termes de Constantí, de la ciutat de Trèveris, que us he enllaçat més amunt.

Ja instal·lats a Metz, vam visitar els mercats de Nadal que teníem més a prop, i que ens feia il·lusió de veure a tota la família. Aquest any, però, els atemptats de novembre a París van ser causa d’un desplegament molt seriós de mesures de seguretat, de manera que alguns mercats es van suspendre; entre ells, el que se celebrava en la ciutat d’Estrasburg. Ara bé, nosaltres vam visitar el d’Eguisheim, el de Colmar i el de Riquewihr, totes elles poblacions i ciutats alsacianes. Us deixo algunes boniques fotos d’aquests mercats nadalencs.

Mercat de Nadal a Colmar (Alsàcia)

Mercat de Nadal a Estrasburg (Alsàcia)

En la població de Riquewihr, mentre passejàvem admirant els edificis antics i molt ben conservats, ens vam topar amb una inscripció curiosa. Era en la casa d’un jueu del segle XVI, Jacob Baltz; i el text era un dels Salms bíblics que parlen del poble d’Israel:

Casa jueva del 1572 a Riquewihr (Alsàcia)

Ps. 121, 4: Non dormitabit nec dormiet qui custodit Israel (Jacob Baltz, 1572).

Anàlisi: Es tracta d’una oració composta; primer distingim dues coordinades copulatives que s’enllacen amb la conjunció nec (que es relaciona amb l’adverbi no de la primera oració): Non dormitabit nec dormiet. Després trobem una oració subordinada substantiva de relatiu que fa de subjecte dels dos verbs coordinats: qui custodit Israel. Els verbs principals estan en futur (3a pers. sing.): dormitabit i dormiet, mentre que el verb de l’oració subordinada es troba en present: custodit; el subjecte d’aquest darrer és el pronom relatiu qui, que es refereix a Déu (Jehovà, segons els israelites); i Israel és el complement directe de custodit. Encara que les formes dormitabit i dormiet s’assemblin molt, corresponen a dos verbs diferents. Per això també fan el futur de manera diferent: dormitabit pertany al verb dormito (1a conj.); dormiet pertany al verb dormio (4a conj.).

Traducció: No tindrà son ni s’adormirà aquell qui custodia Israel.

Finalment, vam visitar Estrasburg. Encara que estigués clausurat el mercat de Nadal, sempre val la pena fer una estada a la ciutat; és la capital europea per excel·lència. En la cèntrica plaça Kléber, en el lloc on havia d’haver-hi les paradetes, s’hi podia veure un munt d’espelmes i rams de flors en record dels morts de l’atemptat de París.

Plaça Kléber, a Estrasburg

Nosaltres vam fer un tomb per la catedral, i vam poder admirar l’edifici. A mi em va cridar l’atenció el rellotge astronòmic. Primer, perquè és una curiositat; i, segon, perquè hi vaig llegir aquesta inscripció llatina, que pertany també al Llibre dels Salms:

Rellotge astronòmic a la catedral d’Estrasburg

Dominus lux mea, quem timebo? (Ps. 26, I)

Anàlisi: Trobem dos sintagmes nominals: dominus (abreujat: DNS) i lux mea; cal sobreentendre un verb elidit, que seria el nucli de l’oració principal: est. L’oració és copulativa: dominus té funció de subjecte i lux mea d’atribut. L’un i l’altre concorden en cas i en nombre: estan en nominatiu singular; el primer és de gènere masculí (2a decl.); el segon, de gènere femení (3a decl.). A continuació, trobem una oració interrogativa, introduïda pel pronom quem i amb el verb timebo com a nucli de l’oració. El verb està en 1a pers. del sing. (futur imperfet); el seu subjecte és el·liptíc: ego; i el complement directe és el pronom quem (acusatiu sing.).

Traducció: El senyor és la meva llum, qui temeré?

Curiosament, quan sortíem de dinar, vaig poder comprovar que el llatí present a les ciutats, no és només el dels edificis antics. Just al costat del restaurant, vam trobar una òptica que havia penjat aquest rètol a la seva porta d’entrada:

Rètol en llatí en una òptica d’Estrasburg

Lunetorologisterie: Lunetorologista dicitur qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. Quod verbum a Claudio Fersing in Argentorato ad novi negotii rationem novam definiendam MMV a.D. institutum est.

Anàlisi: El primer terme és lunetorologista, un neologisme que fa de complement predicatiu del verb principal, dicitur (3a. pers. sing. del present d’indicatiu passiu del verb dico: 3a conj.). L’oració següent és subordinada substantiva de relatiu: qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. La seva funció és la de subjecte de dicitur. Aquesta oració és composta per coordinació copulativa, ja que té dos verbs: facit i vendit; el nexe que els uneix és la conjunció et. Després trobem dos acusatius: optica instrumenta vel perspicilia (neutre, plural), units per la conjuncio vel; tenen funció de complement directe dels dos verbs anteriors: facit i vendit. L’oració següent és passiva; el seu verb és institutum est (3a pers. sing. pret. perfet d’indic. passiu); i el subjecte, quod verbum (quod aquí no té valor de pronom relatiu, sinó que fa la funció de determinant demostratiu). El complement agent de l’oració passiva és a Claudio Fersing. Tot seguit, hi ha una sèrie de complements circumstancials. El primer és de lloc: in Argentorato; el segon és de finalitat: ad novi negotii rationem novam definiendam. Dins d’aquest complement, hi ha una forma de gerundiu: definiendam; i, com que és en el seu origen un verb, porta els seus complements; en aquest cas, un de directe: rationem novam. El gerundiu i el seu complement concorden en cas, gènere i nombre: acusatiu, femení, singular. Finalment, trobem un genitiu (sing. masc.), novi negotii, que complementa rationem novam. L’últim circumstancial és de temps. Observem primerament l’any escrit en xifres romanes, MMV; i després, les sigles (a.D) d’una locució llatina molt coneguda: anno Domini. El nucli d’aquest sintagma és el substantiu anno, en cas ablatiu (sing. masc. ); Domini és el genitiu que el complementa.

Traducció: És anomenat lunetorologista aquell qui fa i ven instruments òptics o ulleres. Aquest terme va ser instituït per Claudio Fersing, a Estrasburg, amb l’objectiu de definir la nova raó del nou negoci, el 2005, any del Senyor.

Ja veieu que el terme lunetorologista és una creació ex novo del propietari del negoci, que necessitava definir l’activitat a què es dedicava, i va encunyar el terme l’any 2005. Per deixar-ne constància, va redactar aquest text llatí, que ara tothom pot llegir quan entra a l’òptica.

Finalment, quan vam haver acabat la nostra estada a l’Alsàcia i Lorena, el dia 3 de gener de 2016 vam iniciar la ruta de tornada a casa per reincorporar-nos a la vida normal.

Qüestions

Què sabeu de Lívia, esposa d’August? Us he deixat un enllaç per buscar-ne informació.
Quins atributs de Posidó i d’Afrodita podeu veure en la imatge?
Quines ciutats coneixeu que conservin termes romanes? Per ampliar la informació podeu fer una cerca en el bloc De itinere (pàgina: Precedents).
Quin és el nom llatí de la ciutat d’Estrasburg?
Per als qui feu grec: Sabríeu dir quin és el significat etimològic de Paleòleg?

Totes les fotos de l’article són de Joan Molar.

Pau Molar. 2.2

Tarraconem, Romanam coloniam, videamus!

135 Replies

Dijous 29 de novembre els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat de l’Institut Isaac Albéniz vam fer una visita a la Tarragona romana.

Us faré una síntesi de les impressions de viatge recollides en la sortida a la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.

Tarraco ciutat dels Escipions (façana del MNAT).

El nostre recorregut va començar amb la visita a l’aqüeducte de les Ferreres, que portava l’aigua des de les fonts del riu Gaià fins a la ciutat. La construcció està situada en un paisatge encantador, que ens remet a les Bucòliques de Virgili. Abans d’iniciar la visita, les nostres companyes Maria i Marina ens van explicar els inicis de la Tarragona romana i, un cop travessat el monument, la Carla i la Paula ens il·lustraren sobre aquesta obra mestra de l’enginyeria romana. Que meravellosa, la fusió entre la vegetació d’un bosc mediterrani i la petjada de la cultura! Era un dia esplèndid, de sol lluent, que, amb la flaire encisadora dels pins, captivava els sentits.

La Paula i la Carla de primer de batxillerat fan l’explicació sobre l’aqüeducte.

Seguidament, vam dirigir-nos en autocar cap a l’amfiteatre, on tenien lloc segurament combats de gladiadors i també venationes. Mentre estava passejant per l’amfiteatre, em vaig imaginar que era un gladiador o un condemnat a morir a mans dels lleons! Un alumne fins i tot va arribar a dir, tot bromejant: “Ens mataran”! Els meus companys de 2n feien broma sobre si les fossae encara contenien bèsties salvatges. Salvant les distàncies, els combats celebrats a l’arena de l’amfiteatre presenten certs punts en comú amb els actuals combats de boxa i de galls, que permeten a un sector de la població alliberar les energies acumulades després d’una jornada de tensió i de treball fatigós (penseu en el mot grec πόνος, -ου; (ὁ): pena, treball, fatiga). Ara bé, en el món antic, com en l’actual, la propaganda era poderosa, i cal tenir present que el cristianisme va difondre una imatge de l’amfiteatre com a lloc diabòlic. De fet, en l’imaginari occidental catòlic ha perviscut la imatge d’espectacles cruels, de màrtirs envoltats de lleons, que ens semblen un despropòsit, però si us atureu un moment a pensar, avui també es cometen barrabassades increïbles, però reals. Recentment, hem vist radicals islamistes tancant enemics alauites en gàbies per fer-los servir d’escuts humans en els bombardejos de Baixar al-Assad. Allà on no ha arribat la llum de la Il·lustració, perviu encara la foscor del fanatisme, de la crueltat de fa molts segles.

Amfiteatre de Tarragona.

A l’amfiteatre, en Marçal i la Dina ens van parlar de la relació de Tarraco amb Juli Cèsar. Aquest va concedir a l’enclavament romà el títol de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco i va iniciar la transformació urbanística de la colònia, com a recompensa per la seva fidelitat en la primera guerra civil romana. El Pol i la Tamara van parlar, a continuació, sobre els ludi gladiatorii.

Seguidament, vam anar a visitar el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, on vam veure un munt de restes i imatges interessants, però mentre fèiem temps, a la Plaça del Rei, la Raquel i la Paula completaren la visió històrica de la ciutat en el temps d’August. Un cop a dins del museu en primer lloc vam veure un vídeo sobre la ciutat romana i la visita de l’emperador Adrià. Tot seguit, les restes de la muralla romana del campament militar a Tarraco, documents epigràfics (textos breus o inscripcions) sobre làpides, pedestals, mosaics, restes del temple de Júpiter, relleus, objectes d’ús quotidià (sonalls, llànties, vaixelles). Els sonalls i altres objectes de joc infantil em van emocionar particularment. Vaig pensar en el tòpic literari de l’aeterna aetas i em va semblar que la infantesa és el paradís perdut; per això sempre mirem amb molta nostàlgia les joguines que fa temps que hem abandonat. Us recordeu d’aquella cançó sobre Puff, el drac màgic, i el nen que se’n desempallega perquè es fa gran? Doncs jo recullo, aquí, aquells versos d’Antonio Machado: “todo pasa y todo queda”; la infantesa també.

Clipeus de Júpiter-Ammó.

Personalment, els bustos van ser el que em va captivar més de tota la visita. Les faccions representades eren molt belles. Quan vaig ser al museu, vaig recordar el mite de Pigmalió i vaig pensar: Si els bustos cobressin vida, què dirien? Què pensarien de nosaltres? Ens veurien com a “guiris” impertinents i irreverents que venim a pertorbar el seu repòs etern? Des de les finestres de dalt del museu, com des de l’amfiteatre, també es podia veure el mar infinit, immens i blau. Per cert, en observar-lo, vaig pensar: Els romans tenien anhel d’immortalitat? Sí, creien en un més enllà. De fet, en la visita vam veure diverses peces corresponents a monuments funeraris. Els romans, com gran part de la societat antiga, tenia especial consideració pels morts més propers i guardaven el dol. Ara bé, no oblidem el sentit pragmàtic d’aquests avantpassats nostres, que concebien la religió com un pacte entre ells i els déus.

Peces destacades del museu.

Havent acabat la visita al Museu, vam dinar. Tot seguit, vam visitar la Volta del Pallol, situat a la plaça del mateix nom. Allà, al davant d’una gran maqueta, la Cristina i l’Alba ens van presentar els edificis i l’urbanisme de la Tarraco romana. A la ciutat les ruïnes parlen i ens expliquen el seu passat, ja que el nucli històric de Tarragona està construït sobre les restes de la ciutat romana.

A continuació, vam dirigir-nos cap a la Torre del Pretori i vam pujar al cim. Quina visió! Es podia contemplar gran part del Camp de Tarragona. Quina sensació de domini! El panorama que es pot observar avui des del Pretori no és gaire diferent del paisatge que es podia contemplar en temps dels romans, si en descomptem els edificis de recent construcció i tots els altres signes de modernitat. Imagineu que ens traslladem en la màquina del temps 2000 anys enrere. Podríeu comprovar que les essències de l’entorn mediterrani es mantenen gairebé intactes.

Visió de la catedral actual de Tarragona des de la Torre del Pretori.

Un cop vist el Pretori, vam entrar al Circ per un vomitori, una volta que sostenia la cavea i a través de la qual el públic accedia a les graderies. Quina emoció, estar en el mateix lloc que, fa 1.500 anys, va veure com esforçats aurigues es disputaven l’honor d’ésser els primers a arribar a la meta. No va anar gens malament la introducció que ens va fer la Irene sobre els ludi circenses.

Entre el públic que assistia a les curses de carros als circs, cada grup defensava un competidor. Les curses romanes de cavalls em recorden els moderns esports de masses, com ara el futbol. El poeta llatí Juvenal va criticar, en les seves Sàtires (X, 77-81) el fet que, per tal de mantenir content el poble, se li subministrava blat per satisfer la fam i, per mantenir-lo entretingut, diversions de poc contingut cultural (panem et circenses). En les curses de cavalls celebrades en els circs de Roma, el públic es trobava dividit en diversos grups; els més importants eren l’aristocràcia i el poble; es tractava d’un “romanent” de l’enfrontament social entre patricis i plebeus. D’altra banda, aquesta presència de grups en els espectacles col·lectius ja demostra un fet propi de l’espècie humana: la inserció dels individus en grups i l’enfrontament entre ells. El grup dóna seguretat i identitat als seus membres, tant ahir com avui. Els humans sempre són humans.

Foto de grup a la torre del pretori, arc de l’amfiteatre, aqüeducte de Tàrraco.

En definitiva, la nostra visita a Tarraco va donar molt bons fruits: el passeig per la capital de la Tarraconensis, ciutat on Octavi Cèsar August va residir durant un cert temps, ens va permetre aprendre sobre l’urbanisme romà d’una gran colònia però també sobre la jerarquia social i la història de la ciutat.

Finalment, vull comentar, com una apreciació personal, que va ser molt encertat el fet que les exposicions fossin bilingües, en català i anglès. Moltes felicitats als valents companys que van preparar aquesta tasca, de la qual tots vam treure profit. I és que en la nostra vida futura, universitària i laboral, l’anglès ens farà molta falta. És la lingua franca dels nostres dies, com ho va ser el llatí durant molts segles.

Fotografies i muntatge: Cristina Gómez i Alba Garcia, 2n batxillerat
Text: Pau Molar, 2n batxillerat

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
« ag.
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30