Tag Archives: Europa

Έλλας, Έλλας, η μάνα μου (III)

Fem ruta cap a Kastro Kyllini. Parem abans a Mesolongi, un baluard de la resistència grega contra l’ocupació turca. Lord Byron hi va ser, esperonant els anhels de llibertat dels grecs. I hi va morir; la ciutat li ret homenatge amb un monument que recorda el seu gest de suport als herois de la pàtria.

Monument en record a Lord Byron, a Mesolongi

Hi ha fervor patriòtic i religiós arreu del país, com en la majoria dels que senten l’amenaça de l’adversari polític i religiós en les pròpies fronteres.

Quan arribem a la platja de Kyllini sembla talment que Afrodita estigui a punt de néixer de les seves aigües, transparents i fredes.

La platja de Kastro Kyllini, a prop del nostre allotjament

L’endemà fem cap a Zacint, una illa encantadora, el nom de la qual deriva de Zákynthos, Ζάκυνθος, fill de Dàrdanos, avantpassat il·lustre de la nissaga troiana. Hi arribem en vaixell i visitem, durant el matí, unes platges que semblen decorat de llegenda mitològica. Admireu Porto Vromi.

La cala de Porto Vromi, a Zacint

Ens aturem a dinar prop del monestir d’Anafonítria, una construcció de simplicitat extraordinària. Es tracta del monestir (ierά monί, ιερά μονή) on va morir el patró de l’illa, Sant Dionís Siguros.

El monestir d’Anafonítria, a Zacint

La catedral de la capital, Zàkinthos o Khora, li és dedicada. Fixeu-vos en la riquesa de decoració i en l’estil bizantí que omple tants edificis religiosos grecs.

Interior de la catedral bizantina de Zacint

L’endemà ens dirigim a Olímpia. Sobren les paraules.

El gymnasion

La palestra

L’estadi, admirat per atletes i ciutadans de tots els temps

I ara les joies del Museu Arqueològic.

Sens dubte, l’Hermes amb l’infant Dionís, de Praxíteles, un referent i model de l’escultura clàssica.

La cèlebre escultura de Praxíteles: Hermes amb l’infant Dionís

Els frontons del temple de Zeus, reveladors de la grandiositat del conjunt.

Detall del frontó del temple de Zeus: la lluita entre els centaures i els làpites

La Victòria de Peoni (Niké, Νική) saludant els vencedors de les proves.

La Niké de Peoni, que es trobava davant del temple de Zeus, a Olímpia

El grup escultòric de Zeus raptant Ganimedes, el jove escollit per servir-li el nèctar i l’ambrosia.

L’escultura en terracota Zeus i Ganimedes

Ens refresquem i dinem a la platja de Kourota.

Detall de la platja de Kourota

L’endemà fem cap a Micenes, la d’amples carrers (εὐρυάγυια Μυκήνη Ilíada, 4, v. 52). L’espectacle és impressionant. Tota la majestat d’un regne poderós i bruscament col·lapsat.

La tomba (o tresor) d’Atreu, el llegendari pare d’Agamèmnon i Menelau, al peu de la ciutadella, es mostra magnífica.

La tomba d’Atreu, al peu de la ciutadella de Micenes

La Porta dels Lleons dóna entrada al cercle de tombes reials que escalen l’acròpolis.

Porta dels Lleons, a l’entrada de Micenes

Una mica decantada del cercle, trobem la tomba de Clitemnestra, corprenedora tant per l’antiguitat (segle XIII aC) com per la seva solemne dignitat.

Tomba de Clitemnestra, a Micenes

Fem nit a Loutra Elenis, amb unes platges fantàstiques: ens traiem la suor del cos, i oblidem la suor que hem patit durant el dia.

Vista de la platja de Loutra Elenis

L’endemà visitem el teatre d’Epidaure, un complex monumental de primer ordre, que dóna idea de la seva importància: hi podem veure el koilon o graderia; l’espai de l’orquestra, limitant amb el prosceni; i els pàrodes que donaven entrada als actors. Admireu-ne la bellesa.

Vista zenital del teatre d’Epidaure

Molt a prop, el santuari d’Asclepi: recinte sagrat amb el temple dedicat al déu de la medicina. D’aquesta edificació, se’n conserva algun element destacat en el museu local: columnes i capitells, cornisa.

Detall de cornisa i capitell del temple d’Asclepi, a Epidaure

Baixem fins al port de Gàlatas per visitar l’illa de Poros, ja amb un cert aire de cíclada: tota una descoberta.

Arribada a l’illa de Poros

Detall d’un dels carrers de l’illa de Poros

Ens fem passar la calor en un parell de platges magnífiques: una, enfront de Poros; l’altra, a Loutra Elenis.

Una cala entre pins a Loutra Elenis

Pau Molar

Έλλας, Έλλας, η μάνα μου (IV)

I, per fi, Atenes. No podem abastar-la tota en el temps que tenim. Però és suficient per admirar la bellesa dels seus monuments capitals.

L’Acròpoli, amb el Partenó i l’Erectèon, aquest últim, testimoni de la rivalitat entre Atena i Posidó per ser les divinitats protectores de la polis.

Vista de l’Erectèon, a l’Acròpoli d’Atenes

Al peu de l’Acròpoli, el teatre de Dionís, seguint l’estructura dels teatres grecs, que hem comentat en el d’Epidaure.

Vista de l’Odèon d’Herodes Àtic, a Atenes

I fent camí cap a l’Àgora d’Atenes, contemplem les restes força ben conservades del fòrum romà (conegut com a Àgora romana d’Atenes): tot un passeig per la memòria històrica.

Perspectiva lateral de l’Àgora romana d’Atenes

Per fi arribem al centre de la vida pública de la ciutat, i ens impressiona l’edifici que corona tot el conjunt, el temple d’Hefest. Els elements principals de l’estil dòric s’hi poden observar a la perfecció: base, fust i capitell de les columnes; arquitrau, fris amb tríglifs i mètopes, timpà, cornisa.

Imatge del temple d’Hefest, a l’àgora d’Atenes

En el passeig pels barris típics, Plaka i Monastiraki, esglésies bizantines ortodoxes carregades d’icones. Admireu les construccions més antigues: l’ésglésia de la Transfiguració o de la Metamorfosi  i la d’Agios Eleftherios o petita metropolitana (Mikrí Mitropóli, Μικρή Μητροπόλη).

Detall de la construcció interior de l’església de la Transfiguració

La petita metropolitana, al barri de Monastiraki

El dia ha estat complet. Ens queda una darrera jornada en terres gregues.

Retornem a Igoumenitsa, i canviem la ruta d’anada. Ara ens aproximem a la frontera amb Albània per visitar la ciutat de Ioannina, enclavament estratègic disputat per turcs i grecs, que conserva la memòria d’aquests pólemoi en una bonica mesquita d’Aslan Pasha, senyor de la ciutat i del territori durant el segle XVII.

Vista exterior de la mesquita d’Ashlan Pasha, a Ioannina

Ben a prop trobem l’Oracle de Dodona, enmig de boscos i muntanyes impressionants, la serralada del Pindos. El santuari, dedicat a Zeus, conté un dels teatres més ben conservats del món grec. Admireu-lo, i recordeu que la proa de la nau Argo tenia dots profètics perquè havia estat construïda amb troncs de roure de Dodona.

Vista general del teatre de l’Oracle de Dodona

Fem cap novament a Bríndisi. Ens resten un parell de dies en terres italianes. Vinculem la nostra estada amb el viatge de fa dos anys a Sicília. Ara visitem dues ciutats que se situen en l’àrea cultural de la Magna Grècia. Comencem per Lecce, d’una escenografia barroca espectacular.

Interior de la Basílica de la Santa Croce de Lecce, d’estil barroc

Cal saber que la geografia lingüística italiana està molt fragmentada. Doncs bé, curiosament a Lecce es parla una llengua anomenada griko. D’altra banda, la ciutat conserva restes d’un amfiteatre romà.

Restes de l’amfiteatre romà de Lecce

Tot seguit admirem Matera, a la regió italiana de la Basilicata, famosa pels sassi, coves habitades des de l’antiguitat, excavades en les parets rocoses de l’indret. Matera ha estat declarada capital europea de la cultura 2019. Té l’atractiu de conservar petjades de totes les èpoques: catedral romànica, esglésies i palaus barrocs.

Detall d’un dels carrers de Matera, que baixen a l’església de San Pietro Caveoso

Definitivament ha conclòs el nostre primer viatge a Grècia en família. No serà pas l’últim. Για σου.

Pau Molar Vilà. 3r de Filologia Clàssica, UB

Nadal a la Toscana

Aquest Nadal 2017-18 hem fet una sortida a la Toscana en família. Vam començar la ruta a Arle, ciutat de la Provença, que ja coneixíem d’altres viatges, però que sempre és bonica de recórrer, sobretot per tornar a veure i admirar monuments tan impressionants com l’amfiteatre romà

Amfiteatre romà d’Arle

i la catedral de Sant Tròfim.

Catedral de Sant Tròfim, a Arle

La següent aturada en el camí va ser Niça, fundació grega que, amb l’etimologia del seu nom, al·ludeix a Nice (o Niké), deessa grega de la victòria (Νίκη). Les dues parades anteriors ens van acostar al destí del nostre viatge. El tercer dia, doncs, ja vam fer nit a Itàlia, a la ciutat de Gènova. L’endemà vam aprofitar el bon temps per visitar les esglésies, la catedral i el palau ducal de la ciutat. D’entre tots els monuments, vull destacar les columnes de l’interior de l’església de l’Anunciació, que, amb l’esplendor propi del barroc, imiten l’ordre corinti.

Església de l’Anunciació, a Gènova

I, després d’uns quants dies de viatge, vam arribar al nostre centre d’operacions: la ciutat de Siena, des d’on pensàvem visitar la Toscana interior, alliberada (però no ben bé del tot) de les aglomeracions de turistes de l’estiu. Abans, però, ens quedava una assignatura pendent: la visita, per segona vegada, a la Galeria dels Uffizi, a Florència. Hi havíem anat feia anys, però ara vam gaudir especialment de les sales on sabíem que hi havia peces excepcionals. Contempleu la bellesa de La primavera, de Sandro Botticelli,

La primavera, de Boticelli, a la Galeria dels Uffizi, a Florència

i de El naixement de Venus, obra del mateix artista.

El naixement de Venus, de Boticelli, als Uffizi

L’una i l’altra són pintures plenes de referents clàssics: les tres Gràcies, la deessa Flora, Cupido amb les sagetes, el déu Mercuri amb les botes i el caduceu; Venus sorgint de les aigües de l’oceà i rebent l’alè de Zèfir i Cloris

Les escenes de l’anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria també són molt belles. Em vaig fixar en aquesta de Rafael, que duia una inscripció ben coneguda de la litúrgia cristiana:

L’Anunciació de Rafael, als Uffizi

Inscripció sota L’Anunciació de Rafael

Inscripció: Ecce ancilla Domini, fiat mihi secundum verbum tuum.

Traducció: Heus aquí l’esclava del Senyor; faci’s en mi segons la teva paraula.

En una de les sales vam poder contemplar aquesta interessant escultura d’època romana (s. III aC), que representa Ariadna adormida, després de ser abandonada per Teseu. L’escultura era admirada per Miquel Àngel, un altre dels grans artistes del renaixement italià.

Ariadna adormida, en una de les sales dels Uffizi

En les sales dedicades a escultura antiga, em vaig deturar en algunes inscripcions en llengua grega que em van cridar l’atenció. La primera era en un bust d’Aristòfanes, el comediògraf d’Atenes.

Bust d’Aristòfanes, als Uffizi

Ja veieu que es tracta d’una inscripció que identifica el personatge: Aristòfanes, fill de Filípides, atenès.

També em va semblar interessant i evocadora aquesta inscripció en una urna cinerària:

Urna cinerària, als Uffizi 

Traducció: La memòria dels bons, eterna (o bé: sempre present: ἀεί + θαλής).

El nostre passeig per les sales escollides del museu es va cloure en les dedicades a l’art barroc, on vam poder admirar els esplèndids Caravaggios que conserva la Galeria.

El Cap de Medusa, de Caravaggio

Bacus, de Caravaggio

Fixeu-vos en la presència important de temàtica clàssica, mitològica, tractada amb les tècniques del contrast, del clar-obscur i del dramatisme, tan propis de la pintura barroca.

No podem abandonar Florència sense les imatges que sempre acompanyen la ciutat i ens recorden que és una de les més boniques d’Itàlia: Palazzo Vechio, llotja de la Piazza della Signoria, Santa Maria del Fiore, el Ponte Vecchio, sobre l’Arno.

Pati del Palazzo Vechio, a Florència

La llotja de la Piazza della Signoria, a Florència

Lateral i cúpula de Santa Maria del Fiore, a Florència

Ponte Vecchio, sobre l’Arno, a Florència

El segon dia d’estada a la Toscana el vam dedicar a visitar alguns indrets emblemàtics de la regió. Per començar, San Gimignano, el poble medieval famós per les torres altíssimes, dels nobles de l’època, que han quedat com a testimoni de les seves disputes i rivalitats.

Plaça del Duomo (o catedral), a San Gimignano

Doncs bé, passejant per la vila emmurallada, vam entrar en el convent de Sant Agustí i vam quedar admirats davant dels frescos de Benozzo Gozzoli sobre la vida del sant. Tot el mur de l’absis central estava decorat amb pintures que explicaven, amb imatge i lletra, la trajectòria del bisbe d’Hipona cap a la santedat. Em vaig fixar en una escena, acompanyada d’inscripció, que mostra el prestigi del sant, respectat i venerat pels savis de l’època:

Fresc de Benozzo Gozzoli, sobre la vida del bisbe d’Hipona, al convent de Sant Agustí, a San Gimignano

Inscripció: Precipuorum virorum frequentia ac scholasticorum consessu grecha in schola publice retoricham ac philosophiam legebat.

Traducció: Amb l’assistència dels principals homes i la reunió dels escolàstics en l’escola grega, hi llegia en públic retòrica i filosofia.

Us deixo un seguit d’imatges de la nostra volta per la Toscana, per tal que us feu una idea de la bellesa del paisatge, ben especial en l’estació d’hivern.

Paisatge típic de la Toscana

Ja us he parlat de San Gimignano; Volterra és una altra perla;

Piazza dei Priori, a Volterra

també ho són Montalcino i Montepulciano.

Plaça del Duomo, a Montepulciano

En la ruta d’aquests pobles, vam quedar encantats davant la meravella de les abadies que hi ha a prop: Monte Oliveto Magiore,

Església de l’abadia de Monte Oliveto Magiore

Sant’Antimo, una antiga abadia romànica, de la qual només es conserva l’església, d’un estil romànic ben autèntic (segles X-XII).

Església de l’antiga abadia de Sant’Antimo

San Biagio, l’obra mestre de l’arquitecte del renaixement Sangallo el Vell, deixeble de Bramante.

Església de San Biagio, a l’entrada de Montepulciano

I bé, arriba el dia que hem de dedicar tot sencer a Siena. En el recorregut hi trobem palaus gòtics, renaixentistes i barrocs a cada cantonada. Ara bé, un capítol a part és per a la Catedral: una construcció renaixentista imponent, ambiciosa. Ara bé, tot i les dimensions espectaculars que presenta, només veiem construïda una part del que havia de ser la totalitat de l’obra concebuda pels seus arquitectes.

Façana i lateral de la catedral de Siena

L’interior és un luxe de decoració. Destaquen els marbres del sòl, que volen recollir totes les figures i referents importants de la saviesa antiga. Jo em vaig deturar en aquestes representacions de les Sibil·les; ja sabeu, les profetes del món clàssic.

Imatge d’una de les Sibil·les, en el sòl de la catedral de Siena

Inscripció al peu de la Sibil·la de la imatge anterior

Traducció: Sibil·la Hel·lespòntica, nascuda en terra troiana, que existí en temps de Cir, escriu Heràclides.

També em vaig fixar en algunes altres inscripcions com aquestes:

Inscripció al peu d’una altra de les Sibil·les de la catedral de Siena

Traducció: Sibil·la de Cumes, a qui anomena Pisó en els annals.

I encara, aquesta inscripció, que hem hagut de fotografiar per parts:

Fragment d’inscripció d’una Sibil·la al sòl de la catedral de Siena

Continuació del fragment anterior

Continuació del fragment anterior

Inscripció: Sybilla cumana cuius meminit Virgilius ecloga IV.

Traducció: Sibil·la Cumana, de qui féu esment Virgili en l’ègloga IV.

Posats en tema virgilià, la Biblioteca Piccolomini, en l’interior mateix de la catedral, és una altra joia de la pintura al fresc del renaixement.

Fresc a la Biblioteca Piccolomini, a la catedral de Siena

Obra del Pinturricchio, i alguns dels seus col·laboradors, es tracta d’un fresc  impressionant que cobreix tots els murs de la sala, narrant en escenes molt decorades i de colors vius, la vida d’Eneas Silvio Piccolomini, que fou investit papa el 1458, amb el nom de Pius II. El Pontífex fou un gran humanista i mecenes del seu temps; el seu nom de pila ja apuntava l’amor per l’art i la cultura clàssica que el van caracteritzar.

El viatge a la Toscana arriba a la seva fi. Emprenem el camí de retorn; revisitem algunes ciutats, i, ja en terres franceses, fem una visita llampec a la Provença. Primer, a una de les fites del romànic cistercenc: l’Abadia del Thoronet. Contempleu la bellesa del conjunt, senzill i pur:

Claustre de l’abadia del Thoronet, a la Provença francesa

Tot seguit, ens vam dirigir a la ciutat d’Ais de Provença. Vam poder contemplar el típic estil provençal d’edificis decorats en tons pastel que fan aquesta regió tan singular dins de França.

Imatge de la ciutat d’Ais de Provença

La catedral és interessant. Fou construïda sobre un antic temple romà.

Emplaçament de l’antic temple romà, a la catedral d’Ais de Provença

Hi domina l’estil gòtic, i destaca el tríptic de l’esbarzer ardent, obra del pintor Nicolas Froment.

Tríptic de l’esbarzer ardent, a la catedral d’Ais

El tríptic fou encarregat pel rei Renat d’Anjou, en els papers privats del qual es conserva aquesta indicació referida a la imatge que Froment havia de pintar, i que, novament, ens remet a la litúrgia mariana:

Text llatí: rub[r]um quem viderat Moyses incombustum conservatam agnovimus tuam laudabilem virginitatem Scta Dei genetrix.

Traducció: En l’esbarzer ardent, però no consumit, que havia vist Moisès, reconeguérem la teva lloable virginitat preservada, Santa Mare de Déu.

El darrer dia de viatge ens traslladem des de Montpeller, on hem passat la darrera nit, fins a Girona. Us deixem amb un parell de fotos per recordar la ruta d’aquest encantador viatge de Nadal.

Place de la Comédie, a Montpeller

Vista de Girona, des del riu Onyar

Nota: Totes les fotos de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar. 2n de Filologia clàssica. UB.

Croàcia, III

Des de Split, fem cap a Trogir, l’antiga Τραγύριον (Tragýrion) o Τραγούριον (Tragoúrion), una fundació grega del segle III aC. La seva situació privilegiada en la riba mediterrània la convertí, des dels orígens, en un pròsper enclavament de comerç. Trogir és una petita illa, que avui està unida a terra ferma per un pont, transitat dia i nit.

Vista general de Trogir des de dalt del campanar de la catedral

La seva tradició comercial es nota abans, fins i tot, de creuar la porta d’entrada a la ciutat: una llotja medieval molt ben conservada, i ocupada per artesans de tota mena, dóna la benvinguda als visitants.

Llotja medieval a l’entrada de Trogir

La llotja principal, d’estil gòtic, es troba al mig de la plaça de la catedral, un espai ampli que, en el seu temps, fou àgora grega i, posteriorment, fòrum romà. Aquesta llotja dels segles XIV-XV impressiona perquè era no només espai d’intercanvi comercial, sinó també d’administració de justícia. Avui encara conserva les taules on es reunien els notables que componien el tribunal, i el banc on acusats i demandants esperaven la sentència.

Llotja principal a la ciutat de Trogir: banc del tribunal

Per la seva banda, la catedral, dedicada a Sant Llorenç, és una construcció de gran riquesa i esplendor. La capella renaixentista de Sant Joan de Trogir n’és una bona mostra.

Sepulcre i capella de Sant Joan de Trogir, a la catedral de Sant Llorenç

Detall escultòric de la capella de Sant Joan de Trogir

Destaca especialment la portalada occidental, edificada pel mestre Radovan. És curiós d’observar que aquesta obra escultòrica està dedicada a Adam i Eva, les figures dels quals es poden contemplar en les columnes que sostenen l’arc de l’entrada. No cal dir que la imatge dels primers pares, expulsats del Paradís després del pecat original, no és pas una representació habitual de les catedrals catòliques; doncs bé, aquesta n’és una excepció.

Figura d’Adam, del mestre Radovan, a la porta oest de la catedral de Trogir

Representació d’Eva a la portalada de la catedral de Trogir

Ara bé, passejant per la ciutat també es troben petites joies més senzilles, però igualment valuoses, com l’església de Santa Bàrbara, d’un estil romànic primitiu, del segle XI.

Interior de l’església de Santa Bàrbara, a Trogir

Sortim de Trogir, i ens dirigim, ara sí, a la capital del país, Zagreb, un plat fort que hem deixat per al final. No és que abundin les restes clàssiques en aquesta ciutat, situada en l’antiga regió romana de la Pannònia. La capital croata encara conserva la petja del seu passat socialista, i, en força racons, presenta un aspecte gris, trist: edificis funcionals, fets en sèrie, rònecs.

Un dels blocs de l’època socialista, a Zagreb

Recordeu que el dirigent de la federació iugoslava, el mariscal Tito, va governar amb mà de ferro el país que aglutinava les diverses nacionalitats que he esmentat abans. Curiosament, el nom del president de la República ja us imagineu que s’inspira en el de l’emperador Titus, cèlebre per haver estat al capdavant de les tropes romanes que van cremar el Temple de Jerusalem.

Tanmateix, sí que cal reconèixer l’encant del centre històric, distribuït en dos turons, l’eclesiàstic i el civil, amb els edificis i construccions que corresponen, d’una banda, al govern espiritual de la ciutat; de l’altra, al terrenal.

Vista de la catedral de Zagreb

El turó dels edificis civils, a Zagreb

La nostra estada a la capital ens va permetre visitar la ciutat de Varazdin, un centre cultural i històric important per a Croàcia. Tot fent ruta cap al nostre destí, ens vam aturar a l’església de Santa Maria de les Neus, un centre de pelegrinatge molt concorregut, però una mica aïllat geogràficament: es troba en una zona rural preciosa de paisatge, enmig de camps i boscos.

Conjunt monumental de l’església de Santa Maria de les Neus, entre Zagreb i Varazdin

En un entorn idíl·lic s’alça aquest centre de culte catòlic, que ens va mostrar una senyora del poble, l’única que en tenia les claus, i que no parlava altra llengua que el seu croat matern. De totes maneres, la bellesa de l’església no necessitava comentaris: era un conjunt barroc espectacular que, en el seu afany de grandesa i de riquesa, em va permetre captar alguns detalls que em van semblar d’interès. El primer, aquesta inscripció sota les escultures que decoraven el cor.

Primera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Segona imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Tercera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Quarta imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Cinquena imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Maria reparavit gratiam quam Adam et Eva perdidit.

La traducció és: Maria va restituir la gràcia que Adam i Eva va perdre. Crida l’atenció el singular del verb perdidit, referit a un subjecte múltiple, Adam et Eva, dins del marc de l’oració subordinada adjectiva, que introdueix el relatiu quam –en concordança amb el seu referent, gratiam, acusatiu singular femení, complement directe de reparavit. Doncs bé, potser el desllorigador fóra posar en relació les dues figures femenines, contraposades entre elles, com el dia i la nit: Maria i Eva: la dona salvadora, i la pecadora. Així, hem d’entendre que allò que aquesta perd, aquella ho recupera.

També vull remarcar algunes inscripcions, extretes dels Evangelis i situades en els volts de l’ornamentada trona de l’església.

Trona barroca de l’església de Santa Maria de les Neus

Fixeu-vos en aquesta sobre l’èxode del poble jueu, guiat per Moisès, que el portà d’Egipte a la Terra promesa:

Inscripció extreta del llibre l’Èxode, a la trona de Santa Maria de les Neus

Huic enim Moysi nescimus quid acciderit (Èxode, cap. 32)

Traducció: En efecte, ignorem el que li hagi succeït a aquest Moisès. Fixeu-vos en la concordança del demostratiu huic i el nom Moysi, que, tot i ser d’origen hebreu, identifiquem en cas datiu: és el complement indirecte del verb acciderit, introduït pel pronom quid, i que constitueix una oració substantiva interrogativa, subordinada al verb principal: nescimus.

O en aquesta altra llegenda, del profeta Isaïes, que alliçona aquells jueus que s’allunyen de la llei de Déu, assegurant-los que sempre tindran un mestre al seu costat:

Inscripció del llibre d’Isaïes, a la trona de Santa Maria de les Neus

Erunt oculi tui videntes praeceptorem tuum (Isaïes, cap. 20).

Traducció: Seran els teus ulls els que veuran el teu preceptor.

 Aquí destaca la forma futura del verb sum, erunt, com a verb principal, amb un subjecte que hi concorda en persona i nombre, tercera del plural, oculi tui. Aquest sintagma nominal és complementat per una forma de participi de present actiu, videntes, que, com que és d’origen verbal, porta el seu propi complement directe: praeceptorem tuum.

I, per acabar, un fragment dels Paralipomena: Déu es manifesta a través del foc i, descendint del cel, consumeix les víctimes dels sacrificis que es realitzaven en el temple de Salomó; així, l’omple de la seva flama:

Inscripció extreta dels Paralipomena, a la trona de Santa Maria de les Neus

Ignis descendit de coelo et devoravit holocausta.

 Traducció: El foc va descendir del cel i devorà els holocausts.

Fixeu-vos en l’estructura d’oració coordinada copulativa: la conjunció et uneix els dos verbs, descendit i devoravit. El subjecte és el mateix per a ambdós, ignis, substantiu masculí de la tercera declinació. Ara bé, el primer porta com a complement un ablatiu de locus unde, de coelo; el segon, un acusatiu plural neutre, holocausta.

Un cop feta la visita a Santa Maria de les Neus, no ens va costar gaire d’arribar a Varazdin. La calor era sufocant, però després de reposar una estona per dinar, vam visitar el castell de la ciutat, els convents, i, molt especialment, la catedral de l’Assumpció, que conservava una esplèndida pintura de Rubens en el presbiteri: la imatge de la Verge en la seva ascensió als cels, tal com corresponia a l’advocació de la catedral.

Pintura de Rubens, al retaule de la catedral de l’Assumpció, a Varazdin

Les capelles estaven ricament decorades, ja que tot el conjunt era d’estil barroc, com el de Santa Maria de les Neus. Em vaig fixar en el monograma que acompanyava la imatge de Crist, en algunes pintures, i vaig poder comprovar que, en els segles moderns, s’havia simplificat i llatinitzat la forma Ἰησοῦς dels primers temps del cristianisme. El resultat és un dels cristogrames actualment més coneguts: IHS, a partir de les tres primeres lletres del nom de Jesús.

No ens vam voler acomiadar del viatge sense fer una passada per Eslovènia, un país encantador, que ens va acollir en la seva capital agradable i alegre, Ljubljana, l’antiga Colonia Iulia Aemona. Abans que un assentament civil, la ciutat fou un campament militar, que allotjà la Legio XV Apollinaris. Avui es conserven algunes restes de l’època escampades arreu del nucli urbà, tot i que el conjunt queda força dispers. Potser les muralles donen una idea del recinte militar que va donar origen a la ciutat. Aquí en teniu una imatge.

Vista d’un tram de les muralles de l’antiga Colonia Iulia Aemona

L’estada a Ljubljana ens va permetre gaudir de l’entorn natural tan espectacular i ben conservat dels llacs de Bled, no gaire lluny de la capital, que, per cert, és ciutat verda europea: un títol ben merescut, ja que els ciutadans tenen cura de l’espai públic com si fos casa seva.

Us deixo amb unes imatges que donen idea de la frescor del paratge en dies de calor estiuenca; tot un regal per als sentits!

Església de l’Assumpció, enmig del llac principal de Bled

Paisatge boscós en l’entorn de Bled

Detall de proximitat d’un dels llacs superiors de Bled

I doncs bé, conclòs el nostre periple per terres balcàniques, retornem a casa, amb el bon sabor de boca d’un viatge ple de descobertes i de coneixences.

Qüestions 

  • Expliqueu amb detall el mite de Dirce. En què es va convertir? Quin déu l’afavoria? Qui era Antíope?
  • Situeu geogràficament la Il·líria i la Pannònia. Quina relació establiren amb grecs i romans? 
  • Si heu llegit bé els enllaços, digueu quin historiador relata l’episodi de destrucció del temple de Jerusalem? En quina obra?
  • Feu l’anàlisi morfològica i sintàctica d’alguna de les inscripcions traduïdes en l’article.
  • Coneixeu algun indret en què es faci visible el pas de la dominació romana al primer cristianisme? Esmenteu-lo i expliqueu-ne alguna característica.

NOTA: Totes les fotografies de l’article -excepte la de la muralla romana d’Aemona– són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r de Filologia clàssica. Estiu 2017.

Croàcia, II

Ens dirigim, des de Zadar, a un dels objectius inexcusables del nostre recorregut: Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Cal dir que la ciutat, anomenada també Ragusa en època medieval, és d’una bellesa impressionant, però la febre turística li ha fet una mica de mal. Quasi no hi ha cap edifici civil ocupat per gent autòctona; tot són apartaments i cases de lloguer per als viatgers que, d’arreu del món, vénen a visitar-la. D’aquesta manera, Dubrovnik és una ciutat cosmopolita, però també massificada. Cal veure tots els monuments buscant lloc entre els flashos dels turistes que no deixen ni un racó per fotografiar, com nosaltres mateixos. Per la meva part, vull destacar la singularitat del capitell d’una llotja d’estil venecià (recordem la presència constant de la Sereníssima) que representa la figura d’Asclepi preparant remeis curatius.

Vista d’una de les llotges d’estil venecià de Dubrovnik

Relleu escultòric d’Asclepi en un dels capitells de la llotja veneciana de Dubrovnik

La ciutat, dedicada al comerç com tantes altres de la riba del Mediterrani, va conèixer una gran esplendor durant els segles XV i XVI. Més recentment, segur que tots heu vist, alguna vegada, les imatges corprenedores de les darreres guerres dels Balcans, entre 1991 i 2001, en què Dubrovnik va patir els bombardeigs indiscriminats de l’exèrcit iuoguslau (majoritàriament serbi). La ciutat en guarda memòria: en alguns racons del centre històric, es poden trobar plaques informatives sobre l’impacte i els estralls causats per les bombes i els obusos. Des del centre de Dubrovnik es distingeix fàcilment el turó on estaven col·locades les línies ofensives sèrbies. La destrucció del casc històric va ser tan tremenda que la UNESCO va haver d’ajudar a la reconstrucció del patrimoni malmès. De fet, arreu de Croàcia, el record d’aquest terrible enfrontament entre els pobles que formaven l’antiga Iugoslàvia és encara ben viu i el recel es palpa cada cop que cal travessar les difícils i tortuoses fronteres que separen Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Albània i Macedònia. Ja veieu si n’és de trencaclosques aquest racó d’Europa!

La nostra ruta s’orienta, ara, cap a Split (en grec antic, Ἀσπάλαθος, i, en llatí, Spalatum). Per a mi ha estat una experiència emocionant: la ciutat-palau de Dioclecià no s’oblida fàcilment quan has tingut la sort de contemplar-la i admirar-la. Entrem per la porta nord, la porta àuria, dominada per una imponent estàtua, d’època moderna, de Gregori, bisbe de Nin.

Amb un breu recorregut, ens situem a la plaça del peristil, que acull els visitants, i ja permet fer-se una idea de les dimensions i la magnificència del conjunt.

Vista general del peristil del palau de Dioclecià, a Split

Perspectiva del peristil del palau de Dioclecià

Una escalinata, en el flanc esquerre del peristil, ens introdueix dins de l’església, que, en el seu origen, fou mausoleu de l’emperador Dioclecià. Fixeu-vos que la construcció vol emular el Panteó de Roma.

Vista del fris i la cúpula del mausoleu de Dioclecià

Les columnes corínties que se situen a l’interior del recinte donen una impressió d’esveltesa i de gran altitud.

Columnes a l’interior del mausoleu de Dioclecià

Per damunt d’elles, observem un fris decorat amb escenes de caça i dues imatges contingudes en medallons, que es van repetint al voltant de la cúpula. Segons la tradició i la història, corresponen a Dioclecià i la seva esposa, Prisca.

Ara bé, ironies del destí, l’emperador que va perseguir amb especial acarnissament els cristians dels primer segles (III-IV), hauria de veure, des del seu repòs post mortem, com el mausoleu construït per a la seva glòria es convertia en centre de culte catòlic: el seu sarcòfag i el de la seva muller eren destruïts; les restes llançades al mar; en el seu lloc s’hi col·locaven els altars amb les relíquies de Sant Domnius i Sant Anastasi, víctimes l’un i l’altre de la persecució de Dioclecià. Finalment, l’espai destinat al culte imperial era consagrat com a catedral des del segle VII. La història fa molts tombs! No us enredo amb la meravella de construcció que és la porta de fusta de noguera de l’entrada de la catedral, ni el campanar, ni l’òcul a cel obert del palau. Només us deixo algunes imatges perquè us en feu una idea.

Porta de noguera de la catedral de Split

Campanar de la catedral de Split

Òcul del palau de Dioclecià

Ara bé, sí que vull fer menció dels soterranis del palau, que avui s’han convertit en un ampli espai comercial. Les dimensions del lloc donen idea de quina grandària devia tenir la residència de l’emperador a Split.

Soterranis del palau de Dioclecià

La sortida del recinte ens situa en l’anomenada façana de mar, que ens fa sortir per una altra de les moltes portes de la ciutat.

Façana de mar del palau de Dioclecià

I, per descomptat, també em deturaré en el temple de Júpiter, ben a prop dels monuments que fins ara he descrit, perquè és d’allò més interessant. Ja l’entrada permet veure que segueix l’ordre corinti que domina en el peristil i en el mausoleu.

Entrada del temple de Júpiter, a Split

En el seu interior, un sostre decorat amb els característics requadres com caixons fa pensar en alguns temples romans.

Volta amb decoració de caixons, al temple de Júpiter, a Split

Detall dels caixons de la volta del temple de Júpiter a Split

Cal dir que la trajectòria històrica del temple recorda, en certa manera, la que acabem de descriure més amunt. Cap al segle IX, l’edifici es va convertir en baptisteri de la catedral i, per la seva funció, va ser dedicat a Sant Joan Baptista. Per aquest motiu, podem observar-hi, actualment, una pila de bateig ben antiga, amb les inscripcions del Crismó, que ja he citat abans, i, fins i tot, un relleu escultòric d’un dels primers monarques croates.

Representació dels primers monarques croates a la pila baptismal del temple de Júpiter, a Split

Ja ho veieu: la lenta, complexa i sagnant transició entre el món romà i la consolidació del cristianisme es poden veure de primera mà a Croàcia. Per això el viatge va ser, per a mi, tan emocionant.

Croàcia, I

Aquest estiu hem visitat Croàcia i hem fet una sèrie de descobertes interessants, que detallaré en una sèrie d’articles sobre el viatge. Comencem per la ruta. Sortim de Badalona a començaments de juliol; fem una primera parada tècnica a Montpeller i, l’endemà, una altra a Grenoble, tot just per anar-nos apropant al nostre destí. Gaudim del paisatge dels Alps i, en ruta cap a Itàlia, contemplem el pas de muntanya del Mont Cenis. Fins fa ben poc, la història havia situat molt a prop d’aquest indret el lloc per on Anníbal Barca va travessar la serralada, amb els elefants i el seu exèrcit, de camí cap a Roma, en la Segona Guerra Púnica (218 a.C-201 aC).

El nostre destí no és el d’Anníbal, sinó un altre, la que fou coneguda durant segles com a República veneciana, presidida pel lleó de Sant Marc. Ja sabeu que aquesta és una de les imatges del tetramorf, és a dir, les quatre representacions iconogràfiques que identifiquen els evangelistes: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Doncs bé, a Sant Marc, patró de Venècia, li correspon el lleó, i, aquesta imatge insígnia, la Sereníssima la va escampar arreu dels territoris que, al llarg de l’edat mitjana, va conquerir per les armes o dominar pel comerç.

Vista d’un dels canals principals de Venècia, amb els seus palaus característics

Aquest és el punt d’origen del nostre viatge. Pot semblar estrany, perquè l’article porta per títol Croàcia, però heu de saber que bona part del territori croat, sobretot indrets estratègics de les regions de Dalmàcia i d’Ístria, pertanyeren a Venècia durant anys, de manera que el lleó de Sant Marc se’ns farà present tot al llarg de la nostra ruta, mentre resseguim les costes de l’Adriàtic, que la Sereníssima va fer seves durant segles.

La nostra estada d’aquest estiu a Venècia no és pas la primera. Ara bé, la ciutat sempre té sorpreses per oferir i racons per revisitar. I això hem fet nosaltres: admirar una vegada més l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, que conserva una quantitat d’obres d’art que la converteixen en un museu en espai sacre. D’entre les peces memorables, de l’escultor Canova, dels pintors Giovanni Bellini, Ticià i altres, m’he decantat per mostrar-vos un retaule de Sant Joan Baptista, amb escultura de Donatello.

Retaule de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, a Venècia

M’ha cridat l’atenció la llegenda que l’acompanya, i que pertany a la litúrgia que l’església dedica al sant precursor de Crist; es tracta d’una antífona del repertori gregorià, que diu així:

Inscripció del retaule de Sant Joan Baptista a la mateixa església

Inter natos mulierum non surrexit maior Ioanne Baptista (Mateu, 11: 11).

Destaco, en primer lloc, les abreviatures, la qual cosa fa pensar que els fidels il·lustrats d’altres èpoques coneixien perfectament aquelles citacions evangèliques que s’havien convertit en cant o bé en pregària, ja que una lleugera indicació els era suficient per identificar-les. També vull remarcar que la forma del nom propi Ioanne, d’origen hebreu, experimenta una parcial italianització en la llegenda, ja que hi apunta la v de Giovanni.

Fem una mica d’anàlisi gramatical. El verb principal, en tercera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu actiu, és surrexit (surrigo, -rexi, -rectum). No passeu per alt el primer sintagma, amb preposició i acusatiu, seguit de genitiu plural femení de la tercera declinació, mulierum. La partícula negativa non, modificant el sentit del verb, introdueix un comparatiu que é l’adjectiu maior, i el terme de comparació en ablatiu: Ioanne Baptista.

La traducció és la següent: Entre els nascuts de dones, no n’hi ha cap de tan gran com Joan el Baptista. Els monjos de Montserrat i de Poblet avui encara entonen aquesta antífona, en les diades consagrades a la figura del sant que batejà Jesús amb les aigües del Jordà.

Com que no podem fer un monogràfic de Venècia, seguim la nostra ruta i entrem a Croàcia. Ho fem per la regió d’Ístria, de paisatge tranquil, entre muntanyes boscoses i rius calmats. Fem nit a Motovun, un poblet dalt d’un turó, de gran encant, i que permet retrobar-nos amb el símbol de Venècia, per recordar-nos que som a prop de la que fou influent ciutat italiana.

Detall d’una de les portes d’entrada a Motovun

Des de Motovun, visitem un indret de noble passat romà, la ciutat de Pula. Se’n conserva l’amfiteatre, en molt bon estat. La construcció es troba al bell mig de la ciutat, de manera que no pots deixar de contemplar-la i admirar-la quan hi arribes.

Vista exterior i interior de l’amfiteatre romà de Pula

Passejant pels carrers de Pula, i seguint la Via Flàvia, arribem al temple d’August, majestuós, amb les seves columnes corínties, presidint el que era el fòrum de la urbs romana.

Temple romà d’August, a Pula

Encara una mica més enllà, seguint el nostre passeig, trobem l’arc de triomf o dels Sergii. El nom fa al·lusió a la família dels Sergis, estretament lligada a la ciutat, en la qual diversos dels seus membres van exercir-hi càrrecs de responsabilitat; ells van ordenar la construcció d’aquest arc com a homenatge a la ciutat que governaven, i per commemorar la victòria d’August en la batalla d’Àccium, durant el període de la quarta guerra civil romana.

Arc dels Sergis, a Pula

Per arrodonir la visita, ens acostem fins a l’indret on es conserva un mosaic molt bonic i delicat, que havia pertangut a una vil·la romana. Les peces permeten reconstruir el motiu de l’obra: el càstig de Dirce, esposa del rei de Tebes. Fixeu-vos en la imatge de la dama, arrossegada per un brau. És el càstig que rebé per haver mantingut presonera i haver tractat com a esclava Antíope, donzella d’ascendència divina.

Detall del mosaic de Dirce, a Pula

I ja ens acomiadem de Pula sortint de la ciutat per la porta d’Hèrcules, imponent i en força bon estat:

Porta d’Hèrcules, a Pula

Encara estem allotjats a Motovun, i ara fem via cap a Porec. La basílica eufrasiana n’és el principal atractiu. Contempleu la meravella de la portalada i l’atri:

Detall del timpà de la porta d’entrada a la basílica eufrasiana de Porec

Atri de la basílica eufrasiana

Segur que us ha cridat l’atenció la llegenda de l’entrada: Ego sum ostium. Per me si quis introierit salvabitur.

Hi trobem dues oracions: la primera és una oració de predicat nominal, amb verb copulatiu i atribut: sum ostium; el subjecte és el pronom personal, ego. La segona oració presenta una clàusula condicional: Per me si quis introierit, que se subordina al verb principal: salvabitur. Fixeu-vos que aquesta darrera forma verbal és un futur imperfet d’indicatiu passiu del verb salvo. L’anterior, introierit, correspon al pretèrit perfet de subjuntiu actiu del verb introeo (compost de: intro + eo), i és el nucli de la subordinada condicional. Quis és un pronom indefinit que actua com a subjecte d’introierit. D’aquest verb depèn el sintagma preposicional per me (preposició + ablatiu).

TraduccióJo sóc la porta. Si algú entra per mi, serà salvat.

Es tracta d’una construcció del segle VI, tot i que hi ha restes més antigues, del IV. És, doncs, una de les representacions més primerenques d’art cristià. Croàcia n’està plena, d’aquestes mostres arquitectòniques, que impressionen per la seva simplicitat i bellesa. La basílica fou construïda en època del bisbe Eufrasi, de qui prové el seu nom. És dedicada a la Verge Maria, i la podem veure representada en el mosaic d’estil bizantí que presideix l’església. Contempleu-ne l’esplendor.

Mosaic bizantí a l’interior de l’absis de la basílica eufrasiana

I contempleu, també, el detall del bisbe Eufrasi fent donació a la Verge de la basílica que ell ordenà construir per dedicar-la al culte marià. Feu atenció a la llegenda que acompanya la figura: Eufrasius episcopus; abreujat: EPS.

Representació del bisbe Eufrasi en el mosaic bizantí

Arreu del complex trobem inscripcions dels cristians d’aquells segle reculats, que utilitzaven el Crismó, per testimoniar la seva fe. Ja sabeu que es tracta de l’abreviatura del nom grec de Crist; concretament, es prenen les dues primeres i la darrera de les grafies del terme: ΧΡΙΣΤΟΣ. Aquesta és la norma habitual, però la nostra inscripció és tan primitiva que es conforma amb les dues lletres inicials.

Baix relleu amb l’anagrama de Crist, el Crismó, a la basílica eufrasiana

En un dels mosaics de la construcció del segle IV, es conserva el símbol del peix, que també identificava els primers cristians. Recordeu que la imatge té el seu origen en l’acrònim ἰχθύς, que es constitueix amb les inicials, en grec, dels mots següents: ησοῦς χριστός θεοῦ υἱός σωτήρ: en català, Jesús Crist fill de Déu salvador.

Representació del peix en un mosaic de la basílica eufrasiana

Deixem Motovun i els paisatges d’interior per dirigir-nos cap a la costa adriàtica, i fer entrada a l’antiga regió d’Il·líria. El nostre destí és la ciutat de Zadar, més gran i animada que el tranquil poblet dalt del turó. La romana Iadera formà part, durant l’edat mitjana, de la República de Venècia. El patrimoni arquitectònic de la ciutat ho testimonia. Fixeu-vos en aquest detall de la porta d’entrada: el lleó de Sant Marc, amb inscripció dedicada a l’evangelista:

Figura del lleó, símbol de Sant Marc, a la porta d’entrada de Zadar

Pax tibi, Marce, evangelista meus.

Es tracta d’una invocació, que prescindeix de la forma verbal: Pax tibi. S’ha de remarcar la presència del vocatiu, Marce, que duu un sintagma nominal en aposició: evangelista meus.

Traducció: Pau a tu, Marc, evangelista meu.

Zadar és, arran de mar, un centre de vida dinàmica i moderna, però també de gran riquesa històrica. L’església de Sant Donat és sorprenent per la seva construcció: es tracta d’un edifici preromànic, del segle IX, elevadíssim, que és tot ell circular en el seu interior, sostingut per altes columnes que delaten la seva procedència romana.

Vista exterior de l’església de Sant Donat, a Zadar

Fixeu-vos en l’estil corinti dels capitells, i en els basaments. Cal saber que el temple fou construït enmig de la plaça del fòrum; aquesta dada ajuda a entendre d’on provenen els materials constructius de l’església.

Vista de les columnes de l’interior de l’església de Sant Donat

Detall del basament de les columnes de Sant Donat

Ben mirat, de records del passat romà de Zadar n’hi ha d’escampats arreu de la ciutat, com aquesta columna esvelta i magnífica que presideix una de les moltes places de la ciutat. Admireu-la:

Columna romana en una de les places de Zadar

Des de Zadar, visitem el poblet de Nin, de passat històric remarcable: primera capital de Croàcia i seu de la reialesa del país. Segurament per aquest motiu, hi trobem, tot i les petites dimensions del lloc, una església catedral del segle IX. El curiós és que aquesta catedral també és de mides reduïdes, tant, que té l’honor de ser la més petita del món.

Vista exterior de l’església catedral de Nin

Petita finestra de l’església de Nin

Si us fixeu en la imatge, veureu que té una certa familiaritat amb la de Sant Donat, de Zadar. No hem d’oblidar que Nin és un enclavament destacat ja des d’època romana. Actualment es conserven vestigis d’un temple dedicat a la deessa Diana, ben a prop de la catedral que heu pogut veure en imatges, i algunes columnes d’un temple dedicat al culte imperial. Durant la nostra visita, les magnífiques peces corínties estaven en restauració i les imatges sortien molt poc afavorides.

Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri

4) Capri

Agafant un vaixell des de qualsevol punt del golf de Nàpols o de la costa amalfitana es por arribar em poc temps a l’illa de Capri, uns dels llocs més visitats del Mediterrani i que, ja en l’antiguitat, era un lloc de recés per a la classe benestant de Roma.

En primer lloc s’ha d’aclarir que l’etimologia del nom Capri deriva del llatí caprae (cabres), no del grec Κάπρος (senglar), tot i que s’hagin trobat molt es restes fòssils d’aquest animal.

L’illa va estar habitada des del paleolític, època en què estava unida a terra ferma. L’illa va ser en principi grega i després romana. August, en visitar-la el 29 aC, va ser el primer a construir-hi una vil.la. Tiberi, el seu successor, hi va viure des del 27 fins al 37 dC. Després de Tiberi, altres emperadors i nobles romans la van visitar i van viure-hi fins al s. IV dC. quan una vegada caigut l’Imperi romà d’Occident, l’illa va formar part del Ducat de Nàpols. Al segle VI dC. va patir les incursions dels sarraïns, el domini dels llombards, normands, aragonesos i, finalment , dels espanyols.

Vista general de Marina Grande

Vista general de Marina Grande

En els segles XVII i XVIII, l’illa va passar un nou període de fortuna, gràcies a una Diòcesi activa i als privilegis restaurats pels espanyols i els Borbons. Aquest període de fortuna està avalat per l’espectacular arquitectura de convents i esglésies que es poden admirar en els dos centres urbans (Capri i Anacapri). A partir de la segona meitat del s. XVIII, molts dels viatgers que descendien cada vegada amb més freqüència, des de l’Europa septentrional, atrets pel sol i la recerca d’un món mític primitiu, van incloure Capri en els seus itineraris. Des de la primera meitat del s. XIX, després de descobriment de la Gruta Blava (Grotta Azzurra), van començar a arribar a l’illa visitants italians i estrangers, atrets pel clima, per l’hospitalitat de seus habitants, pels colors i l’atmosfera magnètica dels seus racons. Artistes, intel·lectuals, escriptors, exiliats, rics i excèntrics la van triar com residència temporal o permanent, d’entre aquest ressalto l’Àxel Munthe.

Tot i que des del segle XIX s’ha convertit en un lloc associat amb luxe i bona vida, ja a l’antiguitat, les cròniques de Tàcit i Suetoni ens deien que els emperadors August i Tiberi havien elegit aquesta petita franja de terra per a la construcció de cases principesques i per viure una vida rica i bella.

Villa Iovis
Va ser la vil·la principal de l’emperador Tiberi (una de les dotze que va manar construir a l’illa). Aquest va projectar-la com un palau, fortalesa i pretori al cim d’un escull de 334 m. sobre el mar. La seva arquitectura accentua l’espectacular escenografia natural pujant de desnivell amb escalinates fins arribar a l’allotjament privat de l’emperador: Des de l‘ambulatio de la “lògia imperial” la vista domina tot el golf de Nàpols. Els edificis s’organitzen al voltant de quatre enormes cisternes destinades a l’emmagatzematge d’aigua.

Salt de Tiberi

el Salt de Tiberi

Des del 27 al 37 dC, Tiberi va governar l’Imperi des de Capri. La flota i el far situats a la vil·la eren utilitzats com a mitjà de comunicació òptica, mantenint així la comunicació amb Roma.

A la dreta de l’entrada de la Villa Iovis es troba “el salt de Tiberi”, promontori des d’on, segons es diu, l’emperador precipitava les seves víctimes, que després de llargues i “refinades” tortures eren llençades al mar, on els esperaven mariners per a masegar, amb els seus estris, els cossos fins l’últim hàlit de vida.

Vil·la Imperial de Damecuta
Ocupava tota la plana, amb àrees de servei, cisternes i allotjaments pels servents. La residència imperial envolta la vora panoràmica de l’altiplà i recorda la Villa Jovis per l’àrea, també en forma d’hemicicle, separada de l’àrea privada de l’emperador. S’hi pujava des de la zona de la Grotta Azzura. A l’època medieval s’afegeix la torre de vigilància per defensar-se de les Incursions dels corsaris sarraïns.

Scala Fenicia

Scala Fenicia

Escala Fenícia
Traçada pels primers colonitzadors grecs, aquesta escala del més de 800 esglaons va ser l’única via de comunicació entre les zones altes de l’illa i la Marina Gran fins al 1877. Malgrat el seu apel·latiu de “Scala Fenícia”, la construcció s’atribueix als grecs, ja que en la part alta els graons es van entallar a la roca segons el costum que adoptaven per unir les Acròpolis a les marines. L’escala comença al carrer de Palazzo a Mare; centre grec del Capri antic, travessa horts vinyes i segueix cap amunt creuant l’actual carretera prop de la capella de Sant Antoni, que es troba per damunt de Capodimonte, on trobem la Porta della Differenzia (porta de la diferència) que deu el seu nom a la rivalitat entre els municipis.

Villa San Michele d’Axel Munthe

Es divisa al final de l’Escala Fenícia, per sobre de la Vil·la de l’emperador Tiberi a Capodimonte. S’eleva a la terra dels somnis des que el metge i escriptor suec Axel Munthe la va descobrir. Durant un viatge, en la seva joventut, al 1876 es va va adonar que aquest racó amb vistes al Golf de Nàpols, amb una casa colonial i les ruïnes de la capella de Sant Miquel, era el seu “lloc de l’ànima”. La compra i la restauració va ser allò que va esperar durant gran part de la seva vida. Aquest procés, un procés de trobada i ubicació dins la vida desitjada, és narrat al llibre “La història de Sant Michele”. Avui compta amb jardí, una àmplia terrassa amb columnes i lògies que uneixen l’habitatge amb la capella restaurada com a biblioteca. A més dels objectes locals i d’art es pot visitar un gran jardí botànic, les restes d’un cubiculum i una misteriosa esfinx.

Vil·la San Michele

Vil·la San Michele

Per acabar, afegiré una nova cita llibre “La història de Sant Michele”, que em va fer emprendre aquest viatge.

“La casa era pequeña; las habitaciones pocas; pero había galerías, azoteas y pérgolas en torno para poder contemplar el sol, el mar, las nubes; el alma necesita más espacio que el cuerpo”
Axel Munthe “La historia de San Michele”

Text i fotografies d’Alfonso Campo.

Hispani per Campanorum fines eunt II: Pompeia

2) La segona etapa, i parada obligatòria, del nostre periple és Pompeia:

Salut, pompeians, on sigui que us trobeu.

Història

Pompeia sorgeix sobre un altiplà per controlar la vall del riu Sarn, a la seva desembocadura es trobava emplaçat un port amb gran activitat. La informació sobre l’origen de la ciutat és incerta. Segons les troballes més antics, entre finals del segle VII aC i la primera meitat del segle VI aC és quan es va construir la primera muralla que delimitava una àrea de 63,5 hectàrees.

Una civilització “mixta”, en la qual es fonien elements nadius, etruscs i grecs, va contribuir al desenvolupament de la ciutat i a la construcció d’una muralla fortificada de pedra calcària segons el sistema grec.

Durant l’època samnita, segle IV, les obres d’urbanització van rebre un gran impuls. A finals del segle IV aC, l’organització política va patir la interferència dels moviments d’expansió dels pobles samnites, fins a provocar la intervenció de Roma al sud d’Itàlia. Un sistema d’aliances i una sèrie de campanyes militars victorioses li donarien l’hegemonia (343-290 aC) sobre tot el territori de la Campània. Així Pompeia, com “aliada”, va passar a formar part de l’organització política de la res publica romana.

Als voltants dels anys 90-89 aC es va rebel·lar juntament amb altres pobles itàlics que exigien una dignitat social i política igual a la de Roma. Després del setge de les tropes de Luci Corneli Sul·la, la ciutat va capitular i va passar a ser una colònia romana amb el nom de Colonia Cornelia Veneria Pompeianorum (80 aC). Arran d’aquest estatus, a Pompeia es van construir edificis públics i privats, sobretot, en l’època dels emperadors Octavià August (27 aC -14 dC) i Tiberi (14-37 dC).

L’any 62 dC, un violent terratrèmol va sacsejar tota la zona del Vesuvi. La reconstrucció es va iniciar immediatament, però, a causa dels danys tan greus i dels moviments sísmics successius, va durar molt de temps. Quan 17 anys després, el 24 agost del 79 dC, va quedar coberta per cendres després d’una sobtada erupció del Vesuvi, Pompeia encara estava en plena reconstrucció. Tenim el testimoni de Plini el Jove qui, en dues cartes al seu amic l’historiador Tàcit (Epistulae VI, 16 i Epistulae VI, 20), explica les seves impressions enfront d’aquests fets.

El seu descobriment es va produir a la fi del segle XVI. Tot i que les exploracions no van començar fins al 1748, van continuar sistemàticament durant el segle XIX, fins als anys més recents.

L’àrea arqueològica de Pompeia abasta al voltant de 66 hectàrees, però tan sols unes 45 estan excavades. La ciutat està subdividida en “regio” (barris) i “insulae” (illes) des de 1858, obra de Giuseppe Fiorelli, per raons d’estudi i perquè resultés més fàcil orientar-se.

La denominació de les cases, quan es desconeixia el nom del seu propietari, va ser encunyada pels excavadors segons les troballes particulars o altres circumstàncies.

Santuari d’Apol.lo

No hi hauria vida per a visitar tota Pompeia amb detall ja que cada cantonada és una finestra a un món misteriós, màgic i llunyà. A l’hora de visitar Pompeia s’ha de calcular un mínim de cinc hores i un màxim… ja ho he dit, no hi ha màxim.

El visitant pot accedir a menys d’un terç de la seva superfície real a l’espera de més excavacions, però malgrat això, les zones visitables són àmplies i serien necessaris diversos dies per a una visita en profunditat.

A l’entrada et donen unes guies i el plànol del recinte, aquest documents t’ajudaran a situar-te i a planificar la teva visita. Assenyalaré alguns del recintes de visita obligada, aprofundint en algunes curiositats.

Fòrum

Fòrum

Fòrum

El fòrum civil representa el centre de la vida quotidiana de la ciutat, cap a ell miren tots els edificis públics per a l’administració de la ciutat i de la justícia; la gestió dels negocis i les activitats comercials; els mercats i els principals llocs de culte ciutadà.

La plaça del fòrum era, en origen, una zona senzilla més o menys regular. El costat occidental s’obria cap al Santuari d’Apol·lo, mentre que el costat oriental presentava una filera de tallers. El fòrum va ser modificat profundament entre els segles III i II aC quan la forma de la plaça es va regularitzar, envoltada per pòrtics i el terra pavimentat amb plaques de tova. L’eix de la plaça es va transformar en la façana del Temple de Júpiter. Al principi de l’època imperial el Fòrum va ser pavimentat de nou amb plaques de travertí; algunes plaques que ja no són a la col·locació originària, tenen un buit per acollir les lletres en bronze pertanyents a una gran inscripció.

Al fòrum hi havia tauletes exposades al públic on s’escrivien notícies importants de l’època, com el resultat de les últimes eleccions o la data d’algun espectacle, hi havia gent que aprofitava per exposar les seves queixes o per fer publicitat del seu establiment, la més coneguda és “Macerior prega a l’edil que prohibeixi a la gent fer soroll al carrer i molesti a les persones decents que estan dormint”.

Mensa ponderaria

S’ha de destacar que dins d’un nínxol al mur perimetral occidental del Santuari d’Apol·lo hi ha una còpia de la Mensa ponderaria, l’original es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. Es tracta d’un banc utilitzat per comprovar les mesures de capacitat emprades per a les mercaderies en els intercanvis comercials. Es podien mesurar tant aliments líquids i sòlids com els cereals. Aquests s’abocaven en els recipients corresponents, es tancaven amb taps i es buidaven després de la comprovació. Aquest banc era present ja en l’edat preromana, com indiquen les tres inscripcions en osc que després s’han esborrat quan va tenir lloc la fundació de la colònia (80 aC), i de la corresponent actualització al sistema de pesos i mesures romà, com a prova la inscripció encara visible.

mensa pondedaria

mensa pondedaria

Com es veu a la foto la taula presenta la inscripció:

A CLODIUS A F FLACCUS, N ARCAEUS N F ARELLIAN CALEDUS D V I D MENSURAS EXAEQUANDAS EX DEC DECR

A(ulus) Clodius A(uli) f(ilius) Flaccus N(umerius) Arcaeus N(umeri) f(ilius) Arellian(us) Caledus / d(uum)v(iri) i(ure) d(icundo) mensuras exaequandas ex dec(urionum) decr(eto)

“Auló Clodi Flac, fill d’Auló, [i] Numeri Arcàs Arellià Caledó, fill de Numeri, els dos magistrats amb poder judicial van fer aquestes unitats de control dels mesuraments per decret del consell dels decurions “

Aquesta inscripció té un paper d’important ja que atorga legitimitat a la mensa; els dos decurions nomenats, Flac i Caledó, són els que van certificar l’equivalència del nou sistema de mesurament imposat per August amb les mesures originals samnites escrites en llengua osca al mateix banc esborrades quan es van adaptar. Així doncs, aquests magistrats van ser els que van canviar les mesures per adequar-les a les reformes de l’any 20 que unificaven totes les mesures de l’Imperi.

Termes del fòrum

Termes del fòrum

Termes del fòrum

Les Termes del Fòrum, es troben a la part posterior del Temple de Júpiter i es remunten als anys immediatament successius a la fundació de la colònia de veterans per part del general Sul·la (80 a.C.). La zona per a dones i la zona per a homes tenien entrades diferenciades. La secció per a homes presenta seqüència d’apodyterium (vestuari), usat també com tepidarium (per als banys de mitja temperatura), frigidarium (per al bany fred) i caldariumcalidarium (per al bany calent). Com molts edificis a Pompeia, les termes van patir greus danys durant el terratrèmol de l’any 62 d.C. L’estat actual és en gran part el resultat dels successius treballs de restauració.

Termes del fòrum

Termes del fòrum

Va ser important la cura i l’esforç dedicats a la decoració de les habitacions, com per exemple els nínxols per guardar roba i objectes per al bany, decorats amb figures d’homes en terracota (telamoni) i la volta amb estucs elaborats en relleu de l’apodyterium-tepidarium. A la mateixa habitació es pot veure un gran braser de bronze que servia per a la calefacció. La part per a les dones, més petita, s’estava reestructurant en el moment del’erupció. Més de 500 llums d’oli s’han trobat a la zona d’entrada de la part dels homes que servien per a la il·luminació durant l’obertura a la tarda.

 L’amfiteatre

Aquest amfiteatre és el més antic entre els coneguts en el món romà. Construït l’any 80 a.C., poc després de la fundació de la colònia, per iniciativa dels magistrats Gai Quincti Valgus i Marc Porci, que van fer construir també l’odèon. Podia contenir fins a 20.000 espectadors provinents no només de Pompeia sinó també de les ciutats limítrofes. L’edifici es troba a una zona perifèrica i això facilita el desplaçament d’un nombre tan alt de persones. Les escales exteriors de doble rampa asseguren l’accés a les grades superiors i un passadís en baixada condueix a les grades més baixes. L’arena està separada de l’espai destinat als espectadors per un podium decorat amb frescos d’escenes del món dels gladiadors; a la part superior es poden llegir encara inscripcions amb els noms dels magistrats que van fer construir les grades. L’any 59 d.C. un grup de “aficionats” pompeians i un altres de Nocera van protagonitzar una violenta baralla. Després d’aquest succés el Senat de Roma va decidir tancar durant deu anys l’arena de Pompeia, però la decisió va ser revocada a l’any 62 d.C., després del greu terratrèmol que va sacsejar la ciutat.

Amfiteatre

Castellum aquae

Aquest repartidor hídric està en el punt més alt de Pompeia (42 m) i, mitjançant la connexió amb l’aqüeducte del Serino (època d’August), garantia el servei d’aigua a tota la ciutat. El funcionament de l’estructura permet apreciar l’elevat grau de desenvolupament assolit per l’enginyeria hidràulica antiga: el castellum estava ocupat en el seu interior per una gran pica circular, proveïda per un conducte situat a la banda nord, i amb un sistema de comportes i parets per conduir l’aigua, que establia la distribució de la mateixa segons les necessitats. L’aigua, aprofitant la pressió de caiguda, es conduïa cap a tres conductes situats en altures diferents. Aquests, si calia, es podien tancar amb falques de tronc.

L’estructura va ser afectada pel terratrèmol de l’any 62 d.C. i en el moment de l’erupció l’any 79 d.C. no sembla que es fes servir, com les quaranta fonts distribuïdes a la ciutat.

Necròpolis de la Porta Nocera

La necròpolis es troba als costats d’una calçada paral·lela a la muralla de la ciutat. Hi ha diversos monuments funeraris com a exemple dels models més difosos entre el principi del segle I a.C., període en el qual la necròpolis comença a ser visitada, i el 79 d.C. Entre ells destaca la tomba de Eumàquia, la sacerdotessa que va dedicar un gran edifici al fòrum. Aquí, dins d’un recinte, es troba l’alt podi sobre el qual es crea una estructura semicircular (ἐξέδρα), dins de la qual es troba la cambra sepulcral. Als costats de la tomba d’Eumàquia es poden veure dos sepulcres amb podi rematat per un templet que alberga les estàtues dels difunts. No obstant això, les tombes amb recinte estan caracteritzades per una gran senzillesa, on les cendres dels difunts col·locades a les urnes s’enterren o es col·loquen a la base del monument. Les tombes més pobres es reconeixen per la presència de bustos de pedra rudes, anomenats “Columelle”. Gairebé al centre de la cruïlla entre la calçada que surt de Porta Nocera i la via sobre la qual se situa la necròpolis es pot veure el cap de Titus Suedius Clemens, el magistrat enviat per l’emperador Vespasià per resoldre els abusos en la construcció comesos en la ciutat després del terratrèmol de l’any 62 dC

Necròpolis de la Porta d’Herculà

Tomba semicircular.

Tomba semicircular

La necròpolis de la Porta d’Herculà, que s’estén al llarg de la calçada que condueix a Nàpols, s’utilitzava ja durant els primers segles de vida de Pompeia, encara que els edificis funeraris actualment visibles es poden datar a partir del segle I aC. Les tombes monumentals il·lustren els tipus funeraris de l’època. En sortir per la Porta de Herculà, a l’esquerra, es poden veure dues tombes constituïdes per un seient semicircular, anomenat schola (del grec σχολή, ῆς, ἡ, arrel de la paraula escola), característiques de Pompeia i dedicades per l’assemblea de la ciutat als ciutadans il·lustres. Un d’aquests conserva la inscripció amb lletres grans de l’amo de la tomba, la sacerdotessa pública Mamia, morta voltant de l’any 29 d.C., que va fer construir el Temple del Geni d’August al fòrum. Altres sepultures s’han construït en un alt podi amb la forma d’altar, com la de Naevoleia Tyche i Munatius Faustus amb la representació del doble seient, símbol de l’honor concedit de seure a primera fila al teatre. Més endavant, entre les tombes comença el suburbium (perifèria urbana) de la ciutat.

Bordell, lupanar
Al lupanar les prostitutes, normalment esclaves gregues i orientals, exercien la seva professió pel preu de dos i vuit asos (una copa de vi en costava un).

Habitació

Habitació

L’edifici és de dos pisos. En el superior hi ha les habitacions de l’amo i de les esclaves, en l’inferior cinc habitacions amb un llit, d’obra, cadascuna.

Es distribueixen als costats del passadís que connecta les dues entrades de la planta baixa. Les habitacions estaven tancades amb una cortina. En el fons del passadís, sota el forat de l’escala, es veu una latrina. A les parets del passadís central, quadres amb representacions eròtiques expliquen als clients les activitats que s’hi desenvolupaven.

fresc del bordell

Fresc del lupanar

Fresc del lupanar

Fresc del lupanar

Casa i thermopolium de Vetutius Placidus

Thermopolium

Thermopolium

El thermopolium (del terme grec θερμοπώλιον) de Vetutius Placidus obert a la via de l’Abundància és un exemple del moviment social de Pompeia en època romana, on els comerciants i artesans gaudien d’un estatus social alt, reservat en èpoques més antigues només als terratinents. En aquest local es servien begudes i menjars calents, com indica el nom, conservades en flascons grans guardats al taulell d’obra, decorat profusament, on es servia. És interessant el quiosc en el mur del fons, molt ben conservat, que constitueix un larari dedicat als déus protectors de la casa (Lares), al Genius protector de l’amo, al déu del comerç, Mercuri, i al déu del vi, Dionís. A la part de darrere, a la casa contigua a l’establiment, es troba una decoració amb preuats frescos i un triclini per a banquets a l’aire lliure. En una de les grans atuells de fang guardades al taulell es va trobar un petit tresor de gairebé tres quilos de monedes, probablement els últims guanys de l’hostaler, que confirmen la rendibilitat d’aquesta activitat.

Casa del Faune

Estàtua del sàtir dansaire

És una de les cases més grans de Pompeia, ocupa tota una illa de 3.000 metres quadrats aproximadament, i la seva planta original es pot datar aproximadament al segle II a.C.
Des del carrer es poden percebre la riquesa i el nivell social del propietari: la vorera porta la inscripció de benvinguda en llatí, AVE; la majestuosa porta està enquadrada per pilars amb capitells decorats, el sòl de l’entrada està realitzat amb incrustacions de triangles policroms de marbres grocs, verds, vermells i rosa (opus sectile). La part alta de les parets, en ambdós costats, està embellida per templets en relleu en els quals es reconeix el larari de la casa. La casa té dos atris i dos peristils al voltant dels quals es disposen altres compartiments: alguns per rebre invitats, altres reservats per a l’ús de la família i altres per al servei. Una còpia de la famosa estàtua del sàtir dansaire, o faune, al centre de l’impluvi de l’atri principal ha donat nom a la casa, ja que fa al·lusió al nom de l’estirp del propietari: els Satiri.

Mosaic d'Issos

Mosaic d’Issos.

A la sala d’estar, entre el primer i segon peristil, es troba una còpia del famós mosaic del segle II a.C. de la decisiva batalla d’Issos entre Alexandre el Gran i el rei de Pèrsia, Darios, que va canviar el curs de la història. Els originals dels mosaics i de l’estàtua del Faune es troben exposats al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

Casa del Poeta Tràgic

La casa, que conserva la forma tradicional d’una domus, és famosa pel mosaic amb el text CAVE CANEM (“compte amb el gos“), situat a l’entrada principal i protegit amb un vidre.

S’accedeix des d’una entrada lateral directament al peristil. L’atrium i el tablinium tenien mosaics refinats, concretament el de l’escena amb actors que es preparen per actuar, que ha donat el nom a la casa.

Una gran atenció es va dedicar a la decoració de la casa: grans quadres de tema mitològic amb episodis presos de la Ilíada, encara es pot veure el d’Ariadna abandonada per Teseu; a la paret oposada la “Bena dels amorets”, tema molt popular al principi del segle XIX, després de les excavacions de la casa.
Al peristil es pot veure un templet petit, es tracta del lararium, present en gairebé totes les cases i dedicat al culte de les divinitats protectores de la família. Els originals dels mosaics i de les pintures estan conservats en el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

S’ha de destacar que a la casa està ambientada una part de la novel·la “Els últims dies de Pompeia” d’Edward Bulwer- Lytton (1838).

Casa de Casca Longus o dels “Quadretti teatrali”

Casa dels dels "Quadretti teatrali"

Casa dels dels “Quadretti teatrali”

Aquesta casa està formada per la unió de dues cases adjacents del segle II aC. Les pintures de l’atri principal són d’una gran qualitat i van substituir en edat augusta les decoracions precedents que representaven escenes teatrals inspirades a les Comèdies de Menandre.

L’ambient que es respira a la casa és molt luxós: l’impluvium recobert amb marbre vermell i el complivium decorat amb escorredors figurats en terracota. A un costat de l’impluvi es troba una taula recolzada sobre tres subjeccions de marbre amb forma de pota de lleó, que porten gravat el nom del propietari original, Publius Servilius Casca Long(us), un dels conspiradors que van assassinar Cèsar en l’any 44 a.C. La valuosa peça, pertanyent als béns confiscats del “Liberator” (nom que es va donar als que van confabular contra Juli Cèsar), va arribar entre el mobiliari del ric propietari d’aquesta casa, col·leccionista d’objectes de valor.

La Vil·la dels Misteris

La Vil.la dels Misteris a Pompeia és un dels conjunts més complets d’iconografia romana d’època imperial que es conserven avui i una de les visites que són obligatòries a Pompeia. Es tracta de una vil·la patrícia situada als afores de Pompeia, pròxima a la Porta Herculana. No coneixem amb exactitud quan es va construir, però sembla que va ser cap a la meitat del segle II aC. Es tractava d’un habitatge luxós de planta rectangular, amb grans habitacions, atri, peristil, etc. En l’erupció del 62 dC va patir greus danys i és a partir d’aquesta catàstrofe quan perd el seu caràcter de domus patrícia i va començar a transformar-se en el centre d’una gran explotació agropecuària, període al qual pertany també el fris dels misteris.

Columnas “opus mixtum”

No era estrany incloure zones per a la producció de vi, oli d’oliva o altres productes agrícoles, especialment des que molts romans de l’elit eren propietaris de granges o horts en la proximitat de les seves vil·les.

La seva integració al paisatge mitjançant grans pòrtics i galeries que donen a jardins aporten a la Vil.la dels Misteris un tret diferenciador amb la resta de les vil.les trobades a la ciutat.

Pren el seu nom de la sala dels misteris (triclinium), situada a la part residencial de l’edifici i que mira al mar. Es tracta d’un gran fresc continu que cobreix les tres parets. Encara que el tema real és objecte de controvèrsia, la interpretació més usual (Amadeo Maiuri) és que es tracta de la iniciació d’una dona en un culte especial a Dionís, un culte mistèric que requeria ritus i rituals específics per esdevenir-ne membre, es tractaria d’un ritus molt estès a la Campània. L’escena s’associa a Dionís ja que apareix a la paret central amb la seva dona Ariadna. A les parets laterals les figures femenines, a més de faunes, mènades i éssers alats, estan ocupades en diferents activitats del ritual. A part de la dansa i el consum del vi, expressions de l’èxtasi dionisíac, es pot veure la flagel·lació ritual d’una donzella recolzada als genolls d’una dona asseguda (a la cantonada del fons a la dreta). De la resta d’interpretacions, la més destacada és la de Paul Veyne, que creu que representa una jove passant pels ritus del matrimoni.

IMG_3722

Fresc de la Vil·la dels Misteris

El fresc, que es llegeix d’esquerra a dreta, compren 10 escenes que cobreixen les parets nord, est i sud. Tota l’escena està sota la supervisió d’una dona asseguda que contempla des d’un lloc privilegiat amb un mirada serena ja que ella, òbviament, ha estat ja iniciada en el ritual al que se sotmet la jove.

Les imatges són molt eloqüents. La composició comença amb un nen, possiblement la representació de Dionís, llegint el ritual sota la supervisió d’una jove asseguda amb un rotllo de papir a la mà. Una esclava que porta una safata amb ofrenes va cap a un grup de senyores en una celebració sacramental. Es tractaria del menjar ritual, ha de servir el menjar en el lloc on estan les joves que fan el ritus iniciàtic. La figura principal és la que està d’esquena, asseguda en un tamboret, mentre que una altra jove para taula i una altra prepara el vi de la libació.

IMG_6472

Fresc de la Vil.la dels Misteris

La següent escena representa un Silè mig nu que toca la lira juntament amb un sàtir i una mènada que descobreix el pit dret per alletar una cabra. Al costat d’aquest grup una, en estat de trànsit, executa una dansa amb vels i, suposadament, al compàs de la música. A la cinquena escena el sàtir llegeix el futur en els pòsits que els vins de ha Deixat al bol. Darrere n’hi ha un altre que porta una màscara de Bacus. Què pot significar aquesta màscara? Que la veritat del futur s’amaga darrere les màscares del present.

Segueix l’escena del casament sagrat en la qual Dionís, gairebé nu, es recolza sobre la falda de la iniciada presentada sota l’advocació d’Ariadna. Després del casament apareix el gran fal·lus ritual, cobert amb un vel, que és descobert per una bacant semi-agenollada. Aquest fal·lus gegant era el que s’adorava i besava en processió.

La següent escena, una de les més conegudes, representa una jove alada, amb el tors nu i amb botes altes, que agita el flagellum amb què fustigarà l’esquena de la iniciada que, agenollada i nua, espera per patir la humiliació. La novena escena és una escena de dansa de les joves, una nua, coberta amb un vel transparent toca els cròtals, mentre que una altra, encara vestida, contempla la cruel escena de la flagel·lació.

Escena del tocador

Escena del tocador

Finalment, l’última escena és la del tocador. La jove, una vegada iniciada en els misteris i consumada la unió ritual del casament, es pentina i s’empolaina. Un amoret li sosté el mirall, una serventa l’ajuda a recompondre’s i un altre amoret la contempla indolentment.

Les altres habitacions també conserven esplèndids exemples de decoració parietal de segon estil, és a dir, amb representacions d’arquitectures. S’ha de destacar que al tablinium es poden veure pintures d’inspiració egípcia.

Com he dit al principi, Pompeia és visita obligada i no et deixarà indiferent, ja siguis un amat del món clàssic, de la història i del coneixement, o simplement de la bellesa i de descobrir mons nous. Passejant pels seus carrers sentiràs el bullici sord d’una ciutat adormida.IMG_6485.jpg Grneral

Text i fotos d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt III: Pèstum]

Nadal a la Selva Negra

La meva família i jo hem passat uns dies de Nadal i de Cap d’Any a la Selva Negra, a Alemanya. Hem convertit Stuttgart en el centre de la nostra excursió, després d’haver passat per Avinyó i Belfort. La veritat és que l’hivern d’aquest any està essent molt rigorós, i ja des de la sortida de Belfort ens vam enfrontar a temperatures negatives, paisatges emboirats i arbres gebrats. Aquesta circumstància ha fet que la meva recerca de referents clàssics es veiés limitada pel fred extrem.

snwuzburgPaisatge gebrat a Würzburg

De tota manera, us vull presentar algunes imatges que m’han cridat l’atenció. La primera té a veure amb la poesia. Jo hi sóc molt aficionat, i Alemanya és la pàtria de molts poetes romàntics. En la nostra visita, vam passejar per Tübingen, on va residir molts anys el poeta Hölderlin.

sntubiVista de la ciutat de Tübingen

I vam admirar Stuttgart enmig de la primera nevada de l’any; en una de les places de la ciutat, vam descobrir el monument en homenatge a Schiller, un dels precursors del moviment romàntic.

selvanegra026Escultura dedicada al poeta Schiller

Doncs bé, fent la volta a l’escultura, vaig poder confirmar que el romanticisme alemany es nodria de fonts clàssiques. Fixeu-vos en aquests relleus, que representen al·legories de la poesia.

selvanegra020 selvanegra023 selvanegra022Relleus al·legòrics en l’escultura de Schiller

D’altra banda, les visites a les esglésies, monestirs i catedrals ens van proporcionar un munt d’inscripcions que he seleccionat perquè practiqueu el vostre llatí. Ambdues pertanyen a la catedral de Würzburg, una ciutat preciosa, famosa pel pont monumental que travessa el riu Main.

selvanegra062Vista del pont de Würzburg

Començo amb la inscripció més breu; es tracta d’un fragment extret de la Vulgata [Lluc (1, 17)], que comença amb una forma verbal en infinitiu, però que la inscripció elideix: es tracta de parare.

selvanegra068

Làpida sepulcral en la catedral de Würzburg

[Parare] Domino plebem perfectam.

El significat és una invocació als pastors de l’Església catòlica: la seva tasca consisteix a preparar per al Senyor un poble perfecte.  Llegiu el darrer paràgraf del missatge de Nadal que el papa Joan XXIII va dirigir als creients l’any 1959, i ho entendreu. Precisament l’escrit duia per títol la citació de la Vulgata que he traduït: Domino plebem perfectam.

La segona inscripció és més llarga, per als que ja domineu a fons la llengua i la gramàtica llatines. Fixeu-vos en les formes d’imperatiu, en la concordança de casos i en el pronom quem:

selvanegra066Epitafi en el monument funerari dedicat a Franz Ludwig Faust von Stromberg, a la catedral de Würzburg

Siste, viator! Vide et audi quem lapis hic mortuum exprimit ad vivum.

Aquesta és la traducció que proposo: Atura’t, vianant!  Mira i escolta quin mort aquí la làpida mostra al viu.

Podeu observar que la inscripció exalta el valor i el relleu social del personatge enterrat, el nom del qual ja he citat en el peu de foto: Franz Ludwig Faust von Stromberg, un noble alemany i prebost de la catedral, on reposa en una magnífica sepultura.

Doncs bé, no acabaré el meu article sense unes imatges dels mercats de Nadal de Baden-Baden i d’Espira, que vam poder visitar i gaudir intensament, malgrat el fred de les terres germàniques.

selvanegra098Una parada al mercat de Nadal de Baden-Baden

selvanegra080Objectes de Nadal en una parada del mercat d’Espira

Qüestions:

  • Identifiqueu les figures mitològiques que, en el monument a Schiller, són al·legories de la poesia.
  • Feu l’anàlisi gramatical de les dues inscripcions de l’article.

Nota: Totes les fotos de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar, 1r de Filologia Clàssica. UB.

Redescobrint la petjada clàssica a l’Alsàcia i la Lorena

Aquest Nadal, la meva família i jo hem fet un viatge a les regions franceses d’Alsàcia i Lorena per poder veure els bonics mercats de Nadal que són tradicionals en aquestes terres de centre Europa.  

La nostra primera parada va ser Viena del Delfinat, encara en ruta. Tot i que no teníem gaire temps, vam aprofitar l’ocasió per veure alguns monuments gal·lo-romans força ben conservats. Contempleu el temple d’August i Lívia, que formava part d’un conjunt urbà molt ampli.

El temple d’August i Lívia, a Viena del Delfinat

Aquest edifici religiós se situava en el fòrum, del qual avui no se’n conserven gaires restes, només un parell d’arcades, que ens en fan imaginar les dimensions. Actualment, l’espai és anomenat Jardí arqueològic de Cíbele.

Jardí de Cíbele, a Viena del Delfinat

En època gal·loromana, aquestes arcades eren una de les entrades al fòrum, on tenien lloc les activitats comercials de la vila. El temple complia una funció de culte religiós. Ja sabeu que en el fòrum es desplegava una gran diversitat d’activitats.

La nostra següent parada va ser Belfort, una bonica ciutat del Franc Comtat, famosa per la seva estructura urbanística: el nucli històric es troba dins de les muralles d’una ciutadella militar construïda pel cèlebre enginyer Sébastien Le Prestre Vauban.

Belfort, de nit

Cal dir que Belfort s’aixeca damunt d’un turó, a la vora del riu Savoureuse, entre el Rin i el Roine; per tant, és un important nucli de comunicacions. Ja us podeu imaginar, doncs, que la ciutadella s’ha construït sobre les restes d’un antic assentament romà. La nostra ruta per un dels eixos vertebrals d’Europa (Alsàcia-Lorena), ens va permetre observar que els romans tenien molt clara la importància de les vies fluvials.

El nostre destí era la ciutat de Metz, capital de la regió de Lorena. Tot fent via, però, ens vam aturar a Nancy per admirar la plaça Estanislau, que rep aquest nom en honor al rei de Polònia, Estanislau I Leszczynski, que va ser destronat i es refugià, primer a Suècia, i després al ducat de Lorena. El rei de França, Lluís XV, es va casar amb la seva filla Maria i el va nomenar duc de Lorena. Estanislau va ser un gran benefactor de la ciutat, i va ordenar la construcció de la gran plaça que duu el seu nom, envoltada d’edificis d’estil neoclàssic, i amb unes treballadíssimes reixes de forja, entre les quals destaquen dues portes adornades amb fonts de motius clàssics. Fixeu-vos en els atributs de Posidó i d’Afrodita, que es poden contemplar en les imatges.

Font de Posidó, a la plaça Estanislau, de Nancy

Font d’Afrodita, a la plaça Estanislau, de Nancy

I, finalment, podeu llegir aquesta inscripció en el timpà que corona l’arc de triomf pel qual s’entra al palau reial: Hostium terror, foederum cultor, gentisque decus et amor:

Timpà de l’arc de triomf, a l’entrada del palau reial de Nancy

Anàlisi: Hi ha tres construccions paral·leles, que són tres sintagmes nominals amb estructura: Genitiu + Nominatiu; l’última d’elles afegeix la partícula-conjunció que per relligar tot el conjunt. Els complements nominals són: hostium (gen. plur. 3a decl.), foederum (gen. plur. 3a decl.) i gentis (gen. sing. 3a decl.). Els nominatius que fan de nucli dels sintagmes són: terror, cultor, decus et amor (tots: 3a. decl.).

Traducció: Terror del enemics, protector de les aliances, i honor i amor del (seu) llinatge.

Com ja veieu, aquesta inscripció era una expressió d’elogi dirigida al “mecenes” de Nancy, el rei Estanislau; per això es destaquen les seves virtuts com a rei: la valentia, la diplomàcia.

Vam arribar a Metz, una de les ciutats del Mosel·la, en la ruta de Trèveris i de Magúncia, molt coneguda pels romans, i també pels lectors i lectores de l’Aracne fila i fila. Doncs bé, aquesta ciutat guarda algunes restes clàssiques ben interessants. Per començar, a la catedral, dedicada a Saint Étienne (Sant Esteve, el primer màrtir cristià), vam poder contemplar una pila baptismal, que era una autèntica banyera romana, de pedra de pòrfir, probablement extreta de les termes de la ciutat.

Pila baptismal a la catedral de Sant Esteve, de Metz

Observeu-la amb atenció, i, si algú de vosaltres ha visitat el monestir de Santes Creus, us adonareu que s’assembla molt al sarcòfag del rei Pere el Gran, que va decidir que l’obsequi que li arribava de l’emperador romà d’Orient, Miquel VIIIè Paleòleg, el faria servir de sepulcre.

Els vitralls són la joia principal de la catedral. Tant és així, que artistes moderns, com Marc Chagall, hi han deixat la seva empremta i també han fet la seva creació en alguns finestrals. Ara bé, jo em vaig fixar en una inscripció llatina, que es podia llegir molt bé en la nau central, just en els vitralls del presbiteri:

Vitralls a la nau central de la catedral de Metz

In manibus tuis sortes meae (Ps. 31, 116):

Anàlisi: Es tracta d’una oració amb el verb elidit (sunt). Primer trobem un sintagma preposicional, en funció de complement circumstancial de lloc (en sentit figurat) i en cas ablatiu plural: in manibus tuis: in és la preposició; manibus, el nom nucli del sintagma (4a decl.); tuis, el determinant possessiu que acompanya manibus. Sortes meae és el subjecte de l’oració, que està en cas nominatiu plural, i concordaria amb un elidit verb sunt; en aquest cas, el verb no tindria valor copulatiu, sinó intransitiu. Fixeu-vos que, en el vitrall, el possessiu meae apareix escrit en forma abreujada: mee.

Traducció: En les teves mans està la meva sort (el meu destí).

En la Vetus llatina (la versió de la Bíblia anterior a la Vulgata de Sant Jeroni), l’expressió era una mica diferent: “In manu tua tempora mea”; és a dir: En la teva mà estan els meus temps. Com podeu comprovar, és un vers extret del Llibre dels Salms, de l’Antic Testament, i conté una reflexió sobre el pas del temps i la fe en el més enllà, l’eternitat.

També nosaltres vam voler contemplar el pas del temps i ho vam fer passejant per la ciutat; a les ribes del riu Mosel·la, vam descobrir l’enclavament d’unes antigues termes del segle IV (possiblement, el lloc d’on provenia la pila baptismal de la catedral). Avui s’hi conserven les restes d’un monestir de l’època merovíngia (segle VIII), Saint-Pierre-aux-Nonnains. Es tracta d’una antiga abadia de monges benedictines, que va ser construïda sobre els fonaments de la palestra, que anava annexa a les termes.

Restes de les antigues termes romanes de Metz, amb la construcció d’una abadia benedictina del s. VIII

Com veieu, l’espai és impressionant; ampli i de murs ben alts. Per cert, a mi em va recordar les antigues termes de Constantí, de la ciutat de Trèveris, que us he enllaçat més amunt.

Ja instal·lats a Metz, vam visitar els mercats de Nadal que teníem més a prop, i que ens feia il·lusió de veure a tota la família. Aquest any, però, els atemptats de novembre a París van ser causa d’un desplegament molt seriós de mesures de seguretat, de manera que alguns mercats es van suspendre; entre ells, el que se celebrava en la ciutat d’Estrasburg. Ara bé, nosaltres vam visitar el d’Eguisheim, el de Colmar i el de Riquewihr, totes elles poblacions i ciutats alsacianes. Us deixo algunes boniques fotos d’aquests mercats nadalencs.

Mercat de Nadal a Colmar (Alsàcia)

Mercat de Nadal a Estrasburg (Alsàcia)

En la població de Riquewihr, mentre passejàvem admirant els edificis antics i molt ben conservats, ens vam topar amb una inscripció curiosa. Era en la casa d’un jueu del segle XVI, Jacob Baltz; i el text era un dels Salms bíblics que parlen del poble d’Israel:

Casa jueva del 1572 a Riquewihr (Alsàcia)

Ps. 121, 4: Non dormitabit nec dormiet qui custodit Israel (Jacob Baltz, 1572).

Anàlisi: Es tracta d’una oració composta; primer distingim dues coordinades copulatives que s’enllacen amb la conjunció nec (que es relaciona amb l’adverbi no de la primera oració): Non dormitabit nec dormiet. Després trobem una oració subordinada substantiva de relatiu que fa de subjecte dels dos verbs coordinats: qui custodit Israel. Els verbs principals estan en futur (3a pers. sing.): dormitabit i dormiet, mentre que el verb de l’oració subordinada es troba en present: custodit; el subjecte d’aquest darrer és el pronom relatiu qui, que es refereix a Déu (Jehovà, segons els israelites); i Israel és el complement directe de custodit. Encara que les formes dormitabit i dormiet s’assemblin molt, corresponen a dos verbs diferents. Per això també fan el futur de manera diferent: dormitabit pertany al verb dormito (1a conj.); dormiet pertany al verb dormio (4a conj.).

Traducció: No tindrà son ni s’adormirà aquell qui custodia Israel.

Finalment, vam visitar Estrasburg. Encara que estigués clausurat el mercat de Nadal, sempre val la pena fer una estada a la ciutat; és la capital europea per excel·lència. En la cèntrica plaça Kléber, en el lloc on havia d’haver-hi les paradetes, s’hi podia veure un munt d’espelmes i rams de flors en record dels morts de l’atemptat de París.

Plaça Kléber, a Estrasburg

Nosaltres vam fer un tomb per la catedral, i vam poder admirar l’edifici. A mi em va cridar l’atenció el rellotge astronòmic. Primer, perquè és una curiositat; i, segon, perquè hi vaig llegir aquesta inscripció llatina, que pertany també al Llibre dels Salms:

Rellotge astronòmic a la catedral d’Estrasburg

Dominus lux mea, quem timebo? (Ps. 26, I)

Anàlisi: Trobem dos sintagmes nominals: dominus (abreujat: DNS) i lux mea; cal sobreentendre un verb elidit, que seria el nucli de l’oració principal: est. L’oració és copulativa: dominus té funció de subjecte i lux mea d’atribut. L’un i l’altre concorden en cas i en nombre: estan en nominatiu singular; el primer és de gènere masculí (2a decl.); el segon, de gènere femení (3a decl.). A continuació, trobem una oració interrogativa, introduïda pel pronom quem i amb el verb timebo com a nucli de l’oració. El verb està en 1a pers. del sing. (futur imperfet); el seu subjecte és el·liptíc: ego; i el complement directe és el pronom quem (acusatiu sing.).

Traducció: El senyor és la meva llum, qui temeré?

Curiosament, quan sortíem de dinar, vaig poder comprovar que el llatí present a les ciutats, no és només el dels edificis antics. Just al costat del restaurant, vam trobar una òptica que havia penjat aquest rètol a la seva porta d’entrada:

Rètol en llatí en una òptica d’Estrasburg

Lunetorologisterie: Lunetorologista dicitur qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. Quod verbum a Claudio Fersing in Argentorato ad novi negotii rationem novam definiendam MMV a.D. institutum est.

Anàlisi: El primer terme és lunetorologista, un neologisme que fa de complement predicatiu del verb principal, dicitur (3a. pers. sing. del present d’indicatiu passiu del verb dico: 3a conj.). L’oració següent és subordinada substantiva de relatiu: qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. La seva funció és la de subjecte de dicitur. Aquesta oració és composta per coordinació copulativa, ja que té dos verbs: facit i vendit; el nexe que els uneix és la conjunció et. Després trobem dos acusatius: optica instrumenta vel perspicilia (neutre, plural), units per la conjuncio vel; tenen funció de complement directe dels dos verbs anteriors: facit i vendit. L’oració següent és passiva; el seu verb és institutum est (3a pers. sing. pret. perfet d’indic. passiu); i el subjecte, quod verbum (quod aquí no té valor de pronom relatiu, sinó que fa la funció de determinant demostratiu). El complement agent de l’oració passiva és a Claudio Fersing. Tot seguit, hi ha una sèrie de complements circumstancials. El primer és de lloc: in Argentorato; el segon és de finalitat: ad novi negotii rationem novam definiendam. Dins d’aquest complement, hi ha una forma de gerundiu: definiendam; i, com que és en el seu origen un verb, porta els seus complements; en aquest cas, un de directe: rationem novam. El gerundiu i el seu complement concorden en cas, gènere i nombre: acusatiu, femení, singular. Finalment, trobem un genitiu (sing. masc.), novi negotii, que complementa rationem novam. L’últim circumstancial és de temps. Observem primerament l’any escrit en xifres romanes, MMV; i després, les sigles (a.D) d’una locució llatina molt coneguda: anno Domini. El nucli d’aquest sintagma és el substantiu anno, en cas ablatiu (sing. masc. ); Domini és el genitiu que el complementa.

Traducció: És anomenat lunetorologista aquell qui fa i ven instruments òptics o ulleres. Aquest terme va ser instituït per Claudio Fersing, a Estrasburg, amb l’objectiu de definir la nova raó del nou negoci, el 2005, any del Senyor.

Ja veieu que el terme lunetorologista és una creació ex novo del propietari del negoci, que necessitava definir l’activitat a què es dedicava, i va encunyar el terme l’any 2005. Per deixar-ne constància, va redactar aquest text llatí, que ara tothom pot llegir quan entra a l’òptica.

Finalment, quan vam haver acabat la nostra estada a l’Alsàcia i Lorena, el dia 3 de gener de 2016 vam iniciar la ruta de tornada a casa per reincorporar-nos a la vida normal.

Qüestions

  • Què sabeu de Lívia, esposa d’August? Us he deixat un enllaç per buscar-ne informació.
  • Quins atributs de Posidó i d’Afrodita podeu veure en la imatge?
  • Quines ciutats coneixeu que conservin termes romanes? Per ampliar la informació podeu fer una cerca en el bloc De itinere (pàgina: Precedents).
  • Quin és el nom llatí de la ciutat d’Estrasburg?
  • Per als qui feu grec: Sabríeu dir quin és el significat etimològic de Paleòleg?

Totes les fotos de l’article són de Joan Molar.

Pau Molar. 2.2