Tag Archives: Cultura clàssica

Viatge a Sicília. Estiu 2016

16 Replies

Us presento els meus records del viatge a Sicília de l’estiu 2016. He tardat una mica a fer l’article, però aquest any he començat el meu primer curs universitari. La novetat, l’adaptació als horaris, i la feina de cada assignatura m’han ocupat força temps. Però, finalment, he pogut reunir unes imatges que trobo molt boniques, i que us presento:

En primer lloc, Paestum, una ciutat a prop de Salern i de Nàpols, a la regió de la Campània, que conserva un conjunt monumental impressionant, especialment remarcable pel que fa als tres temples, dedicats a Ceres, Posidó i Hera. El més ben conservat és el del déu dels oceans.

En el museu arqueològic de Paestum es conserven molts objectes d’interès artístic; el més important és la pintura d’un sepulcre que representa un nedador  llançant-se a l’aigua; és conegut com la tomba del tuffatore. No la vam poder fotografiar perquè les normes del museu ho prohibien, però us enllaço aquesta imatge:

Font: WiKipedia.org.

Per passar des d’Itàlia a Sicília, vam travessar l’estret de Messina, entre les mítiques Escil·la i Caribdis. La veritat és que el paisatge és encantador. Admireu-lo:

Un cop arribats a l’illa de Sicília, el primer destí va ser Taormina. Fixeu-vos en el detall del petit teatre, l’odèon. El gran teatre ens va ser de molt difícil accés: hi vam anar en plena temporada turística, i la calor quasi africana, a més de les aglomeracions ens van jugar una mala passada.

Siracusa és un altre lloc de visita obligada. La ciutat és preciosa i les platges fantàstiques, però jo vaig quedar sorprès quan vaig entrar a la catedral i vaig veure que les naus de l’edifici barroc se sostenien sobre les columnes d’un temple grec dedicat a Atena. Ja ho veieu: aprofitament de recursos i eclecticisme artístic.

La vil·la romana del Casale és impressionant. Els mosaics que conserva aquesta casa senyorial són dels millors que jo he vist mai. N’hi ha a totes les estances de l’edifici, estan molt ben conservats, i per això el conjunt és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Admireu-ne alguns, com aquests de les noies en biquini, que s’han fet famosos arreu del món perquè retraten escenes d’esbarjo juvenil.

Les escenes de caça són freqüents a la vil·la, ja que, situada en un espai de bosc, aquesta era una activitat habitual dels convidats de l’amfitrió. La Gran caccia ocupa tot un corredor i té figures espectaculars: animals exòtics, plens de simbolisme. Us ho podeu imaginar, tot i que la imatge que us presento no és gaire detallada; les condicions de llum no eren les més apropiades per a la fotografia.

Palerm és la capital de l’illa siciliana i va ser un dels centres del nostre viatge. Val la pena visitar-la a fons. És una ciutat sobretot barroca, però conserva força records de la seva època normanda. Em van impressionar els mosaics bizantins l’església de la Martorana, amb inscripcions en grec, que podeu llegir: com aquesta, que fa al·lusió al naixement de Jesús.

Impressionant com els temples de Paestum, ho és el de Segesta, inacabat, però situat dalt d’un turó, que li dóna una majestuositat especial.

La nostra estada a l’illa es va acabar amb una tornada digna del viatge clàssic que havíem fet: visita a Roma. No era la primera vegada, però vam aprofitar per refrescar la memòria. Aquí teniu unes imatges del fòrum:

I, per acabar, aquesta del Panteó:

Les fotografies de l’article són de Joan Molar.

Qüestions:

  • Documenteu-vos sobre els monuments esmentats en l’article.  
  • Repasseu els temes d’art, de mitologia i de vida quotidiana amb l’ajuda de les imatges.

Pau Molar

La Còrdova romana

Leave a reply

Aquest any, en el nostre viatge de Setmana Santa, hem anat fins a terres de la Bètica, concretament a Còrdova. Vam fer ruta per Albacete, i el dilluns, 21 de març, vam arribar al nostre destí. A la ciutat andalusa tot estava a punt per a les processons, que són molt populars i famoses en aquestes terres.

L’endemà de la nostra arribada, vam passejar pels carrers del centre històric, dirigint-nos a la mesquita, i vam entrar en les moltes esglésies que hi havia al llarg del recorregut. Els passos de Setmana Santa estaven a punt per sortir, i jo em vaig fixar en aquestes inscripcions en llatí, tant per a la Verge, anomenada la Dolorosa, com per al Crist de la Santa Faç, que estaven preparats a l’església de Sant Joan i Tots els Sants, a la Plaça de la Trinitat.

Mater castissima. Regina Trinitatis. Mater purissima. [Variació d’una de les lletanies del rosari].

Anàlisi gramatical: Es tracta de tres sintagmes nominals, cadascun fa referència a una de les virtuts de la Verge Maria. Els nuclis dels sintagmes són tres substantius en cas nominatiu: mater, regina i mater. El primer i el tercer van acompanyats de dos adjectius en grau superlatiu que concorden en gènere, nombre i cas amb el substantiu (nominatiu singular femení): castissima i purissima. El complement de regina és un genitiu femení de la 3a declinació: Trinitatis (trinitas-atis).

Traducció: Mare castíssima. Reina de la Trinitat. Mare puríssima.

Salve, Sancta Facies nostri Redemptoris. [Variació d’un himne elaborat pel Papa Innocenci III, el 1216].

Anàlisi gramatical: És un sintagma nominal, el nucli del qual és Facies, substantiu femení de la 5a declinació (facies, -ei). Al substantiu, l’acompanya l’adjectiu Sancta, que hi concorda en gènere, nombre i cas: nominatiu femení singular. El següent complement és un genitiu masculí singular: nostri Redemptoris. El nucli d’aquest genitiu, complement del nom és redemptoris, és un substantiu de la 3a declinació (redemptor, -oris), que està acompanyat pel determinant possessiu nostri (noster, -tra, -trum).

Traducció: Salve, rostre sant del nostre redemptor.

A la tarda, com que el temps era molt núvol, vam aprofitar per entrar als Alcàssars. Val la pena passejar pels jardins, que són molt bonics, però sobretot, fer una parada al saló dels mosaics. Es tracta d’un conjunt molt ben conservat de tessel·les de tema variat que es van trobar quan s’excavava el sòl de la plaça de la Corredera. Es van trobar com a vestigis d’una antiga vil·la romana, i es van traslladar, completament reconstruïts, als Alcàssars. Fixeu-vos en els més importants:

Les parelles mitològiques, Eros i Psique, i Polifem i Galatea. El motiu amorós és molt present en la temàtica d’aquests mosaics:

Ja sabeu que Galatea era una de les nereides. Doncs bé, els motius marins o aquàtics també són abundants en els mosaics. Fixeu-vos en aquest cap de Medusa, en el qual es poden apreciar les serps del seu cabell.

I també la imatge del déu Ocèan, amb els seus atributs: els dofins, les barbes i els cabells llargs.

Encara destaca el mosaic dedicat a un actor tràgic, amb màscara, coturns i el bastó característic dels cecs, que devia necessitar per a la representació.

Abans de sortir dels Alcàssers, vam poder veure i admirar aquest sarcòfag romà, del segle III, també trobat a la ciutat de Còrdova, i que conté les imatges pròpies del tema mortuori: a la dreta, la figura del propietari i del filòsof o pedagog que l’acompanya en el camí cap a la mort; a l’esquerra, l’esposa, també acompanyada d’un altre personatge femení (la primera es distingeix perquè té un cistell de costura als seus peus). Fixeu-vos que la porta central està entreoberta; assenyala el camí cap a l’Hades, i en els rectangles que la componen, hi ha relleus d’animals: bocs i lleons, en senyal de les virtuts de força i decisió que calen per fer el viatge al més enllà.

En la visita a la ciutat, també vam descobrir les ruïnes d’un temple romà del segle I. Tot i que no es conserva la construcció sencera, les columnes, amb els capitells d’ordre corinti, juntament amb els fonaments, donen idea de l’enorme dimensió del conjunt. El temple era dedicat al culte imperial, ja que es va començar a construir durant el mandat de Claudi i va ser acabat durant el de Domicià. El temple se situava en el fòrum provincial de la ciutat, en el seu límit oest.

Com podeu comprovar, la nostra visita a Còrdova va ser fructífera: a més de les arrels àrabs, vam entrar en contacte amb les clàssiques. I, com que he començat amb el component religiós, també hi acabaré. Ja de tornada cap a casa, vam parar dos dies a Castella-La Manxa. La visita a Almagro va ser una de les més interessants, i, d’entre els monuments de la ciutat, vull destacar l’església de Sant Agustí, que és molt estimada pels vilatans. Els murs i el sostre estan ricament decorats amb pintures que corresponen a tres cicles iconogràfics: el de Maria, mare de Déu; el de l’eucaristia, i el de sant Agustí. Fixeu-vos en aquestes inscripcions que vam poder fotografiar.

La primera, es refereix directament a l’eucaristia o comunió dels fidels cristians en el cos de Crist, que se sacrifica pels homes:

Qui manducat me, vivet propter me. [Variació de l’Evangelium Johannes, VI 58].

Anàlisi gramatical: Oració composta per una oració principal: vivet propter me i una oració subordinada substantiva de relatiu, amb funció de subjecte: Qui manducat me. El pronom relatiu qui introdueix la subordinada i fa de subjecte de manducat. Aquest verb, en tercera persona del singular té com a complement directe el pronom personal me, en cas acusatiu i nombre singular. Tota l’oració subordinada dóna pas a la principal, que té com nucli verbal, vivet, també en 3a persona del singular i temps futur imperfet d’Indicatiu actiu. La preposició propter introdueix un acusatiu, que és novament el pronom me; el sintagma preposicional propter me té funció de complement circumstancial de lloc.

Traducció: Qui em pren com a aliment, viurà a prop de mi.

La segona combina l’al·lusió a la Verge, amb la referència a l’eucaristia:

Maria est gloria nostra, quae parturiuit novis eucharistiae sacrificium [Sanctus Matheus, in Liturgia Ethiopi].

Anàlisi gramatical: Oració composta per una oració principal: Maria est gloria nostra i una oració subordinada adjectiva, introduïda pel pronom relatiu quae. El verb de la principal és est, 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb sum. Es tracta d’una oració copulativa; el subjecte és Maria i l’atribut, gloria nostra. L’oració subordinada és adjectiva explicativa; el pronom relatiu és quae i el seu antecedent és Maria; aquest pronom té funció de subjecte del verb parturiuit, que és la 3a persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu actiu de parturio (4a conjugació). El verb té un complement directe que és sacrificium, un acusatiu singular neutre de la 2a declinació (sacrificium-ii). Aquest substantiu està acompanyat per un substantiu femení de la 1a declinació, en cas genitiu: eucharistiae. Finalment, trobem un datiu plural, en el qual observem un canvi de la b per v, ja que estem davant d’un text de llatí eclesiàstic, i la pronúncia llatina, que distingia les dues grafies, ja s’havia perdut. Per tant, novis correspon a nobis: datiu plural del pronom de 1a persona nos.

També hi hauria una altra possibilitat de traducció, que m’ha suggerit la meva professora de Grec i Llatí, i que és molt factible. El relatiu, després de la coma, podria tenir un valor adverbial; en aquest cas, causal. Normalment, aquesta possibilitat es dóna amb una forma verbal en subjuntiu en l’oració subordinada, però aquí no la hi tenim. Pensem que ens trobem davant d’un llatí eclesiàstic del segle XVIII. El pronom en cas datiu plural novis podria no ser una alteració ortogràfica de nobis (aquesta última és una forma massa coneguda en la litúrgia cristiana –ora pro nobis; dona nobis pacem- com per confondre-la amb d’altres), sinó que correspondria a l’adjectiu novus,-a,-um, i hauríem d’entendre’l com una referència a les noves generacions: els creients en Jesucrist, que seran salvats pel seu sacrifici.

Traducció:

  • Maria és la nostra glòria, que va infantar per a nosaltres el sacrifici de l’eucaristia.
  • Maria és la nostra glòria, ja que va infantar per a les noves generacions el sacrifici de l’eucaristia.

L’anotació Sanctus Matheus, in Liturgia Ethiopi fa segurament al·lusió a textos evangèlics de Sant Mateu, conservats en la litúrgia cristiana pròpia de les regions d’Etiòpia.

Totes les fotografies del viatge són de Joan Molar.

Qüestions:

  • Per què la porta de l’Hades, en el sarcòfag dels Alcàssers de Còrdova, està entreoberta? Quins personatges mítics o literaris recordeu que hagin entrat a l’Infern? Hi anaven acompanyats? De qui? En quines obres es narra aquest entrada a l’Inframón?
  • Expliqueu breument la llegenda d’Eros i Psique, i la de Polifem i Galatea. Recordeu quin autor castellà del barroc va reelaborar aquest últim mite?
  • A quin personatge representa l’actor calçat amb coturns? Per quin detall ho heu sabut? Quin poeta tràgic va dedicar algunes de les seves obres a aquest personatge? Quines són aquestes obres?
  • Quin és l’origen etimològic del mot eucharistia? Digueu dues altres paraules catalanes formades a partir de l’ètim grec εὖ?
  • Coneixeu el nom d’un filòsof i polític romà, que va néixer a Còrdova?

Pau Molar. 2.2 

Redescobrint la petjada clàssica a l’Alsàcia i la Lorena

8 Replies

Aquest Nadal, la meva família i jo hem fet un viatge a les regions franceses d’Alsàcia i Lorena per poder veure els bonics mercats de Nadal que són tradicionals en aquestes terres de centre Europa.  

La nostra primera parada va ser Viena del Delfinat, encara en ruta. Tot i que no teníem gaire temps, vam aprofitar l’ocasió per veure alguns monuments gal·lo-romans força ben conservats. Contempleu el temple d’August i Lívia, que formava part d’un conjunt urbà molt ampli.

El temple d’August i Lívia, a Viena del Delfinat

Aquest edifici religiós se situava en el fòrum, del qual avui no se’n conserven gaires restes, només un parell d’arcades, que ens en fan imaginar les dimensions. Actualment, l’espai és anomenat Jardí arqueològic de Cíbele.

Jardí de Cíbele, a Viena del Delfinat

En època gal·loromana, aquestes arcades eren una de les entrades al fòrum, on tenien lloc les activitats comercials de la vila. El temple complia una funció de culte religiós. Ja sabeu que en el fòrum es desplegava una gran diversitat d’activitats.

La nostra següent parada va ser Belfort, una bonica ciutat del Franc Comtat, famosa per la seva estructura urbanística: el nucli històric es troba dins de les muralles d’una ciutadella militar construïda pel cèlebre enginyer Sébastien Le Prestre Vauban.

Belfort, de nit

Cal dir que Belfort s’aixeca damunt d’un turó, a la vora del riu Savoureuse, entre el Rin i el Roine; per tant, és un important nucli de comunicacions. Ja us podeu imaginar, doncs, que la ciutadella s’ha construït sobre les restes d’un antic assentament romà. La nostra ruta per un dels eixos vertebrals d’Europa (Alsàcia-Lorena), ens va permetre observar que els romans tenien molt clara la importància de les vies fluvials.

El nostre destí era la ciutat de Metz, capital de la regió de Lorena. Tot fent via, però, ens vam aturar a Nancy per admirar la plaça Estanislau, que rep aquest nom en honor al rei de Polònia, Estanislau I Leszczynski, que va ser destronat i es refugià, primer a Suècia, i després al ducat de Lorena. El rei de França, Lluís XV, es va casar amb la seva filla Maria i el va nomenar duc de Lorena. Estanislau va ser un gran benefactor de la ciutat, i va ordenar la construcció de la gran plaça que duu el seu nom, envoltada d’edificis d’estil neoclàssic, i amb unes treballadíssimes reixes de forja, entre les quals destaquen dues portes adornades amb fonts de motius clàssics. Fixeu-vos en els atributs de Posidó i d’Afrodita, que es poden contemplar en les imatges.

Font de Posidó, a la plaça Estanislau, de Nancy

Font d’Afrodita, a la plaça Estanislau, de Nancy

I, finalment, podeu llegir aquesta inscripció en el timpà que corona l’arc de triomf pel qual s’entra al palau reial: Hostium terror, foederum cultor, gentisque decus et amor:

Timpà de l’arc de triomf, a l’entrada del palau reial de Nancy

Anàlisi: Hi ha tres construccions paral·leles, que són tres sintagmes nominals amb estructura: Genitiu + Nominatiu; l’última d’elles afegeix la partícula-conjunció que per relligar tot el conjunt. Els complements nominals són: hostium (gen. plur. 3a decl.), foederum (gen. plur. 3a decl.) i gentis (gen. sing. 3a decl.). Els nominatius que fan de nucli dels sintagmes són: terror, cultor, decus et amor (tots: 3a. decl.).

Traducció: Terror del enemics, protector de les aliances, i honor i amor del (seu) llinatge.

Com ja veieu, aquesta inscripció era una expressió d’elogi dirigida al “mecenes” de Nancy, el rei Estanislau; per això es destaquen les seves virtuts com a rei: la valentia, la diplomàcia.

Vam arribar a Metz, una de les ciutats del Mosel·la, en la ruta de Trèveris i de Magúncia, molt coneguda pels romans, i també pels lectors i lectores de l’Aracne fila i fila. Doncs bé, aquesta ciutat guarda algunes restes clàssiques ben interessants. Per començar, a la catedral, dedicada a Saint Étienne (Sant Esteve, el primer màrtir cristià), vam poder contemplar una pila baptismal, que era una autèntica banyera romana, de pedra de pòrfir, probablement extreta de les termes de la ciutat.

Pila baptismal a la catedral de Sant Esteve, de Metz

Observeu-la amb atenció, i, si algú de vosaltres ha visitat el monestir de Santes Creus, us adonareu que s’assembla molt al sarcòfag del rei Pere el Gran, que va decidir que l’obsequi que li arribava de l’emperador romà d’Orient, Miquel VIIIè Paleòleg, el faria servir de sepulcre.

Els vitralls són la joia principal de la catedral. Tant és així, que artistes moderns, com Marc Chagall, hi han deixat la seva empremta i també han fet la seva creació en alguns finestrals. Ara bé, jo em vaig fixar en una inscripció llatina, que es podia llegir molt bé en la nau central, just en els vitralls del presbiteri:

Vitralls a la nau central de la catedral de Metz

In manibus tuis sortes meae (Ps. 31, 116):

Anàlisi: Es tracta d’una oració amb el verb elidit (sunt). Primer trobem un sintagma preposicional, en funció de complement circumstancial de lloc (en sentit figurat) i en cas ablatiu plural: in manibus tuis: in és la preposició; manibus, el nom nucli del sintagma (4a decl.); tuis, el determinant possessiu que acompanya manibus. Sortes meae és el subjecte de l’oració, que està en cas nominatiu plural, i concordaria amb un elidit verb sunt; en aquest cas, el verb no tindria valor copulatiu, sinó intransitiu. Fixeu-vos que, en el vitrall, el possessiu meae apareix escrit en forma abreujada: mee.

Traducció: En les teves mans està la meva sort (el meu destí).

En la Vetus llatina (la versió de la Bíblia anterior a la Vulgata de Sant Jeroni), l’expressió era una mica diferent: “In manu tua tempora mea”; és a dir: En la teva mà estan els meus temps. Com podeu comprovar, és un vers extret del Llibre dels Salms, de l’Antic Testament, i conté una reflexió sobre el pas del temps i la fe en el més enllà, l’eternitat.

També nosaltres vam voler contemplar el pas del temps i ho vam fer passejant per la ciutat; a les ribes del riu Mosel·la, vam descobrir l’enclavament d’unes antigues termes del segle IV (possiblement, el lloc d’on provenia la pila baptismal de la catedral). Avui s’hi conserven les restes d’un monestir de l’època merovíngia (segle VIII), Saint-Pierre-aux-Nonnains. Es tracta d’una antiga abadia de monges benedictines, que va ser construïda sobre els fonaments de la palestra, que anava annexa a les termes.

Restes de les antigues termes romanes de Metz, amb la construcció d’una abadia benedictina del s. VIII

Com veieu, l’espai és impressionant; ampli i de murs ben alts. Per cert, a mi em va recordar les antigues termes de Constantí, de la ciutat de Trèveris, que us he enllaçat més amunt.

Ja instal·lats a Metz, vam visitar els mercats de Nadal que teníem més a prop, i que ens feia il·lusió de veure a tota la família. Aquest any, però, els atemptats de novembre a París van ser causa d’un desplegament molt seriós de mesures de seguretat, de manera que alguns mercats es van suspendre; entre ells, el que se celebrava en la ciutat d’Estrasburg. Ara bé, nosaltres vam visitar el d’Eguisheim, el de Colmar i el de Riquewihr, totes elles poblacions i ciutats alsacianes. Us deixo algunes boniques fotos d’aquests mercats nadalencs.

Mercat de Nadal a Colmar (Alsàcia)

Mercat de Nadal a Estrasburg (Alsàcia)

En la població de Riquewihr, mentre passejàvem admirant els edificis antics i molt ben conservats, ens vam topar amb una inscripció curiosa. Era en la casa d’un jueu del segle XVI, Jacob Baltz; i el text era un dels Salms bíblics que parlen del poble d’Israel:

Casa jueva del 1572 a Riquewihr (Alsàcia)

Ps. 121, 4: Non dormitabit nec dormiet qui custodit Israel (Jacob Baltz, 1572).

Anàlisi: Es tracta d’una oració composta; primer distingim dues coordinades copulatives que s’enllacen amb la conjunció nec (que es relaciona amb l’adverbi no de la primera oració): Non dormitabit nec dormiet. Després trobem una oració subordinada substantiva de relatiu que fa de subjecte dels dos verbs coordinats: qui custodit Israel. Els verbs principals estan en futur (3a pers. sing.): dormitabit i dormiet, mentre que el verb de l’oració subordinada es troba en present: custodit; el subjecte d’aquest darrer és el pronom relatiu qui, que es refereix a Déu (Jehovà, segons els israelites); i Israel és el complement directe de custodit. Encara que les formes dormitabit i dormiet s’assemblin molt, corresponen a dos verbs diferents. Per això també fan el futur de manera diferent: dormitabit pertany al verb dormito (1a conj.); dormiet pertany al verb dormio (4a conj.).

Traducció: No tindrà son ni s’adormirà aquell qui custodia Israel.

Finalment, vam visitar Estrasburg. Encara que estigués clausurat el mercat de Nadal, sempre val la pena fer una estada a la ciutat; és la capital europea per excel·lència. En la cèntrica plaça Kléber, en el lloc on havia d’haver-hi les paradetes, s’hi podia veure un munt d’espelmes i rams de flors en record dels morts de l’atemptat de París.

Plaça Kléber, a Estrasburg

Nosaltres vam fer un tomb per la catedral, i vam poder admirar l’edifici. A mi em va cridar l’atenció el rellotge astronòmic. Primer, perquè és una curiositat; i, segon, perquè hi vaig llegir aquesta inscripció llatina, que pertany també al Llibre dels Salms:

Rellotge astronòmic a la catedral d’Estrasburg

Dominus lux mea, quem timebo? (Ps. 26, I)

Anàlisi: Trobem dos sintagmes nominals: dominus (abreujat: DNS) i lux mea; cal sobreentendre un verb elidit, que seria el nucli de l’oració principal: est. L’oració és copulativa: dominus té funció de subjecte i lux mea d’atribut. L’un i l’altre concorden en cas i en nombre: estan en nominatiu singular; el primer és de gènere masculí (2a decl.); el segon, de gènere femení (3a decl.). A continuació, trobem una oració interrogativa, introduïda pel pronom quem i amb el verb timebo com a nucli de l’oració. El verb està en 1a pers. del sing. (futur imperfet); el seu subjecte és el·liptíc: ego; i el complement directe és el pronom quem (acusatiu sing.).

Traducció: El senyor és la meva llum, qui temeré?

Curiosament, quan sortíem de dinar, vaig poder comprovar que el llatí present a les ciutats, no és només el dels edificis antics. Just al costat del restaurant, vam trobar una òptica que havia penjat aquest rètol a la seva porta d’entrada:

Rètol en llatí en una òptica d’Estrasburg

Lunetorologisterie: Lunetorologista dicitur qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. Quod verbum a Claudio Fersing in Argentorato ad novi negotii rationem novam definiendam MMV a.D. institutum est.

Anàlisi: El primer terme és lunetorologista, un neologisme que fa de complement predicatiu del verb principal, dicitur (3a. pers. sing. del present d’indicatiu passiu del verb dico: 3a conj.). L’oració següent és subordinada substantiva de relatiu: qui facit et vendit optica instrumenta vel perspicilia. La seva funció és la de subjecte de dicitur. Aquesta oració és composta per coordinació copulativa, ja que té dos verbs: facit i vendit; el nexe que els uneix és la conjunció et. Després trobem dos acusatius: optica instrumenta vel perspicilia (neutre, plural), units per la conjuncio vel; tenen funció de complement directe dels dos verbs anteriors: facit i vendit. L’oració següent és passiva; el seu verb és institutum est (3a pers. sing. pret. perfet d’indic. passiu); i el subjecte, quod verbum (quod aquí no té valor de pronom relatiu, sinó que fa la funció de determinant demostratiu). El complement agent de l’oració passiva és a Claudio Fersing. Tot seguit, hi ha una sèrie de complements circumstancials. El primer és de lloc: in Argentorato; el segon és de finalitat: ad novi negotii rationem novam definiendam. Dins d’aquest complement, hi ha una forma de gerundiu: definiendam; i, com que és en el seu origen un verb, porta els seus complements; en aquest cas, un de directe: rationem novam. El gerundiu i el seu complement concorden en cas, gènere i nombre: acusatiu, femení, singular. Finalment, trobem un genitiu (sing. masc.), novi negotii, que complementa rationem novam. L’últim circumstancial és de temps. Observem primerament l’any escrit en xifres romanes, MMV; i després, les sigles (a.D) d’una locució llatina molt coneguda: anno Domini. El nucli d’aquest sintagma és el substantiu anno, en cas ablatiu (sing. masc. ); Domini és el genitiu que el complementa.

Traducció: És anomenat lunetorologista aquell qui fa i ven instruments òptics o ulleres. Aquest terme va ser instituït per Claudio Fersing, a Estrasburg, amb l’objectiu de definir la nova raó del nou negoci, el 2005, any del Senyor.

Ja veieu que el terme lunetorologista és una creació ex novo del propietari del negoci, que necessitava definir l’activitat a què es dedicava, i va encunyar el terme l’any 2005. Per deixar-ne constància, va redactar aquest text llatí, que ara tothom pot llegir quan entra a l’òptica.

Finalment, quan vam haver acabat la nostra estada a l’Alsàcia i Lorena, el dia 3 de gener de 2016 vam iniciar la ruta de tornada a casa per reincorporar-nos a la vida normal.

Qüestions

  • Què sabeu de Lívia, esposa d’August? Us he deixat un enllaç per buscar-ne informació.
  • Quins atributs de Posidó i d’Afrodita podeu veure en la imatge?
  • Quines ciutats coneixeu que conservin termes romanes? Per ampliar la informació podeu fer una cerca en el bloc De itinere (pàgina: Precedents).
  • Quin és el nom llatí de la ciutat d’Estrasburg?
  • Per als qui feu grec: Sabríeu dir quin és el significat etimològic de Paleòleg?

Totes les fotos de l’article són de Joan Molar.

Pau Molar. 2.2

Tarraconem, Romanam coloniam, videamus!

135 Replies

Dijous 29 de novembre els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat de l’Institut Isaac Albéniz vam fer una visita a la Tarragona romana.

Us faré una síntesi de les impressions de viatge recollides en la sortida a la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.

tarraco

Tarraco ciutat dels Escipions (façana del MNAT).

El nostre recorregut va començar amb la visita a l’aqüeducte de les Ferreres, que portava l’aigua des de les fonts del riu Gaià fins a la ciutat. La construcció està situada en un paisatge encantador, que ens remet a les Bucòliques de Virgili. Abans d’iniciar la visita, les nostres companyes Maria i Marina ens van explicar els inicis de la Tarragona romana i, un cop travessat el monument, la Carla i la Paula ens il·lustraren sobre aquesta obra mestra de l’enginyeria romana. Que meravellosa, la fusió entre la vegetació d’un bosc mediterrani i la petjada de la cultura! Era un dia esplèndid, de sol lluent, que, amb la flaire encisadora dels pins, captivava els sentits.

DSC_0040_zps65qrewfv

La Paula i la Carla de primer de batxillerat fan l’explicació sobre l’aqüeducte.

Seguidament, vam dirigir-nos en autocar cap a l’amfiteatre, on tenien lloc segurament combats de gladiadors i també venationes. Mentre estava passejant per l’amfiteatre, em vaig imaginar que era un gladiador o un condemnat a morir a mans dels lleons! Un alumne fins i tot va arribar a dir, tot bromejant: “Ens mataran”! Els meus companys de 2n feien broma sobre si les fossae encara contenien bèsties salvatges. Salvant les distàncies, els combats celebrats a l’arena de l’amfiteatre presenten certs punts en comú amb els actuals combats de boxa i de galls, que permeten a un sector de la població alliberar les energies acumulades després d’una jornada de tensió i de treball fatigós (penseu en el mot grec πόνος, -ου; (ὁ): pena, treball, fatiga). Ara bé, en el món antic, com en l’actual, la propaganda era poderosa, i cal tenir present que el cristianisme va difondre una imatge de l’amfiteatre com a lloc diabòlic. De fet, en l’imaginari occidental catòlic ha perviscut la imatge d’espectacles cruels, de màrtirs envoltats de lleons, que ens semblen un despropòsit, però si us atureu un moment a pensar, avui també es cometen barrabassades increïbles, però reals. Recentment, hem vist radicals islamistes tancant enemics alauites en gàbies per fer-los servir d’escuts humans en els bombardejos de Baixar al-Assad. Allà on no ha arribat la llum de la Il·lustració, perviu encara la foscor del fanatisme, de la crueltat de fa molts segles. 

amfiteatre

Amfiteatre de Tarragona.

A l’amfiteatre, en Marçal i la Dina ens van parlar de la relació de Tarraco amb Juli Cèsar. Aquest va concedir a l’enclavament romà el títol de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco i va iniciar la transformació urbanística de la colònia, com a recompensa per la seva fidelitat en la primera guerra civil romana.  El Pol i la Tamara van parlar, a continuació, sobre els ludi gladiatorii.

Seguidament, vam anar a visitar el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, on vam veure un munt de restes i imatges interessants, però mentre fèiem temps, a la Plaça del Rei, la Raquel i la Paula completaren la visió històrica de la ciutat en el temps d’August. Un cop a dins del museu en primer lloc vam veure un vídeo sobre la ciutat romana i la visita de l’emperador Adrià. Tot seguit, les restes de la muralla romana del campament militar a Tarraco, documents epigràfics (textos breus o inscripcions) sobre làpides, pedestals, mosaics, restes del temple de Júpiter, relleus, objectes d’ús quotidià (sonalls, llànties, vaixelles). Els sonalls i altres objectes de joc infantil em van emocionar particularment. Vaig pensar en el tòpic literari de l’aeterna aetas i em va semblar que la infantesa és el paradís perdut; per això sempre mirem amb molta nostàlgia les joguines que fa temps que hem abandonat. Us recordeu d’aquella cançó sobre Puff, el drac màgic, i el nen que se’n desempallega perquè es fa gran? Doncs jo recullo, aquí, aquells versos d’Antonio Machado: “todo pasa y todo queda”; la infantesa també.

Personalment, els bustos van ser el que em va captivar més de tota la visita. Les faccions representades eren molt belles. Quan vaig ser al museu, vaig recordar el mite de Pigmalió i vaig pensar: Si els bustos cobressin vida, què dirien? Què pensarien de nosaltres? Ens veurien com a “guiris” impertinents i irreverents que venim a pertorbar el seu repòs etern? Des de les finestres de dalt del museu, com des de l’amfiteatre, també es podia veure el mar infinit, immens i blau. Per cert, en observar-lo, vaig pensar: Els romans tenien anhel d’immortalitat? Sí, creien en un més enllà. De fet, en la visita vam veure diverses peces corresponents a monuments funeraris. Els romans, com gran part de la societat antiga, tenia especial consideració pels morts més propers i guardaven el dol. Ara bé, no oblidem el sentit pragmàtic d’aquests avantpassats nostres, que concebien la religió com un pacte entre ells i els déus.

Havent acabat la visita al Museu, vam dinar. Tot seguit, vam visitar la Volta del Pallol, situat a la plaça del mateix nom. Allà, al davant d’una gran maqueta, la Cristina i l’Alba ens van presentar els edificis i l’urbanisme de la Tarraco romana. A la ciutat les ruïnes parlen i ens expliquen el seu passat, ja que el nucli històric de Tarragona està construït sobre les restes de la ciutat romana. 

A continuació, vam dirigir-nos cap a la Torre del Pretori i vam pujar al cim. Quina visió! Es podia contemplar gran part del Camp de Tarragona. Quina sensació de domini! El panorama que es pot observar avui des del Pretori no és gaire diferent del paisatge que es podia contemplar en temps dels romans, si en descomptem els edificis de recent construcció i tots els altres signes de modernitat. Imagineu que ens traslladem en la màquina del temps 2000 anys enrere. Podríeu comprovar que les essències de l’entorn mediterrani es mantenen gairebé intactes.

catedral

Visió de la catedral actual de Tarragona des de la Torre del Pretori.

Un cop vist el Pretori, vam entrar al Circ per un vomitori, una volta que sostenia la cavea i a través de la qual el públic accedia a les graderies. Quina emoció, estar en el mateix lloc que, fa 1.500 anys, va veure com esforçats aurigues es disputaven l’honor d’ésser els primers a arribar a la meta. No va anar gens malament la introducció que ens va fer la Irene sobre els ludi circenses.

Entre el públic que assistia a les curses de carros als circs, cada grup defensava un competidor. Les curses romanes de cavalls em recorden els moderns esports de masses, com ara el futbol. El poeta llatí Juvenal va criticar, en les seves Sàtires (X, 77-81) el fet que, per tal de mantenir content el poble, se li subministrava blat per satisfer la fam i, per mantenir-lo entretingut, diversions de poc contingut cultural  (panem et circenses). En les curses de cavalls celebrades en els circs de Roma, el públic es trobava dividit en diversos grups; els més importants eren  l’aristocràcia i el poble; es tractava d’un “romanent” de l’enfrontament social entre patricis i plebeus. D’altra banda, aquesta presència de grups en els espectacles col·lectius ja demostra un fet propi de l’espècie humana: la inserció dels individus en grups i l’enfrontament entre ells. El grup dóna seguretat i identitat als seus membres, tant ahir com avui. Els humans sempre són humans.

collage

Foto de grup a la torre del pretori, arc de l’amfiteatre, aqüeducte de Tàrraco.

En definitiva, la nostra visita a Tarraco va donar molt bons fruits: el passeig per la capital de la Tarraconensis, ciutat on Octavi Cèsar August va residir durant un cert temps, ens va permetre aprendre sobre l’urbanisme romà d’una gran colònia però també sobre la jerarquia social i la història de la ciutat. 

Finalment, vull comentar, com una apreciació personal, que va ser molt encertat el fet que les exposicions fossin bilingües, en català i anglès. Moltes felicitats als valents companys que van preparar aquesta tasca, de la qual tots vam treure profit. I és que en la nostra vida futura, universitària i laboral, l’anglès ens farà molta falta. És la lingua franca dels nostres dies, com ho va ser el llatí durant molts segles.

Fotografies i muntatge: Cristina Gómez i Alba Garcia, 2n batxillerat
Text: Pau Molar, 2n batxillerat