4) Capri

Agafant un vaixell des de qualsevol punt del golf de Nàpols o de la costa amalfitana es por arribar em poc temps a l’illa de Capri, uns dels llocs més visitats del Mediterrani i que, ja en l’antiguitat, era un lloc de recés per a la classe benestant de Roma.

En primer lloc s’ha d’aclarir que l’etimologia del nom Capri deriva del llatí caprae (cabres), no del grec Κάπρος (senglar), tot i que s’hagin trobat molt es restes fòssils d’aquest animal.

L’illa va estar habitada des del paleolític, època en què estava unida a terra ferma. L’illa va ser en principi grega i després romana. August, en visitar-la el 29 aC, va ser el primer a construir-hi una vil.la. Tiberi, el seu successor, hi va viure des del 27 fins al 37 dC. Després de Tiberi, altres emperadors i nobles romans la van visitar i van viure-hi fins al s. IV dC. quan una vegada caigut l’Imperi romà d’Occident, l’illa va formar part del Ducat de Nàpols. Al segle VI dC. va patir les incursions dels sarraïns, el domini dels llombards, normands, aragonesos i, finalment , dels espanyols.

En els segles XVII i XVIII, l’illa va passar un nou període de fortuna, gràcies a una Diòcesi activa i als privilegis restaurats pels espanyols i els Borbons. Aquest període de fortuna està avalat per l’espectacular arquitectura de convents i esglésies que es poden admirar en els dos centres urbans (Capri i Anacapri). A partir de la segona meitat del s. XVIII, molts dels viatgers que descendien cada vegada amb més freqüència, des de l’Europa septentrional, atrets pel sol i la recerca d’un món mític primitiu, van incloure Capri en els seus itineraris. Des de la primera meitat del s. XIX, després de descobriment de la Gruta Blava (Grotta Azzurra), van començar a arribar a l’illa visitants italians i estrangers, atrets pel clima, per l’hospitalitat de seus habitants, pels colors i l’atmosfera magnètica dels seus racons. Artistes, intel·lectuals, escriptors, exiliats, rics i excèntrics la van triar com residència temporal o permanent, d’entre aquest ressalto l’Àxel Munthe.

Tot i que des del segle XIX s’ha convertit en un lloc associat amb luxe i bona vida, ja a l’antiguitat, les cròniques de Tàcit i Suetoni ens deien que els emperadors August i Tiberi havien elegit aquesta petita franja de terra per a la construcció de cases principesques i per viure una vida rica i bella.

Villa Iovis
Va ser la vil·la principal de l’emperador Tiberi (una de les dotze que va manar construir a l’illa). Aquest va projectar-la com un palau, fortalesa i pretori al cim d’un escull de 334 m. sobre el mar. La seva arquitectura accentua l’espectacular escenografia natural pujant de desnivell amb escalinates fins arribar a l’allotjament privat de l’emperador: Des de l‘ambulatio de la “lògia imperial” la vista domina tot el golf de Nàpols. Els edificis s’organitzen al voltant de quatre enormes cisternes destinades a l’emmagatzematge d’aigua.

Des del 27 al 37 dC, Tiberi va governar l’Imperi des de Capri. La flota i el far situats a la vil·la eren utilitzats com a mitjà de comunicació òptica, mantenint així la comunicació amb Roma.

A la dreta de l’entrada de la Villa Iovis es troba “el salt de Tiberi”, promontori des d’on, segons es diu, l’emperador precipitava les seves víctimes, que després de llargues i “refinades” tortures eren llençades al mar, on els esperaven mariners per a masegar, amb els seus estris, els cossos fins l’últim hàlit de vida.

Vil·la Imperial de Damecuta
Ocupava tota la plana, amb àrees de servei, cisternes i allotjaments pels servents. La residència imperial envolta la vora panoràmica de l’altiplà i recorda la Villa Jovis per l’àrea, també en forma d’hemicicle, separada de l’àrea privada de l’emperador. S’hi pujava des de la zona de la Grotta Azzura. A l’època medieval s’afegeix la torre de vigilància per defensar-se de les Incursions dels corsaris sarraïns.

Escala Fenícia
Traçada pels primers colonitzadors grecs, aquesta escala del més de 800 esglaons va ser l’única via de comunicació entre les zones altes de l’illa i la Marina Gran fins al 1877. Malgrat el seu apel·latiu de “Scala Fenícia”, la construcció s’atribueix als grecs, ja que en la part alta els graons es van entallar a la roca segons el costum que adoptaven per unir les Acròpolis a les marines. L’escala comença al carrer de Palazzo a Mare; centre grec del Capri antic, travessa horts vinyes i segueix cap amunt creuant l’actual carretera prop de la capella de Sant Antoni, que es troba per damunt de Capodimonte, on trobem la Porta della Differenzia (porta de la diferència) que deu el seu nom a la rivalitat entre els municipis.

Villa San Michele d’Axel Munthe

Es divisa al final de l’Escala Fenícia, per sobre de la Vil·la de l’emperador Tiberi a Capodimonte. S’eleva a la terra dels somnis des que el metge i escriptor suec Axel Munthe la va descobrir. Durant un viatge, en la seva joventut, al 1876 es va va adonar que aquest racó amb vistes al Golf de Nàpols, amb una casa colonial i les ruïnes de la capella de Sant Miquel, era el seu “lloc de l’ànima”. La compra i la restauració va ser allò que va esperar durant gran part de la seva vida. Aquest procés, un procés de trobada i ubicació dins la vida desitjada, és narrat al llibre “La història de Sant Michele”. Avui compta amb jardí, una àmplia terrassa amb columnes i lògies que uneixen l’habitatge amb la capella restaurada com a biblioteca. A més dels objectes locals i d’art es pot visitar un gran jardí botànic, les restes d’un cubiculum i una misteriosa esfinx.

Per acabar, afegiré una nova cita llibre “La història de Sant Michele”, que em va fer emprendre aquest viatge.

“La casa era pequeña; las habitaciones pocas; pero había galerías, azoteas y pérgolas en torno para poder contemplar el sol, el mar, las nubes; el alma necesita más espacio que el cuerpo”
Axel Munthe “La historia de San Michele”

Text i fotografies d’Alfonso Campo.