Ubicació de la Rècia en un mapa de la màxima extensió de l’Imperi romà [Font: UNRV Roman History]

A l’article anterior va quedar ben clara la majestuositat de la natura dels Grisons, bella, salvatge, exuberant, perillosa i, evidentment, sàvia. No obstant, ja hi feia esment de la capacitat humana de conviure-hi, amansir-la, dominar-la. Malgrat la duresa dels hiverns a la zona, hi ha hagut assentaments humans des d’antic, tribus que els romans es van trobar en el seu imparable afany de romanització. Segons les fonts, Juli Cèsar entre d’altres, els helvecis habitaven les planes i zones muntanyoses, però no les planúries d’alta muntanya. Per a això ja hi havia els rètics, que no van caure a mans dels romans fins que August, en el seu afany de fer arribar la Pax Romana als indrets més recòndits, va ordenar conquerir les tribus dels Alps que es mantenien independents. Així fou com els habitants de les actuals regions dels Grisons, el Tirol i una part de la Llombardia van acabar sotmetent-se al jou romà, després d’una forta resistència per part d’aquests homes i dones salvatges i astuts. Atenció, segons l’historiador Florus, els romans van quedar impactats per la resistència activa de les dones, que prenien part en la lluita al costat dels seus germans, pares i esposos. Podeu investigar sobre les dues fonts històriques que esmento i dir en quina obra tracten el tema?

En ple cor dels Alps, a l’agost. [Foto: Josep Lario]

Mireu les glaceres eternes que divisàvem mentre fèiem camí a principis d’agost pels cims grisons, ¿com creieu que estarà tot a l’hivern? Realment havia de ser dura aquesta gent per habitar-hi tot l’any! Però en fi, els romans se les empescaven per adaptar-se a totes les condicions i finalment van aconseguir romanitzar la regió. A la Península ibèrica hi ha també una zona muntanyosa que va aconseguir mantenir la seva llengua, que ni tan sols és indoeuropea, sabeu quina és?

Amb la política, la legislació i els costums també va arribar la llengua, el llatí. Com a testimoni d’aquesta romanització lingüística, trobem una llengua romànica, el romanx, retoromànic o ladí, minoritària però viva i en convivència amb la variant suïssa de l’alemany. I és que Suïssa és un país plenament plurilingüe, us ho puc ben assegurar, perquè ja fa temps que hi volto i ho he pogut comprovar. Repartits entre els diferents cantons s’hi parlen el francès, l’alemany, l’italià i el romanx. No n’hi ha una per sobre de les altres, en tot cas conviuen, igual que les religions, els costums i les tradicions de cada regió. Suïssa és realment una confederació de diferents pobles, cada cantó té les seves institucions i pren les seves decisions, els ciutadans estan convocats a votar cada dos per tres, potser massa i tot, es queixen ells. En un viatge anterior, la visita al Parlament confederat de Berna, on es prenen les decisions conjuntes, m’ho va confirmar amb el seu rètol de l’entrada amb la llegenda Parlament de tots els suïssos en les quatre llengües oficials. Amb tota la naturalitat, i no passa res. La llengua és riquesa cultural, cal cuidar-la i mimar-la molt.

Pantalla d’inici de la web del parlament confederat suís en versió romanx. A la part superior dreta es poden triar les 4 llengües oficials. CLIQUEU PER VEURE-LA MILLOR.

Com a bona romanista, a la universitat vaig estudiar que existia aquesta llengua, però ara he pogut comprovar que està ben viva. Us proposo un exercici de lingüística comparada que per a nosaltres, que com a mínim dominem dues llengües romàniques, català i castellà, o tres en el cas del francès, no ha de ser gens complicat. Analitzeu el contingut de la pàgina de la web del parlament i les fotos que us deixo a continuació i comenteu què n’enteneu. A què us recorda? Compareu  els termes amb les llengües que coneixeu i trobeu paral·lelismes. A mi em sona molt a aranès-occità, però amb moltes influències franceses i italianes. I a vosaltres?

Al recull també hi ha algunes inscripcions en llatí, a veure si les identifiqueu i interpreteu. I a les diapositives finals he deixat unes pinzellades de les magnífiques façanes amb esgrafiats delicats i discrets, sense escarafalls, que vam trobar per tot arreu i em van robar el cor a cada poble; Celerina, Sils Maria, Samedan, Pontresina, Silvaplana, Maloja, Zuoz, tots ells amb racons per no oblidar. Passejant pels carrers d’aquestes contrades, amb els ulls ben oberts a cada descoberta, no em va ser gaire difícil encomanar a la meva amiga Carmen, malalta de filologia com jo, la necessitat de recollir mostres lingüístiques allà on fossin. Sense ella, aquest recull no hauria estat possible.

Abans d’acabar l’article i donar peu al de l’aturada en el camí de tornada, molt més clàssic i xafogós, ja ho veureu, us deixo una imatge de la població de referència de la zona: Saint Moritz. De ben segur que us sona, és un lloc de culte dels famosos i multimilionaris que, sobretot a l’hivern, van a passejar la seva vanitat i els seus absurds descapotables, a comprar a botigues sense preus a l’aparador i, és clar, a esquiar. No tenen pas mal gust, cal reconèixer-ho…

Saint Moritz. [Foto: Josep Lario]