Category Archives: Viatges

Llatí de proximitat

4 Replies

Aquest article tractarà sobre un parell de referències a la llengua llatina que he pogut trobar en les meves darreres sortides, no pas gaire lluny de casa.

La primera cal situar-la en un poble de la província de Terol, conegut per la seva ubicació, dalt d’una penya, amb unes vistes i un paisatge magnífics. Es tracta de Cantavella (Cantavieja, en castellà, i en la seva denominació oficial).

La vam visitar, la meva família i jo, pel pont de l’1 de maig. L’entorn natural és el més espectacular que té aquest indret.

Vista del poble de Cantavella, des d’un dels espadats sobre els quals s’alça el poble.

Però no deixa de ser important el passat històric que es pot resseguir en les cases nobles i els palaus que es conserven en els carrers del casc antic.

Detall d’una de les cases nobles del poble de Cantavella.

Justament a la plaça de l’ajuntament, es troba la primera inscripció que m’ha semblat interessant.

La plaça de l’ajuntament de Cantavella.

És tota una lloança al tarannà de rectitud moral amb què s’identifiquen els veïns de Cantavella. Penseu que l’indret es destacà en les guerres carlines per ser un bastió del tradicionalisme.

Inscripció que acompanya l’escut de Cantavella.

INSCRIPCIÓ

“Haec Domus odit amat punit conservat honorat nequitiam pacem crimina jura probos”.

Fixeu-vos en un aspecte curiós: L’oració és composta per juxtaposició, si bé, com és natural, en el relleu esculpit hi falten les comes. Ara bé, el que crida l’atenció és l’acumulació, primer, de verbs (odit amat punit conservat honorat); després de substantius, tots en cas acusatiu i amb funció de complement directe (nequitiam, pacem, crimina, jura, probos). És una estructura poc habitual. Val a dir que el sintagma nominal que actua com a subjecte de totes les clàusules és Haec domus, en cas nominatiu. D’altra banda, he de precisar que els mots en cas acusatiu són, majoritàriament, noms, llevat de l’adjectiu substantivat probos, que actua com a tal. També he de remarcar que els dos primers substantius apareixen en singular (nequitiam, pacem), mentre que la resta ho fa en plural (crimina, jura, probos). Fetes aquestes observacions, ja podem traduir.

Traducció

Aquesta casa odia la maldat, estima la pau, castiga els crims, conserva els drets i honora els honestos.

La segona sortida és una senzilla passejada pels voltants de la Cartoixa de Montalegre, a Badalona mateix, no lluny del nucli urbà, però prou endinsada en l’entorn boscós com perquè s’hi respiri la pau i la solitud que busquen els monjos, sobretot els de l’orde que va fundar Sant Bru.

Vista panoràmica de la Cartoixa de Montalegre, de Badalona.

Doncs bé, en l’església, dedicada a la Verge Maria -com totes les de la Cartoixa- s’hi pot llegir una inscripció que em va despertar interès.

L’església de la Cartoixa de Montalegre.

Fixeu-vos en la imatge de prop, i podreu llegir la inscripció:

Inscripció que acompanya la imatge de la Verge que presideix l’altar de l’església.

INSCRIPCIÓ

Sancta Maria Montis Hilaris, causa nostrae laetitia, fac ut aeterna perfruamur.

Fixeu-vos com comença: Sancta Maria Montis Hilaris; és a dir: Santa Maria de Montalegre. El meu interès és de caràcter etimològic. El mot alegre -terme patrimonial, en català- es correspon amb hilaris, terme llatí, que també té els seus derivats en la nostra llengua, però de caràcter més culte, savi: hilaritat, hilarant. Doncs bé, buscant informació sobre aquest punt, vaig trobar que, en els primers escuts del monestir, hi figurava un doble nom per al·ludir a la comunitat religiosa: Collegium Montis Alacris o Montis Hilaris.

Fixeu-vos que, en aquesta inscripció, conviuen els dos mots: el patrimonial i el culte. El primer prové de l’adjectiu de la tercera declinació: alacer, alacris, alacre; el segon, també és adjectiu de la mateixa declinació: hilaris –e. Ambdós tenen el mateix significat: alegre. Curiosament, però, en l’escut ha perviscut el mot més culte, mentre que el topònim ha arribat fins a nosaltres amb el terme patrimonial. Hilaris, -e, per cert, prové de l’adjectiu grec ἱλαρός ά όν, que té el mateix significat que el seu homòleg llatí.

Continuem amb el text. Abans que res, hem de dir que es tracta d’una oració composta, amb clàusula principal i subordinada, introduïda per la conjunció ut. Comencem, doncs, a veure l’oració principal, el nucli de la qual és el verb fac. El subjecte que li correspon és el sintagma que abans comentàvem, Sancta Maria Montis Hilaris, i que en té un altre en aposició: causa nostrae laetitia. Fixem-nos en les construccions sintàctiques paral·leles de l’un i de l’altre: el substantiu, nucli de sintagma (Sancta Maria, causa), s’acompanya d’un genitiu (Montis Hilaris, nostrae laetitia, respectivament). Ambdós es troben en cas vocatiu. Cal pensar que es tracta d’uns mots d’invocació a la Verge. Arribem, ara, al verb principal: fac, segona persona del singular de l’imperatiu de facio, feci, factum. A continuació trobem el nexe ut, introduint una subordinada substantiva completiva, amb funció de complement directe, el nucli de la qual és perfruamur. Es tracta de la primera persona del plural del present de subjuntiu del verb deponent perfruor (forma composta de fruor). Com a verb intransitiu, regeix un ablatiu, aeterna, l’adjectiu que probablement acompanya el mot elidit vita. D’entre els valors de l’ablatiu, podríem inclinar-nos per l’ablatiu d’instrument o de causa.

Traducció

Santa Maria de Montalegre, causa de la nostra felicitat, fes que fruïm de la vida eterna.

Ara que ja hem traduït, vull fer una nova remarca etimològica. Fixeu-vos com el verb fruor ha donat, en la nostra llengua, una forma molt pròxima, fruir, que és la que he utilitzat en la versió catalana del text; es tracta d’un terme potser més formal que el verb gaudir.

En definitiva, ja us adoneu que, de llengua morta, res de res. El llatí perviu en les llengües romàniques que parlem cada dia.

Qüestions

  • Busqueu la declinació dels substantius de la primera inscripció; escriviu-los en singular i en plural.
  • Què sabeu de les guerres carlines?
  • Coneixeu Sant Bru i l’orde de la Cartoixa? Què en destacaríeu?
  • Heu trobat la presència de la llengua llatina en el vostre entorn de proximitat?

NOTA: Totes les imatges de l’article corresponen a fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà, 1r de Filologia clàssica. UB. 2017.

 

Setmana Santa a Almeria

3 Replies

Aquesta Setmana Santa, hem visitat la ciutat d’Almeria, en família. A tots ens agrada veure processons, i les que trobem arreu de les terres peninsulars són molt impressionants. Per descomptat, les d’Andalusia tenen la seva particularitat: una combinació de color, espectacle, fe i tradició al carrer que impressiona.


Processons a la ciutat d’Almeria durant la Setmana Santa 2017.

La veritat és que, anant darrere dels passos i de les vestes, no he trobat gaires vestigis clàssics. Però he pogut fixar-me en alguns detalls que m’han cridat l’atenció i que ara comento.

El primer és un detall d’inscripció a la catedral de Múrcia, que vam visitar en la nostra ruta d’anada fins a Almeria.

Vista de la catedral de Múrcia. Porta principal.

En realitat, són dues inscripcions que pertanyen a la litúrgia catòlica. La primera és un salm (113: 9. Vulgata) que es va convertir en lema dels templers; també era cantat com un acte d’humilitat davant la grandesa de Déu en els dies de Pasqua, com els que acabem de gaudir.

El text de la inscripció, que correspon al Salm, diu així: Non nobis, non nobis, Domine, sed Nomini tuo da Gloriam.

Inscripció a l’interior de la catedral de Múrcia.

Fixeu-vos en la repetició èmfatica del datiu plural del pronom de primera persona del plural nobis, acompanyat de l’adverbi de negació non. Com a cant adreçat al Senyor, cal veure el vocatiu Domine. La conjunció coordinant adversativa sed marca un punt de canvi, d’inflexió, i s’estableix un contrast entre el primer datiu i el segon: Nomini tuo. Tot seguit trobem el verb principal amb el seu complement directe en acusatiu singular (da gloriam) que permeten entendre el conjunt de l’oració i el sentit del cant: No a nosaltres, no a nosaltres, Senyor, sinó dona glòria al teu nom.

 Ja veieu que és una manifestació de modèstia dels fidels davant el poder de Déu. Com a cant, us deixo la versió gravada per a la pel·lícula Enric V, basada en l’obra homònima de Shakespeare.

Precisament a Anglaterra aquest salm té una arrelada tradició, i es canta com a acció de gràcies, amb la música de William Byrd, un compositor de peces religioses del segle XVI. Fixeu-vos que en el film sobre Enric V, aquesta cançó s’entonava després que el monarca anglès aconseguís la seva victòria sobre els francesos en la batalla d’Azincourt, en la Guerra dels Cent Anys.

Doncs també de William Byrd és un motet que és una de les moltes fórmules litúrgiques que conserva l’Església catòlica (pertany a la missa en honor de sant Pere ad Vincula. Si accediu a l’enllaç, consulteu l’apartat Los monumentos de la tradición eclesiàstica) i que vaig poder trobar també en la catedral de Múrcia: Solve jubente Deo terrarum Petre catenas.

Inscripció a l’interior de la catedral de Múrcia.

Fixeu-vos que comencem amb un verb en imperatiu, solve, i una construcció   d’ablatiu absolut, iubente Deo. Ens apareix, també, un vocatiu, com en la fórmula anterior, Petre, i l’acusatiu que fa de complement directe de solve, catenas. Aquest substantiu en acusatiu plural té el seu complement en genitiu, també plural, que és terrarum. La traducció seria així: Deslliga, Pere, per ordre de Déu, les cadenes de la Terra.

Us deixo també una gravació del motet, feta en una església de Birzebbuga, al sud de Malta, tot i que el so és força defectuós.

No vull acabar aquesta aportació sense donar-vos notícia de la catedral d’Almeria, una mostra única de construcció religiosa i alhora defensiva, del segle XVI, amb una bonica portalada renaixentista.

Vista de la portalada principal de la catedral d’Almeria.

Fixeu-vos en la portalada principal, presidida per l’escut de l’emperador Carles V, amb l’àguila bicèfala, que n’és emblema. Mireu com, a banda i banda, tot i que costi d’apreciar en la imatge, apareixen les dues columnes d’Hèrcules. La llegenda de l’heroi mitològic es va associar, sobretot durant el renaixement, a les qualitats del monarca victoriós, que regia un gran imperi. Penseu que, en ple segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles, ja s’havia descobert Amèrica. Per tant, la idea que el món conegut s’acabava a les columnes d’Hèrcules va canviar radicalment, i els límits de la Terra es van desplaçar fins a les Índies de Cristòfol Colom, que tots sabeu que era Amèrica.

Doncs bé, el conegut lema Non plus ultra -que, en realitat, prové del Non Terrae Plus Ultra– fou substituït pel nou lema imperial, que ha perdurat fins avui en l’escut constitucional d’Espanya: Plus ultra. Era un missatge d’estímul i agulló per als navegants, que pretenia esperonar-los a l’aventura d’ultramar.

I bé, no us penseu que el viatge es va reduir a perseguir processons i vestigis clàssics. El paisatge era inigualable, i els dies molt bons. Us deixo amb algunes imatges de les platges d’Almeria, que ens van permetre fer el primer bany de la temporada.

Vista de la platja de la Isleta del Moro, a Almeria.

Vista de les aigües transparents del Cabo de Gata.

Qüestions:

  • Identifiqueu les abreviatures de les inscripcions de la catedral de Múrcia, i relacioneu-les amb la paraula completa que correspon a cadascuna.
  • Feu l’anàlisi gramatical completa dels textos: cas, gènere i nombre; sintagmes i funció.
  • Expliqueu el mite de les columnes d’Hèrcules.

Nota: Totes les imatges de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r Filologia clàssica. UB. 2017.