Category Archives: Europa

Έλλας, Έλλας, η μάνα μου (III)

Fem ruta cap a Kastro Kyllini. Parem abans a Mesolongi, un baluard de la resistència grega contra l’ocupació turca. Lord Byron hi va ser, esperonant els anhels de llibertat dels grecs. I hi va morir; la ciutat li ret homenatge amb un monument que recorda el seu gest de suport als herois de la pàtria.

Monument en record a Lord Byron, a Mesolongi

Hi ha fervor patriòtic i religiós arreu del país, com en la majoria dels que senten l’amenaça de l’adversari polític i religiós en les pròpies fronteres.

Quan arribem a la platja de Kyllini sembla talment que Afrodita estigui a punt de néixer de les seves aigües, transparents i fredes.

La platja de Kastro Kyllini, a prop del nostre allotjament

L’endemà fem cap a Zacint, una illa encantadora, el nom de la qual deriva de Zákynthos, Ζάκυνθος, fill de Dàrdanos, avantpassat il·lustre de la nissaga troiana. Hi arribem en vaixell i visitem, durant el matí, unes platges que semblen decorat de llegenda mitològica. Admireu Porto Vromi.

La cala de Porto Vromi, a Zacint

Ens aturem a dinar prop del monestir d’Anafonítria, una construcció de simplicitat extraordinària. Es tracta del monestir (ierά monί, ιερά μονή) on va morir el patró de l’illa, Sant Dionís Siguros.

El monestir d’Anafonítria, a Zacint

La catedral de la capital, Zàkinthos o Khora, li és dedicada. Fixeu-vos en la riquesa de decoració i en l’estil bizantí que omple tants edificis religiosos grecs.

Interior de la catedral bizantina de Zacint

L’endemà ens dirigim a Olímpia. Sobren les paraules.

El gymnasion

La palestra

L’estadi, admirat per atletes i ciutadans de tots els temps

I ara les joies del Museu Arqueològic.

Sens dubte, l’Hermes amb l’infant Dionís, de Praxíteles, un referent i model de l’escultura clàssica.

La cèlebre escultura de Praxíteles: Hermes amb l’infant Dionís

Els frontons del temple de Zeus, reveladors de la grandiositat del conjunt.

Detall del frontó del temple de Zeus: la lluita entre els centaures i els làpites

La Victòria de Peoni (Niké, Νική) saludant els vencedors de les proves.

La Niké de Peoni, que es trobava davant del temple de Zeus, a Olímpia

El grup escultòric de Zeus raptant Ganimedes, el jove escollit per servir-li el nèctar i l’ambrosia.

L’escultura en terracota Zeus i Ganimedes

Ens refresquem i dinem a la platja de Kourota.

Detall de la platja de Kourota

L’endemà fem cap a Micenes, la d’amples carrers (εὐρυάγυια Μυκήνη Ilíada, 4, v. 52). L’espectacle és impressionant. Tota la majestat d’un regne poderós i bruscament col·lapsat.

La tomba (o tresor) d’Atreu, el llegendari pare d’Agamèmnon i Menelau, al peu de la ciutadella, es mostra magnífica.

La tomba d’Atreu, al peu de la ciutadella de Micenes

La Porta dels Lleons dóna entrada al cercle de tombes reials que escalen l’acròpolis.

Porta dels Lleons, a l’entrada de Micenes

Una mica decantada del cercle, trobem la tomba de Clitemnestra, corprenedora tant per l’antiguitat (segle XIII aC) com per la seva solemne dignitat.

Tomba de Clitemnestra, a Micenes

Fem nit a Loutra Elenis, amb unes platges fantàstiques: ens traiem la suor del cos, i oblidem la suor que hem patit durant el dia.

Vista de la platja de Loutra Elenis

L’endemà visitem el teatre d’Epidaure, un complex monumental de primer ordre, que dóna idea de la seva importància: hi podem veure el koilon o graderia; l’espai de l’orquestra, limitant amb el prosceni; i els pàrodes que donaven entrada als actors. Admireu-ne la bellesa.

Vista zenital del teatre d’Epidaure

Molt a prop, el santuari d’Asclepi: recinte sagrat amb el temple dedicat al déu de la medicina. D’aquesta edificació, se’n conserva algun element destacat en el museu local: columnes i capitells, cornisa.

Detall de cornisa i capitell del temple d’Asclepi, a Epidaure

Baixem fins al port de Gàlatas per visitar l’illa de Poros, ja amb un cert aire de cíclada: tota una descoberta.

Arribada a l’illa de Poros

Detall d’un dels carrers de l’illa de Poros

Ens fem passar la calor en un parell de platges magnífiques: una, enfront de Poros; l’altra, a Loutra Elenis.

Una cala entre pins a Loutra Elenis

Pau Molar

Έλλας, Έλλας, η μάνα μου (IV)

I, per fi, Atenes. No podem abastar-la tota en el temps que tenim. Però és suficient per admirar la bellesa dels seus monuments capitals.

L’Acròpoli, amb el Partenó i l’Erectèon, aquest últim, testimoni de la rivalitat entre Atena i Posidó per ser les divinitats protectores de la polis.

Vista de l’Erectèon, a l’Acròpoli d’Atenes

Al peu de l’Acròpoli, el teatre de Dionís, seguint l’estructura dels teatres grecs, que hem comentat en el d’Epidaure.

Vista de l’Odèon d’Herodes Àtic, a Atenes

I fent camí cap a l’Àgora d’Atenes, contemplem les restes força ben conservades del fòrum romà (conegut com a Àgora romana d’Atenes): tot un passeig per la memòria històrica.

Perspectiva lateral de l’Àgora romana d’Atenes

Per fi arribem al centre de la vida pública de la ciutat, i ens impressiona l’edifici que corona tot el conjunt, el temple d’Hefest. Els elements principals de l’estil dòric s’hi poden observar a la perfecció: base, fust i capitell de les columnes; arquitrau, fris amb tríglifs i mètopes, timpà, cornisa.

Imatge del temple d’Hefest, a l’àgora d’Atenes

En el passeig pels barris típics, Plaka i Monastiraki, esglésies bizantines ortodoxes carregades d’icones. Admireu les construccions més antigues: l’ésglésia de la Transfiguració o de la Metamorfosi  i la d’Agios Eleftherios o petita metropolitana (Mikrí Mitropóli, Μικρή Μητροπόλη).

Detall de la construcció interior de l’església de la Transfiguració

La petita metropolitana, al barri de Monastiraki

El dia ha estat complet. Ens queda una darrera jornada en terres gregues.

Retornem a Igoumenitsa, i canviem la ruta d’anada. Ara ens aproximem a la frontera amb Albània per visitar la ciutat de Ioannina, enclavament estratègic disputat per turcs i grecs, que conserva la memòria d’aquests pólemoi en una bonica mesquita d’Aslan Pasha, senyor de la ciutat i del territori durant el segle XVII.

Vista exterior de la mesquita d’Ashlan Pasha, a Ioannina

Ben a prop trobem l’Oracle de Dodona, enmig de boscos i muntanyes impressionants, la serralada del Pindos. El santuari, dedicat a Zeus, conté un dels teatres més ben conservats del món grec. Admireu-lo, i recordeu que la proa de la nau Argo tenia dots profètics perquè havia estat construïda amb troncs de roure de Dodona.

Vista general del teatre de l’Oracle de Dodona

Fem cap novament a Bríndisi. Ens resten un parell de dies en terres italianes. Vinculem la nostra estada amb el viatge de fa dos anys a Sicília. Ara visitem dues ciutats que se situen en l’àrea cultural de la Magna Grècia. Comencem per Lecce, d’una escenografia barroca espectacular.

Interior de la Basílica de la Santa Croce de Lecce, d’estil barroc

Cal saber que la geografia lingüística italiana està molt fragmentada. Doncs bé, curiosament a Lecce es parla una llengua anomenada griko. D’altra banda, la ciutat conserva restes d’un amfiteatre romà.

Restes de l’amfiteatre romà de Lecce

Tot seguit admirem Matera, a la regió italiana de la Basilicata, famosa pels sassi, coves habitades des de l’antiguitat, excavades en les parets rocoses de l’indret. Matera ha estat declarada capital europea de la cultura 2019. Té l’atractiu de conservar petjades de totes les èpoques: catedral romànica, esglésies i palaus barrocs.

Detall d’un dels carrers de Matera, que baixen a l’església de San Pietro Caveoso

Definitivament ha conclòs el nostre primer viatge a Grècia en família. No serà pas l’últim. Για σου.

Pau Molar Vilà. 3r de Filologia Clàssica, UB

Moscou, a la recerca del ciríl·lic

Москва, llegit si fa o no fa Moskva, és el nom original d’aquesta fascinant ciutat, capital de Rússia i destí de les meves vacances estivals d’enguany.

DSC_0443

Vista nocturna del riu Moskvà, que dóna nom a la ciutat, amb el Kremlin al fons.

Moltes són les sorpreses que ofereix al viatger aquesta metròpoli. Tantes pel·lícules d’espies, de la Guerra freda, de severitat soviètica… creen el bagatge d’un imaginari que a hores d’ara està ben lluny de la realitat. Ja no hi ha repúbliques soviètiques, i Rússia, o si més no la seva capital, comença a ser un paradís consumista i, si em perdonen, capitalista. S’acaba un somni… o un malson? Què comença?

DSC_0476-COLLAGE

D’esquerra a dreta: Moscow city al fons i detall de l’edifici Evolution Tower

Al districte de Moscow City, a sobre d’un gran centre comercial, s’està creant, a marxes forçades, un skyline d’edificis que no tenen res a envejar als de Nova York. Alguns d’ells són realment impressionants.

Moscou és una ciutat tan gran que no te l’acabes. A part de la carismàtica Plaça Roja, amb la catedral de Sant Basili, el Kremlin, el mausoleu de Lenin i les galeries GUM, entre d’altres edificis, hi ha molts altres punts d’interés. En destacaria, a part del barri dels gratacels abans esmentat, la zona del Teatre Bolxoi, el Búnquer antinuclear 42, el Museu de la cosmonàutica i, especialment, algunes estacions de metro realment monumentals, la catedral del poble, en diuen…

DSC_0420-COLLAGE (1)

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Catedral de Sant Basili (Plaça Roja); estació de metro Komsomolskaia, una de les més monumentals; galeries GUM (Plaça Roja); i sala de comandament del búnquer 42.

Però no ens entretindrem en tots aquests indrets emblemàtics. Com a filòloga, tan interessant o més ha estat el meu primer contacte amb el ciríl·lic com a alfabet oficial. A Polònia i Txèquia i Croàcia, països de llengua eslava on també he estat, s’utilitza l’alfabet llatí o derivats seus. La diferència alfabètica entre llengües de la mateixa família eslava, té motius bàsicament religiosos; en el cas del rus, l’alfabet ciríl·lic està directament relacionat amb el cristianisme ortodox, enfront del catolicisme dels altres llocs.

En aquesta recerca del ciríl·lic, doncs, ha estat tot una aventura intentar desxifrar el so dels diferents signes a partir de l’alfabet grec, del qual prové, i de les transcripcions fonètiques, que ajuden el viatger a guiar-se per la ciutat. A continuació, a la manera de Jean-François Champollion al davant de la pedra Rossetta, intenteu treure l’entrellat de què es manté invariable i què canvia en la reforma que els patriarques Ciril i Metodi feren en l’alfabet per adaptar-lo a la litúrgia ortodoxa.

Responeu les preguntes que us proposa aquest muntatge, però també allò que recordeu dels personatges i conceptes esmentats anteriorment.

Si algú ha tingut la sort d’haver estat en aquesta ciutat, comenteu-ne les vostres impressions. Hi ha alguna cosa que us va impressionar especialment?

TERESA

Imagines Pragae captae

Vet aquí les imatges que van “caçar” a Praga dues alumnes de batxillerat. Què me’n podeu dir? Evidentment, per a la primera haureu de rebuscar entre els continguts de civilització estudiats i per a la segona, el coneixement de la llengua és fonamental per traduir i interpretar la inscripció.

Balneari de Karlovy Vary (Txèquia) [Foto: Maria Sorribes]

Capella de la Santa Creu, Praga [Imatge: Clara Galiano]

TERESA

Nadal a la Toscana

Aquest Nadal 2017-18 hem fet una sortida a la Toscana en família. Vam començar la ruta a Arle, ciutat de la Provença, que ja coneixíem d’altres viatges, però que sempre és bonica de recórrer, sobretot per tornar a veure i admirar monuments tan impressionants com l’amfiteatre romà

Amfiteatre romà d’Arle

i la catedral de Sant Tròfim.

Catedral de Sant Tròfim, a Arle

La següent aturada en el camí va ser Niça, fundació grega que, amb l’etimologia del seu nom, al·ludeix a Nice (o Niké), deessa grega de la victòria (Νίκη). Les dues parades anteriors ens van acostar al destí del nostre viatge. El tercer dia, doncs, ja vam fer nit a Itàlia, a la ciutat de Gènova. L’endemà vam aprofitar el bon temps per visitar les esglésies, la catedral i el palau ducal de la ciutat. D’entre tots els monuments, vull destacar les columnes de l’interior de l’església de l’Anunciació, que, amb l’esplendor propi del barroc, imiten l’ordre corinti.

Església de l’Anunciació, a Gènova

I, després d’uns quants dies de viatge, vam arribar al nostre centre d’operacions: la ciutat de Siena, des d’on pensàvem visitar la Toscana interior, alliberada (però no ben bé del tot) de les aglomeracions de turistes de l’estiu. Abans, però, ens quedava una assignatura pendent: la visita, per segona vegada, a la Galeria dels Uffizi, a Florència. Hi havíem anat feia anys, però ara vam gaudir especialment de les sales on sabíem que hi havia peces excepcionals. Contempleu la bellesa de La primavera, de Sandro Botticelli,

La primavera, de Boticelli, a la Galeria dels Uffizi, a Florència

i de El naixement de Venus, obra del mateix artista.

El naixement de Venus, de Boticelli, als Uffizi

L’una i l’altra són pintures plenes de referents clàssics: les tres Gràcies, la deessa Flora, Cupido amb les sagetes, el déu Mercuri amb les botes i el caduceu; Venus sorgint de les aigües de l’oceà i rebent l’alè de Zèfir i Cloris

Les escenes de l’anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria també són molt belles. Em vaig fixar en aquesta de Rafael, que duia una inscripció ben coneguda de la litúrgia cristiana:

L’Anunciació de Rafael, als Uffizi

Inscripció sota L’Anunciació de Rafael

Inscripció: Ecce ancilla Domini, fiat mihi secundum verbum tuum.

Traducció: Heus aquí l’esclava del Senyor; faci’s en mi segons la teva paraula.

En una de les sales vam poder contemplar aquesta interessant escultura d’època romana (s. III aC), que representa Ariadna adormida, després de ser abandonada per Teseu. L’escultura era admirada per Miquel Àngel, un altre dels grans artistes del renaixement italià.

Ariadna adormida, en una de les sales dels Uffizi

En les sales dedicades a escultura antiga, em vaig deturar en algunes inscripcions en llengua grega que em van cridar l’atenció. La primera era en un bust d’Aristòfanes, el comediògraf d’Atenes.

Bust d’Aristòfanes, als Uffizi

Ja veieu que es tracta d’una inscripció que identifica el personatge: Aristòfanes, fill de Filípides, atenès.

També em va semblar interessant i evocadora aquesta inscripció en una urna cinerària:

Urna cinerària, als Uffizi 

Traducció: La memòria dels bons, eterna (o bé: sempre present: ἀεί + θαλής).

El nostre passeig per les sales escollides del museu es va cloure en les dedicades a l’art barroc, on vam poder admirar els esplèndids Caravaggios que conserva la Galeria.

El Cap de Medusa, de Caravaggio

Bacus, de Caravaggio

Fixeu-vos en la presència important de temàtica clàssica, mitològica, tractada amb les tècniques del contrast, del clar-obscur i del dramatisme, tan propis de la pintura barroca.

No podem abandonar Florència sense les imatges que sempre acompanyen la ciutat i ens recorden que és una de les més boniques d’Itàlia: Palazzo Vechio, llotja de la Piazza della Signoria, Santa Maria del Fiore, el Ponte Vecchio, sobre l’Arno.

Pati del Palazzo Vechio, a Florència

La llotja de la Piazza della Signoria, a Florència

Lateral i cúpula de Santa Maria del Fiore, a Florència

Ponte Vecchio, sobre l’Arno, a Florència

El segon dia d’estada a la Toscana el vam dedicar a visitar alguns indrets emblemàtics de la regió. Per començar, San Gimignano, el poble medieval famós per les torres altíssimes, dels nobles de l’època, que han quedat com a testimoni de les seves disputes i rivalitats.

Plaça del Duomo (o catedral), a San Gimignano

Doncs bé, passejant per la vila emmurallada, vam entrar en el convent de Sant Agustí i vam quedar admirats davant dels frescos de Benozzo Gozzoli sobre la vida del sant. Tot el mur de l’absis central estava decorat amb pintures que explicaven, amb imatge i lletra, la trajectòria del bisbe d’Hipona cap a la santedat. Em vaig fixar en una escena, acompanyada d’inscripció, que mostra el prestigi del sant, respectat i venerat pels savis de l’època:

Fresc de Benozzo Gozzoli, sobre la vida del bisbe d’Hipona, al convent de Sant Agustí, a San Gimignano

Inscripció: Precipuorum virorum frequentia ac scholasticorum consessu grecha in schola publice retoricham ac philosophiam legebat.

Traducció: Amb l’assistència dels principals homes i la reunió dels escolàstics en l’escola grega, hi llegia en públic retòrica i filosofia.

Us deixo un seguit d’imatges de la nostra volta per la Toscana, per tal que us feu una idea de la bellesa del paisatge, ben especial en l’estació d’hivern.

Paisatge típic de la Toscana

Ja us he parlat de San Gimignano; Volterra és una altra perla;

Piazza dei Priori, a Volterra

també ho són Montalcino i Montepulciano.

Plaça del Duomo, a Montepulciano

En la ruta d’aquests pobles, vam quedar encantats davant la meravella de les abadies que hi ha a prop: Monte Oliveto Magiore,

Església de l’abadia de Monte Oliveto Magiore

Sant’Antimo, una antiga abadia romànica, de la qual només es conserva l’església, d’un estil romànic ben autèntic (segles X-XII).

Església de l’antiga abadia de Sant’Antimo

San Biagio, l’obra mestre de l’arquitecte del renaixement Sangallo el Vell, deixeble de Bramante.

Església de San Biagio, a l’entrada de Montepulciano

I bé, arriba el dia que hem de dedicar tot sencer a Siena. En el recorregut hi trobem palaus gòtics, renaixentistes i barrocs a cada cantonada. Ara bé, un capítol a part és per a la Catedral: una construcció renaixentista imponent, ambiciosa. Ara bé, tot i les dimensions espectaculars que presenta, només veiem construïda una part del que havia de ser la totalitat de l’obra concebuda pels seus arquitectes.

Façana i lateral de la catedral de Siena

L’interior és un luxe de decoració. Destaquen els marbres del sòl, que volen recollir totes les figures i referents importants de la saviesa antiga. Jo em vaig deturar en aquestes representacions de les Sibil·les; ja sabeu, les profetes del món clàssic.

Imatge d’una de les Sibil·les, en el sòl de la catedral de Siena

Inscripció al peu de la Sibil·la de la imatge anterior

Traducció: Sibil·la Hel·lespòntica, nascuda en terra troiana, que existí en temps de Cir, escriu Heràclides.

També em vaig fixar en algunes altres inscripcions com aquestes:

Inscripció al peu d’una altra de les Sibil·les de la catedral de Siena

Traducció: Sibil·la de Cumes, a qui anomena Pisó en els annals.

I encara, aquesta inscripció, que hem hagut de fotografiar per parts:

Fragment d’inscripció d’una Sibil·la al sòl de la catedral de Siena

Continuació del fragment anterior

Continuació del fragment anterior

Inscripció: Sybilla cumana cuius meminit Virgilius ecloga IV.

Traducció: Sibil·la Cumana, de qui féu esment Virgili en l’ègloga IV.

Posats en tema virgilià, la Biblioteca Piccolomini, en l’interior mateix de la catedral, és una altra joia de la pintura al fresc del renaixement.

Fresc a la Biblioteca Piccolomini, a la catedral de Siena

Obra del Pinturricchio, i alguns dels seus col·laboradors, es tracta d’un fresc  impressionant que cobreix tots els murs de la sala, narrant en escenes molt decorades i de colors vius, la vida d’Eneas Silvio Piccolomini, que fou investit papa el 1458, amb el nom de Pius II. El Pontífex fou un gran humanista i mecenes del seu temps; el seu nom de pila ja apuntava l’amor per l’art i la cultura clàssica que el van caracteritzar.

El viatge a la Toscana arriba a la seva fi. Emprenem el camí de retorn; revisitem algunes ciutats, i, ja en terres franceses, fem una visita llampec a la Provença. Primer, a una de les fites del romànic cistercenc: l’Abadia del Thoronet. Contempleu la bellesa del conjunt, senzill i pur:

Claustre de l’abadia del Thoronet, a la Provença francesa

Tot seguit, ens vam dirigir a la ciutat d’Ais de Provença. Vam poder contemplar el típic estil provençal d’edificis decorats en tons pastel que fan aquesta regió tan singular dins de França.

Imatge de la ciutat d’Ais de Provença

La catedral és interessant. Fou construïda sobre un antic temple romà.

Emplaçament de l’antic temple romà, a la catedral d’Ais de Provença

Hi domina l’estil gòtic, i destaca el tríptic de l’esbarzer ardent, obra del pintor Nicolas Froment.

Tríptic de l’esbarzer ardent, a la catedral d’Ais

El tríptic fou encarregat pel rei Renat d’Anjou, en els papers privats del qual es conserva aquesta indicació referida a la imatge que Froment havia de pintar, i que, novament, ens remet a la litúrgia mariana:

Text llatí: rub[r]um quem viderat Moyses incombustum conservatam agnovimus tuam laudabilem virginitatem Scta Dei genetrix.

Traducció: En l’esbarzer ardent, però no consumit, que havia vist Moisès, reconeguérem la teva lloable virginitat preservada, Santa Mare de Déu.

El darrer dia de viatge ens traslladem des de Montpeller, on hem passat la darrera nit, fins a Girona. Us deixem amb un parell de fotos per recordar la ruta d’aquest encantador viatge de Nadal.

Place de la Comédie, a Montpeller

Vista de Girona, des del riu Onyar

Nota: Totes les fotos de l’article són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar. 2n de Filologia clàssica. UB.

Croàcia, III

Des de Split, fem cap a Trogir, l’antiga Τραγύριον (Tragýrion) o Τραγούριον (Tragoúrion), una fundació grega del segle III aC. La seva situació privilegiada en la riba mediterrània la convertí, des dels orígens, en un pròsper enclavament de comerç. Trogir és una petita illa, que avui està unida a terra ferma per un pont, transitat dia i nit.

Vista general de Trogir des de dalt del campanar de la catedral

La seva tradició comercial es nota abans, fins i tot, de creuar la porta d’entrada a la ciutat: una llotja medieval molt ben conservada, i ocupada per artesans de tota mena, dóna la benvinguda als visitants.

Llotja medieval a l’entrada de Trogir

La llotja principal, d’estil gòtic, es troba al mig de la plaça de la catedral, un espai ampli que, en el seu temps, fou àgora grega i, posteriorment, fòrum romà. Aquesta llotja dels segles XIV-XV impressiona perquè era no només espai d’intercanvi comercial, sinó també d’administració de justícia. Avui encara conserva les taules on es reunien els notables que componien el tribunal, i el banc on acusats i demandants esperaven la sentència.

Llotja principal a la ciutat de Trogir: banc del tribunal

Per la seva banda, la catedral, dedicada a Sant Llorenç, és una construcció de gran riquesa i esplendor. La capella renaixentista de Sant Joan de Trogir n’és una bona mostra.

Sepulcre i capella de Sant Joan de Trogir, a la catedral de Sant Llorenç

Detall escultòric de la capella de Sant Joan de Trogir

Destaca especialment la portalada occidental, edificada pel mestre Radovan. És curiós d’observar que aquesta obra escultòrica està dedicada a Adam i Eva, les figures dels quals es poden contemplar en les columnes que sostenen l’arc de l’entrada. No cal dir que la imatge dels primers pares, expulsats del Paradís després del pecat original, no és pas una representació habitual de les catedrals catòliques; doncs bé, aquesta n’és una excepció.

Figura d’Adam, del mestre Radovan, a la porta oest de la catedral de Trogir

Representació d’Eva a la portalada de la catedral de Trogir

Ara bé, passejant per la ciutat també es troben petites joies més senzilles, però igualment valuoses, com l’església de Santa Bàrbara, d’un estil romànic primitiu, del segle XI.

Interior de l’església de Santa Bàrbara, a Trogir

Sortim de Trogir, i ens dirigim, ara sí, a la capital del país, Zagreb, un plat fort que hem deixat per al final. No és que abundin les restes clàssiques en aquesta ciutat, situada en l’antiga regió romana de la Pannònia. La capital croata encara conserva la petja del seu passat socialista, i, en força racons, presenta un aspecte gris, trist: edificis funcionals, fets en sèrie, rònecs.

Un dels blocs de l’època socialista, a Zagreb

Recordeu que el dirigent de la federació iugoslava, el mariscal Tito, va governar amb mà de ferro el país que aglutinava les diverses nacionalitats que he esmentat abans. Curiosament, el nom del president de la República ja us imagineu que s’inspira en el de l’emperador Titus, cèlebre per haver estat al capdavant de les tropes romanes que van cremar el Temple de Jerusalem.

Tanmateix, sí que cal reconèixer l’encant del centre històric, distribuït en dos turons, l’eclesiàstic i el civil, amb els edificis i construccions que corresponen, d’una banda, al govern espiritual de la ciutat; de l’altra, al terrenal.

Vista de la catedral de Zagreb

El turó dels edificis civils, a Zagreb

La nostra estada a la capital ens va permetre visitar la ciutat de Varazdin, un centre cultural i històric important per a Croàcia. Tot fent ruta cap al nostre destí, ens vam aturar a l’església de Santa Maria de les Neus, un centre de pelegrinatge molt concorregut, però una mica aïllat geogràficament: es troba en una zona rural preciosa de paisatge, enmig de camps i boscos.

Conjunt monumental de l’església de Santa Maria de les Neus, entre Zagreb i Varazdin

En un entorn idíl·lic s’alça aquest centre de culte catòlic, que ens va mostrar una senyora del poble, l’única que en tenia les claus, i que no parlava altra llengua que el seu croat matern. De totes maneres, la bellesa de l’església no necessitava comentaris: era un conjunt barroc espectacular que, en el seu afany de grandesa i de riquesa, em va permetre captar alguns detalls que em van semblar d’interès. El primer, aquesta inscripció sota les escultures que decoraven el cor.

Primera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Segona imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Tercera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Quarta imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Cinquena imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Maria reparavit gratiam quam Adam et Eva perdidit.

La traducció és: Maria va restituir la gràcia que Adam i Eva va perdre. Crida l’atenció el singular del verb perdidit, referit a un subjecte múltiple, Adam et Eva, dins del marc de l’oració subordinada adjectiva, que introdueix el relatiu quam –en concordança amb el seu referent, gratiam, acusatiu singular femení, complement directe de reparavit. Doncs bé, potser el desllorigador fóra posar en relació les dues figures femenines, contraposades entre elles, com el dia i la nit: Maria i Eva: la dona salvadora, i la pecadora. Així, hem d’entendre que allò que aquesta perd, aquella ho recupera.

També vull remarcar algunes inscripcions, extretes dels Evangelis i situades en els volts de l’ornamentada trona de l’església.

Trona barroca de l’església de Santa Maria de les Neus

Fixeu-vos en aquesta sobre l’èxode del poble jueu, guiat per Moisès, que el portà d’Egipte a la Terra promesa:

Inscripció extreta del llibre l’Èxode, a la trona de Santa Maria de les Neus

Huic enim Moysi nescimus quid acciderit (Èxode, cap. 32)

Traducció: En efecte, ignorem el que li hagi succeït a aquest Moisès. Fixeu-vos en la concordança del demostratiu huic i el nom Moysi, que, tot i ser d’origen hebreu, identifiquem en cas datiu: és el complement indirecte del verb acciderit, introduït pel pronom quid, i que constitueix una oració substantiva interrogativa, subordinada al verb principal: nescimus.

O en aquesta altra llegenda, del profeta Isaïes, que alliçona aquells jueus que s’allunyen de la llei de Déu, assegurant-los que sempre tindran un mestre al seu costat:

Inscripció del llibre d’Isaïes, a la trona de Santa Maria de les Neus

Erunt oculi tui videntes praeceptorem tuum (Isaïes, cap. 20).

Traducció: Seran els teus ulls els que veuran el teu preceptor.

 Aquí destaca la forma futura del verb sum, erunt, com a verb principal, amb un subjecte que hi concorda en persona i nombre, tercera del plural, oculi tui. Aquest sintagma nominal és complementat per una forma de participi de present actiu, videntes, que, com que és d’origen verbal, porta el seu propi complement directe: praeceptorem tuum.

I, per acabar, un fragment dels Paralipomena: Déu es manifesta a través del foc i, descendint del cel, consumeix les víctimes dels sacrificis que es realitzaven en el temple de Salomó; així, l’omple de la seva flama:

Inscripció extreta dels Paralipomena, a la trona de Santa Maria de les Neus

Ignis descendit de coelo et devoravit holocausta.

 Traducció: El foc va descendir del cel i devorà els holocausts.

Fixeu-vos en l’estructura d’oració coordinada copulativa: la conjunció et uneix els dos verbs, descendit i devoravit. El subjecte és el mateix per a ambdós, ignis, substantiu masculí de la tercera declinació. Ara bé, el primer porta com a complement un ablatiu de locus unde, de coelo; el segon, un acusatiu plural neutre, holocausta.

Un cop feta la visita a Santa Maria de les Neus, no ens va costar gaire d’arribar a Varazdin. La calor era sufocant, però després de reposar una estona per dinar, vam visitar el castell de la ciutat, els convents, i, molt especialment, la catedral de l’Assumpció, que conservava una esplèndida pintura de Rubens en el presbiteri: la imatge de la Verge en la seva ascensió als cels, tal com corresponia a l’advocació de la catedral.

Pintura de Rubens, al retaule de la catedral de l’Assumpció, a Varazdin

Les capelles estaven ricament decorades, ja que tot el conjunt era d’estil barroc, com el de Santa Maria de les Neus. Em vaig fixar en el monograma que acompanyava la imatge de Crist, en algunes pintures, i vaig poder comprovar que, en els segles moderns, s’havia simplificat i llatinitzat la forma Ἰησοῦς dels primers temps del cristianisme. El resultat és un dels cristogrames actualment més coneguts: IHS, a partir de les tres primeres lletres del nom de Jesús.

No ens vam voler acomiadar del viatge sense fer una passada per Eslovènia, un país encantador, que ens va acollir en la seva capital agradable i alegre, Ljubljana, l’antiga Colonia Iulia Aemona. Abans que un assentament civil, la ciutat fou un campament militar, que allotjà la Legio XV Apollinaris. Avui es conserven algunes restes de l’època escampades arreu del nucli urbà, tot i que el conjunt queda força dispers. Potser les muralles donen una idea del recinte militar que va donar origen a la ciutat. Aquí en teniu una imatge.

Vista d’un tram de les muralles de l’antiga Colonia Iulia Aemona

L’estada a Ljubljana ens va permetre gaudir de l’entorn natural tan espectacular i ben conservat dels llacs de Bled, no gaire lluny de la capital, que, per cert, és ciutat verda europea: un títol ben merescut, ja que els ciutadans tenen cura de l’espai públic com si fos casa seva.

Us deixo amb unes imatges que donen idea de la frescor del paratge en dies de calor estiuenca; tot un regal per als sentits!

Església de l’Assumpció, enmig del llac principal de Bled

Paisatge boscós en l’entorn de Bled

Detall de proximitat d’un dels llacs superiors de Bled

I doncs bé, conclòs el nostre periple per terres balcàniques, retornem a casa, amb el bon sabor de boca d’un viatge ple de descobertes i de coneixences.

Qüestions 

  • Expliqueu amb detall el mite de Dirce. En què es va convertir? Quin déu l’afavoria? Qui era Antíope?
  • Situeu geogràficament la Il·líria i la Pannònia. Quina relació establiren amb grecs i romans? 
  • Si heu llegit bé els enllaços, digueu quin historiador relata l’episodi de destrucció del temple de Jerusalem? En quina obra?
  • Feu l’anàlisi morfològica i sintàctica d’alguna de les inscripcions traduïdes en l’article.
  • Coneixeu algun indret en què es faci visible el pas de la dominació romana al primer cristianisme? Esmenteu-lo i expliqueu-ne alguna característica.

NOTA: Totes les fotografies de l’article -excepte la de la muralla romana d’Aemona– són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r de Filologia clàssica. Estiu 2017.

Croàcia, II

Ens dirigim, des de Zadar, a un dels objectius inexcusables del nostre recorregut: Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Cal dir que la ciutat, anomenada també Ragusa en època medieval, és d’una bellesa impressionant, però la febre turística li ha fet una mica de mal. Quasi no hi ha cap edifici civil ocupat per gent autòctona; tot són apartaments i cases de lloguer per als viatgers que, d’arreu del món, vénen a visitar-la. D’aquesta manera, Dubrovnik és una ciutat cosmopolita, però també massificada. Cal veure tots els monuments buscant lloc entre els flashos dels turistes que no deixen ni un racó per fotografiar, com nosaltres mateixos. Per la meva part, vull destacar la singularitat del capitell d’una llotja d’estil venecià (recordem la presència constant de la Sereníssima) que representa la figura d’Asclepi preparant remeis curatius.

Vista d’una de les llotges d’estil venecià de Dubrovnik

Relleu escultòric d’Asclepi en un dels capitells de la llotja veneciana de Dubrovnik

La ciutat, dedicada al comerç com tantes altres de la riba del Mediterrani, va conèixer una gran esplendor durant els segles XV i XVI. Més recentment, segur que tots heu vist, alguna vegada, les imatges corprenedores de les darreres guerres dels Balcans, entre 1991 i 2001, en què Dubrovnik va patir els bombardeigs indiscriminats de l’exèrcit iuoguslau (majoritàriament serbi). La ciutat en guarda memòria: en alguns racons del centre històric, es poden trobar plaques informatives sobre l’impacte i els estralls causats per les bombes i els obusos. Des del centre de Dubrovnik es distingeix fàcilment el turó on estaven col·locades les línies ofensives sèrbies. La destrucció del casc històric va ser tan tremenda que la UNESCO va haver d’ajudar a la reconstrucció del patrimoni malmès. De fet, arreu de Croàcia, el record d’aquest terrible enfrontament entre els pobles que formaven l’antiga Iugoslàvia és encara ben viu i el recel es palpa cada cop que cal travessar les difícils i tortuoses fronteres que separen Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Albània i Macedònia. Ja veieu si n’és de trencaclosques aquest racó d’Europa!

La nostra ruta s’orienta, ara, cap a Split (en grec antic, Ἀσπάλαθος, i, en llatí, Spalatum). Per a mi ha estat una experiència emocionant: la ciutat-palau de Dioclecià no s’oblida fàcilment quan has tingut la sort de contemplar-la i admirar-la. Entrem per la porta nord, la porta àuria, dominada per una imponent estàtua, d’època moderna, de Gregori, bisbe de Nin.

Amb un breu recorregut, ens situem a la plaça del peristil, que acull els visitants, i ja permet fer-se una idea de les dimensions i la magnificència del conjunt.

Vista general del peristil del palau de Dioclecià, a Split

Perspectiva del peristil del palau de Dioclecià

Una escalinata, en el flanc esquerre del peristil, ens introdueix dins de l’església, que, en el seu origen, fou mausoleu de l’emperador Dioclecià. Fixeu-vos que la construcció vol emular el Panteó de Roma.

Vista del fris i la cúpula del mausoleu de Dioclecià

Les columnes corínties que se situen a l’interior del recinte donen una impressió d’esveltesa i de gran altitud.

Columnes a l’interior del mausoleu de Dioclecià

Per damunt d’elles, observem un fris decorat amb escenes de caça i dues imatges contingudes en medallons, que es van repetint al voltant de la cúpula. Segons la tradició i la història, corresponen a Dioclecià i la seva esposa, Prisca.

Ara bé, ironies del destí, l’emperador que va perseguir amb especial acarnissament els cristians dels primer segles (III-IV), hauria de veure, des del seu repòs post mortem, com el mausoleu construït per a la seva glòria es convertia en centre de culte catòlic: el seu sarcòfag i el de la seva muller eren destruïts; les restes llançades al mar; en el seu lloc s’hi col·locaven els altars amb les relíquies de Sant Domnius i Sant Anastasi, víctimes l’un i l’altre de la persecució de Dioclecià. Finalment, l’espai destinat al culte imperial era consagrat com a catedral des del segle VII. La història fa molts tombs! No us enredo amb la meravella de construcció que és la porta de fusta de noguera de l’entrada de la catedral, ni el campanar, ni l’òcul a cel obert del palau. Només us deixo algunes imatges perquè us en feu una idea.

Porta de noguera de la catedral de Split

Campanar de la catedral de Split

Òcul del palau de Dioclecià

Ara bé, sí que vull fer menció dels soterranis del palau, que avui s’han convertit en un ampli espai comercial. Les dimensions del lloc donen idea de quina grandària devia tenir la residència de l’emperador a Split.

Soterranis del palau de Dioclecià

La sortida del recinte ens situa en l’anomenada façana de mar, que ens fa sortir per una altra de les moltes portes de la ciutat.

Façana de mar del palau de Dioclecià

I, per descomptat, també em deturaré en el temple de Júpiter, ben a prop dels monuments que fins ara he descrit, perquè és d’allò més interessant. Ja l’entrada permet veure que segueix l’ordre corinti que domina en el peristil i en el mausoleu.

Entrada del temple de Júpiter, a Split

En el seu interior, un sostre decorat amb els característics requadres com caixons fa pensar en alguns temples romans.

Volta amb decoració de caixons, al temple de Júpiter, a Split

Detall dels caixons de la volta del temple de Júpiter a Split

Cal dir que la trajectòria històrica del temple recorda, en certa manera, la que acabem de descriure més amunt. Cap al segle IX, l’edifici es va convertir en baptisteri de la catedral i, per la seva funció, va ser dedicat a Sant Joan Baptista. Per aquest motiu, podem observar-hi, actualment, una pila de bateig ben antiga, amb les inscripcions del Crismó, que ja he citat abans, i, fins i tot, un relleu escultòric d’un dels primers monarques croates.

Representació dels primers monarques croates a la pila baptismal del temple de Júpiter, a Split

Ja ho veieu: la lenta, complexa i sagnant transició entre el món romà i la consolidació del cristianisme es poden veure de primera mà a Croàcia. Per això el viatge va ser, per a mi, tan emocionant.

Croàcia, I

Aquest estiu hem visitat Croàcia i hem fet una sèrie de descobertes interessants, que detallaré en una sèrie d’articles sobre el viatge. Comencem per la ruta. Sortim de Badalona a començaments de juliol; fem una primera parada tècnica a Montpeller i, l’endemà, una altra a Grenoble, tot just per anar-nos apropant al nostre destí. Gaudim del paisatge dels Alps i, en ruta cap a Itàlia, contemplem el pas de muntanya del Mont Cenis. Fins fa ben poc, la història havia situat molt a prop d’aquest indret el lloc per on Anníbal Barca va travessar la serralada, amb els elefants i el seu exèrcit, de camí cap a Roma, en la Segona Guerra Púnica (218 a.C-201 aC).

El nostre destí no és el d’Anníbal, sinó un altre, la que fou coneguda durant segles com a República veneciana, presidida pel lleó de Sant Marc. Ja sabeu que aquesta és una de les imatges del tetramorf, és a dir, les quatre representacions iconogràfiques que identifiquen els evangelistes: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Doncs bé, a Sant Marc, patró de Venècia, li correspon el lleó, i, aquesta imatge insígnia, la Sereníssima la va escampar arreu dels territoris que, al llarg de l’edat mitjana, va conquerir per les armes o dominar pel comerç.

Vista d’un dels canals principals de Venècia, amb els seus palaus característics

Aquest és el punt d’origen del nostre viatge. Pot semblar estrany, perquè l’article porta per títol Croàcia, però heu de saber que bona part del territori croat, sobretot indrets estratègics de les regions de Dalmàcia i d’Ístria, pertanyeren a Venècia durant anys, de manera que el lleó de Sant Marc se’ns farà present tot al llarg de la nostra ruta, mentre resseguim les costes de l’Adriàtic, que la Sereníssima va fer seves durant segles.

La nostra estada d’aquest estiu a Venècia no és pas la primera. Ara bé, la ciutat sempre té sorpreses per oferir i racons per revisitar. I això hem fet nosaltres: admirar una vegada més l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, que conserva una quantitat d’obres d’art que la converteixen en un museu en espai sacre. D’entre les peces memorables, de l’escultor Canova, dels pintors Giovanni Bellini, Ticià i altres, m’he decantat per mostrar-vos un retaule de Sant Joan Baptista, amb escultura de Donatello.

Retaule de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, a Venècia

M’ha cridat l’atenció la llegenda que l’acompanya, i que pertany a la litúrgia que l’església dedica al sant precursor de Crist; es tracta d’una antífona del repertori gregorià, que diu així:

Inscripció del retaule de Sant Joan Baptista a la mateixa església

Inter natos mulierum non surrexit maior Ioanne Baptista (Mateu, 11: 11).

Destaco, en primer lloc, les abreviatures, la qual cosa fa pensar que els fidels il·lustrats d’altres èpoques coneixien perfectament aquelles citacions evangèliques que s’havien convertit en cant o bé en pregària, ja que una lleugera indicació els era suficient per identificar-les. També vull remarcar que la forma del nom propi Ioanne, d’origen hebreu, experimenta una parcial italianització en la llegenda, ja que hi apunta la v de Giovanni.

Fem una mica d’anàlisi gramatical. El verb principal, en tercera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu actiu, és surrexit (surrigo, -rexi, -rectum). No passeu per alt el primer sintagma, amb preposició i acusatiu, seguit de genitiu plural femení de la tercera declinació, mulierum. La partícula negativa non, modificant el sentit del verb, introdueix un comparatiu que é l’adjectiu maior, i el terme de comparació en ablatiu: Ioanne Baptista.

La traducció és la següent: Entre els nascuts de dones, no n’hi ha cap de tan gran com Joan el Baptista. Els monjos de Montserrat i de Poblet avui encara entonen aquesta antífona, en les diades consagrades a la figura del sant que batejà Jesús amb les aigües del Jordà.

Com que no podem fer un monogràfic de Venècia, seguim la nostra ruta i entrem a Croàcia. Ho fem per la regió d’Ístria, de paisatge tranquil, entre muntanyes boscoses i rius calmats. Fem nit a Motovun, un poblet dalt d’un turó, de gran encant, i que permet retrobar-nos amb el símbol de Venècia, per recordar-nos que som a prop de la que fou influent ciutat italiana.

Detall d’una de les portes d’entrada a Motovun

Des de Motovun, visitem un indret de noble passat romà, la ciutat de Pula. Se’n conserva l’amfiteatre, en molt bon estat. La construcció es troba al bell mig de la ciutat, de manera que no pots deixar de contemplar-la i admirar-la quan hi arribes.

Vista exterior i interior de l’amfiteatre romà de Pula

Passejant pels carrers de Pula, i seguint la Via Flàvia, arribem al temple d’August, majestuós, amb les seves columnes corínties, presidint el que era el fòrum de la urbs romana.

Temple romà d’August, a Pula

Encara una mica més enllà, seguint el nostre passeig, trobem l’arc de triomf o dels Sergii. El nom fa al·lusió a la família dels Sergis, estretament lligada a la ciutat, en la qual diversos dels seus membres van exercir-hi càrrecs de responsabilitat; ells van ordenar la construcció d’aquest arc com a homenatge a la ciutat que governaven, i per commemorar la victòria d’August en la batalla d’Àccium, durant el període de la quarta guerra civil romana.

Arc dels Sergis, a Pula

Per arrodonir la visita, ens acostem fins a l’indret on es conserva un mosaic molt bonic i delicat, que havia pertangut a una vil·la romana. Les peces permeten reconstruir el motiu de l’obra: el càstig de Dirce, esposa del rei de Tebes. Fixeu-vos en la imatge de la dama, arrossegada per un brau. És el càstig que rebé per haver mantingut presonera i haver tractat com a esclava Antíope, donzella d’ascendència divina.

Detall del mosaic de Dirce, a Pula

I ja ens acomiadem de Pula sortint de la ciutat per la porta d’Hèrcules, imponent i en força bon estat:

Porta d’Hèrcules, a Pula

Encara estem allotjats a Motovun, i ara fem via cap a Porec. La basílica eufrasiana n’és el principal atractiu. Contempleu la meravella de la portalada i l’atri:

Detall del timpà de la porta d’entrada a la basílica eufrasiana de Porec

Atri de la basílica eufrasiana

Segur que us ha cridat l’atenció la llegenda de l’entrada: Ego sum ostium. Per me si quis introierit salvabitur.

Hi trobem dues oracions: la primera és una oració de predicat nominal, amb verb copulatiu i atribut: sum ostium; el subjecte és el pronom personal, ego. La segona oració presenta una clàusula condicional: Per me si quis introierit, que se subordina al verb principal: salvabitur. Fixeu-vos que aquesta darrera forma verbal és un futur imperfet d’indicatiu passiu del verb salvo. L’anterior, introierit, correspon al pretèrit perfet de subjuntiu actiu del verb introeo (compost de: intro + eo), i és el nucli de la subordinada condicional. Quis és un pronom indefinit que actua com a subjecte d’introierit. D’aquest verb depèn el sintagma preposicional per me (preposició + ablatiu).

TraduccióJo sóc la porta. Si algú entra per mi, serà salvat.

Es tracta d’una construcció del segle VI, tot i que hi ha restes més antigues, del IV. És, doncs, una de les representacions més primerenques d’art cristià. Croàcia n’està plena, d’aquestes mostres arquitectòniques, que impressionen per la seva simplicitat i bellesa. La basílica fou construïda en època del bisbe Eufrasi, de qui prové el seu nom. És dedicada a la Verge Maria, i la podem veure representada en el mosaic d’estil bizantí que presideix l’església. Contempleu-ne l’esplendor.

Mosaic bizantí a l’interior de l’absis de la basílica eufrasiana

I contempleu, també, el detall del bisbe Eufrasi fent donació a la Verge de la basílica que ell ordenà construir per dedicar-la al culte marià. Feu atenció a la llegenda que acompanya la figura: Eufrasius episcopus; abreujat: EPS.

Representació del bisbe Eufrasi en el mosaic bizantí

Arreu del complex trobem inscripcions dels cristians d’aquells segle reculats, que utilitzaven el Crismó, per testimoniar la seva fe. Ja sabeu que es tracta de l’abreviatura del nom grec de Crist; concretament, es prenen les dues primeres i la darrera de les grafies del terme: ΧΡΙΣΤΟΣ. Aquesta és la norma habitual, però la nostra inscripció és tan primitiva que es conforma amb les dues lletres inicials.

Baix relleu amb l’anagrama de Crist, el Crismó, a la basílica eufrasiana

En un dels mosaics de la construcció del segle IV, es conserva el símbol del peix, que també identificava els primers cristians. Recordeu que la imatge té el seu origen en l’acrònim ἰχθύς, que es constitueix amb les inicials, en grec, dels mots següents: ησοῦς χριστός θεοῦ υἱός σωτήρ: en català, Jesús Crist fill de Déu salvador.

Representació del peix en un mosaic de la basílica eufrasiana

Deixem Motovun i els paisatges d’interior per dirigir-nos cap a la costa adriàtica, i fer entrada a l’antiga regió d’Il·líria. El nostre destí és la ciutat de Zadar, més gran i animada que el tranquil poblet dalt del turó. La romana Iadera formà part, durant l’edat mitjana, de la República de Venècia. El patrimoni arquitectònic de la ciutat ho testimonia. Fixeu-vos en aquest detall de la porta d’entrada: el lleó de Sant Marc, amb inscripció dedicada a l’evangelista:

Figura del lleó, símbol de Sant Marc, a la porta d’entrada de Zadar

Pax tibi, Marce, evangelista meus.

Es tracta d’una invocació, que prescindeix de la forma verbal: Pax tibi. S’ha de remarcar la presència del vocatiu, Marce, que duu un sintagma nominal en aposició: evangelista meus.

Traducció: Pau a tu, Marc, evangelista meu.

Zadar és, arran de mar, un centre de vida dinàmica i moderna, però també de gran riquesa històrica. L’església de Sant Donat és sorprenent per la seva construcció: es tracta d’un edifici preromànic, del segle IX, elevadíssim, que és tot ell circular en el seu interior, sostingut per altes columnes que delaten la seva procedència romana.

Vista exterior de l’església de Sant Donat, a Zadar

Fixeu-vos en l’estil corinti dels capitells, i en els basaments. Cal saber que el temple fou construït enmig de la plaça del fòrum; aquesta dada ajuda a entendre d’on provenen els materials constructius de l’església.

Vista de les columnes de l’interior de l’església de Sant Donat

Detall del basament de les columnes de Sant Donat

Ben mirat, de records del passat romà de Zadar n’hi ha d’escampats arreu de la ciutat, com aquesta columna esvelta i magnífica que presideix una de les moltes places de la ciutat. Admireu-la:

Columna romana en una de les places de Zadar

Des de Zadar, visitem el poblet de Nin, de passat històric remarcable: primera capital de Croàcia i seu de la reialesa del país. Segurament per aquest motiu, hi trobem, tot i les petites dimensions del lloc, una església catedral del segle IX. El curiós és que aquesta catedral també és de mides reduïdes, tant, que té l’honor de ser la més petita del món.

Vista exterior de l’església catedral de Nin

Petita finestra de l’església de Nin

Si us fixeu en la imatge, veureu que té una certa familiaritat amb la de Sant Donat, de Zadar. No hem d’oblidar que Nin és un enclavament destacat ja des d’època romana. Actualment es conserven vestigis d’un temple dedicat a la deessa Diana, ben a prop de la catedral que heu pogut veure en imatges, i algunes columnes d’un temple dedicat al culte imperial. Durant la nostra visita, les magnífiques peces corínties estaven en restauració i les imatges sortien molt poc afavorides.

Hispani per Campanorum fines eunt I: Nàpols

L’estiu passat, una de les lectures que vaig gaudir va estar “ ‘Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia” de Maria Belmonte publicat per l’editorial Acantilado.

El punt de partida del llibre és la gran passió esteticista  dels romàntics europeus per Itàlia i Grècia i, com un viatge iniciàtic, el descobriment del sud d’Europa. El re-descobriment d’una Itàlia i una Grècia encara en part primitives i encara poc industrialitzades atrauen els estetes enamorats de la bellesa de l’art clàssic. Unit a aquest paisatge del sud, l’enyorança de l’eros socràtic. Doncs el sud i el mediterrani, bressol de civilització i paisatge idíl·lic on és possible una vida natural i panteista en contacte amb un món encara no contaminat per l’era industrial, és el que porta a la península itàlica, Capri, Sicília, Grècia,etc. a personatges com Winckelmann, Àxel Munthe, D. H. Lawrence; Lawrence Durell  i Henry Miller entre d’altres.

Aquest llibre, junt a “la Historia de San Michele” de Axel Munthe, em va convèncer de fer un viatge i aprofitar aquest periple per a retrobar-me amb aquesta vida plena d’història i d’històries.

“¿De dónde venían estas palabras ? Seguramente de muy lejos, como el eco de una edad de oro , cuando vivía Pan, cuando los árboles de la selva sabían hablar, las olas del mar cantar y el hombre escuchar y comprender” 

Axel Munthe “La historia de San Michele”

1) El viatge va començar per Nàpols. 

Per començar el nostre viatge, què millor que el bullici d’una ciutat carregada d’història on traurem la mateixa sensació que sentien, a la seva arribada, els protagonistes d’aquest viatges.

Es diu que Roma és un museu a l’aire doncs Nàpols és un teatre sota el cel. Nàpols és color, és Vesuvi, és mar, és gent alegre, és caos, és trànsit, és soroll, és folklore, és música, és pizza, mmm la pizza de Nàpols! Però, a més, és 2500 anys d’història explicada per palaus, esglésies, monuments i llocs d’art barrejats amb l’alegria i la fantasia de la vida quotidiana.

“Vedi Napoli i muori” (Veu Nàpols i mor) se sol dir. Tot i que no està clar si és perquè és tan bonica que ja no et cal veure res més o si és perquè el risc de que t’atropelli una moto amb tres menors sense el casc és molt alt, però una cosa és certa: Nàpols no et deixarà indiferent.

Castell Nouvo

Castell Nouvo

A Nàpols, el que recomano és passejar sense pressa i intentar mimetitzar-se amb l’entorn.  Perdre’s i descobrir carrers plens de roba estesa. Trobar-se amb algun dels seus quatre castells, el Castell Nuovo; El Castell dell’Ovo, especial per a gaudir les vistes del golf; el  Castell de Sant Elm; el Castell Capuà. Prendre un gelat a la famosa Plaça del Plebiscit i la seva esplèndida columnata manada construir per Gioacchino Murat, davant de la qual s’estén un dels costats del majestuós Palau Reial. A esquena del Palau es troba el Teatre de Sant Carlo, temple de la gran música i del ballet clàssic, on s’han exhibit autors famosos a nivell mundial com Gioacchino Rossini i Gaetano Donizzetti. Davant de l’entrada del teatre hi ha la Galeria Umberto I, una de les més elegants d’Itàlia, amb terres de marbre decorats amb elegants geometries. Des del teatre surt la Via Toledo, una de les principals artèries ciutadanes, i que separa la part moderna del barri Espanyol, fundat al segle XVI per Don Pedro de Toledo com allotjament per a les tropes i avui barri popular que emana el geni i el caràcter dels napolitans.

vista Lateral de la façana

Vista Lateral de la façana del Gesù Nuovo

Les esglésies de la ciutat són innombrables i és impossible de visitar-les totes en una vida, no s’ha d’oblidar la Catedral, que a l’interior acull la famosa Capella del Tresor de Sant Genaro que, a més de dues ampolles que contenen la sang del sant, custodia extraordinàries obres d’art realitzades amb metalls preciosos. Altres llocs són les Catacumbes de Sant Genaro, la Basílica de Sant Llorenç el Major, l’Església del Gesù Nuovo, façana d’un palau senyorial del segle XV i el Monestir de Santa Chiara, església franciscana, que, a més de les tombes reials, acull el famós Claustre de les Clarisses.

El patrimoni expositiu de Nàpols el formen les col·leccions d’antigues famílies nobles com els Farnese i els Borja; el Museu Arqueològic Nacional, el Museu i la Galeria Nacional de Capodimonte amb una extraordinària col·lecció d’obres mestres de Ticià, Rafael, Caravaggio i altres artistes napolitans.

Però, sobretot, val la pena la seva visita per les escenes de la vida quotidiana, olors, artistes i artesans; nens que juguen a “calci” (futbol) i motos … moltes motos! Si t’agrada viure l’ànima d’una ciutat, no hi ha dubte, la de Nàpols és aquí.

Texts i fotografies d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt II: Pompeia]

Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri

4) Capri

Agafant un vaixell des de qualsevol punt del golf de Nàpols o de la costa amalfitana es por arribar em poc temps a l’illa de Capri, uns dels llocs més visitats del Mediterrani i que, ja en l’antiguitat, era un lloc de recés per a la classe benestant de Roma.

En primer lloc s’ha d’aclarir que l’etimologia del nom Capri deriva del llatí caprae (cabres), no del grec Κάπρος (senglar), tot i que s’hagin trobat molt es restes fòssils d’aquest animal.

L’illa va estar habitada des del paleolític, època en què estava unida a terra ferma. L’illa va ser en principi grega i després romana. August, en visitar-la el 29 aC, va ser el primer a construir-hi una vil.la. Tiberi, el seu successor, hi va viure des del 27 fins al 37 dC. Després de Tiberi, altres emperadors i nobles romans la van visitar i van viure-hi fins al s. IV dC. quan una vegada caigut l’Imperi romà d’Occident, l’illa va formar part del Ducat de Nàpols. Al segle VI dC. va patir les incursions dels sarraïns, el domini dels llombards, normands, aragonesos i, finalment , dels espanyols.

Vista general de Marina Grande

Vista general de Marina Grande

En els segles XVII i XVIII, l’illa va passar un nou període de fortuna, gràcies a una Diòcesi activa i als privilegis restaurats pels espanyols i els Borbons. Aquest període de fortuna està avalat per l’espectacular arquitectura de convents i esglésies que es poden admirar en els dos centres urbans (Capri i Anacapri). A partir de la segona meitat del s. XVIII, molts dels viatgers que descendien cada vegada amb més freqüència, des de l’Europa septentrional, atrets pel sol i la recerca d’un món mític primitiu, van incloure Capri en els seus itineraris. Des de la primera meitat del s. XIX, després de descobriment de la Gruta Blava (Grotta Azzurra), van començar a arribar a l’illa visitants italians i estrangers, atrets pel clima, per l’hospitalitat de seus habitants, pels colors i l’atmosfera magnètica dels seus racons. Artistes, intel·lectuals, escriptors, exiliats, rics i excèntrics la van triar com residència temporal o permanent, d’entre aquest ressalto l’Àxel Munthe.

Tot i que des del segle XIX s’ha convertit en un lloc associat amb luxe i bona vida, ja a l’antiguitat, les cròniques de Tàcit i Suetoni ens deien que els emperadors August i Tiberi havien elegit aquesta petita franja de terra per a la construcció de cases principesques i per viure una vida rica i bella.

Villa Iovis
Va ser la vil·la principal de l’emperador Tiberi (una de les dotze que va manar construir a l’illa). Aquest va projectar-la com un palau, fortalesa i pretori al cim d’un escull de 334 m. sobre el mar. La seva arquitectura accentua l’espectacular escenografia natural pujant de desnivell amb escalinates fins arribar a l’allotjament privat de l’emperador: Des de l‘ambulatio de la “lògia imperial” la vista domina tot el golf de Nàpols. Els edificis s’organitzen al voltant de quatre enormes cisternes destinades a l’emmagatzematge d’aigua.

Salt de Tiberi

el Salt de Tiberi

Des del 27 al 37 dC, Tiberi va governar l’Imperi des de Capri. La flota i el far situats a la vil·la eren utilitzats com a mitjà de comunicació òptica, mantenint així la comunicació amb Roma.

A la dreta de l’entrada de la Villa Iovis es troba “el salt de Tiberi”, promontori des d’on, segons es diu, l’emperador precipitava les seves víctimes, que després de llargues i “refinades” tortures eren llençades al mar, on els esperaven mariners per a masegar, amb els seus estris, els cossos fins l’últim hàlit de vida.

Vil·la Imperial de Damecuta
Ocupava tota la plana, amb àrees de servei, cisternes i allotjaments pels servents. La residència imperial envolta la vora panoràmica de l’altiplà i recorda la Villa Jovis per l’àrea, també en forma d’hemicicle, separada de l’àrea privada de l’emperador. S’hi pujava des de la zona de la Grotta Azzura. A l’època medieval s’afegeix la torre de vigilància per defensar-se de les Incursions dels corsaris sarraïns.

Scala Fenicia

Scala Fenicia

Escala Fenícia
Traçada pels primers colonitzadors grecs, aquesta escala del més de 800 esglaons va ser l’única via de comunicació entre les zones altes de l’illa i la Marina Gran fins al 1877. Malgrat el seu apel·latiu de “Scala Fenícia”, la construcció s’atribueix als grecs, ja que en la part alta els graons es van entallar a la roca segons el costum que adoptaven per unir les Acròpolis a les marines. L’escala comença al carrer de Palazzo a Mare; centre grec del Capri antic, travessa horts vinyes i segueix cap amunt creuant l’actual carretera prop de la capella de Sant Antoni, que es troba per damunt de Capodimonte, on trobem la Porta della Differenzia (porta de la diferència) que deu el seu nom a la rivalitat entre els municipis.

Villa San Michele d’Axel Munthe

Es divisa al final de l’Escala Fenícia, per sobre de la Vil·la de l’emperador Tiberi a Capodimonte. S’eleva a la terra dels somnis des que el metge i escriptor suec Axel Munthe la va descobrir. Durant un viatge, en la seva joventut, al 1876 es va va adonar que aquest racó amb vistes al Golf de Nàpols, amb una casa colonial i les ruïnes de la capella de Sant Miquel, era el seu “lloc de l’ànima”. La compra i la restauració va ser allò que va esperar durant gran part de la seva vida. Aquest procés, un procés de trobada i ubicació dins la vida desitjada, és narrat al llibre “La història de Sant Michele”. Avui compta amb jardí, una àmplia terrassa amb columnes i lògies que uneixen l’habitatge amb la capella restaurada com a biblioteca. A més dels objectes locals i d’art es pot visitar un gran jardí botànic, les restes d’un cubiculum i una misteriosa esfinx.

Vil·la San Michele

Vil·la San Michele

Per acabar, afegiré una nova cita llibre “La història de Sant Michele”, que em va fer emprendre aquest viatge.

“La casa era pequeña; las habitaciones pocas; pero había galerías, azoteas y pérgolas en torno para poder contemplar el sol, el mar, las nubes; el alma necesita más espacio que el cuerpo”
Axel Munthe “La historia de San Michele”

Text i fotografies d’Alfonso Campo.