Category Archives: Itàlia

Helvetia I: Genua, Janus a la Ligúria

El viatge fins a Helvècia és llarg, si l’emprens en cotxe per la Via Domitia. Cal fer una paradeta de camí i, si de pas coneixem llocs i aprenem coses, millor que millor. Al lloc triat, Gènova, l’antiga Genua de lígurs i romans, trobem una ciutat portuària plena de moviment i amb un barri antic amb molts ressons històrics. Només arribar, com em passa a tot arreu, però especialment a Itàlia, les referències clàssiques em plouen de totes bandes:

  • El nostre allotjament – ai els fats!- es diu precisament Hotel Helvetia i es troba al costat de la foccaceria Olimpo.
  • També aparquem al Garage Olimpo. Em sorprèn que la fletxa indiqui cap avall (sotto-bellow), no quadra amb l’altitud de la muntanya on viuen els déus.
  • Però pel voltant comprovo que igualment podríem haver fet nit a l’Hotel Saturnia o aparcat al Parking Minerva.
  • Al dia següent, assedegada després de recórrer la ciutat en plena canícula estival, m’assec a refrescar-me i al got de cervesa fresca trobo un consell molt recomanable: CARPE BEER.
  • Al port turístic podria haver agafat el vaixell NEPTUNUS, però no va ser el cas.
  • I al palazzo Spinola un ecce homo d’Antonello da Messina em contempla amb la poca esma que solen tenir -ai las!- aquesta mena de representacions pictòriques.

Us en deixo el recull d’imatges perquè vegeu que no m’ho invento i perquè desenvolupeu les mostres de pervivència que identifiqueu.

Al principi feia esment al viatge com a font de coneixement, de noves descobertes, doncs en aquest cas m’ha apassionat esbrinar l’etimologia del nom de la ciutat. En altres articles de viatge el títol reflectia el nom llarg i pompós que els romans posaven a les seves fundacions,  com Augusta Praetoria Salassorum o Iulia Augusta Taurinorum. En aquest cas, tenim simplement Genua, segons algunes versions topònim provinent de la tribu dels lígurs, que la tenien com a port principal, per posteriorment passar a ser la capital de la província romana de Ligúria. No obstant, després de fer un repàs de la webgrafia sobre el tema, sembla que la qüestió no està gens clara, per tant, em quedo amb l’explicació d’aquesta inscripció amb què per sorpresa em vaig topar al costat d’un templet del déu Janus, el de les dues cares, principi i final, passat i futur… Va ser ell realment qui va fundar la ciutat i li va donar nom? De Giano a Genova? No seré jo qui contradigui aquesta llegenda. Si non è vero è ben trovato… Sigui com sigui, podríeu explica alguna cosa més d’aquesta divinitat? I d’un terme que segur que en prové?

Inscripció a prop del “Pozzo de Jano” [Foto: Carmen López]

Moltes més curiositats i experiències us podria explicar d’aquesta ciutat que, com moltes altres, reflecteix l’ambició, vanitat i riquesa dels rics i els seus palaus enfront de la plebs que pateix els seus abusos. Abans i fins ara… Però per no deixar-vos amb un mal gust de boca us recomano que, si mai hi aneu, feu un passeig pel Corso d’Italia fins al poblet de Bocadasse, amb les seves casetes de colors i platges de còdols. I sobretot tasteu vora el mar els coni de peix arrebossat.

[Font: Tripadvisor]

TERESA

Tres dies a la ciutat de Ròmul!

Durant el cap de setmana del 26 al 28 de novembre de 2022 vaig anar a Roma, la capital d’un dels imperis més importants a la història. Vaig viatjar-hi amb la meva tieta com a regal del meu aniversari i ens vam endinsar en la història d’aquesta preciosa ciutat. Per cert, em podeu explicar l’origen del títol que he triat per a l’article?

“Museu” de l’aeroport de Roma.

El primer dia, quan vam arribar a l’aeroport (Fiumicino) em vaig fixar que hi havia un petit museu, amb moltes escultures i quadres de personatges i persones molt importants d’aquesta ciutat. Vaig estar investigant, però no vaig trobar quins personatges eren ni d’on provenen. Seríeu capaços d’investigar alguns personatges que es troben en aquest museu i d’on provenen? 

Quan vam arribar a l’hotel vam deixar les coses i vam anar directes a descobrir Roma. Una de les primeres coses amb què ens vam topar va ser la Fontana Di Trevi, on l’endemà ens van fer un tour i ens van explicar moltes de les curiositats d’aquesta font. Dissenyada en un principi per Bernini el 1625, en ple estil barroc, està situada a le tre vie, lloc on confluïen tres antics aqüeductes subterranis. D’on creus que li ve el nom? Qui hi ha representat en aquesta font? 

“Fontana Di Trevi”.

Una de les curiositats que vam descobrir el primer dia, abans del tour, va ser la llegenda de les tres monedes. Diuen que has de llençar tres monedes en aquesta font. La primera serviria per tornar a aquesta meravellosa ciutat, la segona per trobar l’amor i la tercera et concedeix un desig. Perquè això passi, haurem d’agafar les monedes amb la mà dreta i llençar-les per sobre l’espatlla esquerra d’esquena a la font.

Òbviament, vaig caure en la temptació d’aquesta llegenda i vaig llençar les tres monedes.

“Fontana Di Trevi”.

Seguint les instruccions de la nostra guia, vaig fixant-me millor en aquesta font i vaig descobrir que una de les finestres era pintada. Ara ja no me’n recordo, em podríeu fer memòria de què va passar amb aquella finestra?

 

 

 

Panteó romà.

Panteó romà.

Seguint el nostre camí, vam trobar el Panteó romà. Al porxo s’hi llegeix M·AGRIPPA·L·F·COS·TERTIVM·FECIT (Marcus Agrippa, Lucii Filius, Consul Tertium Fecit). Realment Marc Agripa va construir l’originària (la primera abans de cremar-se), però qui va reconstruir-lo? Investigueu i trobeu qui va construir el Panteó tal com ara el podem veure.

L’endemà, ens van explicar que a Roma hi havia molts obeliscs i sens dubte el de la foto va ser el meu preferit. Ens van explicar que la base on s’assenta, l’Elefantino, va ser dissenyada per Bernini per ser emplaçat a la Plaça Minerva, i representa un elefant com símbol de saviesa.

Obelisc de la plaça Minerva.

Un frares dominics van trobar aquest obelisc egipci i van decidir amagar-lo, però finalment se’n va assabentar el Papa Alexandre VII i van fer un concurs per veure qui podria dissenyar-ne la base. Bernini va ser l’escollit, però els sacerdots es van enfadar i van decidir que cada matí que el Bernini treballés en la seva escultura l’insultarien. Bernini s’hi va tornar i per emprenyar-los va posar el cul de l’elefant de cara a la finestra del seu convent i la trompa a la manera d’un gest violent amb la mà. Per què utilitzaven els obeliscs els romans i per què hi ha obeliscs egipcis? I per què em sona tant el nom d’aquesta plaça?

Font i església de la piazza Navona.

L’última parada d’aquest Tour va ser la Piazza Navona, on trobem tres fonts i una església. Els protagonistes de la següent curiositat de Bernini i les seves discussions són: la font dels quatre rius i l’església de Sant’Agnese in Agone. Bernini va construir una font on estan representats quatre continents amb els rius mes importants: Àfrica, amb el Nil; Europa, amb el Danubi; Àsia, amb el Ganges; i Amèrica, amb el Riu de la Plata. L’església va ser construïda pel seu enemic Francesco Borromini. Resulta que Francesco va fer una escultura d’una dona girant la cara a la font, fent veure que la font no valia res en comparació amb la seva església. Bernini va decidir que Amèrica, el personatge més a prop a l’església, reaccionés de forma que semblés que aquesta anava a caure en qualsevol moment. Com si estigués tan mal feta que era impossible que es mantingués de peu. Expliqueu-me com està representada cada característica d’aquests continents en els personatges de la font de Bernini. 

Colosseu.

Colosseu.

El dia següent era el de partida, però clarament falta un monument de Roma imprescindible que no podia faltar. Sí, estic parlant del magnífic Colosseu! D’aquest no us en puc dir gran cosa, ja que quasi no va haver-hi temps de veure’l i impregnar-me de la seva història; així i tot, vull que me n’expliqueu algunes.

 

Espero que la llegenda de les tres monedes de la Fontana di Trevi sigui certa i pugui tornar un altre cop per endinsar-me a la resta de monuments que m’han quedat pendents!

Fins a una altra, Roma!!!

Fotos i text: Mariona Roig (Món clàssic 1BAT)

Gallia Cisalpina VI: Catulli villa

Brèscia és una base d’operacions ideal per gaudir de la zona dels llacs del nordest d’Itàlia, especialment el de Garda i el de Como.

Mapa del llac de Garda [Font: turitalia]

Del Llac de Garda en vam gaudir amb un relaxant concert del festival Colpi di colore a recer del castell de Moniga del Garda, concretament el titulat Ciak, si suona, en què el trio femení Ankordis versionava bandes sonores cinematogràfiques. També vam banyar-nos a la platja més maca, la punta San Vigilio, però va ser a Sirmione, on a més d’impregnar-nos del glamour de la jet set italiana i deixar-nos enlluernar per uns aparadors plens d’una roba preciosa, però lluny de les nostres butxaques, vam topar-nos també una mostra de l’elit del món romà, l’anomenada Vil·la de Catul.

Vil·la de Catul a Sirmione. [Foto: Josep Lario]

De la mateixa manera que personatges famosos com Maria Callas i el seu espòs Giovanni Meneghini van triar Sirmione  com a lloc de repòs i relax, també un ric patrici romà del segle I aC-I dC va triar el promontori d’aquesta península, per construir-se una magnífica vil·la d’estiueig amb inigualables vistes al llac. A partir del tríptic informatiu enllaçat al paràgraf anterior explica què és una vil·la i quins altres tipus d’habitatges tenien els romans, qui és Catul i per què aquest jaciment primer s’anomenava Gruta i després Vil·la d’aquest poeta.

Exposa també qui era Maria Callas i com és el seu nom en lletres gregues. Va ser precisament al davant de la seva vil·la que, aprofitant la sortida d’uns clients, vam colar-nos al jardí de la luxosa Villa Cortine per tal de capturar la imatge de la Victòria alada de Brèscia, ¿recordeu que us havia promès una explicació? Vam poder sortir abans que tornés a ajustar-se la tanca, tot sigui per l’art clàssic. Prometeu que no direu res a ningú?  😀 

Sirmione [Fotos: Carmen López]

Mapa del llac de Como [Font: turitalia]

Si us he parlat del glamur del llac de Garda, què diré del de Como? Durant un plaent recorregut en vaixell es poden anar contemplant les luxoses vil·les que s’han anat construint al llarg de la riba. Per dir només alguns noms, tenen o han posseït alguna d’aquestes vil·les personatges com Madonna, George Clooney, Gianni Versace, Ronaldinho, Sylvester Stallone, Julian Lennon… No vam treure l’aigua clara de quina era cadascuna, però aquí teniu un muntatge de les fotos que vam fer per si enxampàvem alguna exclusiva. No obstant, crec que el meu futur no és fer de paparazza… 🙄

Però no us penséssíu pas que en aquesta darrera etapa no vaig trobar cap petjada clàssica. Cansada de tanta navegació, de la contemplació d’una vida luxosa tan fora del meu abast, arribo a Como per seure un moment a descansar i recobrar forces, i ¡oh sorpresa! a la façana principal de la seva catedral trobo dos vells amics clàssics: Plini el Jove i Plini el Vell. Qui eren aquests dos personatges i quina és la seva relació amb la zona?

Plini el jove i Plini el Vell a la façana principal de la catedral de Como. [Fotos: Carmen López]

Totes les coses bones acaben algun dia, a la darrera etapa del viatge vam tornar als Alps, aquest cop els francesos, i a l’ombra del Montblanc vaig trobar aquella fresqueta que tanta falta feia a Catalunya. Mirar la neu del seu cim de 4000 m i endinsar-se a l’interior d’una de les seves glaceres, el Mer du Glas, va posar el punt final perfecte a la pausa estival.

Montblanc i Mer du glace [Fotos: Josep Lario]

Fins a la propera!

TERESA

Gallia Cisalpina V: Brixia

Deixem les altes muntanyes dels Alps Italians i ens dirigim a Brèscia, el parc arqueològic de la qual va ser declarat el 2011 Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO. No és estrany per tant que, com Aosta, aquesta capital del nord d’Itàlia mereixi també un article monogràfic.

Plànol de la Brèscia romana amb els espais visitables actualment. [Font: Fondazione Brescia Musei]

Comencem pels fragments del fòrum disseminats pel centre històric o inserits en edificis posteriors, que ens ajuden a entendre l’estuctura de la ciutat antiga.

Restes del fòrum de Brixia [Fotos: Josep Lario]

També són interessants les restes del teatre annex al temple Capitolí. En quina altra ciutat en vaig trobar? Compareu-los.

Teatre romà de Brixia. [Foto: Josep Lario]

Però la joia d’aquest llegat romà és, sens dubte, el Temple capitolí i sobretot l’estàtua de la Victòria alada que es conserva al seu interior. Esbrineu d’on li ve el nom al temple i quines divinitats s’hi veneraven.

Temple capitolí de Brèscia. [Foto: Josep Lario]

Victòria alada del temple capitolí de Brèscia [Foto: Carmen López]

A l’interior del Museu allotjat al darrera de les columnes s’hi troba l’estàtua de la Victòria alada, majestuosa obra d’art de bronze que representa aquesta divinitat escrivint el nom del guerrer vencedor a la part interior d’un escut i posant amb fermesa el seu peu a sobre d’un casc. Actualment hi falten els acessoris, però us puc ben dir que la sensació de bellesa, lleugeresa i fermesa que la seva contemplació provoca supera amb escreix moltes de l’escultures clàssiques que conec, i ja us podeu ben creure que són moltes.

En aquest enllaç podreu fer una visita 360º a l’interior del museu, tot i que evidentment la impressió no pot ser mai la mateixa que en directe. Trobareu l’estàtua a la sala entrant a la dreta. No obstant, de la sala central, la primera, transcriviu algunes de les inscripcions que hi apareixen, i si podeu traduir i interpretar-ne alguna, millor. Aquest vídeo també us pot ajudar a fer-vos-en la idea.

Més endavant, al luxós hotel de 5 estrelles Villa Cortine de Sirmione, vaig sentir una gran emoció en trobar una reproducció d’aquesta escultura amb els complements, l’escut i el casc, tal com se suposa que es trobaven originalment. Al proper lliurament ja us explicaré com vam aconseguir aquesta instantània. Compareu-la amb l’original i interpreteu què significa això que està fent la dea.

Reproducció de la Victòria alada de Brèscia als jardins de la Villa Cortine de Sirmione. [Foto: Carmen López]

No cal dir que el patrimoni brescià no consta només de restes romanes, hi ha també un castell, esglésies i monestirs medievals com Santa Giulia i San Salvatore, el palau de la Loggia i el rellotge astronòmic renaixentistes, així com mostres de l’empremta feixista de Mussolini a la Piazza de la Vittoria, com l’edifici de correus, plena d’emes per augmentar l’ego del dictador, però jo em quedo amb una escultura de fa tot just un any.

“El pas del temps suspès” escultura de Stefano Bopmbardieri a Brèscia [Foto: Antonio Córdoba]

A les nostres qüestions al davant d’aquesta curiosa proposta, el Paolo, el guia d’excepció que vam tenir amb nosaltres durant la visita de la ciutat, ens va explicar el significat de l’escultura de Stefano Bombadieri titulada El pas del temps suspès. Sembla que el pobre rinoceront representa el sentiment d’aturada, d’incertesa, indefensió i impotència que vam sentir tots nosaltres durant els dies més durs de pandèmia COVID, especialment durant el confinament. Digueu-me, ja que aquesta experiència també és vostra i la teniu recent, si us identifiqueu amb aquest muntatge i, per tant, l’artista aconsegueix el seu objectiu.

En fi, no ens posem tant reflexius recordant temps pitjors i mirem endavant, als propers dies que ens portaran a un món de glamur, els llacs de Garda i Como ens esperen! I com sempre  per recuperar forces, la gastronomia local ens donarà ànims per continuar, per deixar de ser rinoceronts penjats i esdevenir lleugeres gaseles.

Casoncelli, la pasta típica de Brèscia, acompanyats amb la suau cervesa Moreti al restaurant Vasco de Gama [Foto: Carmen López]

TERESA

Gallia Cisalpina IV: Aqüeducte d’Aël

Amb prou feines recuperats de la riquesa arqueològica d’Aosta, tonem al cotxe per fer un petit trajecte per la zona vinícola més al sud fins a l‘Aqüeducte d’Aël, una nova sorpresa per a una devoradora de romanitat com jo. Com sempre, compareu-lo amb algun altre aqüeducte visitat o proper.

Aqüeducte d’Aël. Aymavilles [Foto: Josep Lario]

Construït l’any 3 aC per al transport d’aigua i el rentat de minerals a Aosta, aquest edifici tenia doble servei, ja que al seu interior tenia també un passadís per a persones sobre el torrent Grand-Eyvia. A hores d’ara també cal fer una petita aportació econòmica per poder travessar-lo, primer per sobre i després per l’interior, on un terra de vidre em va fer senir com en un d’aquells televisius Jocs del calamar. Per sort, vaig superar-la prova i això em permetrà continuar fent-vos classe, tranquil·les. 😉

Visita a la part superior i inferior de l’Aqüeducte d’Aël, Aymavilles [Fotos: Josep Lario]

Va ser construït per la iniciativa privada de Caius Avillius Caimus, originari de Patavium (Pàdua), i per tant, segurament cobrava un import al tanseünts. Aquí teniu la inscripció adossada al vessant nord, tanscriviu-la i intenteu interpetar-la, tot buscant informació, si cal. Expliqueu també els elements del nom complet del personatge esmentat.

Inscripció de l’Aqüeducte d’Aël. [Foto: Josep Lario]

Per celebrar el fet d’haver sortit indemne d’aquesta petita aventura, passem per la Cava de les 11 comunes, a Aymavilles, on fem un tastet dels vins de la regió: negres aspres, muntanyencs, algun rosat i un blanc afruitat de resonàncies germàniques pel qual finalment ens vam decidir.

Ampolla de MÜLLER-THURGAU · 2021 [Font: web oficial de la Cave des onze communes]

Aviat tornarem a canviar d’escenari, anirem més a l’est, a la zona dels llacs, amb base a un altra bella ciutat, Brèscia.

TERESA

Gallia Cisalpina III: Augusta Praetoria Salassorum

Després la petjada llatina tangencial trobada a Grassoney, només arribar a Aosta, la capital de la vall homònima, em va venir al cap la frase Aosta bé val un article. I és que nomes trepitjar la ciutat, el visitant descobreix una imponent urbs romana, si tenim en compte els monuments que anem trobant.

Fundada el 25 aC, se l’anomena la Roma dels Alps pel seu paper clau en la romanització de la zona alpina. Com en altres ocasions, us demano que analitzeu i interpreteu el nom complet que consta al títol.

Vies romanes de la zona alpina, amb Aosta a la intersecció de la que la travessa de nord a sud i la de d’est a oest. [Foto Josep Lario]

Fem un viatge en el temps i descobrim què podia trobar el viatger, esgotat de travessar altes muntanyes, a mida que s’atansava a aquest oasi de romanitat.

Pont romà d’Aosta [Foto: Antonio Córdoba]

  • Arc triomfal d’August. Actualment aquesta construcció romana té afegits d’èpoques posteriors, però no hi ha cap dubte que la seva presència indicava que s’estava a punt d’entrar en dominis de la poderosa Roma.

Arc triomfal d’Aosta [Foto: Josep Lario]

  • Porta Pretòria. De ben segur, aquesta entrada trilobulada i de doble pany adossada a la imponent Torre Prètòria acabava de convèncer fins i tot al més incrèdul de la importància de la ciutat a la qual s’accedia.

Porta Pretòria d’Aosta [Foto: Josep Lario]

  • Restes del teatre. Entrant per la porta pretòria a mà dreta s’accedia al teatre i més enllà hi havia l’altre edifici d’oci, l’amfiteatre, del qual no se’n poden visitar les restes. El teatre, en canvi, ens rep amb un majestuosa paret de la façana, mentre que de la cavea i el frons scaena en queda ben poca cosa. Per cert, m’expliqueu que són? Em va sobtar que en les reconstruccions apareix com un edifici cobert, cosa poc freqüent en els teatres romans. Ara bé, amb el fret de deu fer en ple hivern, també es pot entendre.

Teatre romà d’Aosta. Al fons s’observa el mur exterior i a l’esquerra de la imatge, els accessos a la càvea. [Foto: Josep Lario]

  • Fòrum i criptopòrtic. Entre les restes del fòrum, disseminades per tota el centre històric de la ciutat, m’agradaria destcar el criptopòritc, una joia arquitèctònica, al meu entendre, per la profunditat dels seus passadissos i la fermesa de les seves arcades, que conviden a passejar-hi o a jugar-hi a fet i amagar. Per cert, podeu explicar què és un criptopòrtic i l’origen dels dos ètims que componen aquest mot?

Criptopòrtic del fòrum d’Aosta [Foto: Antonio Córdoba]

En aquesta maqueta que s’exhibeix al museu arqueològic de la ciutat podem veure la disposició i l’estructura de la ciutat romana d’Augusta Praetoria. Podeu explicar l’urbanisme de la ciutat romana a partir d’aquesta imatge i dir a quin dels monuments esmentats correspon cada número?

Maqueta d’Augusta Pretòria. Museu arqueològic d’Aosta. [Foto: Antonio Córdoba]

No lluny d’aquesta població m’esperava encara un monument francament interessant pel fet de ser d’utilita pública, però gestionat de manera privada pel seu promotor, i això també mereix un article… Mentrestant, a part de les qüestions puntuals anteriors, vull que compareu el nom, els monuments i l’estructura d’aquesta ciutat amb els de les altres presentades en aquesta sèrie de viatges i també de les visitades a prop de casa nostra.

I com no, segur que ja trobàveu a faltar mostres de pervivència per interpretar (les tres R, ja sabeu). Doncs bé, a sota mateix de la porta Pretòria, vaig trobar aquest rètol d’un restaurant. No podia ser d’altra manera, em vaig dir, ¿oi que m’enteneu?

Restauran annex a la Porta Pretòria d’Aosta [Foto: Teresa Devesa]

Bufa, això de parlar d’un resaurant m’ha fet pensar que no només d’arqueologia viu la filòloga clàssica. De tant en tant també cal fer una parada i gaudir de la fantàstica gastronomia italiana. Avui comencem per un còctel, el BelliniSalute!

Brindis amb Bellini a Aosta. [Foto: Antonio Córdoba]

TERESA

Gallia Cisalpina II: Castell de Savoia

Després de l’estada llampec a Torí, ens posem en marxa cap la segona etapa del nostre periple, la Vall d’Aosta. De camí cap al petit poblet on ens allotjarem, Étroubles, ens desviem a Gressoney per visitar el castell alpí de la reina Margarita de Savoia, sí dels Savoia que tenien palau i estàtues a Torí, i fins i tot una via important, el Corso Regina Margherita, dedicat a la mestressa de l’edifici que ens ocupa.

Castell de Margarita de Savoia. Grassoney [Foto: Antonio Córdoba]

Evidentment, aquí no trobaré restes romanes, car aquesta bona senyora va néixer el 1851, però la llengua llatina sí hi era present. Mireu les fotografies i intenteu analitzar morfosintàcticament i traduir el seu contingut, tot ajudant-vos amb el peu d’imatge.

Inscripció ubicada al sostre del distribuidor de l’escala del 1r pis on als convidats se’ls acollia i indicava l’habitació on estarien allotjats. Com que aquesta caligrafia semiuncial és difícil de llegir, us ho transcric: “Hic manebimus optime”. [Foto: Antonio Córdoba]

Paret lateral de l’escala monumental de fusta on podem llegir, com en la xemeneia de la planta baixa i altres indrets, un dels lemes de la família Savoia: “Fert”. [Foto: Antonio Córdoba]

Després d’aquesta vall amb profundes arrels germàniques, encara present tant en l’arquitectura de les nombroses cases Walser com a nivell lingüístic, pel dialecte alemany que encara s’hi parla. Mai no deixa de causar-me admiració la fantàstica diversitat lingüística del món que ens envolta!

Per sentir-me com una reina, i abans del merescut descans, recorro l’agradable caminoi que la tal Margarita recorria cada dia, després que la mort d’un amic li va provocar por de pujar muntanyes com solia fer. Al dia següent tocava Aosta, amb molta teca clàssica o sigui que a l’agradable xalet d’Etroubles que havia ser el meu allotjament per quatre dies vaig gaudir del meu merescut descans.

[Foto: Carmen López]

Teresa Devesa

Gallia Cisalpina I: Iulia Augusta Taurinorum

Ai Itàlia, per molt que vulguis és un país que no te l’acabes… aquesta vegada toca el Nord. Avanti!

Després del llarg viatge fins a Torí, ens trobem aquesta ciutat, una mica decadent al meu entendre, però amb un passat romà inesperat. Al final d’un seguit de places i galeries majestuoses (Porta Nova, San Carlo (1), Porta Palazzo…), la Via Roma desemboca a la Piazza Castello (2) i els Jardins del Palau reial dels Savoia (5). Ben a prop, al costat de la Catedral (3), ens surten a l’encontre els vestigis de l’origen romà de la ciutat, l’anomenat Quadrilàter romà, amb el que queda del teatre (4) i, sobretot, la Porta Palatina (6), que clausura el Parc Arqueològic, inaugurat el 2006. Dues estàtutes, de Juli Cèsar i Octavi August respectivament, donen fe de la importància de la ciutat al segle I aC i ens ajuden a entendre el nom de la ciutat. Em podeu explicar els tres elements que el componen? Ja sabeu que els noms de la ciutat són molt importants per conèixer-ne els orígens, esmenteu altres ciutats properes que tenen el termes Iulia i Augusta a la seva nomenclatura.

Visió general de la zona visitada amb la numeació corresponent al text. [Foto: Josep Lario]

Aquesta porta és una de les millor conservades del segle I aC. Amb les seves altes torres i els quatre arcs d’entrada i sortida, ha tingut més sort que la porta Decumana, aprofitada com a base de l’estructura medieval del Palazzo Madama. Intenteu deduir quin ús teien cadascuna de les arcades i amplieu la informació sobre aquest monument.

Porta Palatina [Foto: Josep Lario]

Torre Antonelliana [Foto: Josep Lario]

Després d’aquest bany de romanitat, no penseu que vaig deixar Torí sense fer un cop d’ull a la Mole Antonelliana (6), monument icònic de la ciutat que actualment allotja el Museu del cinema o fer un mos al Mercat Central, on es pot triar entre una bona i variada oferta gastronòmica. I per als amants del futbol, un lloc de culte d’obligada visita és l’estadi de la Juventus i la glamurosa oferta de la seva botiga, que traspua moda italiana fins i tot per a la roba esportiva. Per cert, el nom d’aquest equip té origen llatí, me’l podeu explicar? Coneixeu algun altre club esportiu proper amb un nom semblant?

[Font: Estadios del mundo. Portada vídeo Youtube]

Finalment, per enllaçar amb els següents lliuraments d’aquesta sèrie d’articles de viatge, que promet ser llarga, em podeu explicar per què l’he anomenada Gallia Cisalpina?

TERESA

Έλλας, Έλλας, η μάνα μου (I)

He acabat segon de Filologia clàssica i el meu amor per la llengua i la cultura gregues ha portat el meu pare a organitzar un viatge familiar per terres hel·lèniques.

La ruta del nostre viatge d’aquest estiu

És el meu primer contacte amb Grècia, i el tercer per als meus pares, que l’han visitada en anteriors ocasions.

Comencem la nostra ruta a Roma, on arribem després d’haver desembarcat al port de Civitavecchia, provinents de Barcelona. Aprofitem per recordar racons visitats en altres estades:

Colosseu, arc de Constantí, fòrum i columna de Trajà, panteó: els ineludibles de la Roma clàssica. Us en deixo algunes imatges:

L’Arc de Constantí, a Roma, prop del Colosseu

Vista general del fòrum romà

Vista de la cúpula del Panteó romà

No renunciem a una passejada per la ciutat barroca. Comencem amb Santa Maria Maggiore, pugem fins a San Pietro in Vincoli per admirar el Moisès de Miquel Àngel.

El Moisès de Miquel Àngel, a l’església de San Pietro in Vincoli, a Roma

Seguim la ruta barroca a Santa Agnese in agone, i tanquem el circuit a Santa Maria della Vitoria per contemplar l’èxtasi de santa Teresa, tot i les obres de restauració.

Un detall de l’èxtasi de Santa Teresa, de Bernini

Acabem amb l’espai immens de les termes de Dioclecià, que avui és un complex d’esglésies i museus. Admireu Santa Maria degli Angeli e dei Martiri.

Feta aquesta visita a la ciutat eterna, ens dirigim vers la Pulla, al sud d’Itàlia, una regió poc coneguda, però molt atractiva. El nostre destí és la petita vila de Conversano. Petita, però no insignificant. Ens allotgem al costat de la catedral de santa Maria, d’estil normand.

Interior de la Catedral de Santa Maria, de Conversano

Ben a la vora, el castell dels Aragonesos, record de la proximitat de la regió amb el regne de Nàpols, estretament vinculat a la Corona catalano-aragonesa des d’Alfons el Magnànim.

Vista del castell dels Aragonesos, a Conversano

I visita a un racó encantador de la costa adriàtica, Polignano a mare, un balcó sobre el mar, amb roques habitades des de la nit dels temps.

Penya-segat sobre el mar, a Polignano a Mare

Si d’habitatges particulars es tracta, no es poden passar per alt els trulli d’Alberobello, una mena de construcció tradicional, que és una meravella d’arquitectura popular, que aprofita els materials del territori i basteix cases modestes, però confortables i fresques.

Els trulli, a Alberobello, arquitectura històrica

Pau Molar. 2n de Filologia clàssica. UB

Έλλας, Έλλας, η μάνα μου (ΙΙ)

Deixem la Pulla, ens dirigim a Bríndisi per embarcar cap a Igoumenitsa: serà el nostre primer destí en terres gregues. Naveguem vuit hores i arribem a Limenas Igoumenitsa quasi a les 10 de la nit; i encara hi hem d’afegir una hora més perquè canviem de fus horari.

Arribada al port d’Igoumenitsa,ja entrada la nit

Ens allotgem en uns apartaments; ens hi espera el propietari, un grec amable i cortès que ens acompanya al nostre refugi epirota. Em pregunta el meu nom, i li responc amb el meu grec après a classe. “Jo també em dic Pau” (Εγώ καὶ ονομάζομαι Παύλος), diu ell, i establim una complicitat que durarà fins al comiat. A partir d’aquest moment, la meva família i jo no som els seus clients, som els seus hostes. Paulos Zigos, aquest és el nom complet del nostre amfitrió, ens para taula; és tard, però ens ofereix tot el que té a la cuina, el que ha preparat la seva muller: formatges i iogurt, verdures, guisats deliciosos i postres.

L’endemà, ja refets, emprenem la descoberta de la costa jònica. Travessem l’Aqueront, que arriba al mar formant un delta. Poc abans de la desembocadura, el riu s’estén en un seguit de llacunes ben curioses. Sota el sol de justícia que cau, i amb la carretera pel mig, no és fàcil imaginar el barquer Caront conduint les ànimes fins a l’entrada de l’Inframón. Cal tancar els ulls i posar-hi una mica de fantasia, com la que inspirava els antics per als seus relats mítics.

Costa avall d’Igoumenitsa, trobem Parga, un poblet deliciós arran de mar. A poca distància de la platja, una illeta amb dues ermites blanques, que semblen tretes d’una prosa de Josep Pla –una de les meves lectures d’aquest estiu. Hi passem la tarda, fins a l’hora de retirar-nos a descansar.

La platja de Parga, amb la illeta que l’acompanya

L’endemà ens espera un dia intens: Corfú (Kérkira, Κέρκυρα, en grec), l’illa fortalesa cobejada per turcs, venecians, francesos, anglesos… També és la suposada illa dels feacis, on Odisseu arriba nu i desorientat, sense nau.

Corfú és una estratificació de pobles i de cultures. L’illa ens rep amb una façana de gust venecià.

Arribada a l’illa de Corfú

Entrem a la ciutadella per places i carrers d’aire afrancesat.

Carrers i porxos a l’entrada de la ciutadella de Corfú

El palau reial, construït pels anglesos en el segle XIX imitant l’estil dòric, s’alça damunt el que devia ser el palau del rei Alcínou.

Columnata d’inspiració clàssica a l’entrada del palau reial de Corfú

És possible que, en aquest racó de platja arribé el nàufrag heroi, i fos acollit per Nausica, la princesa dels feacis, abans de retornar definitivament a la seva pàtria? Qui ho sap?

El racó de costa que es contempla des del balcó del palau reial

Passem la jornada a Corfú i tenim temps d’entrar a l’església del sant més venerat de l’illa, Sant Espiridó; és un santuari de devoció popular: l’interior, ple de gent que hi fa pregàries i que segueix la cerimònia que oficia el popa, n’és testimoni. A l’exterior de l’edifici, aquesta inscripció ho fa constar: “Ierón Proskýnema” (Ιερών Προσκúνημα: sagrada adoració).

Retornem a Igoumenitsa; és la darrera nit que hi estem. Canto l’himne grec amb el nostre amfitrió:

“Σε γνορίζω από την κόψη

του σταθιού τὴν τρομερή,

σε γνορίζω από την όψη

πού με βία μετράει τη γη”

“Et conec pel cop

terrible de l’espasa,

et conec per l’esguard

que amb violència mesura la terra”.

Ens emocionem sense fer teatre. En Paulos és un home hospitalari i afable, però seriós. L’endemà s’acomiada de nosaltres amb unes fruites i unes olives collides del seu hort; ens estreny la mà i pronuncia un για σου ple de bon auguri.

Pau Molar