Author Archives: Teresa Devesa i Monclús

About Teresa Devesa i Monclús

Sóc professora de Grec i Llatí de l'INS Isaac Albéniz de Badalona.

Helvetia IV: Forum Iulii

Ben carregades les piles d’espectacular natura i cultura polièdrica, l’aturada de la tornada  no la fem a Itàlia, sinó a una petita localitat costanera de França, Frejús. Tenim poc de temps per visitar-la i som conscients que no coincideix el dia de la visita guiada dramatitzada al patrimoni romà que ens agradaria fer ni el del bal d’été a què ben de grat ens uniríem, però de cap manera podem renunciar a fer un bon repàs a la petjada clàssica a la ciutat. Té mèrit, perquè del suau i de vegades fresquet clima dels Alps vam passar sobtadament a la xafogor inaguantable que també ens esperava a casa, però ja se sap, la cultura es mereix qualsevol sacrifici.

Visite guidée : “Dans les pas des Légionnaires Romains” [Font: frejus.fr]

[Font: frejus. fr]

El nom romà de Frejús, del qual prové l’actual, era Forum Iulii i pertanyia a la Gàl·lia Narbonense. Fonts com Estrabó afirmen que va ser fundada per August com a estació naval de la zona, però la clara referència a Juli César (Fòrum de Juli) sembla indicar que era anterior. De fet a la web oficial del poble diu que va ser fundada el 49 aC per aquest general. La font citada aquí és la mateixa que les de l’article III? Si no és així, explica qui és i en quina obra ho explica. 

Sigui com sigui, era un lloc estratègic i comptava amb les infraestructures d’una població romana important. Penso que vam aconseguir veure la majoria de les restes que se’n conserven.  Què me’n podeu dir, d’elles? Les podeu comparar amb les que heu vist en altres jaciments?

  • L’amfiteatre el vam veure per l’exterior, perquè estaven preparant una activitat per a la nit, però la veritat és que no té res a veure amb el de Tarragona, per exemple. Es conserven pocs elements de l’estructura original i la resta està totalment reconstruït.

    [Font: Fréjus Tourist Office]

Accés a l’amfiteatre on es poden distingir les estructures antiga i nova. [Foto: Teresa Devesa]

    • Del teatre poques coses en puc dir. La calorada que vam passar per arribar-hi no va pagar la pena, queden molt poques estructures originals.

 

    •  Les restes de l’aqüeducte, tot i fragmentàries, sí que donen una idea de la magnitud de la construcció i la importància per a la ciutat.

Aqüeducte romà de Frejús [Foto: Josep Lario]

  • I finalment la llanterna d’August, el far que tot port necessitava per orientar els navegants. Mal indicada la seva ubicació i realment amagada per als visitants, només les indicacions d’una amable vilatana ens van servir per trobar-la quan ja gairebé havíem desistit.

Llanterna d’August a Frejús. [Foto: Teresa Devesa]

En fi, un xafogós però profitós colofó al nostre viatge. Hem passat de la gairebé irreductible Rècia a la Gàl·lia ben aviat romanitzada i tan mediterrània com Itàlia i Hispània.  Hem visitat dos grans ports des d’on s’irradiava la romanització i hem fugit durant uns dies de la canícula estival de casa nostra gràcies a la natura acollidora i els pobles pintorescos dels Alps. Què més es pot demanar? Caldrà buscar nous objectius per a la propera, mapa en mà i amb ganes de proposar nous reptes.

TERESA

Helvetia III: el romanx

Ubicació de la Rècia en un mapa de la màxima extensió de l’Imperi romà [Font: UNRV Roman History]

A l’article anterior va quedar ben clara la majestuositat de la natura dels Grisons, bella, salvatge, exuberant, perillosa i, evidentment, sàvia. No obstant, ja hi feia esment de la capacitat humana de conviure-hi, amansir-la, dominar-la. Malgrat la duresa dels hiverns a la zona, hi ha hagut assentaments humans des d’antic, tribus que els romans es van trobar en el seu imparable afany de romanització. Segons les fonts, Juli Cèsar entre d’altres, els helvecis habitaven les planes i zones muntanyoses, però no les planúries d’alta muntanya. Per a això ja hi havia els rètics, que no van caure a mans dels romans fins que August, en el seu afany de fer arribar la Pax Romana als indrets més recòndits, va ordenar conquerir les tribus dels Alps que es mantenien independents. Així fou com els habitants de les actuals regions dels Grisons, el Tirol i una part de la Llombardia van acabar sotmetent-se al jou romà, després d’una forta resistència per part d’aquests homes i dones salvatges i astuts. Atenció, segons l’historiador Florus, els romans van quedar impactats per la resistència activa de les dones, que prenien part en la lluita al costat dels seus germans, pares i esposos. Podeu investigar sobre les dues fonts històriques que esmento i dir en quina obra tracten el tema?

En ple cor dels Alps, a l’agost. [Foto: Josep Lario]

Mireu les glaceres eternes que divisàvem mentre fèiem camí a principis d’agost pels cims grisons, ¿com creieu que estarà tot a l’hivern? Realment havia de ser dura aquesta gent per habitar-hi tot l’any! Però en fi, els romans se les empescaven per adaptar-se a totes les condicions i finalment van aconseguir romanitzar la regió. A la Península ibèrica hi ha també una zona muntanyosa que va aconseguir mantenir la seva llengua, que ni tan sols és indoeuropea, sabeu quina és?

Amb la política, la legislació i els costums també va arribar la llengua, el llatí. Com a testimoni d’aquesta romanització lingüística, trobem una llengua romànica, el romanx, retoromànic o ladí, minoritària però viva i en convivència amb la variant suïssa de l’alemany. I és que Suïssa és un país plenament plurilingüe, us ho puc ben assegurar, perquè ja fa temps que hi volto i ho he pogut comprovar. Repartits entre els diferents cantons s’hi parlen el francès, l’alemany, l’italià i el romanx. No n’hi ha una per sobre de les altres, en tot cas conviuen, igual que les religions, els costums i les tradicions de cada regió. Suïssa és realment una confederació de diferents pobles, cada cantó té les seves institucions i pren les seves decisions, els ciutadans estan convocats a votar cada dos per tres, potser massa i tot, es queixen ells. En un viatge anterior, la visita al Parlament confederat de Berna, on es prenen les decisions conjuntes, m’ho va confirmar amb el seu rètol de l’entrada amb la llegenda Parlament de tots els suïssos en les quatre llengües oficials. Amb tota la naturalitat, i no passa res. La llengua és riquesa cultural, cal cuidar-la i mimar-la molt.

Pantalla d’inici de la web del parlament confederat suís en versió romanx. A la part superior dreta es poden triar les 4 llengües oficials. CLIQUEU PER VEURE-LA MILLOR.

Com a bona romanista, a la universitat vaig estudiar que existia aquesta llengua, però ara he pogut comprovar que està ben viva. Us proposo un exercici de lingüística comparada que per a nosaltres, que com a mínim dominem dues llengües romàniques, català i castellà, o tres en el cas del francès, no ha de ser gens complicat. Analitzeu el contingut de la pàgina de la web del parlament i les fotos que us deixo a continuació i comenteu què n’enteneu. A què us recorda? Compareu  els termes amb les llengües que coneixeu i trobeu paral·lelismes. A mi em sona molt a aranès-occità, però amb moltes influències franceses i italianes. I a vosaltres?

Al recull també hi ha algunes inscripcions en llatí, a veure si les identifiqueu i interpreteu. I a les diapositives finals he deixat unes pinzellades de les magnífiques façanes amb esgrafiats delicats i discrets, sense escarafalls, que vam trobar per tot arreu i em van robar el cor a cada poble; Celerina, Sils Maria, Samedan, Pontresina, Silvaplana, Maloja, Zuoz, tots ells amb racons per no oblidar. Passejant pels carrers d’aquestes contrades, amb els ulls ben oberts a cada descoberta, no em va ser gaire difícil encomanar a la meva amiga Carmen, malalta de filologia com jo, la necessitat de recollir mostres lingüístiques allà on fossin. Sense ella, aquest recull no hauria estat possible.

Abans d’acabar l’article i donar peu al de l’aturada en el camí de tornada, molt més clàssic i xafogós, ja ho veureu, us deixo una imatge de la població de referència de la zona: Saint Moritz. De ben segur que us sona, és un lloc de culte dels famosos i multimilionaris que, sobretot a l’hivern, van a passejar la seva vanitat i els seus absurds descapotables, a comprar a botigues sense preus a l’aparador i, és clar, a esquiar. No tenen pas mal gust, cal reconèixer-ho…

Saint Moritz. [Foto: Josep Lario]

TERESA

Helvetia II: Canini campi

Port de Maloja a l’hora blava o crepuscle. [Font: Wikimedia]

Deixem Itàlia amb les pupil·les amarades de romanitat i no podem deixar de preguntar-nos com s’ho van fer els romans en la seva expansió cap al nord-est per superar els obstacles que imposa al viatger l’abrupta orografia alpina. Si al conductor actual, amb totes les comoditats dels vehicles motoritzats, ja se li fa una muntanya -mai millor dit- travessar el nord d’Itàlia per una successió inacabable de túnels, viaductes i ports de muntanya amb ziga-zagues impossibles, com el de Maloja, ¿com s’ho van fer els romans amb les limitacions tècniques de la seva època? Cada vegada admiro més el seu ingenium, la seva capacitat de buscar i crear solucions per als reptes que se’ls presentaven.

Escut dels Grisons [Font Wikimedia]

Superades aquest proves, amb el cap emboirat de tants revolts i, ¿per què no dir-ho?, alleugerits de no haver caigut avenc avall o topat amb un dels nombrosos autocars que no deixen carretera lliure, per fi se’ns obre la regió suïssa dels Grisons, els Canini campi dels romans, dintre de la província de la Rècia.

El nostre destí, per tant, no pertany pròpiament a l’Helvetia romana, és a dir, no està poblat pels helvecis, sinó pels rètics, però m’he permès la llicència del títol perquè actualment els Grisons són un cantó de la Confederació helvètica o suïssa. Per comprovar la pervivència del nom de la província romana busqueu les sigles internacionals de Suïssa, si us hi fixeu, als cotxes ho trobareu per exemple, i interpreteu d’on venenApareix també a les monedes i els segells.

 

Moneda de dos francs suïssos amb la imatge de la divinitat menor Helvècia. [Font: Wikimedia]

Qui és aquesta figura femenina al·legòrica? Què representa i quan es va començar a utilitzar? Ja us avanço que no prové d’època romana.

Segell postal suís. [Font: Wikimedia]

 

 

 

 

En fi, després d’aquest excurs sobre pervivència, d’aquests que em fan perdre l’oremus, ja ho sabeu, centrem-nos en Engadin, la vall dels Grisons que vam visitar en profunditat. Una de les valls poblades més altes d’Europa i sense dubte d’una bellesa alpina incommensurable. La veritat és que no tinc paraules per descriure la sensació de recórrer-la, trepitjar-la, viure-la… potser serà millor un recull d’imatges.

Natura a Engadin

Gaudiu d’aquestes vistes, tot i que mai no poden substituir el plaer de veure-ho en persona, i al següent lliurament d’aquesta sèrie ens centrarem en el paisatge humà, pobles i ciutats com Saint Moritz, i sobretot, la llengua que parlen. La diversitat lingüística de Suïssa és apassionant!

Tot i això, us deixo aquí la imatge de la caseta de Sils Maria on Friedrich Nietzsche s’allotjava als estius per gaudir de la natura incomparable que l’ajudava a pensar i reflexionar. Sembla que Hermann Hesse també va visitar aquest poble. Què en sabeu d’aquests personatges? Expliqueu també el llatinisme que he utilitzat abans del carrusel d’imatges.

Casa de Nietzsche a Sils Maria

TERESA

Helvetia I: Genua, Janus a la Ligúria

El viatge fins a Helvècia és llarg, si l’emprens en cotxe per la Via Domitia. Cal fer una paradeta de camí i, si de pas coneixem llocs i aprenem coses, millor que millor. Al lloc triat, Gènova, l’antiga Genua de lígurs i romans, trobem una ciutat portuària plena de moviment i amb un barri antic amb molts ressons històrics. Només arribar, com em passa a tot arreu, però especialment a Itàlia, les referències clàssiques em plouen de totes bandes:

  • El nostre allotjament – ai els fats!- es diu precisament Hotel Helvetia i es troba al costat de la foccaceria Olimpo.
  • També aparquem al Garage Olimpo. Em sorprèn que la fletxa indiqui cap avall (sotto-bellow), no quadra amb l’altitud de la muntanya on viuen els déus.
  • Però pel voltant comprovo que igualment podríem haver fet nit a l’Hotel Saturnia o aparcat al Parking Minerva.
  • Al dia següent, assedegada després de recórrer la ciutat en plena canícula estival, m’assec a refrescar-me i al got de cervesa fresca trobo un consell molt recomanable: CARPE BEER.
  • Al port turístic podria haver agafat el vaixell NEPTUNUS, però no va ser el cas.
  • I al palazzo Spinola un ecce homo d’Antonello da Messina em contempla amb la poca esma que solen tenir -ai las!- aquesta mena de representacions pictòriques.

Us en deixo el recull d’imatges perquè vegeu que no m’ho invento i perquè desenvolupeu les mostres de pervivència que identifiqueu.

Al principi feia esment al viatge com a font de coneixement, de noves descobertes, doncs en aquest cas m’ha apassionat esbrinar l’etimologia del nom de la ciutat. En altres articles de viatge el títol reflectia el nom llarg i pompós que els romans posaven a les seves fundacions,  com Augusta Praetoria Salassorum o Iulia Augusta Taurinorum. En aquest cas, tenim simplement Genua, segons algunes versions topònim provinent de la tribu dels lígurs, que la tenien com a port principal, per posteriorment passar a ser la capital de la província romana de Ligúria. No obstant, després de fer un repàs de la webgrafia sobre el tema, sembla que la qüestió no està gens clara, per tant, em quedo amb l’explicació d’aquesta inscripció amb què per sorpresa em vaig topar al costat d’un templet del déu Janus, el de les dues cares, principi i final, passat i futur… Va ser ell realment qui va fundar la ciutat i li va donar nom? De Giano a Genova? No seré jo qui contradigui aquesta llegenda. Si non è vero è ben trovato… Sigui com sigui, podríeu explica alguna cosa més d’aquesta divinitat? I d’un terme que segur que en prové?

Inscripció a prop del “Pozzo de Jano” [Foto: Carmen López]

Moltes més curiositats i experiències us podria explicar d’aquesta ciutat que, com moltes altres, reflecteix l’ambició, vanitat i riquesa dels rics i els seus palaus enfront de la plebs que pateix els seus abusos. Abans i fins ara… Però per no deixar-vos amb un mal gust de boca us recomano que, si mai hi aneu, feu un passeig pel Corso d’Italia fins al poblet de Bocadasse, amb les seves casetes de colors i platges de còdols. I sobretot tasteu vora el mar els coni de peix arrebossat.

[Font: Tripadvisor]

TERESA

Gallia Cisalpina VI: Catulli villa

Brèscia és una base d’operacions ideal per gaudir de la zona dels llacs del nordest d’Itàlia, especialment el de Garda i el de Como.

Mapa del llac de Garda [Font: turitalia]

Del Llac de Garda en vam gaudir amb un relaxant concert del festival Colpi di colore a recer del castell de Moniga del Garda, concretament el titulat Ciak, si suona, en què el trio femení Ankordis versionava bandes sonores cinematogràfiques. També vam banyar-nos a la platja més maca, la punta San Vigilio, però va ser a Sirmione, on a més d’impregnar-nos del glamour de la jet set italiana i deixar-nos enlluernar per uns aparadors plens d’una roba preciosa, però lluny de les nostres butxaques, vam topar-nos també una mostra de l’elit del món romà, l’anomenada Vil·la de Catul.

Vil·la de Catul a Sirmione. [Foto: Josep Lario]

De la mateixa manera que personatges famosos com Maria Callas i el seu espòs Giovanni Meneghini van triar Sirmione  com a lloc de repòs i relax, també un ric patrici romà del segle I aC-I dC va triar el promontori d’aquesta península, per construir-se una magnífica vil·la d’estiueig amb inigualables vistes al llac. A partir del tríptic informatiu enllaçat al paràgraf anterior explica què és una vil·la i quins altres tipus d’habitatges tenien els romans, qui és Catul i per què aquest jaciment primer s’anomenava Gruta i després Vil·la d’aquest poeta.

Exposa també qui era Maria Callas i com és el seu nom en lletres gregues. Va ser precisament al davant de la seva vil·la que, aprofitant la sortida d’uns clients, vam colar-nos al jardí de la luxosa Villa Cortine per tal de capturar la imatge de la Victòria alada de Brèscia, ¿recordeu que us havia promès una explicació? Vam poder sortir abans que tornés a ajustar-se la tanca, tot sigui per l’art clàssic. Prometeu que no direu res a ningú?  😀 

Sirmione [Fotos: Carmen López]

Mapa del llac de Como [Font: turitalia]

Si us he parlat del glamur del llac de Garda, què diré del de Como? Durant un plaent recorregut en vaixell es poden anar contemplant les luxoses vil·les que s’han anat construint al llarg de la riba. Per dir només alguns noms, tenen o han posseït alguna d’aquestes vil·les personatges com Madonna, George Clooney, Gianni Versace, Ronaldinho, Sylvester Stallone, Julian Lennon… No vam treure l’aigua clara de quina era cadascuna, però aquí teniu un muntatge de les fotos que vam fer per si enxampàvem alguna exclusiva. No obstant, crec que el meu futur no és fer de paparazza… 🙄

Però no us penséssíu pas que en aquesta darrera etapa no vaig trobar cap petjada clàssica. Cansada de tanta navegació, de la contemplació d’una vida luxosa tan fora del meu abast, arribo a Como per seure un moment a descansar i recobrar forces, i ¡oh sorpresa! a la façana principal de la seva catedral trobo dos vells amics clàssics: Plini el Jove i Plini el Vell. Qui eren aquests dos personatges i quina és la seva relació amb la zona?

Plini el jove i Plini el Vell a la façana principal de la catedral de Como. [Fotos: Carmen López]

Totes les coses bones acaben algun dia, a la darrera etapa del viatge vam tornar als Alps, aquest cop els francesos, i a l’ombra del Montblanc vaig trobar aquella fresqueta que tanta falta feia a Catalunya. Mirar la neu del seu cim de 4000 m i endinsar-se a l’interior d’una de les seves glaceres, el Mer du Glas, va posar el punt final perfecte a la pausa estival.

Montblanc i Mer du glace [Fotos: Josep Lario]

Fins a la propera!

TERESA

Gallia Cisalpina V: Brixia

Deixem les altes muntanyes dels Alps Italians i ens dirigim a Brèscia, el parc arqueològic de la qual va ser declarat el 2011 Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO. No és estrany per tant que, com Aosta, aquesta capital del nord d’Itàlia mereixi també un article monogràfic.

Plànol de la Brèscia romana amb els espais visitables actualment. [Font: Fondazione Brescia Musei]

Comencem pels fragments del fòrum disseminats pel centre històric o inserits en edificis posteriors, que ens ajuden a entendre l’estuctura de la ciutat antiga.

Restes del fòrum de Brixia [Fotos: Josep Lario]

També són interessants les restes del teatre annex al temple Capitolí. En quina altra ciutat en vaig trobar? Compareu-los.

Teatre romà de Brixia. [Foto: Josep Lario]

Però la joia d’aquest llegat romà és, sens dubte, el Temple capitolí i sobretot l’estàtua de la Victòria alada que es conserva al seu interior. Esbrineu d’on li ve el nom al temple i quines divinitats s’hi veneraven.

Temple capitolí de Brèscia. [Foto: Josep Lario]

Victòria alada del temple capitolí de Brèscia [Foto: Carmen López]

A l’interior del Museu allotjat al darrera de les columnes s’hi troba l’estàtua de la Victòria alada, majestuosa obra d’art de bronze que representa aquesta divinitat escrivint el nom del guerrer vencedor a la part interior d’un escut i posant amb fermesa el seu peu a sobre d’un casc. Actualment hi falten els acessoris, però us puc ben dir que la sensació de bellesa, lleugeresa i fermesa que la seva contemplació provoca supera amb escreix moltes de l’escultures clàssiques que conec, i ja us podeu ben creure que són moltes.

En aquest enllaç podreu fer una visita 360º a l’interior del museu, tot i que evidentment la impressió no pot ser mai la mateixa que en directe. Trobareu l’estàtua a la sala entrant a la dreta. No obstant, de la sala central, la primera, transcriviu algunes de les inscripcions que hi apareixen, i si podeu traduir i interpretar-ne alguna, millor. Aquest vídeo també us pot ajudar a fer-vos-en la idea.

Més endavant, al luxós hotel de 5 estrelles Villa Cortine de Sirmione, vaig sentir una gran emoció en trobar una reproducció d’aquesta escultura amb els complements, l’escut i el casc, tal com se suposa que es trobaven originalment. Al proper lliurament ja us explicaré com vam aconseguir aquesta instantània. Compareu-la amb l’original i interpreteu què significa això que està fent la dea.

Reproducció de la Victòria alada de Brèscia als jardins de la Villa Cortine de Sirmione. [Foto: Carmen López]

No cal dir que el patrimoni brescià no consta només de restes romanes, hi ha també un castell, esglésies i monestirs medievals com Santa Giulia i San Salvatore, el palau de la Loggia i el rellotge astronòmic renaixentistes, així com mostres de l’empremta feixista de Mussolini a la Piazza de la Vittoria, com l’edifici de correus, plena d’emes per augmentar l’ego del dictador, però jo em quedo amb una escultura de fa tot just un any.

“El pas del temps suspès” escultura de Stefano Bopmbardieri a Brèscia [Foto: Antonio Córdoba]

A les nostres qüestions al davant d’aquesta curiosa proposta, el Paolo, el guia d’excepció que vam tenir amb nosaltres durant la visita de la ciutat, ens va explicar el significat de l’escultura de Stefano Bombadieri titulada El pas del temps suspès. Sembla que el pobre rinoceront representa el sentiment d’aturada, d’incertesa, indefensió i impotència que vam sentir tots nosaltres durant els dies més durs de pandèmia COVID, especialment durant el confinament. Digueu-me, ja que aquesta experiència també és vostra i la teniu recent, si us identifiqueu amb aquest muntatge i, per tant, l’artista aconsegueix el seu objectiu.

En fi, no ens posem tant reflexius recordant temps pitjors i mirem endavant, als propers dies que ens portaran a un món de glamur, els llacs de Garda i Como ens esperen! I com sempre  per recuperar forces, la gastronomia local ens donarà ànims per continuar, per deixar de ser rinoceronts penjats i esdevenir lleugeres gaseles.

Casoncelli, la pasta típica de Brèscia, acompanyats amb la suau cervesa Moreti al restaurant Vasco de Gama [Foto: Carmen López]

TERESA

Gallia Cisalpina IV: Aqüeducte d’Aël

Amb prou feines recuperats de la riquesa arqueològica d’Aosta, tonem al cotxe per fer un petit trajecte per la zona vinícola més al sud fins a l‘Aqüeducte d’Aël, una nova sorpresa per a una devoradora de romanitat com jo. Com sempre, compareu-lo amb algun altre aqüeducte visitat o proper.

Aqüeducte d’Aël. Aymavilles [Foto: Josep Lario]

Construït l’any 3 aC per al transport d’aigua i el rentat de minerals a Aosta, aquest edifici tenia doble servei, ja que al seu interior tenia també un passadís per a persones sobre el torrent Grand-Eyvia. A hores d’ara també cal fer una petita aportació econòmica per poder travessar-lo, primer per sobre i després per l’interior, on un terra de vidre em va fer senir com en un d’aquells televisius Jocs del calamar. Per sort, vaig superar-la prova i això em permetrà continuar fent-vos classe, tranquil·les. 😉

Visita a la part superior i inferior de l’Aqüeducte d’Aël, Aymavilles [Fotos: Josep Lario]

Va ser construït per la iniciativa privada de Caius Avillius Caimus, originari de Patavium (Pàdua), i per tant, segurament cobrava un import al tanseünts. Aquí teniu la inscripció adossada al vessant nord, tanscriviu-la i intenteu interpetar-la, tot buscant informació, si cal. Expliqueu també els elements del nom complet del personatge esmentat.

Inscripció de l’Aqüeducte d’Aël. [Foto: Josep Lario]

Per celebrar el fet d’haver sortit indemne d’aquesta petita aventura, passem per la Cava de les 11 comunes, a Aymavilles, on fem un tastet dels vins de la regió: negres aspres, muntanyencs, algun rosat i un blanc afruitat de resonàncies germàniques pel qual finalment ens vam decidir.

Ampolla de MÜLLER-THURGAU · 2021 [Font: web oficial de la Cave des onze communes]

Aviat tornarem a canviar d’escenari, anirem més a l’est, a la zona dels llacs, amb base a un altra bella ciutat, Brèscia.

TERESA

Gallia Cisalpina III: Augusta Praetoria Salassorum

Després la petjada llatina tangencial trobada a Grassoney, només arribar a Aosta, la capital de la vall homònima, em va venir al cap la frase Aosta bé val un article. I és que nomes trepitjar la ciutat, el visitant descobreix una imponent urbs romana, si tenim en compte els monuments que anem trobant.

Fundada el 25 aC, se l’anomena la Roma dels Alps pel seu paper clau en la romanització de la zona alpina. Com en altres ocasions, us demano que analitzeu i interpreteu el nom complet que consta al títol.

Vies romanes de la zona alpina, amb Aosta a la intersecció de la que la travessa de nord a sud i la de d’est a oest. [Foto Josep Lario]

Fem un viatge en el temps i descobrim què podia trobar el viatger, esgotat de travessar altes muntanyes, a mida que s’atansava a aquest oasi de romanitat.

Pont romà d’Aosta [Foto: Antonio Córdoba]

  • Arc triomfal d’August. Actualment aquesta construcció romana té afegits d’èpoques posteriors, però no hi ha cap dubte que la seva presència indicava que s’estava a punt d’entrar en dominis de la poderosa Roma.

Arc triomfal d’Aosta [Foto: Josep Lario]

  • Porta Pretòria. De ben segur, aquesta entrada trilobulada i de doble pany adossada a la imponent Torre Prètòria acabava de convèncer fins i tot al més incrèdul de la importància de la ciutat a la qual s’accedia.

Porta Pretòria d’Aosta [Foto: Josep Lario]

  • Restes del teatre. Entrant per la porta pretòria a mà dreta s’accedia al teatre i més enllà hi havia l’altre edifici d’oci, l’amfiteatre, del qual no se’n poden visitar les restes. El teatre, en canvi, ens rep amb un majestuosa paret de la façana, mentre que de la cavea i el frons scaena en queda ben poca cosa. Per cert, m’expliqueu que són? Em va sobtar que en les reconstruccions apareix com un edifici cobert, cosa poc freqüent en els teatres romans. Ara bé, amb el fret de deu fer en ple hivern, també es pot entendre.

Teatre romà d’Aosta. Al fons s’observa el mur exterior i a l’esquerra de la imatge, els accessos a la càvea. [Foto: Josep Lario]

  • Fòrum i criptopòrtic. Entre les restes del fòrum, disseminades per tota el centre històric de la ciutat, m’agradaria destcar el criptopòritc, una joia arquitèctònica, al meu entendre, per la profunditat dels seus passadissos i la fermesa de les seves arcades, que conviden a passejar-hi o a jugar-hi a fet i amagar. Per cert, podeu explicar què és un criptopòrtic i l’origen dels dos ètims que componen aquest mot?

Criptopòrtic del fòrum d’Aosta [Foto: Antonio Córdoba]

En aquesta maqueta que s’exhibeix al museu arqueològic de la ciutat podem veure la disposició i l’estructura de la ciutat romana d’Augusta Praetoria. Podeu explicar l’urbanisme de la ciutat romana a partir d’aquesta imatge i dir a quin dels monuments esmentats correspon cada número?

Maqueta d’Augusta Pretòria. Museu arqueològic d’Aosta. [Foto: Antonio Córdoba]

No lluny d’aquesta població m’esperava encara un monument francament interessant pel fet de ser d’utilita pública, però gestionat de manera privada pel seu promotor, i això també mereix un article… Mentrestant, a part de les qüestions puntuals anteriors, vull que compareu el nom, els monuments i l’estructura d’aquesta ciutat amb els de les altres presentades en aquesta sèrie de viatges i també de les visitades a prop de casa nostra.

I com no, segur que ja trobàveu a faltar mostres de pervivència per interpretar (les tres R, ja sabeu). Doncs bé, a sota mateix de la porta Pretòria, vaig trobar aquest rètol d’un restaurant. No podia ser d’altra manera, em vaig dir, ¿oi que m’enteneu?

Restauran annex a la Porta Pretòria d’Aosta [Foto: Teresa Devesa]

Bufa, això de parlar d’un resaurant m’ha fet pensar que no només d’arqueologia viu la filòloga clàssica. De tant en tant també cal fer una parada i gaudir de la fantàstica gastronomia italiana. Avui comencem per un còctel, el BelliniSalute!

Brindis amb Bellini a Aosta. [Foto: Antonio Córdoba]

TERESA

Gallia Cisalpina II: Castell de Savoia

Després de l’estada llampec a Torí, ens posem en marxa cap la segona etapa del nostre periple, la Vall d’Aosta. De camí cap al petit poblet on ens allotjarem, Étroubles, ens desviem a Gressoney per visitar el castell alpí de la reina Margarita de Savoia, sí dels Savoia que tenien palau i estàtues a Torí, i fins i tot una via important, el Corso Regina Margherita, dedicat a la mestressa de l’edifici que ens ocupa.

Castell de Margarita de Savoia. Grassoney [Foto: Antonio Córdoba]

Evidentment, aquí no trobaré restes romanes, car aquesta bona senyora va néixer el 1851, però la llengua llatina sí hi era present. Mireu les fotografies i intenteu analitzar morfosintàcticament i traduir el seu contingut, tot ajudant-vos amb el peu d’imatge.

Inscripció ubicada al sostre del distribuidor de l’escala del 1r pis on als convidats se’ls acollia i indicava l’habitació on estarien allotjats. Com que aquesta caligrafia semiuncial és difícil de llegir, us ho transcric: “Hic manebimus optime”. [Foto: Antonio Córdoba]

Paret lateral de l’escala monumental de fusta on podem llegir, com en la xemeneia de la planta baixa i altres indrets, un dels lemes de la família Savoia: “Fert”. [Foto: Antonio Córdoba]

Després d’aquesta vall amb profundes arrels germàniques, encara present tant en l’arquitectura de les nombroses cases Walser com a nivell lingüístic, pel dialecte alemany que encara s’hi parla. Mai no deixa de causar-me admiració la fantàstica diversitat lingüística del món que ens envolta!

Per sentir-me com una reina, i abans del merescut descans, recorro l’agradable caminoi que la tal Margarita recorria cada dia, després que la mort d’un amic li va provocar por de pujar muntanyes com solia fer. Al dia següent tocava Aosta, amb molta teca clàssica o sigui que a l’agradable xalet d’Etroubles que havia ser el meu allotjament per quatre dies vaig gaudir del meu merescut descans.

[Foto: Carmen López]

Teresa Devesa

Gallia Cisalpina I: Iulia Augusta Taurinorum

Ai Itàlia, per molt que vulguis és un país que no te l’acabes… aquesta vegada toca el Nord. Avanti!

Després del llarg viatge fins a Torí, ens trobem aquesta ciutat, una mica decadent al meu entendre, però amb un passat romà inesperat. Al final d’un seguit de places i galeries majestuoses (Porta Nova, San Carlo (1), Porta Palazzo…), la Via Roma desemboca a la Piazza Castello (2) i els Jardins del Palau reial dels Savoia (5). Ben a prop, al costat de la Catedral (3), ens surten a l’encontre els vestigis de l’origen romà de la ciutat, l’anomenat Quadrilàter romà, amb el que queda del teatre (4) i, sobretot, la Porta Palatina (6), que clausura el Parc Arqueològic, inaugurat el 2006. Dues estàtutes, de Juli Cèsar i Octavi August respectivament, donen fe de la importància de la ciutat al segle I aC i ens ajuden a entendre el nom de la ciutat. Em podeu explicar els tres elements que el componen? Ja sabeu que els noms de la ciutat són molt importants per conèixer-ne els orígens, esmenteu altres ciutats properes que tenen el termes Iulia i Augusta a la seva nomenclatura.

Visió general de la zona visitada amb la numeació corresponent al text. [Foto: Josep Lario]

Aquesta porta és una de les millor conservades del segle I aC. Amb les seves altes torres i els quatre arcs d’entrada i sortida, ha tingut més sort que la porta Decumana, aprofitada com a base de l’estructura medieval del Palazzo Madama. Intenteu deduir quin ús teien cadascuna de les arcades i amplieu la informació sobre aquest monument.

Porta Palatina [Foto: Josep Lario]

Torre Antonelliana [Foto: Josep Lario]

Després d’aquest bany de romanitat, no penseu que vaig deixar Torí sense fer un cop d’ull a la Mole Antonelliana (6), monument icònic de la ciutat que actualment allotja el Museu del cinema o fer un mos al Mercat Central, on es pot triar entre una bona i variada oferta gastronòmica. I per als amants del futbol, un lloc de culte d’obligada visita és l’estadi de la Juventus i la glamurosa oferta de la seva botiga, que traspua moda italiana fins i tot per a la roba esportiva. Per cert, el nom d’aquest equip té origen llatí, me’l podeu explicar? Coneixeu algun altre club esportiu proper amb un nom semblant?

[Font: Estadios del mundo. Portada vídeo Youtube]

Finalment, per enllaçar amb els següents lliuraments d’aquesta sèrie d’articles de viatge, que promet ser llarga, em podeu explicar per què l’he anomenada Gallia Cisalpina?

TERESA