Aquest article tractarà sobre un parell de referències a la llengua llatina que he pogut trobar en les meves darreres sortides, no pas gaire lluny de casa.

La primera cal situar-la en un poble de la província de Terol, conegut per la seva ubicació, dalt d’una penya, amb unes vistes i un paisatge magnífics. Es tracta de Cantavella (Cantavieja, en castellà, i en la seva denominació oficial).

La vam visitar, la meva família i jo, pel pont de l’1 de maig. L’entorn natural és el més espectacular que té aquest indret.

Vista del poble de Cantavella, des d’un dels espadats sobre els quals s’alça el poble.

Però no deixa de ser important el passat històric que es pot resseguir en les cases nobles i els palaus que es conserven en els carrers del casc antic.

Detall d’una de les cases nobles del poble de Cantavella.

Justament a la plaça de l’ajuntament, es troba la primera inscripció que m’ha semblat interessant.

La plaça de l’ajuntament de Cantavella.

És tota una lloança al tarannà de rectitud moral amb què s’identifiquen els veïns de Cantavella. Penseu que l’indret es destacà en les guerres carlines per ser un bastió del tradicionalisme.

Inscripció que acompanya l’escut de Cantavella.

INSCRIPCIÓ

“Haec Domus odit amat punit conservat honorat nequitiam pacem crimina jura probos”.

Fixeu-vos en un aspecte curiós: L’oració és composta per juxtaposició, si bé, com és natural, en el relleu esculpit hi falten les comes. Ara bé, el que crida l’atenció és l’acumulació, primer, de verbs (odit amat punit conservat honorat); després de substantius, tots en cas acusatiu i amb funció de complement directe (nequitiam, pacem, crimina, jura, probos). És una estructura poc habitual. Val a dir que el sintagma nominal que actua com a subjecte de totes les clàusules és Haec domus, en cas nominatiu. D’altra banda, he de precisar que els mots en cas acusatiu són, majoritàriament, noms, llevat de l’adjectiu substantivat probos, que actua com a tal. També he de remarcar que els dos primers substantius apareixen en singular (nequitiam, pacem), mentre que la resta ho fa en plural (crimina, jura, probos). Fetes aquestes observacions, ja podem traduir.

Traducció

Aquesta casa odia la maldat, estima la pau, castiga els crims, conserva els drets i honora els honestos.

La segona sortida és una senzilla passejada pels voltants de la Cartoixa de Montalegre, a Badalona mateix, no lluny del nucli urbà, però prou endinsada en l’entorn boscós com perquè s’hi respiri la pau i la solitud que busquen els monjos, sobretot els de l’orde que va fundar Sant Bru.

Vista panoràmica de la Cartoixa de Montalegre, de Badalona.

Doncs bé, en l’església, dedicada a la Verge Maria -com totes les de la Cartoixa- s’hi pot llegir una inscripció que em va despertar interès.

L’església de la Cartoixa de Montalegre.

Fixeu-vos en la imatge de prop, i podreu llegir la inscripció:

Inscripció que acompanya la imatge de la Verge que presideix l’altar de l’església.

INSCRIPCIÓ

Sancta Maria Montis Hilaris, causa nostrae laetitia, fac ut aeterna perfruamur.

Fixeu-vos com comença: Sancta Maria Montis Hilaris; és a dir: Santa Maria de Montalegre. El meu interès és de caràcter etimològic. El mot alegre -terme patrimonial, en català- es correspon amb hilaris, terme llatí, que també té els seus derivats en la nostra llengua, però de caràcter més culte, savi: hilaritat, hilarant. Doncs bé, buscant informació sobre aquest punt, vaig trobar que, en els primers escuts del monestir, hi figurava un doble nom per al·ludir a la comunitat religiosa: Collegium Montis Alacris o Montis Hilaris.

Fixeu-vos que, en aquesta inscripció, conviuen els dos mots: el patrimonial i el culte. El primer prové de l’adjectiu de la tercera declinació: alacer, alacris, alacre; el segon, també és adjectiu de la mateixa declinació: hilaris –e. Ambdós tenen el mateix significat: alegre. Curiosament, però, en l’escut ha perviscut el mot més culte, mentre que el topònim ha arribat fins a nosaltres amb el terme patrimonial. Hilaris, -e, per cert, prové de l’adjectiu grec ἱλαρός ά όν, que té el mateix significat que el seu homòleg llatí.

Continuem amb el text. Abans que res, hem de dir que es tracta d’una oració composta, amb clàusula principal i subordinada, introduïda per la conjunció ut. Comencem, doncs, a veure l’oració principal, el nucli de la qual és el verb fac. El subjecte que li correspon és el sintagma que abans comentàvem, Sancta Maria Montis Hilaris, i que en té un altre en aposició: causa nostrae laetitia. Fixem-nos en les construccions sintàctiques paral·leles de l’un i de l’altre: el substantiu, nucli de sintagma (Sancta Maria, causa), s’acompanya d’un genitiu (Montis Hilaris, nostrae laetitia, respectivament). Ambdós es troben en cas vocatiu. Cal pensar que es tracta d’uns mots d’invocació a la Verge. Arribem, ara, al verb principal: fac, segona persona del singular de l’imperatiu de facio, feci, factum. A continuació trobem el nexe ut, introduint una subordinada substantiva completiva, amb funció de complement directe, el nucli de la qual és perfruamur. Es tracta de la primera persona del plural del present de subjuntiu del verb deponent perfruor (forma composta de fruor). Com a verb intransitiu, regeix un ablatiu, aeterna, l’adjectiu que probablement acompanya el mot elidit vita. D’entre els valors de l’ablatiu, podríem inclinar-nos per l’ablatiu d’instrument o de causa.

Traducció

Santa Maria de Montalegre, causa de la nostra felicitat, fes que fruïm de la vida eterna.

Ara que ja hem traduït, vull fer una nova remarca etimològica. Fixeu-vos com el verb fruor ha donat, en la nostra llengua, una forma molt pròxima, fruir, que és la que he utilitzat en la versió catalana del text; es tracta d’un terme potser més formal que el verb gaudir.

En definitiva, ja us adoneu que, de llengua morta, res de res. El llatí perviu en les llengües romàniques que parlem cada dia.

Qüestions

• Busqueu la declinació dels substantius de la primera inscripció; escriviu-los en singular i en plural.
• Què sabeu de les guerres carlines?
• Coneixeu Sant Bru i l’orde de la Cartoixa? Què en destacaríeu?
• Heu trobat la presència de la llengua llatina en el vostre entorn de proximitat?

NOTA: Totes les imatges de l’article corresponen a fotografies fetes pel meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà, 1r de Filologia clàssica. UB. 2017.