Monthly Archives: setembre 2017

Croàcia, III

Des de Split, fem cap a Trogir, l’antiga Τραγύριον (Tragýrion) o Τραγούριον (Tragoúrion), una fundació grega del segle III aC. La seva situació privilegiada en la riba mediterrània la convertí, des dels orígens, en un pròsper enclavament de comerç. Trogir és una petita illa, que avui està unida a terra ferma per un pont, transitat dia i nit.

Vista general de Trogir des de dalt del campanar de la catedral

La seva tradició comercial es nota abans, fins i tot, de creuar la porta d’entrada a la ciutat: una llotja medieval molt ben conservada, i ocupada per artesans de tota mena, dóna la benvinguda als visitants.

Llotja medieval a l’entrada de Trogir

La llotja principal, d’estil gòtic, es troba al mig de la plaça de la catedral, un espai ampli que, en el seu temps, fou àgora grega i, posteriorment, fòrum romà. Aquesta llotja dels segles XIV-XV impressiona perquè era no només espai d’intercanvi comercial, sinó també d’administració de justícia. Avui encara conserva les taules on es reunien els notables que componien el tribunal, i el banc on acusats i demandants esperaven la sentència.

Llotja principal a la ciutat de Trogir: banc del tribunal

Per la seva banda, la catedral, dedicada a Sant Llorenç, és una construcció de gran riquesa i esplendor. La capella renaixentista de Sant Joan de Trogir n’és una bona mostra.

Sepulcre i capella de Sant Joan de Trogir, a la catedral de Sant Llorenç

Detall escultòric de la capella de Sant Joan de Trogir

Destaca especialment la portalada occidental, edificada pel mestre Radovan. És curiós d’observar que aquesta obra escultòrica està dedicada a Adam i Eva, les figures dels quals es poden contemplar en les columnes que sostenen l’arc de l’entrada. No cal dir que la imatge dels primers pares, expulsats del Paradís després del pecat original, no és pas una representació habitual de les catedrals catòliques; doncs bé, aquesta n’és una excepció.

Figura d’Adam, del mestre Radovan, a la porta oest de la catedral de Trogir

Representació d’Eva a la portalada de la catedral de Trogir

Ara bé, passejant per la ciutat també es troben petites joies més senzilles, però igualment valuoses, com l’església de Santa Bàrbara, d’un estil romànic primitiu, del segle XI.

Interior de l’església de Santa Bàrbara, a Trogir

Sortim de Trogir, i ens dirigim, ara sí, a la capital del país, Zagreb, un plat fort que hem deixat per al final. No és que abundin les restes clàssiques en aquesta ciutat, situada en l’antiga regió romana de la Pannònia. La capital croata encara conserva la petja del seu passat socialista, i, en força racons, presenta un aspecte gris, trist: edificis funcionals, fets en sèrie, rònecs.

Un dels blocs de l’època socialista, a Zagreb

Recordeu que el dirigent de la federació iugoslava, el mariscal Tito, va governar amb mà de ferro el país que aglutinava les diverses nacionalitats que he esmentat abans. Curiosament, el nom del president de la República ja us imagineu que s’inspira en el de l’emperador Titus, cèlebre per haver estat al capdavant de les tropes romanes que van cremar el Temple de Jerusalem.

Tanmateix, sí que cal reconèixer l’encant del centre històric, distribuït en dos turons, l’eclesiàstic i el civil, amb els edificis i construccions que corresponen, d’una banda, al govern espiritual de la ciutat; de l’altra, al terrenal.

Vista de la catedral de Zagreb

El turó dels edificis civils, a Zagreb

La nostra estada a la capital ens va permetre visitar la ciutat de Varazdin, un centre cultural i històric important per a Croàcia. Tot fent ruta cap al nostre destí, ens vam aturar a l’església de Santa Maria de les Neus, un centre de pelegrinatge molt concorregut, però una mica aïllat geogràficament: es troba en una zona rural preciosa de paisatge, enmig de camps i boscos.

Conjunt monumental de l’església de Santa Maria de les Neus, entre Zagreb i Varazdin

En un entorn idíl·lic s’alça aquest centre de culte catòlic, que ens va mostrar una senyora del poble, l’única que en tenia les claus, i que no parlava altra llengua que el seu croat matern. De totes maneres, la bellesa de l’església no necessitava comentaris: era un conjunt barroc espectacular que, en el seu afany de grandesa i de riquesa, em va permetre captar alguns detalls que em van semblar d’interès. El primer, aquesta inscripció sota les escultures que decoraven el cor.

Primera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Segona imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Tercera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Quarta imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Cinquena imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Maria reparavit gratiam quam Adam et Eva perdidit.

La traducció és: Maria va restituir la gràcia que Adam i Eva va perdre. Crida l’atenció el singular del verb perdidit, referit a un subjecte múltiple, Adam et Eva, dins del marc de l’oració subordinada adjectiva, que introdueix el relatiu quam –en concordança amb el seu referent, gratiam, acusatiu singular femení, complement directe de reparavit. Doncs bé, potser el desllorigador fóra posar en relació les dues figures femenines, contraposades entre elles, com el dia i la nit: Maria i Eva: la dona salvadora, i la pecadora. Així, hem d’entendre que allò que aquesta perd, aquella ho recupera.

També vull remarcar algunes inscripcions, extretes dels Evangelis i situades en els volts de l’ornamentada trona de l’església.

Trona barroca de l’església de Santa Maria de les Neus

Fixeu-vos en aquesta sobre l’èxode del poble jueu, guiat per Moisès, que el portà d’Egipte a la Terra promesa:

Inscripció extreta del llibre l’Èxode, a la trona de Santa Maria de les Neus

Huic enim Moysi nescimus quid acciderit (Èxode, cap. 32)

Traducció: En efecte, ignorem el que li hagi succeït a aquest Moisès. Fixeu-vos en la concordança del demostratiu huic i el nom Moysi, que, tot i ser d’origen hebreu, identifiquem en cas datiu: és el complement indirecte del verb acciderit, introduït pel pronom quid, i que constitueix una oració substantiva interrogativa, subordinada al verb principal: nescimus.

O en aquesta altra llegenda, del profeta Isaïes, que alliçona aquells jueus que s’allunyen de la llei de Déu, assegurant-los que sempre tindran un mestre al seu costat:

Inscripció del llibre d’Isaïes, a la trona de Santa Maria de les Neus

Erunt oculi tui videntes praeceptorem tuum (Isaïes, cap. 20).

Traducció: Seran els teus ulls els que veuran el teu preceptor.

 Aquí destaca la forma futura del verb sum, erunt, com a verb principal, amb un subjecte que hi concorda en persona i nombre, tercera del plural, oculi tui. Aquest sintagma nominal és complementat per una forma de participi de present actiu, videntes, que, com que és d’origen verbal, porta el seu propi complement directe: praeceptorem tuum.

I, per acabar, un fragment dels Paralipomena: Déu es manifesta a través del foc i, descendint del cel, consumeix les víctimes dels sacrificis que es realitzaven en el temple de Salomó; així, l’omple de la seva flama:

Inscripció extreta dels Paralipomena, a la trona de Santa Maria de les Neus

Ignis descendit de coelo et devoravit holocausta.

 Traducció: El foc va descendir del cel i devorà els holocausts.

Fixeu-vos en l’estructura d’oració coordinada copulativa: la conjunció et uneix els dos verbs, descendit i devoravit. El subjecte és el mateix per a ambdós, ignis, substantiu masculí de la tercera declinació. Ara bé, el primer porta com a complement un ablatiu de locus unde, de coelo; el segon, un acusatiu plural neutre, holocausta.

Un cop feta la visita a Santa Maria de les Neus, no ens va costar gaire d’arribar a Varazdin. La calor era sufocant, però després de reposar una estona per dinar, vam visitar el castell de la ciutat, els convents, i, molt especialment, la catedral de l’Assumpció, que conservava una esplèndida pintura de Rubens en el presbiteri: la imatge de la Verge en la seva ascensió als cels, tal com corresponia a l’advocació de la catedral.

Pintura de Rubens, al retaule de la catedral de l’Assumpció, a Varazdin

Les capelles estaven ricament decorades, ja que tot el conjunt era d’estil barroc, com el de Santa Maria de les Neus. Em vaig fixar en el monograma que acompanyava la imatge de Crist, en algunes pintures, i vaig poder comprovar que, en els segles moderns, s’havia simplificat i llatinitzat la forma Ἰησοῦς dels primers temps del cristianisme. El resultat és un dels cristogrames actualment més coneguts: IHS, a partir de les tres primeres lletres del nom de Jesús.

No ens vam voler acomiadar del viatge sense fer una passada per Eslovènia, un país encantador, que ens va acollir en la seva capital agradable i alegre, Ljubljana, l’antiga Colonia Iulia Aemona. Abans que un assentament civil, la ciutat fou un campament militar, que allotjà la Legio XV Apollinaris. Avui es conserven algunes restes de l’època escampades arreu del nucli urbà, tot i que el conjunt queda força dispers. Potser les muralles donen una idea del recinte militar que va donar origen a la ciutat. Aquí en teniu una imatge.

Vista d’un tram de les muralles de l’antiga Colonia Iulia Aemona

L’estada a Ljubljana ens va permetre gaudir de l’entorn natural tan espectacular i ben conservat dels llacs de Bled, no gaire lluny de la capital, que, per cert, és ciutat verda europea: un títol ben merescut, ja que els ciutadans tenen cura de l’espai públic com si fos casa seva.

Us deixo amb unes imatges que donen idea de la frescor del paratge en dies de calor estiuenca; tot un regal per als sentits!

Església de l’Assumpció, enmig del llac principal de Bled

Paisatge boscós en l’entorn de Bled

Detall de proximitat d’un dels llacs superiors de Bled

I doncs bé, conclòs el nostre periple per terres balcàniques, retornem a casa, amb el bon sabor de boca d’un viatge ple de descobertes i de coneixences.

Qüestions 

  • Expliqueu amb detall el mite de Dirce. En què es va convertir? Quin déu l’afavoria? Qui era Antíope?
  • Situeu geogràficament la Il·líria i la Pannònia. Quina relació establiren amb grecs i romans? 
  • Si heu llegit bé els enllaços, digueu quin historiador relata l’episodi de destrucció del temple de Jerusalem? En quina obra?
  • Feu l’anàlisi morfològica i sintàctica d’alguna de les inscripcions traduïdes en l’article.
  • Coneixeu algun indret en què es faci visible el pas de la dominació romana al primer cristianisme? Esmenteu-lo i expliqueu-ne alguna característica.

NOTA: Totes les fotografies de l’article -excepte la de la muralla romana d’Aemona– són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r de Filologia clàssica. Estiu 2017.

Croàcia, II

Ens dirigim, des de Zadar, a un dels objectius inexcusables del nostre recorregut: Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Cal dir que la ciutat, anomenada també Ragusa en època medieval, és d’una bellesa impressionant, però la febre turística li ha fet una mica de mal. Quasi no hi ha cap edifici civil ocupat per gent autòctona; tot són apartaments i cases de lloguer per als viatgers que, d’arreu del món, vénen a visitar-la. D’aquesta manera, Dubrovnik és una ciutat cosmopolita, però també massificada. Cal veure tots els monuments buscant lloc entre els flashos dels turistes que no deixen ni un racó per fotografiar, com nosaltres mateixos. Per la meva part, vull destacar la singularitat del capitell d’una llotja d’estil venecià (recordem la presència constant de la Sereníssima) que representa la figura d’Asclepi preparant remeis curatius.

Vista d’una de les llotges d’estil venecià de Dubrovnik

Relleu escultòric d’Asclepi en un dels capitells de la llotja veneciana de Dubrovnik

La ciutat, dedicada al comerç com tantes altres de la riba del Mediterrani, va conèixer una gran esplendor durant els segles XV i XVI. Més recentment, segur que tots heu vist, alguna vegada, les imatges corprenedores de les darreres guerres dels Balcans, entre 1991 i 2001, en què Dubrovnik va patir els bombardeigs indiscriminats de l’exèrcit iuoguslau (majoritàriament serbi). La ciutat en guarda memòria: en alguns racons del centre històric, es poden trobar plaques informatives sobre l’impacte i els estralls causats per les bombes i els obusos. Des del centre de Dubrovnik es distingeix fàcilment el turó on estaven col·locades les línies ofensives sèrbies. La destrucció del casc històric va ser tan tremenda que la UNESCO va haver d’ajudar a la reconstrucció del patrimoni malmès. De fet, arreu de Croàcia, el record d’aquest terrible enfrontament entre els pobles que formaven l’antiga Iugoslàvia és encara ben viu i el recel es palpa cada cop que cal travessar les difícils i tortuoses fronteres que separen Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Albània i Macedònia. Ja veieu si n’és de trencaclosques aquest racó d’Europa!

La nostra ruta s’orienta, ara, cap a Split (en grec antic, Ἀσπάλαθος, i, en llatí, Spalatum). Per a mi ha estat una experiència emocionant: la ciutat-palau de Dioclecià no s’oblida fàcilment quan has tingut la sort de contemplar-la i admirar-la. Entrem per la porta nord, la porta àuria, dominada per una imponent estàtua, d’època moderna, de Gregori, bisbe de Nin.

Amb un breu recorregut, ens situem a la plaça del peristil, que acull els visitants, i ja permet fer-se una idea de les dimensions i la magnificència del conjunt.

Vista general del peristil del palau de Dioclecià, a Split

Perspectiva del peristil del palau de Dioclecià

Una escalinata, en el flanc esquerre del peristil, ens introdueix dins de l’església, que, en el seu origen, fou mausoleu de l’emperador Dioclecià. Fixeu-vos que la construcció vol emular el Panteó de Roma.

Vista del fris i la cúpula del mausoleu de Dioclecià

Les columnes corínties que se situen a l’interior del recinte donen una impressió d’esveltesa i de gran altitud.

Columnes a l’interior del mausoleu de Dioclecià

Per damunt d’elles, observem un fris decorat amb escenes de caça i dues imatges contingudes en medallons, que es van repetint al voltant de la cúpula. Segons la tradició i la història, corresponen a Dioclecià i la seva esposa, Prisca.

Ara bé, ironies del destí, l’emperador que va perseguir amb especial acarnissament els cristians dels primer segles (III-IV), hauria de veure, des del seu repòs post mortem, com el mausoleu construït per a la seva glòria es convertia en centre de culte catòlic: el seu sarcòfag i el de la seva muller eren destruïts; les restes llançades al mar; en el seu lloc s’hi col·locaven els altars amb les relíquies de Sant Domnius i Sant Anastasi, víctimes l’un i l’altre de la persecució de Dioclecià. Finalment, l’espai destinat al culte imperial era consagrat com a catedral des del segle VII. La història fa molts tombs! No us enredo amb la meravella de construcció que és la porta de fusta de noguera de l’entrada de la catedral, ni el campanar, ni l’òcul a cel obert del palau. Només us deixo algunes imatges perquè us en feu una idea.

Porta de noguera de la catedral de Split

Campanar de la catedral de Split

Òcul del palau de Dioclecià

Ara bé, sí que vull fer menció dels soterranis del palau, que avui s’han convertit en un ampli espai comercial. Les dimensions del lloc donen idea de quina grandària devia tenir la residència de l’emperador a Split.

Soterranis del palau de Dioclecià

La sortida del recinte ens situa en l’anomenada façana de mar, que ens fa sortir per una altra de les moltes portes de la ciutat.

Façana de mar del palau de Dioclecià

I, per descomptat, també em deturaré en el temple de Júpiter, ben a prop dels monuments que fins ara he descrit, perquè és d’allò més interessant. Ja l’entrada permet veure que segueix l’ordre corinti que domina en el peristil i en el mausoleu.

Entrada del temple de Júpiter, a Split

En el seu interior, un sostre decorat amb els característics requadres com caixons fa pensar en alguns temples romans.

Volta amb decoració de caixons, al temple de Júpiter, a Split

Detall dels caixons de la volta del temple de Júpiter a Split

Cal dir que la trajectòria històrica del temple recorda, en certa manera, la que acabem de descriure més amunt. Cap al segle IX, l’edifici es va convertir en baptisteri de la catedral i, per la seva funció, va ser dedicat a Sant Joan Baptista. Per aquest motiu, podem observar-hi, actualment, una pila de bateig ben antiga, amb les inscripcions del Crismó, que ja he citat abans, i, fins i tot, un relleu escultòric d’un dels primers monarques croates.

Representació dels primers monarques croates a la pila baptismal del temple de Júpiter, a Split

Ja ho veieu: la lenta, complexa i sagnant transició entre el món romà i la consolidació del cristianisme es poden veure de primera mà a Croàcia. Per això el viatge va ser, per a mi, tan emocionant.

Croàcia, I

Aquest estiu hem visitat Croàcia i hem fet una sèrie de descobertes interessants, que detallaré en una sèrie d’articles sobre el viatge. Comencem per la ruta. Sortim de Badalona a començaments de juliol; fem una primera parada tècnica a Montpeller i, l’endemà, una altra a Grenoble, tot just per anar-nos apropant al nostre destí. Gaudim del paisatge dels Alps i, en ruta cap a Itàlia, contemplem el pas de muntanya del Mont Cenis. Fins fa ben poc, la història havia situat molt a prop d’aquest indret el lloc per on Anníbal Barca va travessar la serralada, amb els elefants i el seu exèrcit, de camí cap a Roma, en la Segona Guerra Púnica (218 a.C-201 aC).

El nostre destí no és el d’Anníbal, sinó un altre, la que fou coneguda durant segles com a República veneciana, presidida pel lleó de Sant Marc. Ja sabeu que aquesta és una de les imatges del tetramorf, és a dir, les quatre representacions iconogràfiques que identifiquen els evangelistes: Mateu, Marc, Lluc i Joan. Doncs bé, a Sant Marc, patró de Venècia, li correspon el lleó, i, aquesta imatge insígnia, la Sereníssima la va escampar arreu dels territoris que, al llarg de l’edat mitjana, va conquerir per les armes o dominar pel comerç.

Vista d’un dels canals principals de Venècia, amb els seus palaus característics

Aquest és el punt d’origen del nostre viatge. Pot semblar estrany, perquè l’article porta per títol Croàcia, però heu de saber que bona part del territori croat, sobretot indrets estratègics de les regions de Dalmàcia i d’Ístria, pertanyeren a Venècia durant anys, de manera que el lleó de Sant Marc se’ns farà present tot al llarg de la nostra ruta, mentre resseguim les costes de l’Adriàtic, que la Sereníssima va fer seves durant segles.

La nostra estada d’aquest estiu a Venècia no és pas la primera. Ara bé, la ciutat sempre té sorpreses per oferir i racons per revisitar. I això hem fet nosaltres: admirar una vegada més l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, que conserva una quantitat d’obres d’art que la converteixen en un museu en espai sacre. D’entre les peces memorables, de l’escultor Canova, dels pintors Giovanni Bellini, Ticià i altres, m’he decantat per mostrar-vos un retaule de Sant Joan Baptista, amb escultura de Donatello.

Retaule de Sant Joan Baptista a l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, a Venècia

M’ha cridat l’atenció la llegenda que l’acompanya, i que pertany a la litúrgia que l’església dedica al sant precursor de Crist; es tracta d’una antífona del repertori gregorià, que diu així:

Inscripció del retaule de Sant Joan Baptista a la mateixa església

Inter natos mulierum non surrexit maior Ioanne Baptista (Mateu, 11: 11).

Destaco, en primer lloc, les abreviatures, la qual cosa fa pensar que els fidels il·lustrats d’altres èpoques coneixien perfectament aquelles citacions evangèliques que s’havien convertit en cant o bé en pregària, ja que una lleugera indicació els era suficient per identificar-les. També vull remarcar que la forma del nom propi Ioanne, d’origen hebreu, experimenta una parcial italianització en la llegenda, ja que hi apunta la v de Giovanni.

Fem una mica d’anàlisi gramatical. El verb principal, en tercera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu actiu, és surrexit (surrigo, -rexi, -rectum). No passeu per alt el primer sintagma, amb preposició i acusatiu, seguit de genitiu plural femení de la tercera declinació, mulierum. La partícula negativa non, modificant el sentit del verb, introdueix un comparatiu que é l’adjectiu maior, i el terme de comparació en ablatiu: Ioanne Baptista.

La traducció és la següent: Entre els nascuts de dones, no n’hi ha cap de tan gran com Joan el Baptista. Els monjos de Montserrat i de Poblet avui encara entonen aquesta antífona, en les diades consagrades a la figura del sant que batejà Jesús amb les aigües del Jordà.

Com que no podem fer un monogràfic de Venècia, seguim la nostra ruta i entrem a Croàcia. Ho fem per la regió d’Ístria, de paisatge tranquil, entre muntanyes boscoses i rius calmats. Fem nit a Motovun, un poblet dalt d’un turó, de gran encant, i que permet retrobar-nos amb el símbol de Venècia, per recordar-nos que som a prop de la que fou influent ciutat italiana.

Detall d’una de les portes d’entrada a Motovun

Des de Motovun, visitem un indret de noble passat romà, la ciutat de Pula. Se’n conserva l’amfiteatre, en molt bon estat. La construcció es troba al bell mig de la ciutat, de manera que no pots deixar de contemplar-la i admirar-la quan hi arribes.

Vista exterior i interior de l’amfiteatre romà de Pula

Passejant pels carrers de Pula, i seguint la Via Flàvia, arribem al temple d’August, majestuós, amb les seves columnes corínties, presidint el que era el fòrum de la urbs romana.

Temple romà d’August, a Pula

Encara una mica més enllà, seguint el nostre passeig, trobem l’arc de triomf o dels Sergii. El nom fa al·lusió a la família dels Sergis, estretament lligada a la ciutat, en la qual diversos dels seus membres van exercir-hi càrrecs de responsabilitat; ells van ordenar la construcció d’aquest arc com a homenatge a la ciutat que governaven, i per commemorar la victòria d’August en la batalla d’Àccium, durant el període de la quarta guerra civil romana.

Arc dels Sergis, a Pula

Per arrodonir la visita, ens acostem fins a l’indret on es conserva un mosaic molt bonic i delicat, que havia pertangut a una vil·la romana. Les peces permeten reconstruir el motiu de l’obra: el càstig de Dirce, esposa del rei de Tebes. Fixeu-vos en la imatge de la dama, arrossegada per un brau. És el càstig que rebé per haver mantingut presonera i haver tractat com a esclava Antíope, donzella d’ascendència divina.

Detall del mosaic de Dirce, a Pula

I ja ens acomiadem de Pula sortint de la ciutat per la porta d’Hèrcules, imponent i en força bon estat:

Porta d’Hèrcules, a Pula

Encara estem allotjats a Motovun, i ara fem via cap a Porec. La basílica eufrasiana n’és el principal atractiu. Contempleu la meravella de la portalada i l’atri:

Detall del timpà de la porta d’entrada a la basílica eufrasiana de Porec

Atri de la basílica eufrasiana

Segur que us ha cridat l’atenció la llegenda de l’entrada: Ego sum ostium. Per me si quis introierit salvabitur.

Hi trobem dues oracions: la primera és una oració de predicat nominal, amb verb copulatiu i atribut: sum ostium; el subjecte és el pronom personal, ego. La segona oració presenta una clàusula condicional: Per me si quis introierit, que se subordina al verb principal: salvabitur. Fixeu-vos que aquesta darrera forma verbal és un futur imperfet d’indicatiu passiu del verb salvo. L’anterior, introierit, correspon al pretèrit perfet de subjuntiu actiu del verb introeo (compost de: intro + eo), i és el nucli de la subordinada condicional. Quis és un pronom indefinit que actua com a subjecte d’introierit. D’aquest verb depèn el sintagma preposicional per me (preposició + ablatiu).

TraduccióJo sóc la porta. Si algú entra per mi, serà salvat.

Es tracta d’una construcció del segle VI, tot i que hi ha restes més antigues, del IV. És, doncs, una de les representacions més primerenques d’art cristià. Croàcia n’està plena, d’aquestes mostres arquitectòniques, que impressionen per la seva simplicitat i bellesa. La basílica fou construïda en època del bisbe Eufrasi, de qui prové el seu nom. És dedicada a la Verge Maria, i la podem veure representada en el mosaic d’estil bizantí que presideix l’església. Contempleu-ne l’esplendor.

Mosaic bizantí a l’interior de l’absis de la basílica eufrasiana

I contempleu, també, el detall del bisbe Eufrasi fent donació a la Verge de la basílica que ell ordenà construir per dedicar-la al culte marià. Feu atenció a la llegenda que acompanya la figura: Eufrasius episcopus; abreujat: EPS.

Representació del bisbe Eufrasi en el mosaic bizantí

Arreu del complex trobem inscripcions dels cristians d’aquells segle reculats, que utilitzaven el Crismó, per testimoniar la seva fe. Ja sabeu que es tracta de l’abreviatura del nom grec de Crist; concretament, es prenen les dues primeres i la darrera de les grafies del terme: ΧΡΙΣΤΟΣ. Aquesta és la norma habitual, però la nostra inscripció és tan primitiva que es conforma amb les dues lletres inicials.

Baix relleu amb l’anagrama de Crist, el Crismó, a la basílica eufrasiana

En un dels mosaics de la construcció del segle IV, es conserva el símbol del peix, que també identificava els primers cristians. Recordeu que la imatge té el seu origen en l’acrònim ἰχθύς, que es constitueix amb les inicials, en grec, dels mots següents: ησοῦς χριστός θεοῦ υἱός σωτήρ: en català, Jesús Crist fill de Déu salvador.

Representació del peix en un mosaic de la basílica eufrasiana

Deixem Motovun i els paisatges d’interior per dirigir-nos cap a la costa adriàtica, i fer entrada a l’antiga regió d’Il·líria. El nostre destí és la ciutat de Zadar, més gran i animada que el tranquil poblet dalt del turó. La romana Iadera formà part, durant l’edat mitjana, de la República de Venècia. El patrimoni arquitectònic de la ciutat ho testimonia. Fixeu-vos en aquest detall de la porta d’entrada: el lleó de Sant Marc, amb inscripció dedicada a l’evangelista:

Figura del lleó, símbol de Sant Marc, a la porta d’entrada de Zadar

Pax tibi, Marce, evangelista meus.

Es tracta d’una invocació, que prescindeix de la forma verbal: Pax tibi. S’ha de remarcar la presència del vocatiu, Marce, que duu un sintagma nominal en aposició: evangelista meus.

Traducció: Pau a tu, Marc, evangelista meu.

Zadar és, arran de mar, un centre de vida dinàmica i moderna, però també de gran riquesa històrica. L’església de Sant Donat és sorprenent per la seva construcció: es tracta d’un edifici preromànic, del segle IX, elevadíssim, que és tot ell circular en el seu interior, sostingut per altes columnes que delaten la seva procedència romana.

Vista exterior de l’església de Sant Donat, a Zadar

Fixeu-vos en l’estil corinti dels capitells, i en els basaments. Cal saber que el temple fou construït enmig de la plaça del fòrum; aquesta dada ajuda a entendre d’on provenen els materials constructius de l’església.

Vista de les columnes de l’interior de l’església de Sant Donat

Detall del basament de les columnes de Sant Donat

Ben mirat, de records del passat romà de Zadar n’hi ha d’escampats arreu de la ciutat, com aquesta columna esvelta i magnífica que presideix una de les moltes places de la ciutat. Admireu-la:

Columna romana en una de les places de Zadar

Des de Zadar, visitem el poblet de Nin, de passat històric remarcable: primera capital de Croàcia i seu de la reialesa del país. Segurament per aquest motiu, hi trobem, tot i les petites dimensions del lloc, una església catedral del segle IX. El curiós és que aquesta catedral també és de mides reduïdes, tant, que té l’honor de ser la més petita del món.

Vista exterior de l’església catedral de Nin

Petita finestra de l’església de Nin

Si us fixeu en la imatge, veureu que té una certa familiaritat amb la de Sant Donat, de Zadar. No hem d’oblidar que Nin és un enclavament destacat ja des d’època romana. Actualment es conserven vestigis d’un temple dedicat a la deessa Diana, ben a prop de la catedral que heu pogut veure en imatges, i algunes columnes d’un temple dedicat al culte imperial. Durant la nostra visita, les magnífiques peces corínties estaven en restauració i les imatges sortien molt poc afavorides.