Monthly Archives: juny 2017

Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri

4) Capri

Agafant un vaixell des de qualsevol punt del golf de Nàpols o de la costa amalfitana es por arribar em poc temps a l’illa de Capri, uns dels llocs més visitats del Mediterrani i que, ja en l’antiguitat, era un lloc de recés per a la classe benestant de Roma.

En primer lloc s’ha d’aclarir que l’etimologia del nom Capri deriva del llatí caprae (cabres), no del grec Κάπρος (senglar), tot i que s’hagin trobat molt es restes fòssils d’aquest animal.

L’illa va estar habitada des del paleolític, època en què estava unida a terra ferma. L’illa va ser en principi grega i després romana. August, en visitar-la el 29 aC, va ser el primer a construir-hi una vil.la. Tiberi, el seu successor, hi va viure des del 27 fins al 37 dC. Després de Tiberi, altres emperadors i nobles romans la van visitar i van viure-hi fins al s. IV dC. quan una vegada caigut l’Imperi romà d’Occident, l’illa va formar part del Ducat de Nàpols. Al segle VI dC. va patir les incursions dels sarraïns, el domini dels llombards, normands, aragonesos i, finalment , dels espanyols.

Vista general de Marina Grande

Vista general de Marina Grande

En els segles XVII i XVIII, l’illa va passar un nou període de fortuna, gràcies a una Diòcesi activa i als privilegis restaurats pels espanyols i els Borbons. Aquest període de fortuna està avalat per l’espectacular arquitectura de convents i esglésies que es poden admirar en els dos centres urbans (Capri i Anacapri). A partir de la segona meitat del s. XVIII, molts dels viatgers que descendien cada vegada amb més freqüència, des de l’Europa septentrional, atrets pel sol i la recerca d’un món mític primitiu, van incloure Capri en els seus itineraris. Des de la primera meitat del s. XIX, després de descobriment de la Gruta Blava (Grotta Azzurra), van començar a arribar a l’illa visitants italians i estrangers, atrets pel clima, per l’hospitalitat de seus habitants, pels colors i l’atmosfera magnètica dels seus racons. Artistes, intel·lectuals, escriptors, exiliats, rics i excèntrics la van triar com residència temporal o permanent, d’entre aquest ressalto l’Àxel Munthe.

Tot i que des del segle XIX s’ha convertit en un lloc associat amb luxe i bona vida, ja a l’antiguitat, les cròniques de Tàcit i Suetoni ens deien que els emperadors August i Tiberi havien elegit aquesta petita franja de terra per a la construcció de cases principesques i per viure una vida rica i bella.

Villa Iovis
Va ser la vil·la principal de l’emperador Tiberi (una de les dotze que va manar construir a l’illa). Aquest va projectar-la com un palau, fortalesa i pretori al cim d’un escull de 334 m. sobre el mar. La seva arquitectura accentua l’espectacular escenografia natural pujant de desnivell amb escalinates fins arribar a l’allotjament privat de l’emperador: Des de l‘ambulatio de la “lògia imperial” la vista domina tot el golf de Nàpols. Els edificis s’organitzen al voltant de quatre enormes cisternes destinades a l’emmagatzematge d’aigua.

Salt de Tiberi

el Salt de Tiberi

Des del 27 al 37 dC, Tiberi va governar l’Imperi des de Capri. La flota i el far situats a la vil·la eren utilitzats com a mitjà de comunicació òptica, mantenint així la comunicació amb Roma.

A la dreta de l’entrada de la Villa Iovis es troba “el salt de Tiberi”, promontori des d’on, segons es diu, l’emperador precipitava les seves víctimes, que després de llargues i “refinades” tortures eren llençades al mar, on els esperaven mariners per a masegar, amb els seus estris, els cossos fins l’últim hàlit de vida.

Vil·la Imperial de Damecuta
Ocupava tota la plana, amb àrees de servei, cisternes i allotjaments pels servents. La residència imperial envolta la vora panoràmica de l’altiplà i recorda la Villa Jovis per l’àrea, també en forma d’hemicicle, separada de l’àrea privada de l’emperador. S’hi pujava des de la zona de la Grotta Azzura. A l’època medieval s’afegeix la torre de vigilància per defensar-se de les Incursions dels corsaris sarraïns.

Scala Fenicia

Scala Fenicia

Escala Fenícia
Traçada pels primers colonitzadors grecs, aquesta escala del més de 800 esglaons va ser l’única via de comunicació entre les zones altes de l’illa i la Marina Gran fins al 1877. Malgrat el seu apel·latiu de “Scala Fenícia”, la construcció s’atribueix als grecs, ja que en la part alta els graons es van entallar a la roca segons el costum que adoptaven per unir les Acròpolis a les marines. L’escala comença al carrer de Palazzo a Mare; centre grec del Capri antic, travessa horts vinyes i segueix cap amunt creuant l’actual carretera prop de la capella de Sant Antoni, que es troba per damunt de Capodimonte, on trobem la Porta della Differenzia (porta de la diferència) que deu el seu nom a la rivalitat entre els municipis.

Villa San Michele d’Axel Munthe

Es divisa al final de l’Escala Fenícia, per sobre de la Vil·la de l’emperador Tiberi a Capodimonte. S’eleva a la terra dels somnis des que el metge i escriptor suec Axel Munthe la va descobrir. Durant un viatge, en la seva joventut, al 1876 es va va adonar que aquest racó amb vistes al Golf de Nàpols, amb una casa colonial i les ruïnes de la capella de Sant Miquel, era el seu “lloc de l’ànima”. La compra i la restauració va ser allò que va esperar durant gran part de la seva vida. Aquest procés, un procés de trobada i ubicació dins la vida desitjada, és narrat al llibre “La història de Sant Michele”. Avui compta amb jardí, una àmplia terrassa amb columnes i lògies que uneixen l’habitatge amb la capella restaurada com a biblioteca. A més dels objectes locals i d’art es pot visitar un gran jardí botànic, les restes d’un cubiculum i una misteriosa esfinx.

Vil·la San Michele

Vil·la San Michele

Per acabar, afegiré una nova cita llibre “La història de Sant Michele”, que em va fer emprendre aquest viatge.

“La casa era pequeña; las habitaciones pocas; pero había galerías, azoteas y pérgolas en torno para poder contemplar el sol, el mar, las nubes; el alma necesita más espacio que el cuerpo”
Axel Munthe “La historia de San Michele”

Text i fotografies d’Alfonso Campo.

Hispani per Campanorum fines eunt III: Pèstum

3) Lloc arqueològic de Paestum

Situat al sud-est del golf de Salern, a la part sud de la Piana del Sele, Paestum és un lloc arqueològic de gran importància, reconegut per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat”.

Fundada pels Grecs de Síbaris al voltant del segle VII. a.C. amb el nom de Posidònia (Poseidonia). La ciutat va ser ocupada successivament per diferents pobles fins que, en 273 aC, Roma la va fer una colònia pròspera, donant-li el seu nom actual Paestum, potser per una corrupció del nom grec. El començament de l’Edat Mitjana va marcar el seu declivi irreversible.

A més dels valors culturals, la importància de Paestum està relacionada amb l’excel·lent estat de conservació dels béns a partir dels murs, construïts pels grecs i després reforçada pels lucans i romans.

El més sorprenent és la visió de tres majestuosos temples col·locats en una plana verda, que reflecteixen la llum de forma diferent segons les hores i les estacions. Molts escriptors, poetes i artistes com Goethe, Shelley, Canova i Piranesi estaven fascinats per l’espectacle, que ha demostrat ser una font d’inspiració per a ells.
Aquests grans edificis són un extraordinari exemple d’estil dòric. Les antigues ruïnes de Paestum estan entre les úniques ruïnes gregues que queden a la part continental d’Itàlia, i són sens dubte les millor conservades.

Temple d'Hera

Temple d’Hera

El Temple d’Hera, anomenat basílica, que es remunta al segle VI aC, és el més antic. Pertany a la primera generació de grans temples de pedra i es va iniciar aproximadament al 560 aC. És l’únic temple grec d’un període d’importància crucial per a la formació de l’arquitectura grega que s’ha conservat en tan bon estat.

temple d'Hera

temple d’Hera

Els frontons estan desapareguts i el disseny no és l’estàndard; la part interior està dividida per una fila de columnes centrals, com era costum en les obres antigues de l’arquitectura construïdes en fusta. Aquest aspecte significava que la seva funció segueix sent poc clara durant un temps considerable i és coneguda com la “basílica” avui dia, tot i que s’ha demostrat que es tractava d’un edifici de culte. A més de ser el primer temple dels tres, va ser dels primers dedicats a Hera. Ho sabem pels ex-vots, la majoria són estàtues de terracota de sexe femení amb les lletres gregues Η (eta) + P (ro) + A (alfa) =Hera. Al principi, els arqueòlegs van pensar que era un edifici públic romà, d’aquí el seu sobrenom de “basílica”.

Temple d'Hera

El temple de Neptú
Aquest és el major temple de Paestum i el millor conservat. Construït al voltant de la meitat del segle V aC, sintetitza les característiques de l’arquitectura del temple grec. El gran temple de Zeus s’estava construint en el mateix període a Olímpia, a Grècia, tot i que no està tan ben conservat.

Temple de Neptú

Temple de Neptú

El temple està construït d’enormes blocs units amb clavilles simples sense l’ús de morter. Aquesta tècnica ha permès la construcció d’edificis que suporten terratrèmols i altres desastres naturals.
Com és habitual en molt casos, les parets de l’estructura interna o cella estan incompletes a causa de la reutilització dels blocs pels habitants durant les èpoques medieval i moderna. La cella estava dividida en tres naus per dues columnes altes en dos nivells que encara es poden admirar. Igual que en el cas d’altres temples, el sostre estava sostingut per bigues de fusta (les ranures dels blocs de pedra encara es poden veure). Les teules i ràfecs estaven fetes de fang cuit amb una elaborada decoració acolorida.

Durant el segle XVIII es pensava que el temple més gran de la ciutat hauria de ser el temple de Posidó-Neptú, el déu que va donar a la ciutat grega del seu nom (Poseidonia).

No obstant això, l’atribució del temple a Neptú és encara un tema de debat; pot haver estat dedicat a Hera, la deïtat principal de la ciutat; una altra hipòtesi és que el temple estava dedicat a Zeus, el marit d’Hera i pare d’Atena; una altra hipòtesi és que el temple va estar dedicat a Apol·lo.

Temple de Neptú

Temple de Neptú

Sigui com sigui, la veritat és que el Temple de Neptú, amb el seu càlid color daurat que varia en els diferents moments del dia, és una joia de l’arquitectura dòrica, majestuós i al mateix temps elegant.

El temple d’Atena (Temple de Ceres)

Tot i que aquest és l’únic temple en el qual es pot estar segur sobre la identitat de la deïtat a la qual es dedica -Atena, deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra- se’el coneix com el temple de Ceres.

El temple de la deessa protectora està situat al punt més alt de la ciutat, al nord de la zona pública que té visites. La primera generació de colons va construir un petit edifici en honor de la deessa, conegut com l’“oikos”, (οἶκος). Al 500 aC es va construir un monumental temple que s’ha conservat fins a la cornisa de la teulada. La part interna, ”cella”, era accessible a través d’una gran avantcambra, “pronaos”, decorada amb columnes jòniques. El temple d’Atena en l’època medieval es va transformar en una església i té, adossades a la paret exterior, tres tombes cristianes.

Temple de Neptú

Temple d’Atena.

A més de gaudir d’aquests tres temples, no has d’ignorar la resta del recinte arqueològic, l’amfiteatre romà, la plaça del forum, les restes de les termes, el comitium, el districte residencial, etc.

 fòrum i via sacra

fòrum i via sacra

També s’ha de visitar la muralla de la ciutat, recentment restaurada; gairebé 5 km de llarg que haurien estat originalment al voltant de 7m d’alçada i que descobreixen la grandesa de Paestum. Us heu de permetre una hora a peu a l’ombra dels blocs que guarden la ciutat en una abraçada de pedra

A l’estiu, una caminada nocturna, en aquest magnífic escenari, amb música i llums que animen als visitants la ruta, ofereix l’oportunitat de submergir-se en un ambient únic, entre les obres de les grans civilitzacions del passat.

Ningú pot anar-se’n sense fer una ullada al museu arqueològic de Paestum i visitar, entre altres obres, una reproducció -l’original és al museu Arqueològic de Nàpols- de la “Tomba del Capbussador” que data del 480 aC època que no ens ha deixat cap altra pintura funerària grega. Això fa que sigui ”l’únic exemple de pintura grega amb escenes figuratives que han pervingut de forma completa. Entre els milers de tombes gregues conegudes d’aquest període (aproximadament entre el 700–400 aC), aquesta és l’única decorada amb frescos de subjectes humans” [1]

Durant molt de temps, es va acusar de manera injusta els antics grecs de oblidar-se de la pintura, que només la utilitzaven en la ceràmica. En realitat una cultura tan florent i sensible a l’art mai se’n va oblidar, però la gran pintura grega a la fresca es va perdre per sempre i tan sols es conserven algunes cròniques que fan referència a pintors. Això es va fer palès va canviar el dia 3 de juny de 1968, moment en què Mario Napoli va descobrir la coneguda Tomba del Capbussador al jaciment arqueològic de Paestum.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tomba_del_capbussador

La tomba rep aquesta curiosa denominació per l’escena que representa un jove planejant entre el cel i l’aigua després de llançar-se des d’un trampolí, aquesta escena es troba a la cara interna de la llosa que serveix de tapa al sepulcre. Es tracta d’una tomba de caixa formada per un total de cinc lloses de pedra calcària de travertí, les parets de la tomba estan decorades amb pintures al fresc que estan datades entre els anys 480 i 470 aC. Les escenes que es representen recorden a les ceràmiques àtiques amb figures vermelles.

El difunt era probablement un mercader etrusc instal·lat a Posidònia. Les quatre parets laterals representen l’escena d’un banquet, destinat a acompanyar-lo en el més enllà. En el conjunt de l’escena es veuen representats tres déus fonamentals del panteó grec, Apol·lo, que dirigia les Muses (música), Afrodita, la deessa de l’amor, i Dionís, déu del vi i també del renaixement. El simposi és lloc de confluències; als plaers del vi i la música se sumen els de l’amor. “Junts van Afrodita i Dionís”, diu el proverbi grec; en el banquet, s’unifiquen els déus de la vida, la sexualitat, la fecunditat i el renaixement. No és casual que se’ls recordi en un sepulcre. Es tracta d’una composició d’una gran bellesa, amb un fort significat simbòlic: el capbussador és molt probablement la imatge dels límits del món i el seu salt representa el pas al més enllà.

Aconsello aprofundir en les escenes del banquet amb l’interessant article de Cora Dukelsky “IMÁGENES DE UN VIAJE SIMBÓLICO: LA TUMBA DEL ZAMBULLIDOR” que va ser presentat a la segona trobada anual “Las Metáforas del Viaje y sus Imágenes. La literatura de viajeros como problemática”. Universitat de Rosario. 18,19 i 20 de maig 2005. Publicat al CD-rom amb les Actes de la Trobada. Maig 2005.

http://www.formseven.co.uk/etruscans-a-forgotten-civilisation/

http://www.formseven.co.uk/etruscans-a-forgotten-civilisation/

[1](R. Ross Holloway. “The Tomb of the Diver”, in American Journal of Archaeology, Vol. 110, n. 3, juliol 2006 (pp. 365–388)

Text i fotografies d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri]

Hispani per Campanorum fines eunt II: Pompeia

2) La segona etapa, i parada obligatòria, del nostre periple és Pompeia:

Salut, pompeians, on sigui que us trobeu.

Història

Pompeia sorgeix sobre un altiplà per controlar la vall del riu Sarn, a la seva desembocadura es trobava emplaçat un port amb gran activitat. La informació sobre l’origen de la ciutat és incerta. Segons les troballes més antics, entre finals del segle VII aC i la primera meitat del segle VI aC és quan es va construir la primera muralla que delimitava una àrea de 63,5 hectàrees.

Una civilització “mixta”, en la qual es fonien elements nadius, etruscs i grecs, va contribuir al desenvolupament de la ciutat i a la construcció d’una muralla fortificada de pedra calcària segons el sistema grec.

Durant l’època samnita, segle IV, les obres d’urbanització van rebre un gran impuls. A finals del segle IV aC, l’organització política va patir la interferència dels moviments d’expansió dels pobles samnites, fins a provocar la intervenció de Roma al sud d’Itàlia. Un sistema d’aliances i una sèrie de campanyes militars victorioses li donarien l’hegemonia (343-290 aC) sobre tot el territori de la Campània. Així Pompeia, com “aliada”, va passar a formar part de l’organització política de la res publica romana.

Als voltants dels anys 90-89 aC es va rebel·lar juntament amb altres pobles itàlics que exigien una dignitat social i política igual a la de Roma. Després del setge de les tropes de Luci Corneli Sul·la, la ciutat va capitular i va passar a ser una colònia romana amb el nom de Colonia Cornelia Veneria Pompeianorum (80 aC). Arran d’aquest estatus, a Pompeia es van construir edificis públics i privats, sobretot, en l’època dels emperadors Octavià August (27 aC -14 dC) i Tiberi (14-37 dC).

L’any 62 dC, un violent terratrèmol va sacsejar tota la zona del Vesuvi. La reconstrucció es va iniciar immediatament, però, a causa dels danys tan greus i dels moviments sísmics successius, va durar molt de temps. Quan 17 anys després, el 24 agost del 79 dC, va quedar coberta per cendres després d’una sobtada erupció del Vesuvi, Pompeia encara estava en plena reconstrucció. Tenim el testimoni de Plini el Jove qui, en dues cartes al seu amic l’historiador Tàcit (Epistulae VI, 16 i Epistulae VI, 20), explica les seves impressions enfront d’aquests fets.

El seu descobriment es va produir a la fi del segle XVI. Tot i que les exploracions no van començar fins al 1748, van continuar sistemàticament durant el segle XIX, fins als anys més recents.

L’àrea arqueològica de Pompeia abasta al voltant de 66 hectàrees, però tan sols unes 45 estan excavades. La ciutat està subdividida en “regio” (barris) i “insulae” (illes) des de 1858, obra de Giuseppe Fiorelli, per raons d’estudi i perquè resultés més fàcil orientar-se.

La denominació de les cases, quan es desconeixia el nom del seu propietari, va ser encunyada pels excavadors segons les troballes particulars o altres circumstàncies.

Santuari d’Apol.lo

No hi hauria vida per a visitar tota Pompeia amb detall ja que cada cantonada és una finestra a un món misteriós, màgic i llunyà. A l’hora de visitar Pompeia s’ha de calcular un mínim de cinc hores i un màxim… ja ho he dit, no hi ha màxim.

El visitant pot accedir a menys d’un terç de la seva superfície real a l’espera de més excavacions, però malgrat això, les zones visitables són àmplies i serien necessaris diversos dies per a una visita en profunditat.

A l’entrada et donen unes guies i el plànol del recinte, aquest documents t’ajudaran a situar-te i a planificar la teva visita. Assenyalaré alguns del recintes de visita obligada, aprofundint en algunes curiositats.

Fòrum

Fòrum

Fòrum

El fòrum civil representa el centre de la vida quotidiana de la ciutat, cap a ell miren tots els edificis públics per a l’administració de la ciutat i de la justícia; la gestió dels negocis i les activitats comercials; els mercats i els principals llocs de culte ciutadà.

La plaça del fòrum era, en origen, una zona senzilla més o menys regular. El costat occidental s’obria cap al Santuari d’Apol·lo, mentre que el costat oriental presentava una filera de tallers. El fòrum va ser modificat profundament entre els segles III i II aC quan la forma de la plaça es va regularitzar, envoltada per pòrtics i el terra pavimentat amb plaques de tova. L’eix de la plaça es va transformar en la façana del Temple de Júpiter. Al principi de l’època imperial el Fòrum va ser pavimentat de nou amb plaques de travertí; algunes plaques que ja no són a la col·locació originària, tenen un buit per acollir les lletres en bronze pertanyents a una gran inscripció.

Al fòrum hi havia tauletes exposades al públic on s’escrivien notícies importants de l’època, com el resultat de les últimes eleccions o la data d’algun espectacle, hi havia gent que aprofitava per exposar les seves queixes o per fer publicitat del seu establiment, la més coneguda és “Macerior prega a l’edil que prohibeixi a la gent fer soroll al carrer i molesti a les persones decents que estan dormint”.

Mensa ponderaria

S’ha de destacar que dins d’un nínxol al mur perimetral occidental del Santuari d’Apol·lo hi ha una còpia de la Mensa ponderaria, l’original es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. Es tracta d’un banc utilitzat per comprovar les mesures de capacitat emprades per a les mercaderies en els intercanvis comercials. Es podien mesurar tant aliments líquids i sòlids com els cereals. Aquests s’abocaven en els recipients corresponents, es tancaven amb taps i es buidaven després de la comprovació. Aquest banc era present ja en l’edat preromana, com indiquen les tres inscripcions en osc que després s’han esborrat quan va tenir lloc la fundació de la colònia (80 aC), i de la corresponent actualització al sistema de pesos i mesures romà, com a prova la inscripció encara visible.

mensa pondedaria

mensa pondedaria

Com es veu a la foto la taula presenta la inscripció:

A CLODIUS A F FLACCUS, N ARCAEUS N F ARELLIAN CALEDUS D V I D MENSURAS EXAEQUANDAS EX DEC DECR

A(ulus) Clodius A(uli) f(ilius) Flaccus N(umerius) Arcaeus N(umeri) f(ilius) Arellian(us) Caledus / d(uum)v(iri) i(ure) d(icundo) mensuras exaequandas ex dec(urionum) decr(eto)

“Auló Clodi Flac, fill d’Auló, [i] Numeri Arcàs Arellià Caledó, fill de Numeri, els dos magistrats amb poder judicial van fer aquestes unitats de control dels mesuraments per decret del consell dels decurions “

Aquesta inscripció té un paper d’important ja que atorga legitimitat a la mensa; els dos decurions nomenats, Flac i Caledó, són els que van certificar l’equivalència del nou sistema de mesurament imposat per August amb les mesures originals samnites escrites en llengua osca al mateix banc esborrades quan es van adaptar. Així doncs, aquests magistrats van ser els que van canviar les mesures per adequar-les a les reformes de l’any 20 que unificaven totes les mesures de l’Imperi.

Termes del fòrum

Termes del fòrum

Termes del fòrum

Les Termes del Fòrum, es troben a la part posterior del Temple de Júpiter i es remunten als anys immediatament successius a la fundació de la colònia de veterans per part del general Sul·la (80 a.C.). La zona per a dones i la zona per a homes tenien entrades diferenciades. La secció per a homes presenta seqüència d’apodyterium (vestuari), usat també com tepidarium (per als banys de mitja temperatura), frigidarium (per al bany fred) i caldariumcalidarium (per al bany calent). Com molts edificis a Pompeia, les termes van patir greus danys durant el terratrèmol de l’any 62 d.C. L’estat actual és en gran part el resultat dels successius treballs de restauració.

Termes del fòrum

Termes del fòrum

Va ser important la cura i l’esforç dedicats a la decoració de les habitacions, com per exemple els nínxols per guardar roba i objectes per al bany, decorats amb figures d’homes en terracota (telamoni) i la volta amb estucs elaborats en relleu de l’apodyterium-tepidarium. A la mateixa habitació es pot veure un gran braser de bronze que servia per a la calefacció. La part per a les dones, més petita, s’estava reestructurant en el moment del’erupció. Més de 500 llums d’oli s’han trobat a la zona d’entrada de la part dels homes que servien per a la il·luminació durant l’obertura a la tarda.

 L’amfiteatre

Aquest amfiteatre és el més antic entre els coneguts en el món romà. Construït l’any 80 a.C., poc després de la fundació de la colònia, per iniciativa dels magistrats Gai Quincti Valgus i Marc Porci, que van fer construir també l’odèon. Podia contenir fins a 20.000 espectadors provinents no només de Pompeia sinó també de les ciutats limítrofes. L’edifici es troba a una zona perifèrica i això facilita el desplaçament d’un nombre tan alt de persones. Les escales exteriors de doble rampa asseguren l’accés a les grades superiors i un passadís en baixada condueix a les grades més baixes. L’arena està separada de l’espai destinat als espectadors per un podium decorat amb frescos d’escenes del món dels gladiadors; a la part superior es poden llegir encara inscripcions amb els noms dels magistrats que van fer construir les grades. L’any 59 d.C. un grup de “aficionats” pompeians i un altres de Nocera van protagonitzar una violenta baralla. Després d’aquest succés el Senat de Roma va decidir tancar durant deu anys l’arena de Pompeia, però la decisió va ser revocada a l’any 62 d.C., després del greu terratrèmol que va sacsejar la ciutat.

Amfiteatre

Castellum aquae

Aquest repartidor hídric està en el punt més alt de Pompeia (42 m) i, mitjançant la connexió amb l’aqüeducte del Serino (època d’August), garantia el servei d’aigua a tota la ciutat. El funcionament de l’estructura permet apreciar l’elevat grau de desenvolupament assolit per l’enginyeria hidràulica antiga: el castellum estava ocupat en el seu interior per una gran pica circular, proveïda per un conducte situat a la banda nord, i amb un sistema de comportes i parets per conduir l’aigua, que establia la distribució de la mateixa segons les necessitats. L’aigua, aprofitant la pressió de caiguda, es conduïa cap a tres conductes situats en altures diferents. Aquests, si calia, es podien tancar amb falques de tronc.

L’estructura va ser afectada pel terratrèmol de l’any 62 d.C. i en el moment de l’erupció l’any 79 d.C. no sembla que es fes servir, com les quaranta fonts distribuïdes a la ciutat.

Necròpolis de la Porta Nocera

La necròpolis es troba als costats d’una calçada paral·lela a la muralla de la ciutat. Hi ha diversos monuments funeraris com a exemple dels models més difosos entre el principi del segle I a.C., període en el qual la necròpolis comença a ser visitada, i el 79 d.C. Entre ells destaca la tomba de Eumàquia, la sacerdotessa que va dedicar un gran edifici al fòrum. Aquí, dins d’un recinte, es troba l’alt podi sobre el qual es crea una estructura semicircular (ἐξέδρα), dins de la qual es troba la cambra sepulcral. Als costats de la tomba d’Eumàquia es poden veure dos sepulcres amb podi rematat per un templet que alberga les estàtues dels difunts. No obstant això, les tombes amb recinte estan caracteritzades per una gran senzillesa, on les cendres dels difunts col·locades a les urnes s’enterren o es col·loquen a la base del monument. Les tombes més pobres es reconeixen per la presència de bustos de pedra rudes, anomenats “Columelle”. Gairebé al centre de la cruïlla entre la calçada que surt de Porta Nocera i la via sobre la qual se situa la necròpolis es pot veure el cap de Titus Suedius Clemens, el magistrat enviat per l’emperador Vespasià per resoldre els abusos en la construcció comesos en la ciutat després del terratrèmol de l’any 62 dC

Necròpolis de la Porta d’Herculà

Tomba semicircular.

Tomba semicircular

La necròpolis de la Porta d’Herculà, que s’estén al llarg de la calçada que condueix a Nàpols, s’utilitzava ja durant els primers segles de vida de Pompeia, encara que els edificis funeraris actualment visibles es poden datar a partir del segle I aC. Les tombes monumentals il·lustren els tipus funeraris de l’època. En sortir per la Porta de Herculà, a l’esquerra, es poden veure dues tombes constituïdes per un seient semicircular, anomenat schola (del grec σχολή, ῆς, ἡ, arrel de la paraula escola), característiques de Pompeia i dedicades per l’assemblea de la ciutat als ciutadans il·lustres. Un d’aquests conserva la inscripció amb lletres grans de l’amo de la tomba, la sacerdotessa pública Mamia, morta voltant de l’any 29 d.C., que va fer construir el Temple del Geni d’August al fòrum. Altres sepultures s’han construït en un alt podi amb la forma d’altar, com la de Naevoleia Tyche i Munatius Faustus amb la representació del doble seient, símbol de l’honor concedit de seure a primera fila al teatre. Més endavant, entre les tombes comença el suburbium (perifèria urbana) de la ciutat.

Bordell, lupanar
Al lupanar les prostitutes, normalment esclaves gregues i orientals, exercien la seva professió pel preu de dos i vuit asos (una copa de vi en costava un).

Habitació

Habitació

L’edifici és de dos pisos. En el superior hi ha les habitacions de l’amo i de les esclaves, en l’inferior cinc habitacions amb un llit, d’obra, cadascuna.

Es distribueixen als costats del passadís que connecta les dues entrades de la planta baixa. Les habitacions estaven tancades amb una cortina. En el fons del passadís, sota el forat de l’escala, es veu una latrina. A les parets del passadís central, quadres amb representacions eròtiques expliquen als clients les activitats que s’hi desenvolupaven.

fresc del bordell

Fresc del lupanar

Fresc del lupanar

Fresc del lupanar

Casa i thermopolium de Vetutius Placidus

Thermopolium

Thermopolium

El thermopolium (del terme grec θερμοπώλιον) de Vetutius Placidus obert a la via de l’Abundància és un exemple del moviment social de Pompeia en època romana, on els comerciants i artesans gaudien d’un estatus social alt, reservat en èpoques més antigues només als terratinents. En aquest local es servien begudes i menjars calents, com indica el nom, conservades en flascons grans guardats al taulell d’obra, decorat profusament, on es servia. És interessant el quiosc en el mur del fons, molt ben conservat, que constitueix un larari dedicat als déus protectors de la casa (Lares), al Genius protector de l’amo, al déu del comerç, Mercuri, i al déu del vi, Dionís. A la part de darrere, a la casa contigua a l’establiment, es troba una decoració amb preuats frescos i un triclini per a banquets a l’aire lliure. En una de les grans atuells de fang guardades al taulell es va trobar un petit tresor de gairebé tres quilos de monedes, probablement els últims guanys de l’hostaler, que confirmen la rendibilitat d’aquesta activitat.

Casa del Faune

Estàtua del sàtir dansaire

És una de les cases més grans de Pompeia, ocupa tota una illa de 3.000 metres quadrats aproximadament, i la seva planta original es pot datar aproximadament al segle II a.C.
Des del carrer es poden percebre la riquesa i el nivell social del propietari: la vorera porta la inscripció de benvinguda en llatí, AVE; la majestuosa porta està enquadrada per pilars amb capitells decorats, el sòl de l’entrada està realitzat amb incrustacions de triangles policroms de marbres grocs, verds, vermells i rosa (opus sectile). La part alta de les parets, en ambdós costats, està embellida per templets en relleu en els quals es reconeix el larari de la casa. La casa té dos atris i dos peristils al voltant dels quals es disposen altres compartiments: alguns per rebre invitats, altres reservats per a l’ús de la família i altres per al servei. Una còpia de la famosa estàtua del sàtir dansaire, o faune, al centre de l’impluvi de l’atri principal ha donat nom a la casa, ja que fa al·lusió al nom de l’estirp del propietari: els Satiri.

Mosaic d'Issos

Mosaic d’Issos.

A la sala d’estar, entre el primer i segon peristil, es troba una còpia del famós mosaic del segle II a.C. de la decisiva batalla d’Issos entre Alexandre el Gran i el rei de Pèrsia, Darios, que va canviar el curs de la història. Els originals dels mosaics i de l’estàtua del Faune es troben exposats al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

Casa del Poeta Tràgic

La casa, que conserva la forma tradicional d’una domus, és famosa pel mosaic amb el text CAVE CANEM (“compte amb el gos“), situat a l’entrada principal i protegit amb un vidre.

S’accedeix des d’una entrada lateral directament al peristil. L’atrium i el tablinium tenien mosaics refinats, concretament el de l’escena amb actors que es preparen per actuar, que ha donat el nom a la casa.

Una gran atenció es va dedicar a la decoració de la casa: grans quadres de tema mitològic amb episodis presos de la Ilíada, encara es pot veure el d’Ariadna abandonada per Teseu; a la paret oposada la “Bena dels amorets”, tema molt popular al principi del segle XIX, després de les excavacions de la casa.
Al peristil es pot veure un templet petit, es tracta del lararium, present en gairebé totes les cases i dedicat al culte de les divinitats protectores de la família. Els originals dels mosaics i de les pintures estan conservats en el Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

S’ha de destacar que a la casa està ambientada una part de la novel·la “Els últims dies de Pompeia” d’Edward Bulwer- Lytton (1838).

Casa de Casca Longus o dels “Quadretti teatrali”

Casa dels dels "Quadretti teatrali"

Casa dels dels “Quadretti teatrali”

Aquesta casa està formada per la unió de dues cases adjacents del segle II aC. Les pintures de l’atri principal són d’una gran qualitat i van substituir en edat augusta les decoracions precedents que representaven escenes teatrals inspirades a les Comèdies de Menandre.

L’ambient que es respira a la casa és molt luxós: l’impluvium recobert amb marbre vermell i el complivium decorat amb escorredors figurats en terracota. A un costat de l’impluvi es troba una taula recolzada sobre tres subjeccions de marbre amb forma de pota de lleó, que porten gravat el nom del propietari original, Publius Servilius Casca Long(us), un dels conspiradors que van assassinar Cèsar en l’any 44 a.C. La valuosa peça, pertanyent als béns confiscats del “Liberator” (nom que es va donar als que van confabular contra Juli Cèsar), va arribar entre el mobiliari del ric propietari d’aquesta casa, col·leccionista d’objectes de valor.

La Vil·la dels Misteris

La Vil.la dels Misteris a Pompeia és un dels conjunts més complets d’iconografia romana d’època imperial que es conserven avui i una de les visites que són obligatòries a Pompeia. Es tracta de una vil·la patrícia situada als afores de Pompeia, pròxima a la Porta Herculana. No coneixem amb exactitud quan es va construir, però sembla que va ser cap a la meitat del segle II aC. Es tractava d’un habitatge luxós de planta rectangular, amb grans habitacions, atri, peristil, etc. En l’erupció del 62 dC va patir greus danys i és a partir d’aquesta catàstrofe quan perd el seu caràcter de domus patrícia i va començar a transformar-se en el centre d’una gran explotació agropecuària, període al qual pertany també el fris dels misteris.

Columnas “opus mixtum”

No era estrany incloure zones per a la producció de vi, oli d’oliva o altres productes agrícoles, especialment des que molts romans de l’elit eren propietaris de granges o horts en la proximitat de les seves vil·les.

La seva integració al paisatge mitjançant grans pòrtics i galeries que donen a jardins aporten a la Vil.la dels Misteris un tret diferenciador amb la resta de les vil.les trobades a la ciutat.

Pren el seu nom de la sala dels misteris (triclinium), situada a la part residencial de l’edifici i que mira al mar. Es tracta d’un gran fresc continu que cobreix les tres parets. Encara que el tema real és objecte de controvèrsia, la interpretació més usual (Amadeo Maiuri) és que es tracta de la iniciació d’una dona en un culte especial a Dionís, un culte mistèric que requeria ritus i rituals específics per esdevenir-ne membre, es tractaria d’un ritus molt estès a la Campània. L’escena s’associa a Dionís ja que apareix a la paret central amb la seva dona Ariadna. A les parets laterals les figures femenines, a més de faunes, mènades i éssers alats, estan ocupades en diferents activitats del ritual. A part de la dansa i el consum del vi, expressions de l’èxtasi dionisíac, es pot veure la flagel·lació ritual d’una donzella recolzada als genolls d’una dona asseguda (a la cantonada del fons a la dreta). De la resta d’interpretacions, la més destacada és la de Paul Veyne, que creu que representa una jove passant pels ritus del matrimoni.

IMG_3722

Fresc de la Vil·la dels Misteris

El fresc, que es llegeix d’esquerra a dreta, compren 10 escenes que cobreixen les parets nord, est i sud. Tota l’escena està sota la supervisió d’una dona asseguda que contempla des d’un lloc privilegiat amb un mirada serena ja que ella, òbviament, ha estat ja iniciada en el ritual al que se sotmet la jove.

Les imatges són molt eloqüents. La composició comença amb un nen, possiblement la representació de Dionís, llegint el ritual sota la supervisió d’una jove asseguda amb un rotllo de papir a la mà. Una esclava que porta una safata amb ofrenes va cap a un grup de senyores en una celebració sacramental. Es tractaria del menjar ritual, ha de servir el menjar en el lloc on estan les joves que fan el ritus iniciàtic. La figura principal és la que està d’esquena, asseguda en un tamboret, mentre que una altra jove para taula i una altra prepara el vi de la libació.

IMG_6472

Fresc de la Vil.la dels Misteris

La següent escena representa un Silè mig nu que toca la lira juntament amb un sàtir i una mènada que descobreix el pit dret per alletar una cabra. Al costat d’aquest grup una, en estat de trànsit, executa una dansa amb vels i, suposadament, al compàs de la música. A la cinquena escena el sàtir llegeix el futur en els pòsits que els vins de ha Deixat al bol. Darrere n’hi ha un altre que porta una màscara de Bacus. Què pot significar aquesta màscara? Que la veritat del futur s’amaga darrere les màscares del present.

Segueix l’escena del casament sagrat en la qual Dionís, gairebé nu, es recolza sobre la falda de la iniciada presentada sota l’advocació d’Ariadna. Després del casament apareix el gran fal·lus ritual, cobert amb un vel, que és descobert per una bacant semi-agenollada. Aquest fal·lus gegant era el que s’adorava i besava en processió.

La següent escena, una de les més conegudes, representa una jove alada, amb el tors nu i amb botes altes, que agita el flagellum amb què fustigarà l’esquena de la iniciada que, agenollada i nua, espera per patir la humiliació. La novena escena és una escena de dansa de les joves, una nua, coberta amb un vel transparent toca els cròtals, mentre que una altra, encara vestida, contempla la cruel escena de la flagel·lació.

Escena del tocador

Escena del tocador

Finalment, l’última escena és la del tocador. La jove, una vegada iniciada en els misteris i consumada la unió ritual del casament, es pentina i s’empolaina. Un amoret li sosté el mirall, una serventa l’ajuda a recompondre’s i un altre amoret la contempla indolentment.

Les altres habitacions també conserven esplèndids exemples de decoració parietal de segon estil, és a dir, amb representacions d’arquitectures. S’ha de destacar que al tablinium es poden veure pintures d’inspiració egípcia.

Com he dit al principi, Pompeia és visita obligada i no et deixarà indiferent, ja siguis un amat del món clàssic, de la història i del coneixement, o simplement de la bellesa i de descobrir mons nous. Passejant pels seus carrers sentiràs el bullici sord d’una ciutat adormida.IMG_6485.jpg Grneral

Text i fotos d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt III: Pèstum]