Com cada any, quan arriba el bon temps, anem a passar alguns caps de setmana a Vilabella.

El poble és molt petit, i està situat entre Tarragona i Valls. Ara, amb el paisatge de primavera és molt bonic.

La proximitat a Tarraco fa que es trobin molts records de la petjada romana en el paisatge.

Vilabella mateix té el seu origen en una antiga vil·la romana, segons els historiadors, que se situaria al voltant de l’església vella, enmig del poble actual. Avui aquesta església només conserva el campanar, que va ser un temps dipòsit d’aigua.

A la sortida del poble, es veuen unes elevacions del terreny, que podrien correspondre a necròpolis romanes. La més coneguda és la que tothom anomena El Pedrós.

El nom del poble també és un senyal de la pervivència de la petjada romana. Sembla que podria tenir el seu origen en el nom del propietari de l’antiga vil·la romana, Abellus. En un cartulari de sant Cugat, del segle XI (1010), s’esmenta el poble amb aquesta expressió: “villa que vocant Abella”. Algunes hipòtesis parlen de l’existència de ruscs d’abelles en la zona (avui encara se’n mantenen alguns, als afores del nucli de població). Finalment, fruit d’una confusió semàntica, el nom del poble a vegades apareix com a Vila Pulcra.

Tot seguit us parlaré d’una altra petjada, que no és ben bé romana, però que s’hi inspira.

Quan ens movem en cotxe per la zona, sempre ens criden l’atenció unes formes cilíndriques, que semblen xemeneies, escampades pels camps i les vinyes. A més, aquestes formes segueixin una línia determinada; és a dir, fan un recorregut. Ja feia temps que nosaltres ho observàvem, però no sabíem què era. Finalment, amb el meu pare, que és aficionat a la història, vam resoldre el misteri: eren els respiralls del Gaià.

Imatge d’un dels respiralls del Gaià, en el recorregut del Camí de l’Aigua.

En el número 21 de la revista local de La Secuita, un poble veí de Vilabella, podeu trobar informació sobre aquestes construccions (pàgina 7 de 10).

Es tracta d’uns pous de respiració, que ressegueixen l’anomenada Mina de l’Arquebisbe. En realitat és un aqüeducte, que, segons algunes fonts, va ser concebut sobre una part del seu predecessor romà que portava l’aigua des del Gaià. La Mina rep aquest nom perquè la va manar construir l’Arquebisbe de Tarragona, Joaquín de Santiyán, en el segle XVIII, i la va encarregar a l’arquitecte Rovira.

Aquests respiralls estan numerats; n’hi ha 58 i formen un itinerari que es pot recórrer a peu; es diu el Camí de l’Aigua.

A començament de curs, vam fer la sortida a Tarraco i vam visitar l’Aqüeducte de les Ferreres. Ara, amb la Mina de l’Arquebisbe, podem afegir més coneixement a les vies de conducció d’aigua que, al llarg de la història, ha necessitat una ciutat tan important com Tarragona.

En conclusió, la petjada romana al voltant de Tarraco és ben viva.

Nota: Les imatges de Vilabella són de Joan Molar.

Qüestions:

• En l’expressió “villa que vocant Abella”, reconeixeu algun terme llatí? Digueu quins són i analitzeu-lo.
• Expliqueu la confusió semàntica que es produeix en el pas de Vila Abella a Vila Pulcra.
• I vosaltres, reconeixeu petjades romanes en algun indret proper? Quines són? Expliqueu-les.

Pau Molar. 2n de batxillerat. 2.2