Monthly Archives: maig 2016

La Còrdova romana

Aquest any, en el nostre viatge de Setmana Santa, hem anat fins a terres de la Bètica, concretament a Còrdova. Vam fer ruta per Albacete, i el dilluns, 21 de març, vam arribar al nostre destí. A la ciutat andalusa tot estava a punt per a les processons, que són molt populars i famoses en aquestes terres.

L’endemà de la nostra arribada, vam passejar pels carrers del centre històric, dirigint-nos a la mesquita, i vam entrar en les moltes esglésies que hi havia al llarg del recorregut. Els passos de Setmana Santa estaven a punt per sortir, i jo em vaig fixar en aquestes inscripcions en llatí, tant per a la Verge, anomenada la Dolorosa, com per al Crist de la Santa Faç, que estaven preparats a l’església de Sant Joan i Tots els Sants, a la Plaça de la Trinitat.

Mater castissima. Regina Trinitatis. Mater purissima. [Variació d’una de les lletanies del rosari].

Anàlisi gramatical: Es tracta de tres sintagmes nominals, cadascun fa referència a una de les virtuts de la Verge Maria. Els nuclis dels sintagmes són tres substantius en cas nominatiu: mater, regina i mater. El primer i el tercer van acompanyats de dos adjectius en grau superlatiu que concorden en gènere, nombre i cas amb el substantiu (nominatiu singular femení): castissima i purissima. El complement de regina és un genitiu femení de la 3a declinació: Trinitatis (trinitas-atis).

Traducció: Mare castíssima. Reina de la Trinitat. Mare puríssima.

Salve, Sancta Facies nostri Redemptoris. [Variació d’un himne elaborat pel Papa Innocenci III, el 1216].

Anàlisi gramatical: És un sintagma nominal, el nucli del qual és Facies, substantiu femení de la 5a declinació (facies, -ei). Al substantiu, l’acompanya l’adjectiu Sancta, que hi concorda en gènere, nombre i cas: nominatiu femení singular. El següent complement és un genitiu masculí singular: nostri Redemptoris. El nucli d’aquest genitiu, complement del nom és redemptoris, és un substantiu de la 3a declinació (redemptor, -oris), que està acompanyat pel determinant possessiu nostri (noster, -tra, -trum).

Traducció: Salve, rostre sant del nostre redemptor.

A la tarda, com que el temps era molt núvol, vam aprofitar per entrar als Alcàssars. Val la pena passejar pels jardins, que són molt bonics, però sobretot, fer una parada al saló dels mosaics. Es tracta d’un conjunt molt ben conservat de tessel·les de tema variat que es van trobar quan s’excavava el sòl de la plaça de la Corredera. Es van trobar com a vestigis d’una antiga vil·la romana, i es van traslladar, completament reconstruïts, als Alcàssars. Fixeu-vos en els més importants:

Les parelles mitològiques, Eros i Psique, i Polifem i Galatea. El motiu amorós és molt present en la temàtica d’aquests mosaics:

Ja sabeu que Galatea era una de les nereides. Doncs bé, els motius marins o aquàtics també són abundants en els mosaics. Fixeu-vos en aquest cap de Medusa, en el qual es poden apreciar les serps del seu cabell.

I també la imatge del déu Ocèan, amb els seus atributs: els dofins, les barbes i els cabells llargs.

Encara destaca el mosaic dedicat a un actor tràgic, amb màscara, coturns i el bastó característic dels cecs, que devia necessitar per a la representació.

Abans de sortir dels Alcàssers, vam poder veure i admirar aquest sarcòfag romà, del segle III, també trobat a la ciutat de Còrdova, i que conté les imatges pròpies del tema mortuori: a la dreta, la figura del propietari i del filòsof o pedagog que l’acompanya en el camí cap a la mort; a l’esquerra, l’esposa, també acompanyada d’un altre personatge femení (la primera es distingeix perquè té un cistell de costura als seus peus). Fixeu-vos que la porta central està entreoberta; assenyala el camí cap a l’Hades, i en els rectangles que la componen, hi ha relleus d’animals: bocs i lleons, en senyal de les virtuts de força i decisió que calen per fer el viatge al més enllà.

En la visita a la ciutat, també vam descobrir les ruïnes d’un temple romà del segle I. Tot i que no es conserva la construcció sencera, les columnes, amb els capitells d’ordre corinti, juntament amb els fonaments, donen idea de l’enorme dimensió del conjunt. El temple era dedicat al culte imperial, ja que es va començar a construir durant el mandat de Claudi i va ser acabat durant el de Domicià. El temple se situava en el fòrum provincial de la ciutat, en el seu límit oest.

Com podeu comprovar, la nostra visita a Còrdova va ser fructífera: a més de les arrels àrabs, vam entrar en contacte amb les clàssiques. I, com que he començat amb el component religiós, també hi acabaré. Ja de tornada cap a casa, vam parar dos dies a Castella-La Manxa. La visita a Almagro va ser una de les més interessants, i, d’entre els monuments de la ciutat, vull destacar l’església de Sant Agustí, que és molt estimada pels vilatans. Els murs i el sostre estan ricament decorats amb pintures que corresponen a tres cicles iconogràfics: el de Maria, mare de Déu; el de l’eucaristia, i el de sant Agustí. Fixeu-vos en aquestes inscripcions que vam poder fotografiar.

La primera, es refereix directament a l’eucaristia o comunió dels fidels cristians en el cos de Crist, que se sacrifica pels homes:

Qui manducat me, vivet propter me. [Variació de l’Evangelium Johannes, VI 58].

Anàlisi gramatical: Oració composta per una oració principal: vivet propter me i una oració subordinada substantiva de relatiu, amb funció de subjecte: Qui manducat me. El pronom relatiu qui introdueix la subordinada i fa de subjecte de manducat. Aquest verb, en tercera persona del singular té com a complement directe el pronom personal me, en cas acusatiu i nombre singular. Tota l’oració subordinada dóna pas a la principal, que té com nucli verbal, vivet, també en 3a persona del singular i temps futur imperfet d’Indicatiu actiu. La preposició propter introdueix un acusatiu, que és novament el pronom me; el sintagma preposicional propter me té funció de complement circumstancial de lloc.

Traducció: Qui em pren com a aliment, viurà a prop de mi.

La segona combina l’al·lusió a la Verge, amb la referència a l’eucaristia:

Maria est gloria nostra, quae parturiuit novis eucharistiae sacrificium [Sanctus Matheus, in Liturgia Ethiopi].

Anàlisi gramatical: Oració composta per una oració principal: Maria est gloria nostra i una oració subordinada adjectiva, introduïda pel pronom relatiu quae. El verb de la principal és est, 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb sum. Es tracta d’una oració copulativa; el subjecte és Maria i l’atribut, gloria nostra. L’oració subordinada és adjectiva explicativa; el pronom relatiu és quae i el seu antecedent és Maria; aquest pronom té funció de subjecte del verb parturiuit, que és la 3a persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu actiu de parturio (4a conjugació). El verb té un complement directe que és sacrificium, un acusatiu singular neutre de la 2a declinació (sacrificium-ii). Aquest substantiu està acompanyat per un substantiu femení de la 1a declinació, en cas genitiu: eucharistiae. Finalment, trobem un datiu plural, en el qual observem un canvi de la b per v, ja que estem davant d’un text de llatí eclesiàstic, i la pronúncia llatina, que distingia les dues grafies, ja s’havia perdut. Per tant, novis correspon a nobis: datiu plural del pronom de 1a persona nos.

També hi hauria una altra possibilitat de traducció, que m’ha suggerit la meva professora de Grec i Llatí, i que és molt factible. El relatiu, després de la coma, podria tenir un valor adverbial; en aquest cas, causal. Normalment, aquesta possibilitat es dóna amb una forma verbal en subjuntiu en l’oració subordinada, però aquí no la hi tenim. Pensem que ens trobem davant d’un llatí eclesiàstic del segle XVIII. El pronom en cas datiu plural novis podria no ser una alteració ortogràfica de nobis (aquesta última és una forma massa coneguda en la litúrgia cristiana –ora pro nobis; dona nobis pacem- com per confondre-la amb d’altres), sinó que correspondria a l’adjectiu novus,-a,-um, i hauríem d’entendre’l com una referència a les noves generacions: els creients en Jesucrist, que seran salvats pel seu sacrifici.

Traducció:

  • Maria és la nostra glòria, que va infantar per a nosaltres el sacrifici de l’eucaristia.
  • Maria és la nostra glòria, ja que va infantar per a les noves generacions el sacrifici de l’eucaristia.

L’anotació Sanctus Matheus, in Liturgia Ethiopi fa segurament al·lusió a textos evangèlics de Sant Mateu, conservats en la litúrgia cristiana pròpia de les regions d’Etiòpia.

Totes les fotografies del viatge són de Joan Molar.

Qüestions:

  • Per què la porta de l’Hades, en el sarcòfag dels Alcàssers de Còrdova, està entreoberta? Quins personatges mítics o literaris recordeu que hagin entrat a l’Infern? Hi anaven acompanyats? De qui? En quines obres es narra aquest entrada a l’Inframón?
  • Expliqueu breument la llegenda d’Eros i Psique, i la de Polifem i Galatea. Recordeu quin autor castellà del barroc va reelaborar aquest últim mite?
  • A quin personatge representa l’actor calçat amb coturns? Per quin detall ho heu sabut? Quin poeta tràgic va dedicar algunes de les seves obres a aquest personatge? Quines són aquestes obres?
  • Quin és l’origen etimològic del mot eucharistia? Digueu dues altres paraules catalanes formades a partir de l’ètim grec εὖ?
  • Coneixeu el nom d’un filòsof i polític romà, que va néixer a Còrdova?

Pau Molar. 2.2 

La petjada romana al Camp de Tarragona

Com cada any, quan arriba el bon temps, anem a passar alguns caps de setmana a Vilabella.

El poble és molt petit, i està situat entre Tarragona i Valls. Ara, amb el paisatge de primavera és molt bonic.

La proximitat a Tarraco fa que es trobin molts records de la petjada romana en el paisatge.

Vilabella mateix té el seu origen en una antiga vil·la romana, segons els historiadors, que se situaria al voltant de l’església vella, enmig del poble actual. Avui aquesta església només conserva el campanar, que va ser un temps dipòsit d’aigua.

A la sortida del poble, es veuen unes elevacions del terreny, que podrien correspondre a necròpolis romanes. La més coneguda és la que tothom anomena El Pedrós.

El nom del poble també és un senyal de la pervivència de la petjada romana. Sembla que podria tenir el seu origen en el nom del propietari de l’antiga vil·la romana, Abellus. En un cartulari de sant Cugat, del segle XI (1010), s’esmenta el poble amb aquesta expressió: villa que vocant Abella. Algunes hipòtesis parlen de l’existència de ruscs d’abelles en la zona (avui encara se’n mantenen alguns, als afores del nucli de població). Finalment, fruit d’una confusió semàntica, el nom del poble a vegades apareix com a Vila Pulcra.

Tot seguit us parlaré d’una altra petjada, que no és ben bé romana, però que s’hi inspira.

Quan ens movem en cotxe per la zona, sempre ens criden l’atenció unes formes cilíndriques, que semblen xemeneies, escampades pels camps i les vinyes. A més, aquestes formes segueixin una línia determinada; és a dir, fan un recorregut. Ja feia temps que nosaltres ho observàvem, però no sabíem què era. Finalment, amb el meu pare, que és aficionat a la història, vam resoldre el misteri: eren els respiralls del Gaià.

Imatge d’un dels respiralls del Gaià, en el recorregut del Camí de l’Aigua.

En el número 21 de la revista local de La Secuita, un poble veí de Vilabella, podeu trobar informació sobre aquestes construccions (pàgina 7 de 10).

Es tracta d’uns pous de respiració, que ressegueixen l’anomenada Mina de l’Arquebisbe. En realitat és un aqüeducte, que, segons algunes fonts, va ser concebut sobre una part del seu predecessor romà que portava l’aigua des del Gaià. La Mina rep aquest nom perquè la va manar construir l’Arquebisbe de Tarragona, Joaquín de Santiyán, en el segle XVIII, i la va encarregar a l’arquitecte Rovira.

Aquests respiralls estan numerats; n’hi ha 58 i formen un itinerari que es pot recórrer a peu; es diu el Camí de l’Aigua.

A començament de curs, vam fer la sortida a Tarraco i vam visitar l’Aqüeducte de les Ferreres. Ara, amb la Mina de l’Arquebisbe, podem afegir més coneixement a les vies de conducció d’aigua que, al llarg de la història, ha necessitat una ciutat tan important com Tarragona.

En conclusió, la petjada romana al voltant de Tarraco és ben viva.

Nota: Les imatges de Vilabella són de Joan Molar.

Qüestions:

  • En l’expressió “villa que vocant Abella”, reconeixeu algun terme llatí? Digueu quins són i analitzeu-lo.
  • Expliqueu la confusió semàntica que es produeix en el pas de Vila Abella a Vila Pulcra.
  • I vosaltres, reconeixeu petjades romanes en algun indret proper? Quines són? Expliqueu-les.

Pau Molar. 2n de batxillerat. 2.2